La Noguera Pallaresa talla les muntanyes amb bisturí, i esculpeix valls profundes entre prominents cims de milers de metres d’alçària. Les seves aigües gèlides i turqueses, flanquejades per solells rocallosos d’alzina i boscos frondosos que alternen pins negres, rojos i bedolls amb prats de dall i de pastura, afaiçonen l’abrupte i pintoresc paisatge pallarès. Resseguint-ne el curs i els afluents, petits nuclis de teulades de pissarra cada cop més buits s’escampen per un territori que gradualment abandona la ramaderia, l’agricultura i els boscos per abraçar el turisme. És ben fàcil. Les embarcacions de ràfting i els esquís valen més que les ovelles i les vaques.

El Pallars Sobirà, paradís pirinenc natural i aïllat, tan cobejat per visitants de fora dels seus dominis, s’eixuga de gent. Cada dia és més silenciós. Els joves autòctons abandonen els estanys glacials, els vessants costeruts i les cases de pedra de la comarca, amb un problema d’habitatge greu però invisibilitzat, per anar a les ciutats a la recerca de serveis i feina. Marta Soler (el Morell, 1996), professora de català i filòloga, va fer el camí contrari. Va deixar els aires petroquímics tarragonins per uns de més purs i oxigenats. Un canvi d’aires literal. El flux humà a l’Alt Pirineu, sobretot des de la pandèmia, funciona així: els pallaresos marxen mentre que habitants majoritàriament urbanites de la resta del Principat posen petits pedaços a la sagnia demogràfica.

La Marta va aterrar el setembre de 2022 a Esterri d’Àneu, on vivia el seu millor amic des de feia dos anys. Arrapant-se a ell, però sobretot a la muntanya i a la tranquil·litat pallaresa, la professora va fugir d’una època atabaladora per reconstruir-ne una de nova. “Necessitava canviar d’aires. Havia passat uns anys molt estressants perquè feia massa coses... Alhora, al poble estava una mica estancada i també volia deixar l’institut on treballava. Era o marxar o continuar fent el mateix”, explica. La Marta va trobar una plaça de professora a l’institut de Sort, l’únic dels dos centres de la comarca on es fa batxillerat. “La meva intenció era venir-hi per un any, però el curs que ve també m’hi podré quedar. En seran dos, i ja veuré què faig el proper, perquè s’hi està molt bé!”, reconeix.

La Marta ha viscut des de les aules i el carrer les diferències que hi ha entre el Baix Penedès i el Pallars Sobirà pel que fa a l’ús del català

El Pallars, que prejutjava com a hermètic, la va rebre amb els braços oberts. Molta gent ha passat pel mateix tràngol que ella, i això ajuda. La Marta venia amb el record agredolç de la seva estada a l’institut de l’Arboç, i Sort va esdevenir el seu refugi. A l’Alt Pirineu tot és diferent. La gent, la seva manera de ser i també el context lingüístic. La Marta ha viscut des de les aules, però també des del carrer, les diferències que hi ha entre el Baix Penedès i el Pallars Sobirà pel que fa a l’ús del català. En un lloc s’esllangueix i en l’altre es reforça. Ella ens explica el seu viatge lingüístic, que comença on va néixer, al Camp de Tarragona.

“El Morell és un poble, en general, catalanoparlant. Almenys ho era durant la meva infantesa. Ara ja no ho sé. Llavors, arran d’això, la meva vida ha estat i encara és sempre en català. Em relaciono amb tothom així, he tingut sort. De fet, col·legues meus que parlen en castellà entre ells a mi sempre se m’adrecen en català”, relata. “Tinc amigues que parlen castellà de manera íntegra amb tota la família (pares, germans, avis) i que parlen perfectament el català. Per què? Gràcies a l’escola i per les relacions socials que hi van establir.”

