Som en una espaiosa sala de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, immersos en un viatge cap a la Barcelona que no va arribar a ser. La ciutat que va néixer sobre el paper, la Barcelona dels somnis i dels plans ambiciosos mai realitzats. D’un futur que va quedar per escriure. Un recorregut documental dalt d’un carretó d’arxivament de tres pisos, amb una tria selecta de documents, ens espera.

Obrim l’expedient 100 bis AH, relatiu al projecte del Salvador Vigo per construir unes grans oficines al subsol de la plaça de Sant Jaume, coneguda en aquella època com la plaça de la Constitució. Any 1892. L’arxiver i arquitecte Xavier Garcia Subirats, responsable d’arxivament i gestió documental a l’Arxiu Municipal Contemporani, ens presenta un llibre vermell amb lletres daurades, desplega un meticulós dibuix de grans dimensions sobre la taula, i ens mostra una representació acurada de l’estructura de la casa de la ciutat. 

Tenint en compte les condicions topogràfiques favorables de la plaça de Sant Jaume i els 2.700 metres quadrats d’espai disponibles, Vigo suggereix la creació de grans oficines soterrades a la plaça, amb una subdivisió en tres naus paral·leles a la façana de la casa consistorial

Llegim la moció del regidor Salvador Vigo, escrita amb una cal·ligrafia reglada. Vigo imagina un ajuntament amb vida subterrània que mai no serà. A causa de la manca d’espai a l’edifici de la casa de la ciutat i de les dificultats per ampliar-la, ja sigui per aïllament o pel cost elevat dels terrenys del voltant, l’Ajuntament es veu obligat a situar algunes de les seves oficines en edificis separats, la qual cosa genera despeses de lloguer i n’afecta els serveis. Per aquest motiu, i tenint en compte les condicions topogràfiques favorables de la plaça de Sant Jaume, i els 2.700 metres quadrats d’espai disponibles, Vigo suggereix la creació de grans oficines soterrades a la plaça, amb una subdivisió en tres naus paral·leles a la façana de la casa consistorial.

Es planifiquen patis o andrones amb una amplada de dos metres, prenent com a referència dissenys semblants als de l’Hôtel de Ville de París i altres edificis públics en ciutats com Londres, Berlín, Brussel·les o Nova York

Una estructura de cinc arcs de maó de 7,80 metres d’amplada, amb onze pilastres de 3,80 metres d’alçària, suporta voltes de 10,57 metres. La construcció se situa sobre un paviment a una altura de 5,30 metres sobre el nivell del mar, equivalent a una profunditat de 7,70 metres. Entre les dues fileres extremes i els edificis de l’Ajuntament i la Diputació, es planifiquen patis o andrones amb una amplada de dos metres, prenent com a referència dissenys semblants als de l’Hôtel de Ville de París i altres edificis públics en ciutats com Londres, Berlín, Brussel·les o Nova York. Aquests patis o carrerons no només milloren l’aspecte de l’espai, sinó que també contribueixen a una ventilació i il·luminació adequades.

L’accés a les oficines es farà per dues àmplies escalinates ubicades a l’interior dels pòrtics de l’edifici. Sota el terra de la plaça, hi aniran els tubs de ventilació i desguàs. El sostre del subsol es farà ple de sorra, per insonoritzar el pas dels carruatges per la plaça dins de l’edifici. Al seu torn, la plaça es dividirà en tres grans “burladeros” on, com a les voreres laterals, es col·locaran rajoles de vidre per permetre que la llum entri al local. Als grans fanals que il·luminen la plaça s’hi posaran els ventiladors i les xemeneies per als calefactors dels soterranis.

El 1919, l’Ajuntament de Barcelona convoca un concurs d’avantprojectes per construir el Teatre de la Ciutat, que ha de tenir una biblioteca i un museu teatrals, una escola de declamació i una sala d’espectacles per a dos milers d’espectadors

La nostra investigació a l’arxiu segueix el fil cronològic, avançant i retrocedint en el passat com qui viatja atzarosament en el temps, canviant d’època. Ens traslladem a l’any 1919, quan l’Ajuntament de Barcelona convoca un concurs d’avantprojectes per construir el Teatre de la Ciutat, que ha de tenir una biblioteca i un museu teatrals, una escola de declamació i una sala d’espectacles per a dos milers d’espectadors. El jurat del concurs compta amb personalitats destacades, com el dramaturg Àngel Guimerà, l’actor Enric Borràs i el director de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, Adrià Gual.

