Explica Pau Orriols que el reconegut oboista Alfredo Bernardini, passejant per la Geltrú abans d’un concert a Barcelona, va visitar-lo d’improvís al seu antic taller del carrer Bonaire. L’Alfredo, que sempre duia a sobre un instrument fet per ell mateix, a més de les eines per treballar-lo, es va posar a tocar-li algunes peces. En acabat, va polir-ne una mica la fusta per tal de corregir-ne el so, una mostra incontestable de la vivesa d’aquests objectes. En Pau va quedar fascinat per aquell individu que, en una tarda, li va obrir la ment d’una manera inesperada. Al cap d’uns dies de la trobada, i tal com li havia promès, l’Alfredo va enviar-li un sobre ple de plànols per a la fabricació d’oboès barrocs. Passat un temps, i gràcies a la col·laboració del músic Xavier Blanch, i també del seu mestre oboista Paul Dombrecht, en Pau va anar perfeccionant-ne la tècnica fins a convertir-se en un dels grans lutiers d’oboès de l’actualitat.

Establert a la Geltrú, Orriols construeix instruments tradicionals des dels quinze anys. Va començar fent gralles i flabiols i, a més de tenores, fagots, tibles i tarotes, fa més de dues dècades que es dedica a la fabricació d’oboès barrocs. Avui, amb l’ajuda del seu fill Llorenç, present i futur del taller, en produeix per als més grans intèrprets, personalitzant-los en la mesura del possible per a aquells qui confien en el seu criteri d’artesà. El fet de treballar majoritàriament amb fusta de boix, un material amb vida pròpia, fa que el procés d’elaboració d’aquestes peces s’allargui més enllà dels set anys. La fusta ha de reposar, i cada petita incisió, forat, tall o perfil requereix assentament i paciència. Un treball rigorós i excepcionalment precís que hom valora arreu: des de tallar la fusta fins a la construcció del tudell a partir d’una planxa de llautó soldada.

Veure treballar en Pau és una delícia. Amb l’expertesa habitual dels grans artesans fa que sembli fàcil el que és realment extraordinari. Amb les seves mans, l’artesà dona vida a la música a través de la fusta, i si bé una melodia existeix a través de qui la interpreta, els seus instruments quedaran per sempre presents com el vehicle —el més perfecte possible— que permet dur-la al món.