“Anem al take 9”, diu una veu del no-res. Sona des del sostre. És inesperada. La sala és petita i fosca. La porta, quan es tanca, intimida. No hi ha eco. El so és net. La sensació és estranya. Com si estiguessis sola al món. Però no ho estàs. A la paret de davant, una pantalla projecta una pel·lícula. A l’esquerra, una paret de vidre connecta amb la sala on hi ha la veu divina. Hi ha una dona amb auriculars, cabells curts i ulleres. És la Su. A la cantonada dreta de la sala fosca, un faristol amb un guió que sembla una partitura. Just davant, amb els auriculars rodejant-li el coll i la mirada fixa a la pantalla, en Roger Pera (1973) es prepara per interpretar un nou paper. Aquest cop, darrere les càmeres: hi posarà la veu. Al seu cantó, el Product Manager de l’estudi Takemaker, l’estudi de gravació i postproducció on som. D’ulleres metàl·liques, llavis prims i barba de dos dies, en Carles Nogueras (1966) li explica el personatge al Roger. “El teu és el gamberro”, repeteix. En Roger assenteix amb el cap. “Fa Stranger Things, aquest?”, pregunta amb el cap de costat. “No, fa American Horror Story. És l’Evan Peters”, contesta la Su des de l’altra banda. L’actor torna a assentir i s’hi torna a posar.

Respira fort. Ara sí. Separa les cames a l’altura dels malucs, entrelliga les mans, s’ajusta els auriculars negres i fixa la mirada

La mirada del Roger, que sembla dolça i afable a primera vista, es torna concentrada i directa quan clava els ulls a la pantalla i escolta la veu de l'actor que ha de doblar. Res no el distreu. Ha d'entendre qui és, com parla, com respira, com riu. No és fàcil, imitar. No és fàcil, ser algú que ja existeix. Recita el text en veu alta mentre escolta la veu de l'actor a través dels altaveus. “Val. Ho provem, Su? Em passes l'original pels auriculars?”, demana. “Ara mateix. El sents, ara?”, reclama. “Que va, no sento res”, respon. “Mira que estigui ben connectat”, requereix. “A veure, passa-ho ara”, insisteix mentre posa bé els cables. “Val, ara sí. Som-hi”, conclou. Respira fort. Ara sí. Separa les cames a l'altura dels malucs, entrelliga les mans, s'ajusta els auriculars negres i fixa la mirada. Comença la funció.

“Intento posar sempre la mateixa cara que ells per trobar l'ànima del personatge”

“Ja era hora, collons! T'he deixat 30.000 missatges. Vinga, vols fer alguna cosa? Vinc cap aquí. A prendre pel sac les putes fraternitats! Només serveixen perquè un dia entris en un despatx que no hi vols entrar, a veure un tio que no vols veure, amb l'esperança que et donin una feina de merda que no val per a res”. Ho repeteix unes sis vegades. Diu “vals” en comptes de “val”. Se n'adona, però no es frustra i, a cada repetició, millora i afina la interpretació. A poc a poc, capta el caràcter del jove que li ha tocat doblar. Tot i que ell gesticula molt quan interpreta, el que no pot fer és fregar el micròfon i fer soroll. “Intento posar sempre la mateixa cara que ells per trobar l'ànima del personatge”, apunta.

“Jo, encara que tingui 46 anys, moltes vegades faig nanos”

El personatge que li ha tocat és un adolescent entremaliat, una franja d’edat que Roger Pera acostuma a interpretar darrere el micròfon. “Jo, encara que tingui 46 anys, moltes vegades faig nanos. Al doblatge sempre estem jugant molt amb les veus. Mai no fem algú de la nostra edat. O potser sí, però sempre estem jugant: a vegades hem de fer nanos més joves, a vegades més grans...”, desenvolupa l’actor. Sempre jugar a ser qui no és.

