“La commemoració d’aquesta data luctuosa i heroica ensems, no ha tingut tampoc enguany, entre nosaltres, el marc adient que reclama la significació de la Diada. Allò que hauria de constituir un solemnial esdeveniment donades les circumstàncies actuals, doloroses, de Catalunya, es redueix a una simple manifestació íntima, gairebé secreta, dels nostres sentiments patriòtics.” Una Diada en la intimitat, Diada de recolliment i introspecció. Una Diada en l’exili de 1941. Al Casal de Catalunya de Buenos Aires, el facsímil de l’estàtua del conseller Rafael Casanova és exposat al Saló Blanc el diumenge 14, amb ofrena floral d’institucions i particulars. “A això es reduí enguany l’homenatge als heroics defensors de les nostres llibertats que vessaren llur sang per la pàtria en 1714”, recull la revista dels catalans d’Argentina Ressorgiment.

“Un d’ells adreçà la paraula al públic en català. Un fort rumor de disgust, car gairebé ningú no l’entenia, va obligar-lo a continuar el parlament en castellà, i com que tampoc ningú no l’escoltava —molta part de la concurrència era de Centreeuropa—, va acabar el discurs en anglès”

A Londres, el Consell Nacional Català organitza un acte amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre presidit per Carles Pi i Sunyer, amb l’adhesió dels centres i colònies catalans d’arreu d’Amèrica. El Poble Català detalla que a aquest acte hi assisteixen tots els catalans que resideixen a Londres, “feta excepció de nou comunistes”. Aquests nou van a un altre acte rememoratiu, en aquest cas organitzat pel doctor Negrín. “Un d’ells adreçà la paraula al públic en català. Un fort rumor de disgust, car gairebé ningú no l’entenia, va obligar-lo a continuar el parlament en castellà, i com que tampoc ningú no l’escoltava —molta part de la concurrència era de Centreeuropa—, va acabar el discurs en anglès.” Entre els assistents a l’acte presidit per Negrín, hi figuren Azcárate, Méndez Aspe i Joan Comorera.

A Nova York, al Casal Català, ressonen amb força les paraules del president Josep Maria Fontanals, seguides de les de Josep Gibernat, Josep Carner-Ribalta i Joan Ventura i Sureda. Émilie Noulet, esposa de Carner, llegeix poesia. August Pi i Sunyer, llavors professor de la Universitat de Caracas, i que es troba de pas a la ciutat dels gratacels, clou la festa amb un parlament.

Els germans Maria Teresa i Enric Martínez reciten la poesia “¡Cataluña pasa!...”, de l’enginyer cubà Juan Manuel Planas; la professora Pilar S. Ferrer toca la dansa número 5 de Granados al piano, i la rapsoda cubana Rosa Maria Boquet recita

A l’Havana, els catalans també celebren la Diada, amb la participació del màxim representant dels intel·lectuals cubans, el doctor Fernando Ortiz. Pere Boquet, director del Quadre Dramàtic del Centre Català, fa de mestre de cerimònies. El programa de l’acte inclou l’himne nacional cubà; la marxa fúnebre de Chopin interpretada al piano per la professora Hortènsia Huguet, i la significació de l’acte a càrrec de l’expresident del Centre i president de la Comissió de Cultura, Josep López Franc. Els germans Maria Teresa i Enric Martínez reciten la poesia “¡Cataluña pasa!...”, de l’enginyer cubà Juan Manuel Planas; la professora Pilar S. Ferrer toca la dansa número 5 de Granados al piano, i la rapsoda cubana Rosa Maria Boquet recita; el president del Centre, Josep Conangla, pronuncia unes “ensenyançes històriques i patriòtiques”; el pianista Leo Cardona puja a l’escenari per interpretar composicions originals, i parla el pensador i orador cubà Fernando Ortiz. Després, els assistents coregen “Els segadors”.