“Què passa al Morell?”, però, pregunta la professora. “És el poble més important de la zona i a l’institut hi va tothom dels voltants. Tenim la Pobla de Mafumet al costat, que és un lloc on ha vingut a viure gent d’origen andalús i de la resta d’Espanya, gent que fa molts anys que hi viu però que no ha volgut parlar català. Quan vam anar a l’institut, ens vam trobar que ells parlaven castellà entre ells a classe durant l’etapa de secundària. Igualment, amb mi i amb la majoria parlaven català. Les classes es feien totalment en català, que continuava sent la llengua vehicular, però és cert que amb més dificultats que a l’escola.”

“La llengua vehicular de les aules està canviant al castellà. Això està passant en poblets de Tarragona on sempre s’ha parlat català”

Les coses ara han canviat. Una companya que va estudiar filologia amb la Marta, que ara treballa a l’institut del Morell, constata que tothom ja hi parla castellà. “Els castellanoparlants el parlen, i els catalanoparlants no sé si tenim un complex d’inferioritat o què, però canviem de llengua ràpidament”, lamenta la Marta. A l’escola d’infantil i primària, el mateix. Això s’explica en certa mesura per l’arribada als pobles del Camp de població castellanoparlant dels barris perifèrics de Tarragona (Torreforta, Bonavista, Campclar), que, segons la Marta, han hagut de marxar de la ciutat per l’alt preu dels lloguers. “La llengua vehicular, que en principi no és només la llengua en què es fa classe, sinó també amb què es relaciona tothom dins del centre, està canviant. Està passant en poblets on sempre s’ha parlat català”, sosté.

La situació de la llengua catalana al Camp de Tarragona és dramàtica. En molts barris de la rodalia de la ciutat romana, autèntics guetos aïllats, i als suburbis d’altres municipis de la zona, el català no existeix. Tampoc a les aules. “Tinc una amiga que treballa en una escola concertada de Bonavista. Em diu que tot, tot, tot, és en castellà. Ni els professors ni els alumnes parlen en català. Qui es queixarà? Ningú. Si aquests nanos no aprenen la llengua a les aules, no l’aprendran enlloc.”

Per darrere de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp és el territori on la llengua viu una situació més delicada. Tan sols un 36% dels habitants de la zona parlen català habitualment

Per darrere de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp és el territori on la llengua viu una situació més delicada. Tan sols un 36% dels habitants de la zona parlen català habitualment i el tenen com a llengua principal, segons dades de 2021 del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. En aquest percentatge també s’hi inclou el Baix Penedès, una comarca amb força immigració d’Espanya i internacional, on la Marta va fer de professora de català durant tres anys.

“A l’Arboç, els alumnes entre ells es relacionaven exclusivament en castellà. Jo, professora de català, els havia de demanar que m’hi parlessin mentre feia classe!”

“A l’Arboç, els alumnes entre ells es relacionaven exclusivament en castellà, excepte algun cas aïllat. Jo, professora de català, els havia de demanar que m’hi parlessin mentre feia classe! Jo no entenia res, hi havia d’haver algú que parlés català a casa... A alguns els ho vaig preguntar i em van dir que sí, que eren catalanoparlants. «I per què aquí mai et sento parlar en català a l’hora de català?», els demanava. Fins i tot a mi, que els estava avaluant, se m’adreçaven en castellà!”, recorda. Catalanoparlants parlant en castellà a l’assignatura de llengua catalana. La pressió ambiental d’un idioma hegemònic ho trastoca tot. “Ells em deien: «És que la resta parlen en castellà». És el que et deia, cal ser molt militant i molt conscient per no canviar ràpidament al castellà.”

“Un dia, quan va sortir la sentència del 25% de castellà, els meus alumnes em van preguntar què significava. Els ho vaig explicar i em van dir: «Però si naltros la meitat de les classes les fem en castellà!»”

El problema no s’acabava aquí, anava més enllà dels alumnes. La immersió lingüística no existia. “Un dia, quan va sortir la sentència del 25% de castellà, els meus alumnes em van preguntar què significava. Els ho vaig explicar i em van dir: «Però si naltros la meitat de les classes les fem en castellà!». Jo vaig al·lucinar. Molts d’aquests professors (de València, de Tarragona, del Baix Penedès) parlaven català a fora de l’aula però amb els alumnes canviaven de llengua tan bon punt algú els parlava en castellà.” Hi havia altres casos de professors que mai parlaven català, no només amb altres professors, als claustres o amb direcció, sinó amb els alumnes en assignatures com història o socials. “En aquell institut aplicaven la llei com el més papista que el papa, però en això no s’hi van fotre mai.”