“Tinc una carta on Spielberg em demanava doblar Cristian Bale a l'Imperio del Sol. Van fer un càsting per tota Espanya i em va escollir a mi”

En Roger Pera es mou amb comoditat per l’estudi, com si fos casa seva. Ell entra en el món del doblatge amb només 10 anys, quan interpreta a Fred Savage, el net a la pel·lícula La Princesa Prometida. Amb 11 anys dobla Cristian Bale a El Imperio del Sol. “Em va escollir l'Spielberg. Tinc una carta on em demanava doblar Cristian Bale a El Imperio del Sol. Van fer un càsting per tota Espanya i em va escollir a mi”, recorda amb un orgull dissimulat. Pera ha doblat més de 3.000 pel·lícules. Ha imitat la vida de milers de persones. Ha interpretat centenars d’actors, entre ells Matt Damon, Edward Norton i Eddie Redmayne, Stephen Hawking a La Teoría del Todo.

“El doblatge té a veure amb el fet que siguis un actor ràpid: que de seguida posis veu de nen, que de seguida t'activis i matis alguna persona... has de fer tots els papers”

Mentre que la majoria de papers els aprèn quan arriba a l'estudi de gravació, en el cas de l'astrofísic demana el guió per aprendre-se'l amb temps. “És una pel·lícula que sí que veus abans perquè és un paper complicat. El protagonista va quedant-se sense parla i, en aquest cas, ho has de demanar tu. Molt poques vegades sabem què doblarem o a qui doblarem”, especifica mentre es treu els auriculars. “En doblatge no ens preparem gens. Així com a teatre tenim moments d'assajos, i a televisió també assagem, el doblatge és immediat. El doblatge no vol dir que tinguis una veu maca, té a veure amb el fet siguis un actor ràpid: que de seguida posis veu de nen, que de seguida t'activis i matis alguna persona o facis de boxejador... has de fer tots els papers”, descriu.

“Jo, des dels vuit anys he vist molts actors. I moltes escenes, i moltes maneres de dir ‘t'estimo’ o ‘cabronazo’”

La idea de matar amb la veu em trenca els esquemes. “Com és, matar a les vuit del matí?”, pregunto. En Roger riu. “Veient-ho. Una cosa és actuar i l'altra és doblar. El doblatge és un treball de veu, no podem utilitzar el cos. I pot ser que a les vuit del matí entrem aquí i ens facin cridar: ‘Eh, hijo de puta, te voy a matar, cabronazo!’”, exclama. Canvia tan àgilment de registre que gairebé no tens temps ni de parpellejar. “Has de ser molt ràpid. I a mi m'agrada molt, és una gran escola”, confessa amb un somriure de satisfacció. “Jo, des dels vuit anys he vist molts actors. I moltes escenes, i moltes maneres de dir ‘t'estimo’ o ‘cabronazo’”, declara. És des d'aquesta repetició, d'aquesta experiència, que la seva veu s'ha convertit en camaleó.

En Roger revela que cada pel·lícula té uns 200 o 300 takes (talls). “El o la protagonista fa uns 150-170 takes. La parella del protagonista en fa 30”, detalla. “I el dolent?”. “El dolent, uns 70. Vaig passar una època en què feia tots els galans de les pel·lícules, i era un avorriment. Són molt sosos. El que és guai és fer el dolent”, confessa amb èmfasi. Alguns dels dolents que ha doblat és en Tom Ripley a El Talento de Mr. Ripley, fet per Matt Damon. Curiosament, en Ripley és l’home que pretén robar-li la vida a un altre personatge. En Roger no roba identitats, però la seva feina és imitar-les a la perfecció.

