Potser no ho sabeu, però just al costat de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú hi ha un dels tallers mecànics de trens més importants del territori. Ells en diuen “base de manteniment integral”, un nom que no fa justícia al que realment és: una immensa successió de naus a l’interior de les quals es reparen trens sencers, amb tot l’espai que això implica.

Aquestes naus tenen fossats des d’on es revisen fins a vint trens elèctrics alhora, que es mantenen aixecats en raïls per poder-hi treballar des de sota. Una imatge que, a estones, genera la impressió de trobar-se dins d’un taller d’artefactes espacials en alguna galàxia molt llunyana.

En aquest taller es dediquen a desmuntar trens sencers, a revisar-ne i provar-ne totes les peces, i a tornar-los a muntar

Però no, som al Garraf i els mecànics són persones de carn i ossos que cada dia es dediquen a desmuntar trens sencers, a revisar-ne i provar-ne totes les peces, i a tornar-los a muntar. És un manteniment exhaustiu que han de passar tots els trens quan ja tenen més d’un milió de quilòmetres acumulats. I quan tornen a sortir a les vies, semblen nous de trinca.

Per aconseguir-ho, hi ha tota una amalgama de mecànics que es divideixen en les diferents seccions i que passen les jornades entre caixes d’eines i sons de maquinària. Com l’Antonio i en Robert. Sense persones com ells, els trens no podrien funcionar.

D’una banda, tenim l’Antonio Gracia (1962), un dels encarregats de reparar les peces dels trens, que porta pràcticament tota una vida en el món ferroviari. A punt de jubilar-se, els seus passos comencen als 22 anys, quan acaba el servei militar. Des d’aleshores treballa en diferents departaments de Renfe, des dels tallers, passant pel servei d’estacions i de gestió de material.

D’altra banda, en Robert Font (1998) fa gairebé cinc anys que ha entrat al taller, després de fer-hi unes pràctiques durant la seva formació d’FP en manteniment ferroviari a l’Institut Lluch i Rafecas de Vilanova i la Geltrú. Primer hi entra com a torner i després s’especialitza en el procés de verificació de les peces. Això vol dir comprovar si aguanten bé la tensió i si tenen esquerdes o cal canviar-les. Una feina molt meticulosa, que li ocupa tot el dia.

És gairebé el migdia, la seva jornada ha començat a dos quarts de set del matí i acabarà a les dues de la tarda. Tenim una estona per seure en una de les naus, entre els mecànics i el brogit de les màquines. Ells m’explicaran quina és la seva mirada des de dins de tot, des del més essencial: el manteniment dels trens.

Deu haver canviat molt la manera de formar-se per treballar aquí.

Antonio: Abans era molt diferent. Aleshores hi havia les escoles d’aprenents, que eren de la mateixa empresa. Hi entraves amb setze anys i hi feies una formació professional. Ara ja es formen a fora i no tots els que venen a fer pràctiques es queden. A més, abans una mateixa persona feia més de tot i ara cada secció ja està més especialitzada i segmentada.

“Un bon ferroviari és com un rellotger: és capaç de desmuntar-ho tot i tornar-ho a muntar i que, a més, li sobrin peces”

Tampoc deu tenir res a veure la manera de reparar d’ara amb la d’abans...

Robert: Algunes eines han canviat. Abans hi havia més gent a la zona de caixes [dels vagons] perquè s’havien de treure molts cargols a mà. Ara, en canvi, hi ha pistoles i algunes feines es fan una mica més ràpid.

Antonio: Ara hi ha més tecnologia, però aquí al banc, les eines que tenim gairebé estan totes fetes per nosaltres. Fins i tot alguns bancs de treball els vam fer fa dècades. Sempre diuen que un bon ferroviari és com un rellotger: és capaç de desmuntar-ho tot i tornar-ho a muntar i que, a més, li sobrin peces. [Riu.] Tot va evolucionant, però, en principi, el treball és pràcticament el mateix: arriba el tren, es treuen les peces, es netegen, es preparen i es tornen a posar.

Antonio: Això sí, ara hem de respectar molt més les normes. Ara ens arriba una vàlvula dins d’un kit que fins i tot té una data de caducitat. Abans podies tenir una junta durant deu anys i no et preocupaves per la seva caducitat. Ara si ja ha passat la data que et marca el distribuïdor, en principi ja no la pots fer servir. Això genera molts problemes d’emmagatzematge que abans no teníem.

“Abans podies tenir una junta durant deu anys i no et preocupaves per la seva caducitat”

Robert: O, per exemple, abans teníem un element de mesura que vam haver de deixar d’utilitzar perquè no estava homologat, però jo sempre l’utilitzava i després m’acabava d’assegurar que estigués bé. Ara ens demanen que tot estigui homologat i que hi hagi una empresa externa que ens l’homologui i mesuri bé.

Antonio: Que sabem que això és el normal, però aquí no és una feina com en l’automoció, on tot està molt més marcat. Aquí està marcat, però a l’hora de complir amb tots els estàndards el procés és molt lent i complex.

Sembla que molts dels processos que fèieu abans aquí s’han externalitzat.

Antonio: Sí, abans ens ho fèiem tot nosaltres. Pensa que fins i tot els qui ja no podien treballar al taller els posaven a la cafeteria o a netejar els vestidors. Quan vaig estar treballant a l’estació d’Amposta i necessitàvem un llapis o un pot de lleixiu, per dir alguna cosa, havíem de demanar-ho a Madrid. Ells t’ho enviaven amb tren fins al magatzem de Barcelona i d’allà s’enviava a la nostra estació. Sempre s’havia de demanar tot allà.