La Marta intentava ser la professora baluard del català a l’escola de l’Arboç. Sempre parlava en català a tots els alumnes fora de classe per intentar no perdre la llengua vehicular. La seva determinació per mantenir la llengua amb interlocutors castellanoparlants, però, la feia sentir-se pedant en alguns moments. Un fenomen que sens dubte mai passa a l’inrevés. “No sé si és perquè han passat coses que m’hi han fet sentir, o perquè m’ho han dit... Però els catalans no hauríem de tenir aquesta debilitat, no hem de canviar de llengua. Si no, la gent no podrà aprendre-la”, apunta.

A l’Arboç molts alumnes identificaven el català amb opcions polítiques concretes

A banda d’aquest complex d’inferioritat inconscient de passar-se al castellà, la Marta també s’enfrontava a un altre escull: molts alumnes identificaven el català amb opcions polítiques concretes. Vet aquí una altra cosa que mai passa si ets castellanoparlant. “Els alumnes em preguntaven sempre si era independentista. Parlar català i ser-ne professora no va lligat a això; he conegut força companyes de carrera que no ho són.”

Durant els anys d’universitat a la Rovira i Virgili de Tarragona, lògicament, la Marta va poder cursar els estudis en català. “A primer i a segon, però, compartíem assignatures amb Filologia Hispànica i Anglesa. Quan van vindre estudiants d’Itàlia i Xile, vam decidir alternar classes en català i en castellà. En aquell moment hi vaig estar d’acord, però pensant-hi... Si els estudiants venen aquí, haurien d’aprendre català, igual que si van a Madrid aprenen castellà”, es queixa la Marta.

A les universitats hi ha molta més laxitud amb el català, que perd molts espais a favor del castellà i l’anglès, amb l’excusa d’atraure estudiants de fora

Les universitats, que no estan regides per la Llei d’educació de Catalunya, legislativament tenen menys restriccions en molts aspectes. Són més independents, però també en el sentit lingüístic. Hi ha molta més laxitud amb el català, que perd molts espais a favor del castellà i l’anglès, amb l’excusa d’atraure estudiants de fora. La Marta reconeix que en altres carreres del seu campus (Infermeria, Relacions Laborals, Comunicació Audiovisual) es parlava menys català que a la seva. Amb diferència, però, el grau en Dret era el que se n’emportava la palma.

“Per què canvia tant la realitat de Girona i la de Tarragona? Allà també hi ha molta immigració, però tothom et parla català”

En acabar la carrera, la filòloga morellenca va cursar el màster de professorat a Girona. “Allà hi ha una realitat completament diferent de la del Tarragonès i el Baix Penedès. Tothom et parla en català. A la universitat, al carrer i a gairebé tot arreu. Per això a mi em peta el cap. Per què canvia tant d’un lloc a un altre? De vegades és perquè hi ha immigració, molt bé... Però a Girona també n’hi ha molta; a Salt, per exemple! Si es fa una política lingüística bona, el català pot esdevenir la llengua social. Per què a Tarragona no?”, lamenta la Marta.

Quan la professora va substituir les vinyes de l’Arboç pels prats alpins del Pallars Sobirà el setembre de 2022, la pregunta va ser la mateixa que a Girona. Per què a Tarragona no? La Marta topava amb un territori, l’Alt Pirineu, on el català és la llengua habitual per al 65,7% de la població, gairebé el doble de catalanoparlants assidus que al Camp de Tarragona. A l’altra banda, només el 22,5% que habitualment fa servir el castellà al Pirineu occidental, segons les dades de l’“Enquesta d’usos lingüístics” de 2018.