Les obres encara no havien començat quan, amb l’arribada de la dictadura, l’Ajuntament revoca l’acord del govern anterior sobre l’ús del terreny triat per edificar-hi el teatre

El 1921 se seleccionen quatre projectes que avancen al segon grau del concurs, fins que, el 1923, es proclama guanyador el projecte de Lluís Girona i Cuyàs i Climent Maynés i Gaspar. Les obres encara no havien començat quan, amb l’arribada de la dictadura, l’Ajuntament revoca l’acord del govern anterior sobre l’ús del terreny triat per edificar-hi el teatre, situat en un solar de la Via Laietana.

El 1933 es concep un nou recinte teatral al Palau de Projeccions de Montjuïc, que ofereix entrades gratuïtes per a tothom i permet que cada espectador triï lliurement la seva localitat fins a omplir el teatre. Inclús disposa d’una guarderia per als nens de fins a deu anys

De Teatre de la Ciutat a Teatre del Poble, fem un salt. L’any 1933, la Comissió de Cultura de l’Ajuntament prepara les directrius per a la gestació d’una nova institució cultural, un teatre amb el traçat artístic i la direcció de Joan Puig i Ferreter i Joaquim Montaner. Aquest recinte teatral, ubicat al Palau de Projeccions de Montjuïc, es concep com un espai “popular, lliure i obert”, que ofereix entrades gratuïtes per a tothom i permet que cada espectador triï lliurement la seva localitat fins a omplir el teatre. Inclús disposa d’una guarderia per als nens de fins a deu anys. 

Les nombroses crítiques al nomenament de Joaquim Montaner com a director del teatre, basades en la seva vinculació amb les autoritats de la dictadura, conduiran a l’abandonament del projecte

Amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, es decideix destinar els fons necessaris per a la realització de vuit representacions gratuïtes, que tindran lloc durant vuit diumenges consecutius. El repertori inclourà obres de gran valor universal, conegudes i variades, de clàssics i moderns, com Guillem Tell de Schiller, Juli Cèsar de Shakespeare, Peer Gynt d’Ibsen, L’inspector de Gógol o Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Entre aquestes, i durant el primer any, s’hi incorporaran quatre obres d’autors catalans. Una vegada més, l’infortuni impedirà la consecució d’un projecte teatral per a Barcelona. Les nombroses crítiques al nomenament de Joaquim Montaner com a director del teatre, basades en la seva vinculació amb les autoritats de la dictadura, conduiran a l’abandonament del projecte.

Examinem una altra joia documental. Un dibuix gegantí de la plaça d’Espanya que va imaginar l’arquitecte Ferran Romeu el 1922, ric en detalls i elaboració, precís i imponent. La plaça d’Espanya que no va arribar a ser

Examinem una altra joia documental. Ens desplacem a una altra taula, ja que l’espai actual no permet fer-ne una fotografia adequada. Aquesta joia és un dibuix gegantí de la plaça d’Espanya que va imaginar l’arquitecte Ferran Romeu el 1922, ric en detalls i elaboració, precís i imponent. La plaça d’Espanya que no va arribar a ser. Un projecte que neix per atorgar a la plaça la importància que es mereix, com a avinguda que connecta la ciutat amb l’Exposició Internacional.

Dissenyada com una via giratòria, destaca al centre una font monumental que no ha de limitar la visió de la plaça, i que recorda l’estany d’Apol·lo de Versalles

El projecte de reforma de Romeu té una disposició radial, quasi circular, que, segons el magazín D’Ací i d’Allà, ocupa una àrea equivalent a cinc blocs de l’Eixample. Dissenyada com una via giratòria, amb el trànsit fluint en sentit contrari a les agulles del rellotge, destaca al centre una font monumental que no ha de limitar la visió de la plaça, i que recorda l’estany d’Apol·lo de Versalles. 