Qui també té una veu camaleònica i ha fet moltíssimes vegades de dolent és Joan Carles Gustems (1960). Té els ulls marrons, un comentari àcid a cada frase i la veu molt greu, característica que l'ha fet doblar moltíssims dolents durant la seva trajectòria. Assegut en un sofà de color crema de Takemaker, Gustems confirma que un dels antagonistes que ha interpretat és Severus Snape, el professor de pocions de la saga de Harry Potter, representat per l'actor britànic Alan Rickman. Però el que potser encanta els fans no entusiasma l'actor. “Es genera un vincle, després d'estar tants anys fent el mateix personatge?”, pregunto. “És el mateix que fer altres pel·lícules. No hi ha cap diferència. Bé, pot haver-hi un vincle perquè t'agrada. En el meu cas, especialment, no és que tingués un amor especial a l'Snape. Per mi era com una pel·lícula més. L'Alan Rickman m'agradava. A mi, la saga de Harry Potter...”, assevera amb una mirada irònica.

“Si l'actor és bo i la peli és bona, és fantàstic. I si l'actor és dolent i la peli és dolenta, és una manera de guanyar-se la vida”

Ara bé, encara que no li encanti el professor de pocions de llengua sarcàstica i ulls foscos, a Gustems sí que li agradava interpretar l'Alan Rickman. “També gaudeixo amb en Bryan Cranston, l'Idris Elba, l’Ed Harris. Si l'actor és bo i la peli és bona, és fantàstic. I si l'actor és dolent i la peli és dolenta, és una manera de guanyar-se la vida”, afirma mentre arronsa les espatlles. “Jo he dit que sempre és millor l'original. A les pelis bones, els actors i les actrius són molt bons”, afirma Gustems, que des dels 80 que és en el món del doblatge i va fer els primers passos a través de la ràdio.

“Les pelis de Humphrey Boggart. Casablanca? Has vist la veu del Pato Donald que té? O el Tom Selleck, el Magnum? Quan el doblava en Sansa era molt millor. Hi ha veus de doblatge que són música”

Davant d’aquesta afirmació, però, Nogueras protesta. “Hi ha pel·lícules en què els actors són dolents de nassos, i els actors que jo poso són millors. Les pel·lícules de la tarda? Aquells actors són molt dolents. Si tu poses Gustems, Irene Solà, Dani Garcia o Luis Posado a doblar, és molt millor que l'original segur”, defensa el manager de Takemaker. “Les pelis de Humphrey Boggart. Casablanca? Has vist la veu del Pato Donald que té? O Tom Selleck, el Magnum? Quan el doblava en Sansa (José Luis Sansalvador) era molt millor. Hi ha veus de doblatge que són música”, insisteix. “Ara bé, hi ha actors a qui és molt difícil doblar perquè són molt bons. El Will Smith? Sempre serà millor l'original, o el Robert de Niro, o qualsevol d'aquests”, assegura.

“Els actors de doblatge són els mestres de la veu”

En canvi, hi ha bons actors que és millor doblar, com ara l'Antonio Banderas, segons els dos experts. “Ell vol doblar-se a si mateix. I és molt bon actor, però quan s'ha de doblar ell... al costat dels altres, que són professionals del doblatge... doncs clar, té unes carències” opina Gustems. “N'hi ha molts que tenen en contracte que es doblaran ells mateixos. Jo he fet coses d'imatge i sempre he posat que em doblo a mi”, assegura l'actor, amb les celles aixecades. “El Banderas, en canvi, vol que el doblin. El doblen des de fa molts anys. La gent es pensa que té la veu del doblador. El doblatge, si està ben fet, és extraordinari. Els actors de doblatge són els mestres de la veu”, conclou Nogueras.

La veu greu de Gustems apareix per primer cop a la pel·lícula italiana Zanna Bianca, basada en la novel·la de Jack London. “Jo feia d'Alever, un tipus italià super cutre que anava amb el gos pel món. Va ser horrible, però bé”, confessa, amb un somriure de resignació. Ara bé, la primera pel·lícula amb cara i ulls en la qual apareix és El nombre de la Rosa. I des dels inicis de la carrera ha vist diversos canvis en la professió, alguns dels principals són els tècnics.