“Al Pallars tothom parla català al carrer i a l’institut. Hi ha un noi que ha vingut nou de l’Equador que, en molt poc temps, fa coses en català, l’entén i s’hi expressa molt bé dins dels seus límits. Jo no sé si allà baix hauria progressat tant”

“Aquí tothom parla català al carrer i a l’institut, excepte algun immigrant que acaba d’arribar i encara no ho fa. Això sí, tots l’entenen. Per exemple, hi ha un noi que ha vingut nou de l’Equador que, en molt poc temps, fa coses en català, l’entén i s’hi expressa molt bé per escrit dins dels seus límits. Encara li fa vergonya parlar en català, però ho pot fer. Jo no sé si per allà baix hauria progressat tant, saps?”, reflexiona. “Tret d’aquests casos puntuals, pràcticament tothom parla en català.” I dins de l’aula ho fan tant els alumnes més joves com els més grans, des de primer d’ESO fins a segon de batxillerat. No hi ha diferències en l’ús de la llengua entre generacions, com passa en altres zones de Catalunya.

La Marta descriu el canvi de l’Arboç a Sort com a “reconfortant”, també quant a feina. “Pel que fa als professors, tots parlen en català, encara que n’hi hagi de castellanoparlants. Dins de l’àmbit escolar, no se sent castellà, ni al claustre ni als passadissos”, assegura. A la capital del Pallars Sobirà, la immersió reïx. “Encara hi ha algun lloc a Catalunya que se salva!”, exclama. No tot està perdut. El català és viu, potser cada cop en menys llocs, però hi ha esperança.

Al Pallars Sobirà es pot fer vida 100% en català. La població estrangera de la comarca s’hi integra amb facilitat i aprèn la llengua ràpidament perquè el seu ús és generalitzat

Al Pallars Sobirà, tant a Sort com a Esterri d’Àneu, es pot fer vida 100% en català. La població estrangera de la comarca, tan sols un 9,53% del total —una de les xifres més baixes del Principat—, s’hi adapta, s’hi integra amb facilitat i aprèn la llengua ràpidament perquè el seu ús és generalitzat. “Si aquesta persona nouvinguda es mou per tot arreu i tot el que sent és català, doncs voldrà i necessitarà aprendre’l”, observa la Marta. El Pallars, a diferència d’altres zones del país on la immigració espanyola va canviar la realitat lingüística durant la segona meitat del segle XX, ha estat capaç d’absorbir i assimilar els nouvinguts i fer del català la llengua de la integració. “A Esterri, per exemple, hi ha una comunitat de brasilers i tots parlen en català. Gairebé tothom, sigui del color que sigui o vingui d’on vingui, aquí el parla.”

El català gaudeix de vitalitat a la comarca pirinenca. El pallarès, però, el dialecte genuí i propi de la zona, trontolla

El català gaudeix de vitalitat a la comarca pirinenca. El pallarès, però, el dialecte genuí i propi de la zona, forjat durant segles entre muntanyes feréstegues fruit de l’aïllament d’aquest territori històric, trontolla. El despoblament, la baixa natalitat i el decreixement demogràfic gradual permeten que s’apaivagui lentament; l’arribada de catalans de fora del Pallars l’ha tocat de mort. La seva fonètica particular, les variacions morfològiques autòctones i, sobretot, el lèxic gairebé endèmic de la comarca s’esvaeixen i es perden, sense transmissió generacional.

“Molta gent parla en occidental, però no en pallarès”, lamenta la Marta. “A l’Alt Àneu, la gent de tota la vida d’allà manté el dialecte, fins i tot algú de trenta anys; però els nens i els adolescents, gens ni mica.” Ni a casa ni a l’escola el senten. Pum. L’obliden. “Per a la majoria, la pronúncia no és igual que a Lleida, però el vocabulari si fa no fa sí. Molts venen d’altres parts de Catalunya o els seus pares són de Barcelona, Terrassa, Manresa... Llavors el lèxic no es manté, excepte algunes paraules o expressions molt concretes. Algun cop he preguntat als meus alumnes si coneixien alguna paraula que havia sentit i m’havia agradat, i no me n’han sabut donar resposta”, comenta afligida. “En l’aspecte morfològic també passa. Per exemple, l’imperfet de la tercera conjugació hauria de ser dormiva, en comptes de dormia. Doncs no ho fan.”