Sis blocs d’edificis d’estil clàssic de vuit pisos d’alçària, amb la planta baixa porticada, s’aixequen al voltant de la plaça. Davant, s’hi projecta un passeig amb arbres, petits jardins amb fonts i àrees de jocs infantils, camins amb mosaics romans i bancs de pedra i ferro

Envoltant la plaça, s’hi aixequen sis blocs d’edificis d’estil clàssic de vuit pisos d’alçària, amb la planta baixa porticada. Davant, s’hi projecta un passeig amb arbres, petits jardins amb fonts i àrees de jocs infantils, camins amb mosaics romans i bancs de pedra i ferro. En el dibuix, s’hi veuen tramvies, automòbils, carruatges tirats per cavalls i vianants diminuts, amunt i avall, recorrent la seva Barcelona un dia qualsevol. La imatge evoca un somni. I, com en un somni, la creació de Ferran Romeu es dissipa, perd la seva forma i realitat. I és que el projecte no va reeixir. L’elevat cost va comportar-ne la desestimació.

Sobrevolant Viladecans 

Volem a la Segona República. La hipòtesi d’un projecte d’aeroport i port de zepelins pesa damunt del carretó de l’arxiu. És el projecte amb més volum documental de tots els arxivadors. Observem-ne detingudament els plànols. Entre la documentació hi descobrim un informe redactat per un assessor oficiós en qualitat de tècnic i urbanista, que participa en els treballs de la Comissió Municipal de l’Aeroport, creada en constituir-se l’Ajuntament de la República i presidida per Joaquim Ventalló. L’assessor fa de cronista, i relata de manera minuciosa, en primera persona, la cronologia dels fets i els assoliments principals. 

Finalment es decideix ubicar l’aeròdrom al terme municipal de Viladecans. La comissió encomana l’execució del projecte a l’arquitecte i membre del GATCPAC Antoni Puig i Gairalt

Després de revisar tots els terrenys i de fer un estudi comparatiu dels diferents dictàmens, analitzen la possibilitat d’acceptar els terrenys de l’Hospitalet de Llobregat seleccionats durant la dictadura. També exploren nous terrenys, mai oferts abans. Malgrat tot, finalment es decideix ubicar l’aeròdrom al terme municipal de Viladecans, tenint en compte “l’estudi geològic, degudament assessorat, dels terrenys; la seva situació geogràfica, des del punt de vista aeronàutic; les seves cotes de nivell; el fet de trobar-se lliure de boires i fums de xemeneies, i molts altres avantatges”. La comissió encomana l’execució del projecte a l’arquitecte i membre del GATCPAC Antoni Puig i Gairalt.

Tant el Govern estatal com l’Ajuntament no disposen dels recursos necessaris per executar el projecte. En aquest context, s’avalua l’opció d’explorar un nou terreny al Prat de Llobregat, però l’assessor conclou que no seria factible

El febrer de 1932, emissaris enviats des de Madrid sobrevolen el terreny de Viladecans en totes direccions i en fan una inspecció ocular. Malgrat que es confirma que el terreny seleccionat és adequat per acollir l’aeroport de Barcelona, tant el Govern estatal com l’Ajuntament no disposen dels recursos necessaris per executar el projecte. En aquest context, s’avalua l’opció d’explorar un nou terreny al Prat de Llobregat. L’assessor és l’encarregat d’investigar el delta del Llobregat a la zona del Prat per determinar la viabilitat d’establir-hi l’aeroport. Després de treballar-hi durant el mes de maig i part de juny, conclou que no seria factible ubicar l’aeroport en aquesta àrea; es consolida, així, la preferència de la Comissió Municipal per Viladecans. 

