Aquesta diada de Sant Jordi, diada de 1939, és “sens dubte una de les més amargues de la nostra història. No ens ho volguem dissimular. Penetrem-nos ben bé de la seva amargor i trobem-hi l’estímul per a seguir lluitant amb més delit i amb més seny que mai”, escriu, estant a París, el polític i advocat Joan Casanovas a la revista Ressorgiment, editada per exiliats a Buenos Aires.

El diumenge 23 d’abril de 1939, al restaurant Romero, de Londres, una cinquantena de catalans es reuneixen per renovar el seu compromís amb la diada de Sant Jordi. Entre ells, Pi i Sunyer, el pintor Galí, Serra i Moret, Bosch-Gimpera, Batista i Roca, i Perramon, acompanyats de refugiats bascos i de simpatitzants portuguesos. Honoren la taula amb la seva presència el gran escriptor Wells i el crític d’art Seymour, amb la seva esposa, la novel·lista Rosalind Seymour. 

Mentre això passa, a “La Torre” del Casal Català de Vicente López, a la província de Buenos Aires, l’aplec de catalans celebra una animada festa des de matí fins a boca de nit, amb esbarjos per a la mainada, un partit de basquetbol per als joves i programa de sardanes, “puntejades amb visible entusiasme per una gran part de la nombrosa concurrència fins a la una”. Per dinar, asado a la criolla, a l’aire lliure. A la tarda, entreteniments diversos i tornejos de truc i manilla. Així és Sant Jordi a l’exili.

1940. L’Orfeó del Centre Català de Santiago de Xile ofereix, en ocasió de la festa de Sant Jordi, un concert el dissabte 27 d’abril. Un nombrós públic de catalans exiliats el presencia, “units en un sol pensament: el d’afirmar la supervivència de llur pàtria i llur fidelitat a ella”, recull Ressorgiment.

Els comensals es posen dempeus i canten la popular sardana. Són moments intensos. Moments de lluita i exili. Ben nítida, se sent vibrar l’estrofa següent: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”

La celebració del diumenge 28 d’abril comença amb sardanes al migdia, “ballades amb delit per la jovenalla, i també pels vells”. A la una, “Àpat d’Afirmació Patriòtica”, amb la participació de 400 persones. Sonen “Els segadors” i l’himne xilè, el públic els coreja. Víctors a Catalunya i a Xile. Diversos representants d’entitats i intel·lectuals catalans que fa poc que han arribat a Santiago fan ús de la paraula. El president del Centre, el senyor Mas i Perera, fa una crida a la unitat dels catalans, “sense distinció de partits ni creences”, i a “lluitar conjuntament, tots plegats, per tal de reconquistar Catalunya i fer-la gran i lliure”.

L’orquestra interpreta “La Santa Espina”, de Guimerà i Morera. Els comensals es posen dempeus i canten la popular sardana. Són moments intensos. Moments de lluita i exili. Ben nítida, se sent vibrar l’estrofa següent: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. L’actriu Margarida Xirgu, convidada d’honor, posa punt final a la festa recitant una poesia de mossèn Cinto i una altra de Joan Maragall.

“La Festa de Sant Jordi d’enguany perdurarà en la memòria de tots els que la presenciaren, car mai no s’havia vist un èxit semblant i una concurrència tan nombrosa”

En caure la tarda, hi ha un espectacle teatral, sota la direcció del cèlebre actor Joaquim Montero, que representa la seva comèdia en un acte El truc del senyor Banyuls, i el diàleg italià adaptat al català Liquido… i plego. Montero i també l’actriu Matilde Xatard reben xardorosos aplaudiments. “La Festa de Sant Jordi d’enguany perdurarà en la memòria de tots els que la presenciaren, car mai no s’havia vist un èxit semblant i una concurrència tan nombrosa”, descriu el cronista.

Per commemorar la diada de 1941 s’organitza, a Buenos Aires, un concurs de sardanistes a l’estatge del Centre Català, el diumenge 27 a les quatre de la tarda. S’atorguen premis a les colles guanyadores. La Cobla Empordanesa acompanya les sardanes. Mentrestant, a l’altra banda dels Andes, a Xile, Sant Jordi se celebra amb l’acte d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat a l’església de La Viñita. Hi assisteix l’arquebisbe de Santiago, monsenyor Caro. L’Orfeó Català canta el “Virolai” i “La mort de l’escolà”.

