El solsoní David Pallarès i Llorens recorda el primer dia que va agafar el cotxe carregat de ganivets per sortir a l’aventura de vendre a la Catalunya Nord. Fa uns 25 anys. No tenia cap lògica que l’empresa familiar vengués a Cadis i no a la molt més propera ciutat de Perpinyà. En David no tenia ni tan sols un catàleg, però duia a sobre la millor carta de presentació, que és la seguretat de mostrar un bon producte. Es presentava a ferreteries i botigues d’utensilis de cuina, que desconfiaven dels seus ganivets pel simple fet de no ser francesos. Fins al dia que va començar a participar en fires multisectorials. La primera va ser a Arles, convidat per un amic forjador. Ho va vendre tot en un cap de setmana. Després de l’experiència, les botigues nord-catalanes van començar a mirar els ganivets de factura solsonina amb més bons ulls. En David, la tercera generació a l’empresa juntament amb el seu cosí Lluís, va ser qui va impulsar la fase d’internacionalització de Ganivets Pallarès. Actualment, una tercera part de la facturació es ven a Catalunya i Espanya; una altra tercera part, a Europa, i l’altra, a la resta del món.

Però el prestigi dels ganivets solsonins, cristal·litzat en la identificació, per metonímia, de la navalla catalana amb el nom de la família, es remunta a moltes dècades enrere i atresora romànticament el llegat de la històrica tradició ganivetera de Solsona, nascuda al segle XVI. Les pallareses són les úniques supervivents d’aquell art —després que entre el 1987 i el 1993 tanquessin els altres dos darrers tallers ganiveters de la capital del Solsonès, Costa i Casafont. A Pallarès, tot i que hagin mecanitzat determinats passos de fabricació per mor de la viabilitat, continuen produint-ne les parts més importants a mà i, per tant, es consideren una indústria artesana.

Per parlar de les particularitats del producte, que fan que sigui preuat arreu del món, hem quedat amb en David al taller, al carrer dels Ganiveters del polígon industrial Els Ametllers de Solsona. Entro per una petita botiga farcida de models de ganivets, navalles de col·lecció i eines del camp. Entre el taulell i la nau de la fàbrica, hi ha un dels despatxos on treballa un dels nets del fundador, ple de paperassa, on criden l’atenció unes banyes de cérvol que li han dut fa poc i que es transformaran en mànecs de navalles de col·lecció.

Continuen fent a mà les parts més importants del ganivet i, per tant, es consideren una indústria artesana

És un home loquaç, que parla amb velocitat i atropelladament, i un treballador febril. La visita per la nau és tan ràpida com la seva parla. Va per feina i, d’una manera contínuament interrompuda pel telèfon, em descriu el procés de fabricació com si jo fos del ram. Intento prendre’n nota, i m’aturo davant d’una enclusa que sembla força antiga. “La devia comprar el meu avi, de segona mà”, aclareix. Som en una nau de mil metres quadrats, en marxa des de fa 21 anys. Aquesta és la quarta ubicació de Ganivets Pallarès des que va néixer el 1917. Però l’origen de l’empresa és anterior: “El meu avi Lluís ja havia començat abans. De fet, als onze anys es guanyava el sou com a ganiveter amb el seu oncle en una època en què no hi havia empreses amb nom. Eren tallers que contractaven treballadors per fer ganivets i els donaven un tant al dia”.

“El meu avi als onze anys es guanyava el sou com a ganiveter amb el seu oncle”, subratlla David Pallarès

L’època de màxima esplendor per a la indústria ganivetera de Solsona va ser al segle XVIII, amb més de vint tallers. Tal com explica en David, a cada país hi ha la seva ciutat ganivetera: a França, Tièrn; a Alemanya, Solingen; a Anglaterra, Sheffield... Ho assenyala sobreentenent que a Catalunya el bressol d’aquesta activitat és Solsona. Quines condicions ho van afavorir? “Va ser la conjunció de tres factors: la proximitat de les mines de ferro d’Andorra i el Pallars; els saltants d’aigua del riu Cardener, que permetien fer funcionar les moles per esmolar les fulles, i l’existència de mà d’obra qualificada.”  