“Hi havia una època en què, si hi havia una escena amb cinc persones, havíem d'estar davant del faristol totes cinc. I havíem de fer unes coreografies per poder parlar al micro i que no se sentís el soroll de la roba....!”

“La cinta magnètica antigament només tenia una pista, només podies gravar allò i punt. Què passava? Que, si hi havia cinc o sis persones a l'escena, havien de ser-hi. I assajaven tots quatre o cinc”, afirma Nogueras. Una mica com la cabina dels Germans Marx. “Hi havia una època en què, si hi havia una escena amb cinc persones, totes cinc havíem de coincidir en el temps i estar davant del faristol. I havíem de fer unes coreografies per entrar el capirot i poder parlar al micro i que no se sentís el soroll de la roba....!”, exclama Gustems.

“Antigament, per muntar un estudi de doblatge necessitaves unes màquines que eren caríssimes, les movioles. Era molt difícil de fer. Ara, qualsevol que tingui un ordinador pot gravar”, afirma Nogueras. En conseqüència, i a causa del boom de les sèries, cada vegada hi ha més demanda. I això també ha canviat la forma de treballar. “Com que el mercat aquest és de bojos, ells van sempre per separat. Ve l'Ustens, fa la seva pel·lícula i se'n va. No coincideix amb un altre. Ja s'ha acabat estar al costat del sobaco d'un altre”, comenta Nogueras mentre Gustems riu.

Tot i la importància dels actors, els dos amants d'aquest art insisteixen que és un treball en equip: és necessari un bon director de doblatge, un bon traductor, un bon ajustador de diàlegs (el professional que agafa el guió traduït i, de cada frase que hi ha, adapta la veu a la boca de cada personatge) i un bon tècnic de so. Per presentar-nos una d'aquestes peces essencials, ens transporten cap a la sala 4, especialitzada a mesclar l'àudio. L'habitació sembla una sala de cinema particular: una pantalla gegant davant, amb altaveus incorporats a les parets, i quatre butaques davant. I allà hi ha el bruixot del so Jaume Espinal (1964), que fa 30 anys que és en el món del mesclatge i sis que treballa de manera fixa a Takemaker com a tècnic de so.

Abandonem la sala i tornem als passadissos. Estem a punt de marxar, i abans de fer-ho, li preguntem al Roger Pera si veu les pel·lícules en versió original o doblades. “En versió original. És que no escolto els actors, sinó els meus companys!”, exclama amb una riallada. “I a tu, et veus?”, insistim. “Ui, gairebé mai. Si és una pel·lícula que m'ha fet molta il·lusió, sí, però en general prefereixo no veure'm, perquè sempre penso que ho podria haver fet millor”, reconeix mentre marxa de pressa i s'acomiada amb la mà.

“Doblar és saber plorar i riure com plora l’actor. Quan plora Idris Elba, jo no ploro com ploraria jo personalment. Jo ploro com ell. O ho intento”

Després de tota una tarda envoltades de sons, paraules i pel·lícules, una cosa ens queda clara: tot i els canvis professionals, l'essència del doblatge continua sent la mateixa. “Doblar és saber plorar i riure com plora l'actor. Quan plora Idris Elba, jo no ploro com ploraria jo personalment. Jo ploro com ell. O ho intento”, puntualitza. “Els bons actors tenen molta empatia i tenen molts recursos. Per poder copiar el que fa un original, has de ser bon actor”, reforça Nogueras. I sí, perquè sense empatia és impossible plorar, riure o matar com l'actor ho faria. Els actors de doblatge insisteixen que no creen, sinó que imiten. Potser tenen raó. Perquè, com deia Oscar Wilde, “la vida imita l’art més que no pas l’art imita la vida”. I ells, que estan vius, han d'imitar l'art d'un altre viu. I imitar la vida d'un altre és un art.