A la República Dominicana, els catalans de Ciudad Trujillo puntegen sardanes i organitzen un recital de poesies en un dels principals teatres de la ciutat, que inclou projecció de pel·lícules documentals de Catalunya. La festa avança a ritme de cançons populars catalanes. Dissabte dia 13, el Centre Català de Rosario celebra la Diada amb sardanes i cançons catalanes, i la representació d’El darrer català, d’Antoni de Bofarull.

“Ningú no ha pogut oblidar que en aquella mateixa hora els nostres germans que sofreixen persecució i martiri a Catalunya arriscaven novament la vida per a només poder posar els ulls, melangiosos, però també esperançats, damunt l’ombra eterna del Baluard”

L’Altar de la Pàtria

1942. Els catalans de Mèxic han erigit un altar al local de l’Orfeó Català. Amb una ofrena de flors, “aquesta vegada exòtiques per voler del destí. Però les hi han deixat silenciosament, humilment, perquè ningú no ha pogut oblidar que en aquella mateixa hora els nostres germans que sofreixen persecució i martiri a Catalunya arriscaven novament la vida per a només poder posar els ulls, melangiosos, però també esperançats, damunt l’ombra eterna del Baluard, i poder dir, amb les dents apretades, com l’any passat davant la petita figura simbòlica que heroicament substituïa l’altra: «Ets menuda, però ja creixeràs!»…”.

“L’ambient era grat; amics i coneguts s’hi retrobaven; i acabava de fer amable l’estada en aquell recinte la llibertat amb què es podien expressar els sentiments”

Hi ha tanta gent que, a quarts de dotze, ja no es pot transitar per l’Orfeó. Mitja hora després, la comitiva encapçalada pels presidents de l’Orfeó i de la Comunitat Catalana, amb un nombrós seguici, camina cap al Monument de la Independència de Mèxic. Hi dipositen una corona de flors, lligada amb una gran cinta catalana en què diu: “Els catalans de Mèxic. Setembre 1714-1942”. Es fa un minut de silenci “en record dels nostres màrtirs i dels de la independència mexicana”. Després del cant d’“Els segadors”, la reunió s’ha acabat, però ningú no marxa. L’ocasió propicia el retrobament personal, lluny dels orígens. Tanmateix, se senten a prop. Els catalans de l’exili estenen la seva xarxa, teixeixen complicitats. S’acompanyen en el sentiment d’enyorança. Però se senten lliures. “L’ambient era grat; amics i coneguts s’hi retrobaven; i acabava de fer amable l’estada en aquell recinte la llibertat amb què es podien expressar els sentiments”, retrata El Poble Català.

“Encara ara, clandestinament, sota l’opressió, es burla la vigilància i apareixen flors en el lloc buit d’on el nou dominador de Catalunya ha fet retirar l’estàtua. A tot arreu on hi ha catalans és recordat l’11 de setembre i tots ells se senten units en íntima comunió espiritual i en l’enyorament de la pàtria encadenada”

Radio Gobernación de la ciutat de Mèxic inicia, a les vuit del dissabte, la retransmissió de la Diada, “fent reviure el gloriós Orfeó Català de Barcelona amb la reproducció del seu meravellós «Cant a la senyera»”. Parla Pere Bosch Gimpera, adreçant un parlament en castellà al poble mexicà, que evoca la “significació profunda” de la data que es commemora. “Encara ara, clandestinament, sota l’opressió, es burla la vigilància i apareixen flors en el lloc buit d’on el nou dominador de Catalunya ha fet retirar l’estàtua. A tot arreu on hi ha catalans és recordat l’11 de setembre i tots ells se senten units en íntima comunió espiritual i en l’enyorament de la pàtria encadenada”, explica.

L’emissió és amenitzada per la soprano solista de l’Orfeó Català de Mèxic, Maria Blanch, que canta “La dansa de Castellterçol”. El tenor solista Josep A. Soler interpreta el “Minuet”, d’Apel·les Mestres, i “L’emigrant”, d’Amadeu Vives; Josep Maria Poblet recita “La frontera”, de Francesc Matheu, i Carles Sala, “La fageda d’en Jordà”, de Joan Maragall. Els catalans exiliats a Mèxic sintonitzen la ràdio. Abracen l’emoció de la Diada en la distància de les ones.

