Eix Pirinenc, carretera N-260. Som a Campelles. No falten ni quatre quilòmetres per arribar a Ribes de Freser, al Ripollès. A vuitanta quilòmetres per hora, la velocitat a la qual passen els cotxes per davant de l’edifici, és difícil albirar la magnitud històrica, arquitectònica i vivencial d’aquest antic hotel. A LA MIRA hem decidit frenar i aturar-nos-hi per escoltar algunes de les històries que alberga. És el Balneari Montagut, un espai travessat per la història —i ara, sobretot, per aquesta carretera que li nega passat, present i futur.

Testimoni de l’arribada del tren al Ripollès i de l’inici del turisme als Pirineus, aquest balneari noucentista construït al segle XVIII n’ha viscut de tots colors. La seva permanència al llarg dels anys ha permès que guardés dins seu infinitat de records amb noms i cognoms. Malgrat que no té activitat comercial des del 1998, l’antic edifici està en perfectes condicions. També ho està la capella annexa dedicada a la mare de Déu del Remei. Una sort que ha estat possible gràcies a la família propietària, els mateixos Montagut, que mantenen tot el recinte i hi fan activitats que en reviscolen la vida molt de tant en tant, com ara visites guiades, el festival de cinema i fotografia Transhumant o, fins i tot, rodatges de pel·lícules.

Si les parets de l’hotel parlessin ens endinsarien, entre d’altres, en els horrors patits pels soldats republicans que, durant la Guerra Civil, van venir a guarir-se aquí. De fet, sí que parlen: el balneari va convertir-se temporalment en un hospital de campanya per on van passar centenars de ferits i malalts que van deixar-ne constància amb dibuixos i escrits a les parets, com els que es conserven a la tercera planta. Unes parets que també criden que, posteriorment, també soldats feixistes van voler deixar-hi marca un cop els nacionals van entrar a la vall de Ribes.

En acabar la guerra, el Balneari Montagut va tornar a la seva activitat habitual, però aquella tercera planta mai més es va restaurar. Els dibuixos dels soldats perduren i continuen parlant a qui vulgui escoltar-los. Molts hi van morir. Tants, que al cementiri de Campelles no hi cabien i es va crear una fossa comuna al poble veí, Ribes, que resta sense exhumar. Ni una placa ho recorda avui, malgrat la lluita de moltes persones, com el regidor ribetà Joaquim Roqué, que ens acompanya en la visita i que reivindica apassionadament la creació d’un espai de memòria al mateix edifici per explicar les històries que amaga. Episodis de resplendor i episodis de foscor.

Quan el balneari va instal·lar-se en aquest punt del Ripollès, ni carretera ni tren existien. Ara el traçat de l’N-260, de competència estatal, n’impedeix qualsevol vida pel perill que suposa creuar-la a peu des de l’aparcament fins a accedir al recinte. Els intents de pacificar el trànsit no han reeixit, de moment. El Balneari Montagut és, avui, un espai congelat en el temps, sobretot administrativament. No va ni endavant ni endarrere. És. Però podria ser més. Podria dignificar, sanar i ajudar la vall a recordar.