L’època de màxima esplendor per a la ganiveteria de Solsona va ser al segle XVIII, amb més de vint tallers

La feina de màrqueting de Pallarès, però, ja la va començar l’avi, sense ser-ne conscient. Lluís Pallarès Canal va guanyar-se un nom en el seu món. “Era molt bon artesà i va treballar en una empresa molt gran de tisores de Barcelona on se’l volien quedar d’encarregat. Però ell va voler tornar a Solsona, on el 1917 va muntar el negoci amb el seu germà Carlos. Van comprar premses (una de vella, que havia pujat amb un ruc de Barcelona). Com que ho devia haver vist a la capital, va decidir marcar les fulles amb el seu nom. Venia un producte de qualitat i va començar a expandir el mercat per Catalunya.” El 1960 el relleu generacional va mantenir el taller en mans dels fills d’en Lluís, en Jesús i en Juli, etapa durant la qual els pallaresos es popularitzarien a Espanya. Fins que el 1996 van passar al capdavant de l’empresa els cosins David i Lluís Pallarès i, amb ells, la marca franquejaria les fronteres de l’Estat.

Pregunto a en David a quins països exporten i em respon amb un lacònic “a tot arreu!”. “Ara venem molt a Nova Zelanda i Austràlia, on tenim dos clients grossos; als Estats Units, on hi ha una desena de clients; a França, moltíssim, perquè és més fàcil d’arribar-hi i molt més econòmic; a Alemanya, tot i que costa perquè és molt proteccionista, i a Anglaterra, que ja veurem com anirà amb el Brèxit...” Però com s’arriba a conèixer una petita empresa amb una vintena de treballadors a l’altra punta del món? No m’ho sap respondre del tot. “Un client australià amb botiga, per exemple, havia comprat ganivets Pallarès a França i va passar a veure’ns a Solsona presencialment per endur-se producte per vendre a casa seva. I així va començar la història. A partir d’aquí ens vam donar a conèixer en aquest mercat.”

Li demano pel secret de tot plegat. “Primer ens hem de començar a creure que som bons i que fem les coses molt ben fetes. Als catalans ens falta autoestima i més seguretat per anar pel món”, opina Pallarès sense un bri d’altivesa. “Aquests mercats valoren una artesania centenària que encara perviu i que proporciona un producte diferent i bo, tant o més que un d’alemany.” I és que un article Pallarès té la garantia d’haver-se esmolat, polit, muntat i acabat a mà. “Tallar una fulla a mà no ho fem, perquè encara sortiria pitjor, però esmolar sí, i això actualment no ho fa ningú: s’esmola fins i tot amb robots!”, destaca. Li demano si això visualment es pot percebre i m’aclareix que a vegades s’aprecien ratlles quan es poleix a mà, mentre que si es fa a màquina la superfície queda tota brillant i ben maca, “però no talla tant!”.

“Ens hem de començar a creure que som bons i que fem les coses molt ben fetes. Als catalans ens falta autoestima i més seguretat per anar pel món”

A casa navego per la xarxa per indagar aquesta qüestió i escatir què es valora a fora. Un web australià d’una empresa de distribució d’articles nobles destaca, efectivament, que Pallarès és l’únic testimoni de la reconeguda indústria ganivetera de Solsona. Hi remarca que Pallarès sempre tria els materials de màxima qualitat i que tots els ganivets s’esmolen a mà. “Pallarès ha sabut adaptar-se als temps canviants sense renunciar als seus orígens.” Una empresa canadenca diu que, favorit de molts, “aquest ganivet és imprescindible a totes les cuines. La seva fulla afilada el fa extremament eficient per tallar, mentre que el seu disseny encantador el fa ideal per servir una fusta de formatges”. Es refereix, concretament, al ganivet d’acer al carboni amb mànec de boix. També hi publiquen instruccions de cura dels articles solsonins: l’acer al carboni és reconegut per ser un acer dur, que manté la fulla afilada durant més temps, però cal eixugar-la després d’utilitzar-la i netejar-la per evitar que produeixi òxid. Els ganivets Pallarès sempre s’han conegut per l’acer ben trempat, remarca un web californià. “Els seus ganivets són muntats a mà i tenen una sensació de tall meravellosa.”

Ens adverteix que poden tenir rascades estètiques o petites imperfeccions als mànecs, que no impedeixen el rendiment de la peça. M’apropo en el mapa i busco una empresa distribuïdora estrangera d’Europa: vaig a parar a una botiga dels Països Baixos que aposta per productes europeus fets a mà i respectuosos amb el medi ambient, que afavoreixin “un canvi positiu des de casa”. També ven ganivets de cuina de fusta de boix amb fulla d’acer inoxidable.