“No, no; deixeu-me. Haig de pujar-hi sola. Com anys enrere, allà a Barcelona, quan encara podia valdre’m!”

A l’Orfeó Català, la comissió organitzadora ha fet erigir un monument simbolitzant el de Rafael Casanova a Barcelona. La seva intenció és reproduir una cerimònia com la que en altres temps se celebrava a la ronda de Sant Pere. És de nit, i els catalans de Mèxic arriben i omplen la seu de l’Orfeó, molt abans de l’hora prevista per deixar flors al monument. A les deu, la comitiva oficial, representada pels consells directius de l’Orfeó Català i de la Comunitat Catalana, col·loca els seus rams de flors al peu del monument, i encén una flama davant l’altar. “Després, en seguici interminable, els catalans hi anaven deixant la seva ofrena. A les tres de la matinada encara trucava un compatriota a les portes de l’Orfeó”, assegura El Poble Català. La nit és llarga i tothom vol portar-hi flors. “Mai no oblidarem aquella velleta exiliada, que amb un ram de roses als braços, i fent esforços per a pujar els graons del Monument, massa alts per a ella, refusà l’ajut que li oferien els qui estaven al seu entorn, bo i dient: «No, no; deixeu-me. Haig de pujar-hi sola. Com anys enrere, allà a Barcelona, quan encara podia valdre’m!».”

L’Orfeó posa veu a la vetlla amb el “Cant a la senyera”, “L’emigrant”, “Pàtria nova”, “La balanguera”, “Enyorívola” i “Els segadors”. Representants de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic reciten els versos de la “Glosa”, de Maragall, i “Vinyes Verdes vora el mar”, de Sagarra.

“A mesura que ens allunyem geogràficament de Catalunya ens hi sentim més a prop en cor i en esperit. Hi ha quelcom, però, que ens aconsola, i és que, malgrat la dissort que plana damunt la nostra terra, no estem pas sols en aquesta commemoració”

Després del parlament del president de l’Orfeó, intervé Jaume Serra Húnter en nom de la comunitat catalana: “Fa més de tres anys que començà la nostra peregrinació pel món. La majoria hem passat els primers temps en terres de França; més tard hem fixat la nostra residència a Amèrica, però a tots ens passa una mateixa cosa, i és que a mesura que ens allunyem geogràficament de Catalunya ens hi sentim més a prop en cor i en esperit. Hi ha quelcom, però, que ens aconsola, i és que, malgrat la dissort que plana damunt la nostra terra, no estem pas sols en aquesta commemoració”.

“Pensem en el gest heroic dels barcelonins de l’11 de setembre, en aquell altre gest sublim del nostre darrer President trepitjant a peu nu la terra catalana en el moment de la seva execució, i en tants d’altres que encara sucumbeixen a la venjança de l’opressor”

Els demana fe en el demà: “Hem d’estar convençuts que guanyarem el plet en aquesta hora gràvida de responsabilitats per a les Nacions aliades”. “Però si no fos assolida la total alliberació de Catalunya”, avisa, “pensem en el gest heroic dels barcelonins de l’11 de setembre, en aquell altre gest sublim del nostre darrer President trepitjant a peu nu la terra catalana en el moment de la seva execució, i en tants d’altres que encara sucumbeixen a la venjança de l’opressor. Tots saberen morir portant dintre de llurs cors una esperança”.

La vetllada es clou amb la representació del segon acte del drama d’Àngel Guimerà Joan Dalla, per part de la Secció Dramàtica de l’Orfeó. L’endemà a la tarda, ballen sardanes al Casal de l’Orfeó.

