La mort és tan quotidiana com la vida. Un saber comú. Però les persones que entenen plenament el sentit d’aquesta frase són poques. La Clara Vaquer, tanatopràctica de 18 anys, té ben apresa la lliçó. Conviu dia a dia amb la mort. Ser tanatopràctica és molt més que maquillar un difunt, implica multitud de processos i una formació molt específica. Tothom passarà en un moment o altre per les mans d’una tanatopràctica. Com són els tanatopràctics? Què fan exactament?

Amb només nou anys, la Clara ja diu que vol “maquillar morts”. Ho assegura així, amb la innocència d’una nena

Amb només nou anys, la Clara ja diu que vol “maquillar morts”. Ho assegura així, amb la innocència d’una nena. No recorda en quin moment es decideix. Algú li explica que cal arreglar les persones quan moren? Es desperta així la seva curiositat? “Em va sortir de l’ànima. Jo ho tenia claríssim, però la meva mare se’n reia de mi, em deia que estava boja i que no ho acabaria fent”, explica, fent una mitja rialla. Per això, no és fins als 14 anys que obté permís per anar a informar-se. “Em va costar molt trobar un curs que estigués bé, i només existeixen cursos privats”, assegura. En aquest primer contacte informatiu amb la tanatopràxia, la Clara ho veu més clar que mai: “Això és lo meu, ho vull fer. Vocacional totalment”. Així doncs, acaba l’ESO i accedeix al curs de l’Institut Funerari Espanyol.

“Veure un cos obert era un dels meus somnis”, afirma, “però a Espanya és il·legal assistir a una autòpsia”

Hi ha dues condicions per poder exercir com a tanatopràctica: ser major d’edat i tenir carnet de conduir. La primera ja l’ha complerta. La segona, està en procés. Mentrestant, la Clara cursa un grau mitjà d’auxiliar d’infermeria: “havia de fer alguna cosa”. Però té clar que el seu futur és en la tanatopràxia. N’està tan convençuda que el febrer de 2018 marxa una setmana a Transsilvània a fer una masterclass per aprendre com es practica una autòpsia. “Veure un cos obert era un dels meus somnis”, afirma, “però a Espanya és il·legal assistir a una autòpsia”. Explica l’experiència amb una brillantor als ulls: “És espectacular veure un cos obert: ho veus tot i és molt més fàcil treballar amb tot a la vista”. A Romania també aprèn les dificultats de la professió en un entorn econòmic i social precari.

“Has de tenir la fredor de pensar que la persona que ha mort no la coneixes”

La Clara és energia pura. No para de riure. Tampoc no amaga la seva timidesa. Però amb això no n’hi ha prou. Com són, els tanatopràctics? “A la feina has de ser distant i una mica fred”, enumera la Clara, “has de saber diferenciar molt bé entre la feina i la teva vida. Jo, quan surto de treballar, no penso en tots els difunts que he tractat durant el dia. Has de tenir la fredor de pensar que la persona que ha mort no la coneixes”. La declaració més ferma que fa la Clara és una de molt rellevant: “La mort no és res de l’altre món”.

“He après a valorar molt més allò que tinc al costat. Mai no saps quan veuràs una persona per últim cop”

Aquesta visió de la vida l'adquireix després de fer les pràctiques obligatòries del curs de tanatopràxia al tanatori Mémora de Girona. “Em va passar la tonteria de tot. Abans em costava valorar les coses, i quan vaig fer la tanatopràxia vaig canviar el xip. Estàs treballant amb la mort cada dia de la teva vida. He après a valorar molt més allò que tinc al costat. Mai no saps quan veuràs una persona per últim cop”, reflexiona. És una labor trafegosa.