La festa continua amb el dinar al Centre Català, amb presència de representants del Centre Català de Valparaíso i de Margarida Xirgu, que declama “L’any mil”, de Guimerà, i “La sardana”, de Maragall. Durant una bona estona, se succeeixen els parlaments del lleidatà Antoni Blàvia; Joaquim Sabater; J. Busquets; Moisès Serra; Carles Duran; el gironí Francesc Camplà, fundador de la revista Germanor, de Santiago de Xile, i un dels principals iniciadors i fundadors del Centre Català de Santiago; F. Margarit, i els escriptors Joan Oliver i Xavier Benguerel. A la tarda, al teatre del Centre, s’hi fa una representació del drama La creu de la masia, de Frederic Soler, Pitarra, i hi actua la Colla del Bon Humor, amb tres escenes d’Amichatis.

“A l’efecte van muntar-hi un ‘stand’ que va cridar l’atenció per la seva originalitat i bon gust. Malgrat les dificultats per a proveir-lo, donada l’actual situació de Catalunya, hi hagué un bon nombre d’edicions que donaren la idea de la importància de la nostra cultura”

L’any següent, 1942, Santiago acull una nova festa presidida per la Xirgu amb audició de sardanes, àpat de germanor amb més de 300 comensals i representació de la comèdia La rambla de les floristes, de Josep Maria de Sagarra. Els catalans de Valparaíso no només celebren “una festa molt lluïda”, sinó que organitzen una emissió radiofònica per commemorar la festa de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, de Grècia i de Catalunya, en què participen, en representació de cada país, Revel Dick, agregat de premsa de l’ambaixada britànica; Jason Deliyanis, i Antoni Pi, president del Centre Català de Santiago. “S’interpretaren unes cançons populars de cada país i els seus himnes nacionals”, destaca El Poble Català, portaveu de la comunitat catalana de Mèxic. A Barranquilla (Colòmbia), Sant Jordi es fa coincidir amb un homenatge al doctor Joan Soler i Pla, metge barceloní exiliat a Colòmbia acabada la guerra, a qui es lliura una placa amb lletres d’or signada pels catalans residents en aquesta ciutat.

El mes de maig, els catalans de Mèxic participen en l’Exposició i Fira del Llibre per donar a conèixer el llibre català. “A l’efecte van muntar-hi un stand que va cridar l’atenció per la seva originalitat i bon gust. Malgrat les dificultats per a proveir-lo, donada l’actual situació de Catalunya, hi hagué un bon nombre d’edicions que donaren la idea de la importància de la nostra cultura”, diu Ressorgiment.

Hi va empès pel record “d’aquell altre Sant Jordi de pedra, bellíssim, de la façana lateral del Palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, que feia tant de temps que no podia contemplar”

El 1943, es publica a Mèxic Oda a Sant Jordi, del polític i escriptor Jordi Arquer, il·lustrat per Bartolí. Després de la guerra, Arquer s’exilia primer a França i després a Mèxic. “En les meves tardes vagarívoles d’exiliat a Lyon, anava, quan passejava pels marges ombrívols de la Saona, sota la falda esquerpa de Fourvière, a endinsar-me pel camí vell de la dreta del riu, per contemplar l’estàtua de Sant Jordi, del portal de l’església de Saint Georges, negre per la pluja d’aquella ciutat boirosa”, evoca Arquer a El Poble Català. Hi va empès pel record “d’aquell altre Sant Jordi de pedra, bellíssim, de la façana lateral del Palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, que feia tant de temps que no podia contemplar”.

“Lo que le decía a usted. Estas gentes son franceses libres, hablan su lengua y esa bandera es la del general De Gaulle…”

Aquell any, els catalans de Mèxic inicien la celebració de la diada amb una missa. Hi participa l’Orfeó Català de Mèxic. A la porta de l’església, es venen roses de Sant Jordi. Dos ciutadans mexicans es miren l’escena, detalla l’escriptor Josep Maria Francès a El Poble Català: “¿Qué hablan estas gentes?”, diu l’un a l’altre. “Para mí hablan francés”. I afegeix: “Lo que le decía a usted. Estas gentes son franceses libres, hablan su lengua y esa bandera es la del general De Gaulle…”, confonent el penó barrat dels orfeonistes amb la bandera de De Gaulle.