Les llàgrimes de Violeta Rillo

“Una nota emocionant va donar-la la mateixa concertista en acabar l’audició i dipositar al peu de l’estàtua de Casanova una magnífica canastra de flors que acabaven d’ofrenar-li”

El 1943, el Casal de Catalunya de Buenos Aires envia als seus socis una targeta recordatòria de l’efemèride i els convida a visitar l’estàtua del conseller Rafael Casanova i a portar-hi flors. Aquell mateix dia, Violeta Rillo, una prodigiosa pianista catalana de vuit anys que allà on toca meravella els auditoris amb les seves interpretacions, és al Casal per oferir un concert, en presència d’una nombrosa concurrència. “Una nota emocionant va donar-la la mateixa concertista en acabar l’audició i dipositar al peu de l’estàtua de Casanova una magnífica canastra de flors que acabaven d’ofrenar-li. Aquest gest de Violeta Rillo va impressionar el públic de tal manera que les notes de l’himne «Els segadors» sorgiren espontànies i epilogaren bellament l’escena. El cant tingué encara la virtut de remoure la sensibilitat de la petita gran concertista dels ulls de la qual les llàgrimes brollaren abundoses”, descriu Ressorgiment.

“Tots els qui passen en aquella hora pels volts del monument, s’estranyen del caràcter insòlit i viril de la nostra manifestació, s’interessen per la seva significació i segueixen després el seu camí”

L’any 1944, els catalans de Mèxic tornen al Monument de la Independència. “Els víctors i els himnes són proferits i cantats amb una energia encesa que no té res a veure amb les expressions protocol·làries habituals en aquell lloc. Per això tots els qui passen en aquella hora pels volts del monument, s’estranyen del caràcter insòlit i viril de la nostra manifestació, s’interessen per la seva significació i segueixen després el seu camí”, observa El Poble Català. La comitiva deixa la corona de flors i signa al llibre d’or del monument. S’imposa un minut de silenci. “Els colors de la bandera catalana bategaren tot el dia entorn de la flama sagrada que crema dins la fornícula de la columna commemorativa com a símbol perpetu de fe i de llibertat.”

“Mai no havíem vist tanta gent com aquest any a l’Orfeó. Es pot dir que hi era tothom, amb representació o sense representació. La colònia catalana hi acudí en massa”

A la tarda, la figura de Rafael Casanova llueix estoicament al bell mig de l’Altar de la Pàtria de l’estatge de l’Orfeó Català. Una simbòlica flama crema al peu del monument. “Mai no havíem vist tanta gent com aquest any a l’Orfeó. Es pot dir que hi era tothom, amb representació o sense representació. La colònia catalana hi acudí en massa.” A l’estrada de l’Orfeó, presidint l’acte, hi ha els membres del Consell Nacional de Catalunya Josep Carner, Josep Tomàs i Piera i Baltasar Samper, aquest últim president també de la Comunitat Catalana. En acabar el parlament commemoratiu d’Alfons Boix, actua l’Orfeó Català, dirigit per primera vegada pel també musicògraf i compositor Baltasar Samper. El seu repertori inclou el “Cant a la senyera”; la cançó popular “El pardal”; el coral “Demà”, de Wesley; el coral de Judas Maccabaeus, de Händel, i “Els segadors”.

El públic aplaudeix després de cada coral, amb una ovació final. L’endemà, dilluns, a les vuit del vespre, la popular emissora de la capital Radio Mil ofereix l’últim acte commemoratiu de la Diada. L’Orfeó Català interpreta els mateixos corals del dia anterior i, a mig concert, el mestre Samper fa un parlament davant dels micròfons.

“Catalunya no ha mort!”

“Ara s’acosten dies millors per a la nostra terra. Arreu vençut, el totalitarisme ho serà ben aviat a casa nostra i Catalunya tornarà a viure amb el ritme segur, alegre i puixant de les seves millors èpoques. Aquest 11 de setembre és d’esperança!”, clama La Humanitat, des de França, convençuda que el 1945 és el darrer any que els qui són a l’exili hauran hagut de passar-lo lluny de casa.

