Un ull al rall i l’altre a l’aguait de la Guàrdia Civil. Josep Bertomeu, Polet, tal com li diuen, subjecta amb totes dues mans i la boca una sàrsia arreplegada, i amb un moviment circular i coordinat entre les extremitats, la llença a una bassa de poca profunditat per tal que caigui a l’aigua completament oberta, i els ploms que l’encerclen l’enfonsin i s’hi quedi atrapat algun peix.

Per sort, cap peix s’hi ha quedat. Aquest art tradicional de pesca en llocs poc profunds, originari d’Oceania i portat al Delta pels àrabs, només és permès, amb una sèrie de condicions, per a persones jubilades. És un dels molts costums que a cada terra, en funció del terreny, els recursos i les eines a disposició, l’activitat humana desenvolupa per satisfer les seves necessitats. Autoconsum, supervivència. I així, cultura, transmesa a còpia de pràctica. Però si no hi ha pràctica, la teoria s’esvaeix, s’esborra. Si no hi ha interès, no hi ha permís. I un mètode de pesca selectiu, ecològic, que tota la vida ha alimentat famílies, és condemnat a mort, tal com se’n lamenta Polet.

Ell va aprendre a pescar amb rall observant el pare i prenent-l’hi a l’hora de la migdiada. Abans, diu, el menjar el treien del que tenien al voltant, no el duien de fora. Abans, pescar amb rall formava part de la seva cultura general i de la dels habitants del Delta. Abans. Ara, per a ell, el rall és un dels elements a través dels quals posa al servei dels turistes la seva vocació divulgativa de les tradicions pròpies de la seva terra. I també, tristament, una alternativa reciclable per a quan arribi el catacrac, els temps apocalíptics en què calgui recuperar la feina senzilla, manual, autònoma, efectiva.

Amb una bicicleta i un rall, i un ull a l’aguait, no en passarà, de gana. “Convé no perdre mils d’anys d’història que en cinquanta anys mos hem carregat. La cultura d’aconseguir el menjar amb les teves mans no es pot perdre”, sentencia.