A la tarda, es ballen sardanes a l’Orfeó. En paral·lel, el Casal de Catalunya de Buenos Aires acull una triple celebració: la diada de Sant Jordi, la tradicional de Pasqua i el tercer aniversari de la fusió del Centre i Casal catalans, amb un dinar per a una setantena de comensals i audició de sardanes amb discos i ball amb dues orquestres a la tarda.

L’any 1944, a Santiago de Xile, el Centre Català torna a organitzar una audició de sardanes i el tradicional banquet amb la Xirgu. La festa s’amenitza amb una comèdia (Sogres a la graella), el cant de la soprano txeca Imdra Mencer, les sarsueles del tenor català Joan Arnó, i l’actuació de l’Orfeó Català, que interpreta, entre d’altres, el “Cant a la senyera”, de Millet; “L’emigrant”, de Vives, i “La sardana de la pàtria”, de Morera.  

“Totes les diverses tendències catalanes es trobaren representades, així durant la recepció oficial com entre la nombrosíssima assistència al banquet”

El 1945, els catalans de Santiago donen la benvinguda a Sant Jordi amb un banquet presidit pel vicepresident del Parlament de Catalunya, Manuel Serra i Moret, declarat hoste d’honor del Centre Català, i arribat de l’Argentina el dia anterior. “Totes les diverses tendències catalanes es trobaren representades, així durant la recepció oficial com entre la nombrosíssima assistència al banquet”, reporta L’Emigrant. Entre els convidats hi ha el delegat del Govern d’Euskadi, Pedro de Aretxabala; el diputat per Galícia Ramon Suárez Picallo; el president de la cambra de diputats xilena, Sebastià Santandreu, i la regidora de la comuna de Providencia Rosa Ester de Jaques. El programa d’activitats inclou dos balls, una representació escènica de la Penya Batibull i l’actuació del tenor Joan Arnó per clausurar la festa; un partit de bàsquet entre els equips del Club Esportiu Barcelona i el Club Sirio, debatent-se per la copa Centre Català, i la missa a La Viñita.

‘L’hora catalana’

Moisès Serra, president del Centre, evoca els socis fundadors, “quasi tots desaparescuts, invitant a tots els presents a seguir llurs petjades i a treballar més que mai per Catalunya”

El programa de ràdio dels catalans emigrats i exiliats a Amèrica L’hora catalana dedica una audició per commemorar el 23 d’abril de 1946, amb un concert de música catalana i el parlament del president de la Secció de Cultura del Centre Català de Valparaíso, el qual “va explicar el caràcter de la diada i va sapiguer portar a l’ànim de tots l’esperança de temps millors per a la nostra Pàtria”. El diumenge 28, es fa un aperitiu a l’estatge social del Centre Català i un concorregut dinar, “a l’ombra de les banderes de Xile i Catalunya”. El sotsdirector del diari xilè El Mercurio, Francisco Le Dantec, nascut a Barcelona quan el seu pare era cònsol de França, i convidat a l’acte, fa “un càlid elogi de la nostra terra, i posant-se a disposició dels catalans per tot lo que pugui ésser útil a Catalunya”. Moisès Serra, president del Centre, evoca els socis fundadors, “quasi tots desaparescuts, invitant a tots els presents a seguir llurs petjades i a treballar més que mai per Catalunya”. La festa es tanca amb un sorteig d’un quadre ofert pel pintor Viladoms en benefici dels catalans de França.

D’altra banda, a Mèxic, després de beneir les noves banderes catalana i xilena del Centre Català a l’església de Montserrat, es fa el dinar de germanor amb 175 persones. A Buenos Aires, l’àpat de Sant Jordi es fa coincidir, al Casal de Catalunya, amb el comiat al mestre Ernest Sunyer, director de l’Orfeó, “qui tant ha treballat durant més de trenta anys per l’Orfeó, pel Casal i per Catalunya”, que marxa a Mendoza per ocupar-se de les càtedres de música a la Universitat de Cuyo. Manuel Serra i Moret llegeix un poema de Martí-Muntaner en honor seu i els orfeonistes li canten una sardana seva i “Els segadors”, corejats, a peu dret, pels més de 200 comensals.