“I per això el d’enguany ha revestit un caràcter més esplendorós que els darrers, perquè ha estat com un comiat a l’exili forçat”

Des de Santiago de Xile, també confien que l’any següent l’Onze de Setembre serà celebrat a Catalunya. “I per això el d’enguany ha revestit un caràcter més esplendorós que els darrers, perquè ha estat com un comiat a l’exili forçat”, assegura L’Emigrant. El Centre Català celebra la Diada al teatre municipal de la ciutat i omple la sala. L’Esbart de Dansaires del Centre ofereix una selecció de danses populars: el “Galop de cortesia”, “La patum” i la sardana, durant la qual es recita la poesia de Joan Maragall a “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”.

“L’estàtua del Conseller en Cap, damunt d’una base florida per l’amor dels catalans de Santiago, aparegué a l’escenari. La senyora Marina Degollada de Sabaté recità l’«Oda a la pàtria»”

Seguidament, el tenor Joan Arnó canta “Vora voreta la mar”, “Pel teu amor” i “La filadora”. Un cor interpreta la sardana de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, amb acompanyament de piano. Després del concert de l’Orfeó Català, toca el piano la concertista Diana Pey, que és ovacionada pel públic. La vetllada es clou amb una al·legoria de l’Onze de Setembre: “L’estàtua del Conseller en Cap, damunt d’una base florida per l’amor dels catalans de Santiago, aparegué a l’escenari. La senyora Marina Degollada de Sabaté recità l’«Oda a la pàtria»”.

“Al carrer de Besalú, esclatà una bomba a l’estatge de l’antic Ateneu Obrer Martinenc, un local ocupat per Falange i els requetès. Més tard, a la Travessera, rambla de Catalunya i altres carrers aparegueren banderes catalanes. Igualment en diversos indrets de la ciutat, vers migdia i a la tarda, hi hagué una gran voleiadissa de papers”

El 1946, L’Emigrant informa de com s’ha viscut la jornada a Barcelona. “Al carrer de Besalú, esclatà una bomba a l’estatge de l’antic Ateneu Obrer Martinenc, un local ocupat per Falange i els requetès. Més tard, a la Travessera, rambla de Catalunya i altres carrers aparegueren banderes catalanes. Igualment en diversos indrets de la ciutat, vers migdia i a la tarda, hi hagué una gran voleiadissa de papers”, amb la difusió d’un manifest que, juntament amb Esquerra Republicana de Catalunya, signen “la gairebé totalitat de forces polítiques catalanes i gran nombre d’entitats culturals, folklòriques i esportives de tendència nacionalista i democràtica”.

“Aquest ha d’ésser l’últim Onze de Setembre passat sota l’opressió. Hem de creure que l’any vinent en aquest mateix dia, serem a la ronda de Sant Pere, en aquell espai que correspon a l’antic baluard on la lluita de l’assalt va revestir la màxima violència, i que hi trobarem altra vegada, dret i refet, el monument de Rafael Casanova”

El manifest s’escampa a Barcelona i a totes les comarques catalanes. Perquè “aquest ha d’ésser l’últim Onze de Setembre passat sota l’opressió. Hem de creure que l’any vinent en aquest mateix dia, serem a la ronda de Sant Pere, en aquell espai que correspon a l’antic baluard on la lluita de l’assalt va revestir la màxima violència, i que hi trobarem altra vegada, dret i refet, el monument de Rafael Casanova. El bronze també ressuscita, quan té ànima. Tornarem a veure l’estàtua del darrer Conseller en Cap, amb l’espasa vinclada pel pes del cos ferit que defalleix, però no pas trencada”.

“Repetim els mots de Guimerà: «Catalunya no ha mort!». No ha mort ni pot morir. No va morir l’any 1714, no és morta ara. Tots els catalans dignes la sentim ben viva al cor, al pensament, als llavis”, sosté. I als exiliats els diu: “Preparem-nos per a l’adveniment de la nova llibertat. Vosaltres, germans, exiliats, alceu els ulls vers la terra enyorada! Nosaltres, els de l’interior, obrim els braços per a la rebuda germanívola!”.