“En realitat, que ens plagiïn ens fa molta publicitat”

Amb aquest prestigi no és estrany que hi hagi intents de plagi dels ganivets solsonins. Un cas recent és el d’una marca d’Albacete que fabrica a la Xina amb un nom sospitosament similar a Pallarès. “Ens han copiat el model, però no hi podem fer gran cosa. Nosaltres som una empresa petita, però alguns ens consideren importants pel fet, precisament, que ens plagiïn”, sosté en David. “En realitat, això ens fa molta publicitat.” Fins i tot algú s’ha confós de marca i s’ha presentat al taller reclamant que el ganivet, de factura en realitat xinesa, no talla!

Encara que costi de creure, per crear un sol ganivet es requereixen més de trenta processos. S’agafa el metall, es talla la tira i la fulla, es forada, es trempa, es marca, s’esmola, es poleix una primera vegada a mà i després a màquina, es munta, es torna a polir, s’emmanega, s’arregla, se’n fa l’acabat, es neteja i s’empaqueta... I, entremig, si surt tort, s’ha d’adreçar les vegades que faci falta. Al dia es poden fer fins a mil navalles comunes, mentre que poden dedicar-se uns quants dies a esmolar un sol matxet. “No sé quants ganivets produïm al cap de l’any. No ho he calculat mai”, admet l’actual responsable de l’empresa. Ganivets Pallarès ha hagut de rebutjar comandes importants, per exemple, dels Estats Units. “Ja els dic que no cal que comencem a treballar perquè hauríem de dedicar-nos-hi en exclusiva i deixar de servir altres clients, la qual cosa no ens interessa. Ens anirien pressionant fins a tenir-nos completament absorbits”, afegeix David Pallarès.

Encara que costi de creure, per crear un sol ganivet es requereixen més de trenta processos

L’article que encapçala el catàleg de Pallarès és, com no pot ser d’una altra manera, la navalla, de diferents models. El pallarès comú és el de mànec de plàstic, de tota la vida. El ganivet petit i robust que trobarem a les butxaques d’electricistes, lampistes, cosidores, pagesos, mestresses de casa, boletaires... La icona de la casa. Però també hi ha les navalles de col·lecció, entre les quals hi ha la busa, amb mànec de fusta (majoritàriament del país, com alzina, boix, faig o olivera) o de banya (cérvol, marrà o bou). Així mateix, porten la marca Pallarès ganivets i altres estris de cuina, per a carnisseria i peixateria, tisores, eines de camp i de jardineria, eines per esmolar i matxets de caça. Quina és la joia de la corona a can Pallarès? Poso en un compromís en David, que em respon dubitatiu. “No m’ho havia plantejat mai... Et diria la navalla, però el ganivet de cuina amb mànec de boix també és dels preferits. I algun que he començat a dissenyar també està força bé... De totes maneres, el que més ens distingeix és el pallarès i, segurament, el millor és el busa”, conclou.

A en David li agrada explicar que fan “molts ganivets per solucionar problemes de la gent”. Des de ganivets d’empeltar fins a d’altres per treure coco i per tallar tonyines a Florida, un altre per tallar gespa artificial amb una màquina per a camps de futbol... Cada encàrrec pot ser un nou repte. Però deixa clar que això són anècdotes de peticions molt específiques. “El que nosaltres fem són ganivets per a treballar.” Per exemple, també va sortir de Solsona una comanda de vint ganivets dentats per a una cadena d’hotels que talla mil quilos de tomàquets diaris. Es tracta de crear dissenys nous contínuament per satisfer totes les necessitats.

“El que nosaltres fem són ganivets per a treballar”

El repte de futur dels ganivets solsonins no passa per l’ambició de créixer a qualsevol preu, sinó a poc a poc, sent cada vegada més exigents en la qualitat dels acabats i de la presentació i fidels a l’estil que ha caracteritzat històricament l’empresa familiar, aixecada durant la Primera Guerra Mundial. “Sempre es pot fer més bé.” En qüestions de ganivets no us deixeu enganyar: per saber si teniu a les mans una bona navalla només cal que dugui gravades a la fulla dues paraules: “Pallarès Solsona”. De segur que tallarà com cap altra, aquí i en qualsevol racó de món.