“Un aeroport en aquesta zona està condemnat des del començament a les inundacions del camp a cada pluja d’una certa importància”

L’estudi dels terrenys del delta del Llobregat al terme del Prat, signat per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, especifica que “un aeroport en aquesta zona està condemnat des del començament a les inundacions del camp a cada pluja d’una certa importància”. Per poder utilitzar aquests terrenys per construir-hi l’aeroport, caldria executar obres d’anivellament dels terrenys i moviment de terres, a més de desviació de canals i de camins, i drenar els terrenys. Sobre la comunicació amb Barcelona, l’estudi assenyala que, “per tal de facilitar l’accés als terrenys, caldria construir una carretera que, sortint del poble del Prat de Llobregat, ens portés fins a l’angle nord-est del camp”. 

Continuem consultant documents. El 28 de juliol, la Comissió Municipal inicia un viatge de vint dies a través d’Europa, per comprendre el funcionament d’aeroports com els de Marsella, París, Londres, Anvers, Brussel·les, Amsterdam, Hamburg, Oslo, Copenhaguen, Berlín, Praga, Múnic, Zúric i Ginebra, i incorporar millores a l’avantprojecte. L’assessor els acompanya.

El doctor Eckener i el comandant Lehmann de la Luftschiffbau Zeppelin aterren a Barcelona per proposar la construcció d’un port de dirigibles

El novembre de 1932, el doctor Eckener i el comandant Lehmann de la Luftschiffbau Zeppelin aterren a Barcelona per proposar la construcció d’un port de dirigibles. La Comissió Municipal encarrega a l’assessor l’ampliació de l’avantprojecte amb un annex per a la instal·lació del pal d’ancoratge per al zepelí. Durant la reunió amb els representants de l’empresa, es determina la ubicació del pal i el futur hangar. Prèviament, fan una inspecció als terrenys de Viladecans, que jutgen excel·lents. Es duen a terme gestions amb els enginyers directors de l’Electroquímica de Flix per al subministrament d’hidrogen amb vagons des de Flix fins al peu del pal d’ancoratge. 

A Madrid, en dos dies, s’acorda el traspàs a la Generalitat dels serveis d’aviació civil. Es fan gestions amb la Caixa de Pensions per obtenir els fons necessaris, i aconsegueixen que la Generalitat cedeixi a l’Ajuntament la competència de fer l’aeroport i publiqui el decret d’expropiació dels terrenys afectats

El 16 de gener de 1933, es lliuren tots els treballs a la Comissió. En aquesta data, el president de la Comissió Municipal de l’Aeroport rep l’encàrrec de dirigir-se a Madrid per gestionar el traspàs accelerat dels serveis d’aviació civil. A Madrid, en dos dies, s’acorda el traspàs a la Generalitat d’aquests serveis i, per tant, que pugui construir l’aeroport. Es fan gestions amb els dirigents de la Caixa de Pensions per obtenir els fons necessaris, i aconsegueixen que la Generalitat cedeixi a l’Ajuntament la competència de fer l’aeroport i publiqui el decret d’expropiació dels terrenys afectats. El 10 de febrer, el consistori barceloní aprova l’avantprojecte i la seva ubicació, i demana a l’autor la redacció del projecte definitiu.

En l’entretant, l’avantprojecte s’exposa al públic durant quinze dies als soterranis de la plaça de Catalunya, amb la presència del comandant Lehmann i altres autoritats en la cerimònia d’inauguració. Seguidament, se celebra una reunió a Foment amb representants de la casa Zeppelin per formalitzar la signatura del contracte.

El projecte d’establir un aeroport internacional a Barcelona es veu truncat per discrepàncies polítiques. I amb els Fets d’Octubre i, posteriorment, amb l’esclat de la Guerra Civil, el projecte de l’aeroport queda en suspens

Però el pla de vol va fracassar. Com explica l’historiador Pau Vinyes en el llibre La ciutat republicana s’enlaira, el projecte d’establir un aeroport internacional a Barcelona es veu truncat per discrepàncies polítiques. L’oposició argumenta que les despeses vinculades a la construcció del nou equipament no han de ser assumides per l’Ajuntament, sinó pel Govern estatal. Amb els Fets d’Octubre i, posteriorment, amb l’esclat de la Guerra Civil, el projecte de l’aeroport queda en suspens. I així, com diu Vinyes, “la dissort va fer que el projecte no s’arribés a concretar mai. Va ser una realitat en paper que no es va arribar a materialitzar mai”. 