“Molts professors som de fora. Per molt que vulguem, no podem pretendre parlar el dialecte d’aquí imitant-lo i estudiant-ne el vocabulari. És una mica artificial”

El problema comença a l’escola, una institució vertebradora per a la llengua que, alhora, també estandarditza. Malgrat els intents per fer reviscolar el dialecte propi, amb iniciatives com el diccionari Aïna de català-pallarès, impulsat per la cap de departament de l’institut on treballa la Marta, la demografia és la que talla el bacallà. “Molts professors i mestres som de fora. Per molt que vulguem, mai serem 100% d’aquí. No podem pretendre parlar el dialecte d’aquí imitant-lo i estudiant-ne el vocabulari; al capdavall, és una mica artificial. Amb els anys se’t pot anar encomanant, però, tot i així, mai tindràs un dialecte pur. Al final, no es poden forçar les coses, saps?”, s’esplaia la professora.

Els dialectes es perden. “Els parlars purs no existiran en un futur pròxim”, afegeix la Marta. És la globalització. Són els processos econòmics que ens interrelacionen a tots; que ens fan vendre i comprar allà i no aquí; que fan que la subsistència de molts s’evapori per beneficiar-ne uns altres; que un sector aflori i que l’altre s’enfonsi, i que una crisi l’anorreï; que la gent es quedi sense feina ni menjar i marxi, s’esbarriï, migri, despobli i escuri una zona, per anar-se’n a una altra. Tothom emigra, la natalitat baixa, la població envelleix, hi ha més defuncions que naixements i tot es buida. Arriba gent de fora, intenta equilibrar la balança i el poti-poti humà acaba fent perdre un dialecte. “Si tu estàs academitzat i hi ha una barreja de professors, alumnes i pares de tot arreu, se te’n va el pallarès.” L’economia i la demografia són la base d’una llengua.

“Quan vaig a qualsevol comerç, parlo en català. De fet, els immigrants et parlen català a tu!”

Tot i la feblesa de la varietat local pallaresa, l’ús del català és generalitzat a tota la comarca i en tots els àmbits. El dia a dia lingüístic de la Marta així ho testimonia. “Quan vaig a qualsevol comerç, parlo en català. De fet, els immigrants et parlen català a tu! A la fleca d’Esterri hi ha dues o tres dones brasileres que em parlen en català. A la fruiteria i verduleria són d’algun país de l’est, de llengua eslava, i també m’hi parlen. Al bar del poble, hi ha treballadors d’Itàlia, del Brasil i de Romania, i el mateix: tots et parlen en català!”, explica amb il·lusió.

“La cambrera d’un restaurant d’Esterri, que és de Sud-amèrica, em va demanar que li fes classes de llengua catalana perquè en volia aprendre.” Els nouvinguts veuen necessari el català

“La cambrera d’un restaurant d’Esterri, que és de Sud-amèrica, encara em parla en castellà perquè li fa vergonya, però em va demanar que li fes classes de llengua catalana perquè en volia aprendre. Això sí, jo li continuo parlant en català i m’entén.” Els nouvinguts veuen necessari el català, i així és com l’aprenen, escoltant-lo i practicant-lo. “De vegades sí que hi ha gent d’aquí que els parla en castellà, però si molts dels estrangers parlen català amb els clients vol dir que la majoria també ho fa amb ells. Si no, no el sabrien. Perquè no són nascuts aquí, el parlen amb el seu accent particular, que fa notar d’on venen. Tot i així, adopten el català, i això m’encanta.”

A la feina, la Marta també fa vida completament en català: per descomptat, amb els alumnes, de qui és referent, però també amb els seus companys professors i directius. “Fins i tot aquells que parlen castellà entre ells fora de l’institut canvien al català. A l’Arboç no era així. Jo el mantenia, però més o menys el 50% de docents parlaven en castellà moltes vegades. N’hi havia dues que sempre.”

