“La fisiologia vegetal es dedica a estudiar les plantes, però no com es diuen ni on viuen (que seria la botànica), sinó com funcionen: de què s’alimenten, si necessiten molta aigua o poca, etc. És una ciència que esclata al segle XIX, i moltes de les seves aplicacions van a l’agricultura”, comença dient-me la biòloga Esther Simón.

Som a la sala de casa seva, al barri de Montbau de Barcelona. En picar al timbre, m’he adonat que la porta està envoltada de plantes de tota mena. Em fa acomodar en una butaca a distància d’ella per parlar sense mascareta i que en Jordi Borràs la retrati mentre conversem.

“Ara es treballa amb biologia molecular, però es necessiten equips i diners. Sense diners no hi ha material; els reactius i aparells són cars. Al segle passat, el naturalista se n’anava al camp, agafava una floreta i deixava escrit: «Té tres fulles, cinc pètals, sis sèpals i es dirà rosemary». Això és tasca dels botànics, aquí. En certs països, el científic estudia totes dues branques.” Diu que la fisiologia està més relacionada amb la bioquímica, que s’ha intentat fusionar departaments de botànica i fisiologia, “però el personal d’aquí no respon”.

“A mi m’agradava la història de l’art, però la mare superiora va insistir que optés per les ciències”

L’Esther va estudiar Biologia a la Universitat de Barcelona i es va doctorar en fisiologia vegetal el 1972. Posteriorment va aprofundir en la recerca a França i als Estats Units.

—D’on li ve dedicar-se a les plantes?

—No ho sé. De petita volia fer teatre, però vaig pensar que potser no tindria prou talent per ser actriu. A quart de batxillerat, em van fer triar entre ciències i lletres. A mi m’agradava la història de l’art, però la mare superiora del col·legi de monges va insistir al meu pare que optés per les ciències, perquè m’anaven molt bé les matemàtiques. A mi m’era igual, la veritat.

Aquella intuïció de la religiosa la va portar a la Facultat de Ciències. “Vaig fer el primer any, el selectiu, que servia per a totes les carreres de ciències, les enginyeries, etc. No tenia encara preferència per cap, però el pare em va matricular a segon a Farmàcia. No em va agradar. Vaig canviar a Biologia, tot i que no tenia gens d’interès pels animals. Em fan angúnia i no sé com tractar-los. Jo volia dedicar-me a l’edafologia, que estudia els sòls. D’aquí vaig derivar cap a la fisiologia vegetal. Ara que estic jubilada puc dir que he estat molt feliç. Al llarg de la meva vida professional he anat triant el que no volia fer i dedicant-me al que m’agradava.”

Li ha costat molt deixar l’activitat professional. “És un trauma perquè estàs en plenes condicions i t’envien cap a casa! Després et fan emèrita, però sense oportunitat de demanar diners”

La miro i em pregunto si alguna vegada va poder aplicar els coneixements de teatre i història de l’art a la química, la farmàcia, la biologia o la fisiologia vegetal. I penso que és absurd que s’obligui —encara ara— a elegir només una línia del coneixement, quan el més coherent seria combinar les lletres i les ciències. Quants científics-poetes tindríem? Quants escriptors-matemàtics?

Fa una pausa i em confessa que li ha costat molt deixar l’activitat professional. “És un trauma perquè estàs en plenes condicions i t’envien cap a casa! Després et fan emèrita, però sense oportunitat de demanar diners. I si no tens diners, no pots fer res, en la meva especialitat”, em diu contundent. “Es necessiten diners... i abundants!!”

La llum i les plantes

Li menciono el nom del botànic Arturo Caballero —del qual ella va ser deixeble—, conegut per les seves investigacions sobre fitohormones, o hormones vegetals. “Una mica més tard, va estudiar la ritmicitat en plantes. Tenia uns camps i observava com variava el creixement dels prats al llarg de l’any, o quan es tallaven setmanalment.”

M’explica que les plantes s’alimenten de l’aire, de l’aigua i d’una sèrie de productes inorgànics que troben al sòl, com ara el ferro, el coure o el nitrogen. Va dedicar la tesi a estudiar la composició nitrogenada de les plantes, per veure si variava o no, si el nitrogen es perdia pel sòl, si l’absorbia la planta, etc. Però una estada a la Universitat Yale, el 1975-1976, li va canviar per complet el punt de mira. “Allà el grup d’investigació treballava amb la llum. I la planta no estava a l’exterior, sinó que vivia en una habitació amb l’aire, la llum, l’aigua controlada. Podies canviar, analitzar, posar i treure elements i veure com funcionava.”

“Si tens una planta en una habitació quasi fosca, creixerà inclinada cap a la poca claror que hi hagi”

I em descriu el procés de com la llum afecta el moviment i el creixement de les plantes a partir de les que té escampades per la sala. Miro a un costat i a l’altre. Li pregunto si aquella, o aquella altra, tindria menys fulles si no rebés llum natural. “Si tens una planta en una habitació quasi fosca, creixerà inclinada cap a la poca claror que hi hagi. Les sensitives, o mimoses púdiques, tenen unes fulletes petites; si les toques, es tanquen. Durant el dia estan esteses i, a la nit, es clouen. Això ho fan moltes lleguminoses.”

Em ve al cap que desapercebuts que ens poden passar, aquests moviments mínims del món vegetal, comparats amb l’acceleració i l’estrès al qual ens aboca el món tecnològic d’avui. Ella continua explicant-se pausadament: “Jo vaig treballar molts anys amb la falsa acàcia (o Robinia pseudoacacia). Durant el dia té els folíols de les fulles estesos per captar la màxima llum i optimitzar la fotosíntesi, però a la nit els replega per protegir-se del fred. Això ve controlat per un rellotge endogen i uns fotoreceptors que es diuen fitocroms”.