Es tornen a editar les obres que havia publicat Josep Maria Folch i Torres dins la col·lecció “Biblioteca Patufet”: “N’han sortit deu o dotze, que són les úniques que fins ara han estat autoritzades”

“El dia de Sant Jordi es celebrà la Diada del Llibre, la qual s’ha fet coincidir amb el quart centenari de Cervantes. Ha resultat pobríssima, i la venda de llibres més que migrada”, informa el 1947 La Nostra Revista, editada a Mèxic, sobre la Diada del Llibre viscuda a Catalunya. L’Obra poètica de Josep Maria de Sagarra es troba entre les novetats editorials. La Biblioteca Selecta publica El caçador, de Tomàs Garcés; La punyalada, de Marià Vayreda; La família dels Garrigas, de Pin i Soler; Pilar Prim, de Narcís Oller; Del Born al Plata, de Santiago Rusiñol, o La parada, de Joaquim Ruyra. “El nom de Josep Pla torna als aparadors amb un llibre titulat Cadaqués i Josep M. de Sagarra amb una reedició d’Els ocells amics”, indica la nota. L’editor català Josep Janés rellança la col·lecció de “La Rosa dels Vents”, amb la publicació d’El somriure dels sants, de Miquel Llor. Es tornen a editar les obres que havia publicat Josep Maria Folch i Torres dins la col·lecció “Biblioteca Patufet”: “N’han sortit deu o dotze, que són les úniques que fins ara han estat autoritzades”.

Hi són convidats d’honor una dotzena de vellets asilats d’una institució benèfica argentina. “Sortiren contents i emocionats de la festa que els transportà per unes hores a la pàtria enyorada”

En l’entretant, al Casal de Catalunya de Buenos Aires s’hi organitza un gran àpat, amb ballades de sardanes i ballets populars catalans. L’any següent, el 1948, hi conviden el campió de Catalunya i d’Espanya d’escacs, Antoni Medina, i el president del Casal Català de Guayaquil (Equador), Pere Maspons i Camarasa, tots dos de pas a l’Argentina. El poeta Martí-Muntaner recita uns versos patriòtics “que improvisà dedicats a Sant Jordi”. A la tarda, es fa teatre. En el paper principal, l’octogenari actor Joan Cunill interpretant Cura de moro, de Pitarra. Es fa, també, audició de sardanes al saló teatre del Casal: “Comptàrem més de dos-cents balladors, distribuïts en diversos rotllos”. Hi són convidats d’honor una dotzena de vellets asilats d’una institució benèfica argentina, als quals la Secció d’Assistència Social del Casal va a visitar de tant en tant a la seva residència. “Sortiren contents i emocionats de la festa que els transportà per unes hores a la pàtria enyorada”, assegura Ressorgiment.

“No ens podran privar de pensar que el valor d’un poble, el suprem valor d’un poble, allò que li dona veritablement jerarquia, és la seva disposició per a cultivar les disciplines del pensament, per a crear la bellesa, per acollir fraternalment a tots els seus integrants”

El Centre Català de Valparaíso també festeja Sant Jordi amb un àpat “molt concorregut i animat d’esperit catalanesc”. I el diumenge 24 d’abril de 1949, Valparaíso celebra, de nou, “una bella jornada de catalanitat”, amb el “dinar de companyonia”. El president del Centre, Manuel Garriga, reclama “mantenir ferm l’entusiasme, i la seguretat en el recobrament de les llibertats catalanes”. Josep Maria Imbert aborda “diversos temes d’actualitat mundial”. Modest Parera, secretari del Centre, en fa la cloenda: “Hem guanyat el domini de l’esperit i la nostra sensibilitat nacional és avui més afinada que mai. Som dominats per fora […] però som lliures per dintre; no ens podran privar de pensar que el valor d’un poble, el suprem valor d’un poble, allò que li dona veritablement jerarquia, és la seva disposició per a cultivar les disciplines del pensament, per a crear la bellesa, per acollir fraternalment a tots els seus integrants”.