Tot té moltes parts. Comença amb la recollida del difunt, on i quan sigui. És de vital importància fer una clara identificació del mort i seguir els protocols rigorosament establerts, com ara la presència d’un testimoni. El difunt es porta en transport fúnebre fins al tanatori. S’inicien aleshores els protocols burocràtics i es prenen les decisions necessàries; per exemple, el tipus de fèretre. És essencial aclarir-ho tot abans de fer cap procés. Un cop fet, s’analitza l’estat i les necessitats de cada difunt i es du a terme el tractament necessari: des d’una tanatopràxia, que és un procés per tornar un cos perjudicat a un estat de normalitat, fins a un condicionament bàsic, que s’aplica a tots els difunts. També es poden fer amortallaments i, evidentment, el més conegut procés de maquillatge i perruqueria.

Acabada aquesta fase, és el tanatopràctic qui porta el difunt a la sala de vetlla corresponent o a un altre tanatori, en cas que així s’hagi decidit. També és la figura del tanatopràctic qui prepara l’ambient de les cerimònies: el tipus de flors, les esqueles, els símbols religiosos, etc., i qui posa el fèretre a la sala. Finalment, porta el cotxe fúnebre cap al cementiri o el crematori. Aquí finalitza el seguiment amb un difunt. La de tanatopràctic és una professió vital, necessària, però al mateix temps invisible i estigmatitzada.

“Sí que et diuen la típica frase de ‘que rara que ets’. M’han arribat a preguntar si se m’apareixen esperits”

“Sí que et diuen la típica frase de ‘que rara que ets’. M’han arribat a preguntar si se m’apareixen esperits. No es valora la feina. Però també hi ha gent que et reconeix que no ho faria, però que algú ho ha de fer”. La família i els amics de la Clara cada vegada entenen més el que fa. Ella és conscient dels estereotips que es generen a la societat. “La meva àvia a vegades no ho entén i em pregunta si no puc fer una altra cosa”. Allibera, de nou, una riallada. De sobte, en sec, desdibuixa el somriure protector.

Una de les assignatures més importants del curs de tanatopràxia és la de psicologia del dol

Recorda el primer difunt que veu. Una prova de foc per als nous estudiants. “No em va impactar gens, estava súper tranquil·la”, explica. En canvi, durant les pràctiques viu moments que són cops durs emocionals. El primer nadó, el primer nen i els suïcidis són especialment difícils per a la Clara. Per poder batallar amb aquest tipus de situacions, una de les assignatures més importants del curs de tanatopràxia és la de psicologia del dol. Aprenen sobre les emocions relacionades amb la pèrdua i el dol, i treballen com gestionar-les, tant internament com externa.

Em vaig acollonir! Li vaig començar a parlar, a veure si em responia. Després li vaig buscar la mirada per comprovar que no em mirava. Els difunts mai no et miren

De nou, somriu. I és que la cruesa es contraposa amb altres records divertits. La Clara narra l’anècdota més emblemàtica que ha viscut. “Tothom qui es dedica a això ha tingut algun ensurt. A mi em va passar amb un home a qui vaig preparar sencer jo. No sé què coi vaig fer; devia tocar-li alguna part del colze, que, de cop, va moure el braç fent un cop. Em vaig acollonir! Li vaig començar a parlar, a veure si em responia. Després li vaig buscar la mirada per comprovar que no em mirava. Els difunts mai no et miren, sempre tenen la mirada perduda. Vaig comprovar que no, i ja em vaig tranquil·litzar, però ho vaig passar fatal!”. Tot rient, rient, la Clara es deixa anar. Cada rialla que fins ara descarrega tensió, com una tímida fuga de nervis, es transforma en complicitat. Comença a explicar vivències; una rere l’altra, i no para...

“La mort no és res de l’altre món. Morir és completament normal, passa cada dia, a totes hores, a tot arreu del món”

La tanatopràxia, més coneguda amb el vulgarisme “maquillar morts”, és un treball vital que només coneixerem de primera mà des del més enllà. Una feina que, tot i ser poc habitual, té un paper fonamental en la societat. La Clara ho torna a repetir: “La mort no és res de l’altre món. Morir és completament normal, passa cada dia, a totes hores, a tot arreu del món”, i li passa a tothom. Al final, i al principi, néixer és morir.