Els serveis tècnics municipals de l’època destaquen la peculiaritat d’aquest projecte com un autèntic gratacel, amb una estructura escalonada i piramidal inspirada en les noves lleis de construcció americanes

Una altra construcció que tampoc no va arribar a enlairar-se és un gratacel al solar del Mercat de Sant Antoni, entre els carrers Urgell, Manso, Borrell i Tamarit, presentat el 23 de juliol de 1931 per Enric Vior en representació d’un grup bancari. Els serveis tècnics municipals de l’època destaquen la peculiaritat d’aquest projecte com un autèntic gratacel, amb una estructura escalonada i piramidal inspirada en les noves lleis de construcció americanes. El carretó de l’arxiu continua oferint-nos sorpreses.

L’edifici es distribueix en una planta baixa que inclou un basar de saldos similar als Encants, ja existents. Al primer pis, amb accés per rampes o ascensors, hi hauria el mercat amb façana vidriada, ben ventilat. A les plantes superiors, un gran magatzem-basar i dues plantes més destinades a despatxos, petites indústries, agències i comerços. La planta superior, en forma de creu, podria ser utilitzada com a escoles nacionals, amb una terrassa com a pati de jocs. Les deu plantes inferiors estarien reservades a pisos econòmics, que proporcionarien habitatge a 148 famílies, amb cent metres quadrats cadascun.

Enric Vior proposa cedir l’edifici de manera gratuïta després de cinquanta anys des de la seva construcció. Tanmateix, la Comissió de Govern municipal rebutja l’oferta argumentant que, al cap de cinquanta anys, el valor de l’edifici seria només la meitat del valor inicial; considera la proposta molt desfavorable en termes d’intercanvi entre el que dona i el que rep.

Suprofilms, 1939

Ens traslladem ara a la Barcelona del 6 de juliol de 1939, l’any de la victòria franquista. Obrirem una nova carpeta i començarem la lectura d’un altre expedient perdut en els llimbs del temps, un altre expedient que no es va executar. Un somni de pel·lícula. 

L’arquitecte madrileny i propietari d’UFilms Saturnino Ulargui aspira a construir uns estudis cinematogràfics de primer ordre als palaus deshabitats de les Missions i d’Art Modern, a Montjuïc

Saturnino Ulargui, arquitecte madrileny i propietari d’UFilms, aspira a construir uns estudis cinematogràfics anomenats Suprofilms als palaus deshabitats de les Missions i d’Art Modern, a Montjuïc. Amb aquest propòsit, sol·licita la concessió que li permeti fer ús dels palaus durant 35 anys. Com exposa en la seva instància a l’Ajuntament, ja des de 1936 té redactat el projecte i n’ha estudiat la viabilitat financera. Ulargui detalla la seva intenció de convertir els estudis en una instal·lació de primer ordre, comparables als principals d’Europa i Amèrica. El pla industrial del projecte inclou la construcció de quatre platós, amb la capacitat de produir fins a 24 pel·lícules anuals.

En la descripció del conjunt, que figura en la memòria del projecte, datat de 1936, destaca l’edifici dels estudis, el pavelló principal que ocupa el Palau de les Missions, situat al fons de l’avinguda principal i destinat al rodatge de pel·lícules. L’edifici es distribueix en dos grups independents, cadascun amb dos platós i els seus respectius vestidors. Cada grup pot ser utilitzat per una productora, fet que permet rodar dos films al mateix temps. La part central de l’edifici està dedicada a les oficines generals dels estudis. 

Dins del Palau d’Art Modern, un pavelló acull els tallers de fusteria, escultura i entapissat, a més del restaurant i les oficines de la productora cinematogràfica Ulargui, amb una petita sala de projecció. 