“Antigament tothom es creia amb dret de fer pràctiques d’oratòria, i hom en sortia atabalat. Ara és un gust: discurs del president i, això sí, els imprescindibles rodolins d’En Ros. I prou”

El 1950 culmina una dècada de diades a l’exili. El dinar de companyonia aplega una setantena de persones al Casal de Catalunya de Buenos Aires, un àpat que transcorre en un ambient distès, entre cançons i música popular catalanes. “El públic es reserva per a la tarda. Aleshores el saló-teatre esdevé petit per a encabir la gent que s’hi reuneix”, apunta Ressorgiment. Enguany, l’hora dels brindis i dels parlaments es fa més curta: “Antigament tothom es creia amb dret de fer pràctiques d’oratòria, i hom en sortia atabalat. Ara és un gust: discurs del president i, això sí, els imprescindibles rodolins d’En Ros. I prou”. A partir de les sis de la tarda, es ballen sardanes al so de L’Empordanesa: “La gent s’empenya a ballar en un sol rotlle, cada any, però el saló no dona i no resulta, tan gran que és el nombre de balladors. Potser que penséssim a ballar-la en diferents rotlles concèntrics. Es podria corejar i ballar millor, i l’homenatge a la pàtria fora el mateix. I hi guanyaríem també en estètica”. La festa encara es perllonga dues hores més amb nous balls.

“Es van vendre moltes dotzenes de llibres, com mai s’havia vist en una sola diada, ací”

Del Sant Jordi de 1950 en destaca la Fira del Llibre Català per part del grup de Joventut del Casal. “Es van vendre moltes dotzenes de llibres, com mai s’havia vist en una sola diada, ací. Els minyons de la Joventut bé mereixen un fort aplaudiment”, els felicita Ressorgiment.

El dia 23, un grup de dames organitza una missa a l’església d’uns frares caputxins de Mèxic: “Un frare català féu el sermó al·lusiu a la diada, parlà com un exiliat més, digué la seva confiança en el futur de Catalunya i es congratulà de poder-se trobar entre catalans”. Cantaires de l’Orfeó Català interpreten càntics religiosos i el mestre Joan Domingo toca “Els segadors” a l’orgue.

La catalana és “l’única col·lectivitat estrangera que manté una escola a Valparaíso”

A Valparaíso, la diada comença amb un homenatge realitzat per un grup d’alumnes de l’escola que patrocina el Centre Català a l’heroi nacional de la marina xilena Artur Prat, descendent de catalans, “posant un gai ram de flors al peu del monument que perpetua la seva glòria”. Més de seixanta persones assisteixen al dinar. El director de l’escola remarca un fet: la catalana és “l’única col·lectivitat estrangera que manté una escola a Valparaíso”. També parla el president de la Secció de Cultura, per referir-se a l’escola mantinguda pel Centre. Modest Parera, secretari del Centre Català, llegeix un “notabilíssim” discurs sobre el sentit de la diada, que Ressorgiment reprodueix íntegrament en el número següent, de maig.

“Els catalans de tots els indrets del món segellem en un banquet tradicional, on compartim el pa i la sal, aquesta germanor, i on renovem, enfortits pel record de la nostra terra, l’esperança d’una Catalunya restaurada”

“És ja una tradició entre nosaltres celebrar la Diada de Sant Jordi, la nostra Diada Nacional. Diada en la qual, definitivament agermanats, els catalans de tots els indrets del món segellem en un banquet tradicional, on compartim el pa i la sal, aquesta germanor, i on renovem, enfortits pel record de la nostra terra, l’esperança d’una Catalunya restaurada”, afirma Parera.

“Ens queda als catalans el conhort de la història […]. Ens queda novament l’idioma que ha subsistit a totes les malvestats, i ens queda la germanor espiritual de la nostra gent que Sant Jordi cuida cada any de renovar.” Per tot això, clou, “sota l’advocació d’un símbol del passat, […] els catalans d’avui, els de demà, els de sempre, […] ens reunim per afirmar que Catalunya és un poble que no vol morir, que no pot morir, que espera i sabrà esperar”.