“Aquest any, una vegada més —i tant de bo que sigui la darrera— els catalans commemorem l’Onze de Setembre sota el signe de la separació. Separats els que viuen a Catalunya i els que hi voldrien viure i no poden. Separades moltes famílies. Allunyats els pares dels fills, el marit de la muller, els germans dels germans”

L’any 1947, el president de la Generalitat, Josep Irla, adreça un missatge als catalans: “Aquest any, una vegada més —i tant de bo que sigui la darrera— els catalans commemorem l’Onze de Setembre sota el signe de la separació. Separats els que viuen a Catalunya i els que hi voldrien viure i no poden. Separades moltes famílies. Allunyats els pares dels fills, el marit de la muller, els germans dels germans. Els catalans que, fora de la llar, esperen l’hora del retorn, han tingut el melangiós consol de poder celebrar lliurement i pública, el trist gloriós aniversari. A França, com en altres terres d’Europa i Amèrica, i potser de més lluny, veus catalanes han enaltit la memòria dels màrtirs de 1714”. Els exiliats catalans fan actes en diverses ciutats franceses. A Perpinyà, el Foment de la Sardana convoca al vespre una gran audició de sardanes a la plaça de la Llotja.

“Aquests Jocs Florals són considerats l’acte més reeixit fet per l’exili català de cara a l’interior. El fet que els catalans que escoltaren la ràdio poguessin sentir, per primera vegada després de nou anys, les notes d’«Els segadors» ha produït una emoció intensíssima…”

Aquell Onze de Setembre de 1947, la ciutat de Westminster acull la celebració dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, als quals assisteix l’alcalde, Greville Howard. Mercè Rodoreda guanya la Flor Natural amb sis sonets, però recull el premi Joan Rebull, de mans de Carles Pi i Sunyer. Antoni Rovira i Virgili obté l’Englantina d’Or amb “Oda a la llengua catalana”, i Josep Carner, la Viola d’Or i d’Argent pel poema “Cant de Raquel”. També són absents.

La BBC anglesa captura els moments més destacats de la festa amb un dels seus equips mòbils de gravació. La mateixa nit, fa una emissió de mitja hora en llengua catalana, que és seguida amb delit i intensitat des de Catalunya, però també pels catalans de França i d’altres països. “Notícies arribades de Catalunya —ens diuen des de Londres— expliquen com aquests Jocs Florals són considerats l’acte més reeixit fet per l’exili català de cara a l’interior. El fet que els catalans que escoltaren la ràdio poguessin sentir, per primera vegada després de nou anys, les notes d’«Els segadors» ha produït una emoció intensíssima…”, apunta L’Emigrant. 

Onze de Setembre, Diada d’exilis. “Avui, ací, nosaltres, bocí de Catalunya al món, ratifiquem solemnement la nostra voluntat inquebrantable de ser lliures, plenament lliures, totalment lliures i definitivament lliures”, afirma Roc Boronat en el seu parlament a l’Orfeó Català de Mèxic l’Onze de Setembre de 1948.

“I fins els més eixarreïts de sentiments, els menys sensibles, s’alliçonaran amb la fiblada d’ésser forçats a ser fills d’una terra que només pot estimar-se de lluny o d’amagat”

Mentrestant, a Catalunya, “a la llar, entorn de la taula; al camp bo i veremant; varant la barca a la platja, a la cel·la de la presó, al taller i a la fàbrica, s’oirà la pregunta que no podrà ser continguda: «Te’n recordes del dia d’avui, abans de la guerra?»”. I “la gent gran emmudirà i en el seu silenci els mots que s’engoliran faran l’oració patriòtica més sentida, més sincera; els joves conscients i enamorats d’una il·lusió, apretaran les dents fortament i amb els mots s’engoliran les llàgrimes i renecs, i fins els més eixarreïts de sentiments, els menys sensibles, s’alliçonaran amb la fiblada d’ésser forçats a ser fills d’una terra que només pot estimar-se de lluny o d’amagat”.