Fora de l’escola, la professora comparteix espai de militància amb altres activistes en un moviment social del Pallars, en què també totes les relacions que estableix són en català, així com el discurs de l’organització a les xarxes i arreu. A Tarragona tot era ben diferent. “Al Pirineu no hi ha problema amb la llengua, però allà baix sí. La majoria de gent que venia a les assemblees eren marroquins que només sabien parlar castellà, i en alguns casos ni entenien el català. Llavors, primer ho fèiem en català i després, per a qui no ho entenia, ho explicàvem en castellà. Això, però, de vegades ho entorpia molt i les assemblees es feien molt feixugues... Aleshores, si teníem pressa, la fèiem només en castellà, tot i saber que era tirar-nos pedres a la nostra teulada.”

“Alguns amics castellanoparlants em diuen que soc l’única persona a qui sempre s’adrecen en català, i m’encanta. Acostuma a ser al revés: som nosaltres els qui canviem”

En l’àmbit més íntim, amb tots els seus amics i amb els seus familiars la Marta també es relaciona en català. “Fins i tot mon avi per part de pare, que va vindre amb vint anys o així d’un poblet d’Almeria, parlava català amb mi. En la vida l’he sentit parlar castellà.” I el mateix amb amics seus que acostumen a parlar en castellà amb molta gent, però amb ella no. “Sempre em diuen que soc l’única persona a qui sempre s’adrecen en català, i m’encanta. Acostuma a ser al revés: som els catalanoparlants els qui canviem. En aquest cas, són ells”, reconeix orgullosa.

Així ho resumeix la Marta: des que es lleva fins que es fica al llit fa la vida 100% en català. “Depèn d’on visquis, és més difícil o ho és menys. Aquí és més fàcil. També era possible fer-ho a l’Arboç, però pel que parlo amb la gent, molt pocs ho poden fer”, matisa. En certs sectors econòmics, mantenir el català també es pot arribar a complicar molt.

“Quan vaig treballar alguns estius a Salou va ser l’única època en què no vaig parlar català al 100%”, recorda la Marta. “Alguns dels cambrers eren catalanoparlants, però la majoria eren castellanoparlants, alguns de la República Dominicana i una d’Andalusia. Em van dir que era una maleducada perquè parlava en català quan tots ho feien en castellà entre ells. Jo era molt joveneta, em va fer molt de mal i vaig acabar parlant cada dia en castellà amb els castellanoparlants. Va passar un temps fins que no ho vaig tallar i vaig tornar a parlar en català. Realment em va anar molt bé per practicar el meu castellà i millorar-lo!”, assegura. 

L’hostaleria i el turisme, i encara més a Barcelona o Tarragona, és un sector en què pot ser complicat tenir garantits els drets com a catalanoparlant. No només com a treballador, sinó també com a client. “Les cartes en català les vaig descobrir al cap de més d’un any. Eren dins d’un armari. Els vaig preguntar si eren noves i per què estaven guardades, i em van dir que ningú les demanava. Home, clar, si no les donaven! Deien que estaven obligats per llei a tenir-les, però no a repartir-les, i em van dir que era una pesada. Jo vaig ser l’única que les va començar a donar. En tenien en anglès, francès, rus i castellà, moltíssimes més en qualsevol dels idiomes estrangers que no pas en català. Si una taula de vint persones els les hagués demanat en català, no hi hauria hagut prou cartes”, explica.

A les valls pallareses, el català ha resistit als batzacs de la castellanització i continua vertebrant el territori com a llengua principal

Però tot això és passat. La Marta va canviar una terra de vinyes i castellers, platges de totxana i aires petroquímics per cims agrestos, valls recloses i muntanyes tímides. Dos paisatges completament diferents, també econòmicament i demogràficament, amb realitats lingüístiques gairebé oposades: a les depressions i clotades pallareses, el català ha resistit als batzacs de la castellanització i continua vertebrant el territori com a llengua principal. Tothom el parla, sigui pallarès de soca-rel o nouvingut, també a les aules, i és esperançador per a la Marta. La seva estada anirà per llarg.