Un ambiciós projecte de parc d’atraccions, anomenat Forum, aspirava a convertir-se en un referent europeu dels parcs i les atraccions el 1952

Continuem desclassificant expedients, sense moure’ns del franquisme. Mostrem interès davant d’un ambiciós projecte de part d’atraccions, anomenat Forum, que pretenia instal·lar-se a l’avinguda del Generalísimo Franco, l’actual Diagonal de Barcelona, entre la plaça de Pius XII i Reina Maria Cristina. La iniciativa, presentada per Edgard-Paul Meurisse, de l’empresa Alix Conart, el 1952, aspirava a convertir-se en un referent europeu dels parcs i les atraccions. 

La instal·lació inclouria atraccions a l’aire lliure, camins, avingudes i una plaça de festes. Al subsol, es preveia la construcció d’una piscina amb aigua calenta i un palau de gel artificial per a patinatge

Les seves instal·lacions, construccions i jocs de llum serien visibles des de qualsevol racó de la ciutat. A la superfície, el parc inclouria atraccions a l’aire lliure, camins, avingudes i una plaça de festes. Al subsol, sota una plataforma que formaria un terra artificial al fons del parc, es preveia la construcció d’instal·lacions com una piscina amb aigua calenta, un palau de gel artificial per a patinatge, una gran sala de ball moderna, un garatge i un cabaret artístic internacional. Els espais subterranis serien accessibles mitjançant escales decoratives descendents des de l’interior del parc.

El parc tindria un gran circ per a 5.000 espectadors, un teatre internacional de varietats i espectacles espanyols folklòrics, atraccions electromecàniques, muntanyes russes i tobogans d’aigua. Però l’Ajuntament va denegar l’autorització i el parc va quedar en una atracció fantasma

Els passeigs i les avingudes amb jardins acollirien diverses atraccions, com un gran circ amb capacitat per a 5.000 espectadors, amb les exhibicions més destacades mundialment de cavalleria i feres; teatre internacional de varietats i espectacles espanyols folklòrics; atraccions electromecàniques; muntanyes russes; tobogans d’aigua; una àmplia oferta d’activitats recreatives per a tots els grups d’edat, i restaurants. Però l’Ajuntament va denegar l’autorització a Alix Conart i el parc va quedar en una atracció fantasma.  

En aquest recorregut pels arxius del passat, hi redescobrim més projectes. Des del pla del barri de la Ribera, bloquejat per l’oposició veïnal i que proposava la transformació de més de 200 hectàrees de zona urbana durant l’alcaldia de Josep Maria de Porcioles i el desenvolupisme franquista dels anys seixanta, fins al Pla del Sector Marítim Oriental, una reedició de 1971 que tampoc va aconseguir prosperar. 

Les idees, els projectes de canvi, la innovació, sempre hi eren. Com ara les propostes parcials anteriors a l’enderroc definitiu de les muralles, en el projecte d’ampliació de Ciutat Vella, de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, el 1838

Anem més enrere en el temps: les idees, els projectes de canvi, la innovació, sempre hi eren. Com ara les propostes parcials anteriors a l’enderroc definitiu de les muralles, en el projecte d’ampliació de Ciutat Vella, de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, el 1838. O les idees de grans visionaris com Antoni Rovira i Trias, Josep Fontserè o Miquel Garriga i Roca en el concurs municipal per al disseny de l’Eixample l’any 1859. 

També recordem la reforma de Ciutat Vella d’Àngel Baixeras, aprovada el 1881, que incorporava propostes ja previstes en el pla de Cerdà, tot i que només se’n va materialitzar la Via Laietana. La visió de la “ciutat jardí” d’Antoni Gaudí, que es va limitar a la construcció del parc Güell i uns pocs edificis. 

Van ser somnis d’un dia, però són fragments del que podria haver estat la Barcelona d’avui

Altres somnis urbanístics, com el projecte de la Via O, destinada a connectar la plaça de Lesseps amb el passeig de Sant Joan a l’altura de la plaça Joanic, o el Pla Macià, formen part de la memòria de la ciutat. Van ser somnis d’un dia, però són fragments del que podria haver estat la Barcelona d’avui. Una Barcelona inacabada, d’imaginari, que continua inspirant nous somnis.