Robert: I, clar, potser no ho enviaven fins que estigués tot el vagó ple, i trigava més a arribar.

Antonio: Ara això ja no és així, però moltes coses s’han externalitzat i també és un procés llarg.

“Quan vaig estar treballant a l’estació d’Amposta i necessitàvem un llapis o un pot de lleixiu, havíem de demanar-ho a Madrid. Ells t’ho enviaven amb tren fins al magatzem de Barcelona i d’allà s’enviava a la nostra estació”

Robert: La gent que es jubila t’explica que aquí fins i tot es feien les forges.

Antonio: O els cotxes dels trens! Quan vaig entrar-hi, en feien uns quaranta al mes. Cada cotxe de tren era una o dues setmanes de treball, des que entrava fins que passava per totes les seccions. Aleshores els trens es pintaven amb un rodet... I fitxàvem amb unes xapes amb números que penjàvem d’una paret. Com que t’embrutaves molt, et donaven un paperet per poder-te dutxar un quart d’hora abans de plegar. Érem moltíssima gent, unes 500 persones.

Robert: Ara devem ser uns 130 treballadors. S’ha anat jubilant molta gent i s’ha subcontractat molt.

Antonio: El problema és que hi ha hagut molts anys que no ha entrat personal i en quatre anys s’ha jubilat molta gent. Ara, dels que som aquí, uns tres ens jubilarem aquest any o el vinent. La següent remesa ja tardarà uns quinze o vint anys a jubilar-se, així que hi ha hagut un tall entremig que no és normal. Abans cada any entrava algú i feia que això no estigués gaire col·lapsat.

És fàcil quedar-se obsolet en aquesta feina?

Antonio: L’empresa sempre ens ha format perquè no ens quedéssim enrere, tot i que entenc que sempre inverteixin per formar més els joves.

“El problema és que s’està jubilant molta gent que té els coneixements, i els pocs que queden tenen molta més feina. O directament no queda ningú que et pugui explicar alguna formació molt concreta”

Robert: Sobretot pel que fa a temes elèctrics, perquè hi ha sistemes electrònics nous que necessiten formació específica. Però quan vaig ser a la secció de torn, primer em va estar ensenyant una persona amb més experiència, fins que ja ho tenia per la mà. El problema és que s’està jubilant molta gent que té els coneixements, i els pocs que queden tenen molta més feina. O directament no queda ningú que et pugui explicar alguna formació molt concreta.

Què és el que més us agrada de la vostra feina?

Antonio: Sempre m’ha agradat muntar i desmuntar. És una feina en què puc anar fent amb bastanta llibertat i no tinc ningú al darrere que m’estigui vigilant tot el dia. Puc tenir la meva autonomia i els meus criteris, dins d’uns estàndards, és clar.

Robert: I també la pinya que fas amb els altres companys. Precisament el fet que últimament està havent-hi molts jubilats implica que entri gent jove de moltes altres bandes, i això és molt entretingut. Et pot venir un gallec que s’està un o dos anys aquí i que t’ensenya una mica la cultura d’allà, o potser tu pots demanar una mobilitat cap a algun altre taller de Renfe. Sobretot a Catalunya i a Madrid és on se sol necessitar més gent.

“Et pot venir un gallec que s’està un o dos anys aquí i que t’ensenya una mica la cultura d’allà, o potser tu pots demanar una mobilitat cap a algun altre taller de Renfe”

Antonio: És molt habitual a Renfe que quan entres no vagis directament a un lloc amb la teva residència, sinó que entres en residència provisional i al cap de sis o vuit mesos has de concursar. Has de conèixer alguna altra part d’Espanya abans de quedar-te al teu lloc de treball. No és que hi estiguis obligat, però és el que toca.

Robert: Són pocs els casos en què no has marxat abans. En el meu cas vaig tenir sort i vaig venir aquí, però la majoria dels meus companys han passat primer per Irun, Can Tunis o Madrid.

Què li aconsellaríeu, a un jove que entra nou a treballar aquí?

Antonio: Que entri amb il·lusió. Si entra amb il·lusió i ganes d’aprendre, no tindrà cap problema.

Robert: Si entres sense il·lusió, al final t’estanques. He vist molta gent que arriba aquí sense ganes de fer gran cosa i s’acaba quedant en una secció i no se’n mou. Jo vaig entrar pel torn i després vaig voler descobrir la part de verificació. Al final és no estar sempre amb el mateix, sinó saber una mica més. El tren no només són les vàlvules de fre, hi ha moltes altres coses. Al final un sap el que és un tren perquè s’ha mogut per totes les seccions que el formen.

“El tren no només són les vàlvules de fre, hi ha moltes altres coses. Al final un sap el que és un tren perquè s’ha mogut per totes les seccions que el formen”

Un so de maquinària estrident interromp la conversa. Ja és hora que els mecànics tornin a la seva feina. A l’Antonio ja li queda poc temps per a la jubilació, i amb ell se n’aniran molts coneixements guanyats durant anys de dedicació. En Robert no descarta jubilar-se aquí algun dia. Sap quina és la importància de la seva feina. Sense operaris com ells, senzills i entregats a la feina, milers de trens deixarien de circular. Ells són les peces clau, i gairebé invisibles, que els fan moure.