Diu que quan va tornar dels Estats Units volia continuar amb el nitrogen, però que “el seu cap no hi estava gaire disposat. Jo necessitava diners. Com ho feia? A Yale només vaig estudiar els fitocroms un parell d’anys”. I aleshores va simultaniejar la investigació que volia amb la interacció de les plantes amb llum vermella i vermella llunyana. “De manera que si irradiaves a la sortida o posta del sol, la planta canviava la fase del seu ritme de moviment de fulles”, diu emocionada.

En aquest punt ja em té totalment apassionada per les reaccions imperceptibles dels vegetals. He llegit que la llum de diferents colors modifica el creixement de les plantes. Com és això?, li pregunto. “La llum és blanca i té tot l’espectre.” I em cita de memòria, molt ràpid, tots els colors en castellà: “Rojo, anaranjado, verde, azul, añil y violado”. Derivacions de l’escola en temps de Franco, penso. Ella continua: “Els fitocroms absorbeixen millor la llum blava i la vermella, que estaria en uns 660 nanòmetres”.

“Als Estats Units vaig investigar com la llum vermella llunyana modifica el comportament de la planta”

M’introdueix en l’escala de mesures de l’ona de la llum, de l’ultraviolat al blau, el verd, el vermell i el vermell llunyà. “Els colors corresponen a diferents longituds d’ona. Els fitocroms tenen uns espectres d’absorció de la llum molt similars a les clorofil·les, però no canvien el color de la fulla. O sigui, les plantes verdes tenen fitocroms, molt poquets. Però això no implica que les molècules no siguin molt actives. És el mateix que passa amb les hormones: són poques, però són capaces de desencadenar reaccions molt importants, modifiquen creixement, moviments de fulla, canvis en les fases de les flors al fruit, etc. Jo estudiava la interacció d’aquests pigments amb el ritme de moviment de les fulles.”

El gran pas en aquest terreny el va fer encara estant als Estats Units. “Vaig investigar com la llum vermella llunyana anul·la l’efecte de la vermella, canviant la fase del ritme endogen del moviment de les fulles. Això és primordial!”, em quedo bocabadada sense entendre gaire bé la dimensió del fet. “És una resposta com encendre i tancar un interruptor. Aquesta reacció depèn dels fitocroms. La fase del ritme de les fulles, en la seva màxima obertura i tancament, venia modificada per si havia rebut un tipus o un altre de llum en un determinat moment. Allà ho vaig estudiar amb el Samanea, que aquí no existeix.”

Consulto la Viquipèdia i veig que és un arbre enorme, però m’explica que les investigacions a Yale es feien amb uns de molt petits que tenien en càmeres de creixement. “Aquí vaig continuar amb la Robinia pseudoacacia. I també amb l’Albizia, que a la plaça Molina abans n’hi havia unes. Són uns arbrets no gaire grans, amb fulles petites, però no tant com les mimoses.”

“De fàcil, gens!”

Em sorprèn la naturalitat amb què parla dels seus viatges al Centre d’Études Nucleaires de Cadarache de França i als Estats Units, on va completar la seva formació. I li pregunto si era normal que una noia a la seva edat se n’anés a l’altra punta del món, i si no tenia temor per estudiar en altres idiomes. “A casa manàvem les dones perquè amb la germana petita érem tres. El pare sempre em deia que havia d’estudiar el que m’agradés. I tenia tota la raó.” Menciona que la mare era mestra i el pare, orfebre. “Era molt simple l’assumpte: si fas el que t’agrada, pots arribar a on vulguis. Però de fàcil, gens!”

“Vaig haver de demostrar que tinc capacitat per investigar i que era millor que els homes que m’envoltaven”

L’Esther va acabar la carrera i l’any següent es va casar amb un geòleg, company de facultat. El 1972, té el seu fill i es doctora.

—De fàcil, gens —insisteix—. Vaig haver de fer com totes les dones que han arribat a algun lloc: demostrar que tinc capacitat per investigar, cosa que un home no ha de demostrar. Se li pressuposa amb la titulació. I demostrar que era millor que els homes que m’envoltaven. Això em va suposar molta feina.

—Que era millor, o tan capaç com ells? —li pregunto, per confirmar la frase.

—Has de ser millor! Però això són gajes de l’ofici.

—Creu que després de cinquanta anys encara existeixen, aquests gajes?

—Diria que ha empitjorat. Al meu departament, només era jo catedràtica. Molts anys després, vam ser dues al costat de molts homes. En aquests moments, no n’hi ha cap al Grup de Fisiologia Vegetal de la Universitat de Barcelona. Els mascles passen davant i les dones es queden pel camí.

“Crec que una part del problema som les mateixes dones. Jo no tenia ni gran vocació, ni ambició. Aspirava a ser una mare de família”

Confirma que la maternitat i la dedicació a la criança fan perdre oportunitats per viatjar sovint, etc. “Al meu cap li havies de demostrar que com a dona podies fer alguna cosa més que pràctiques. «Las mujeres, a hacer tortillas», ens va dir un dia. No entrava en la mentalitat de l’època que les dones podem arribar molt amunt. I això ha canviat molt poc.”

—Què podríem fer per fer canviar aquesta mentalitat?

—Crec que una part del problema som les mateixes dones. És curiós... Jo no tenia ni gran vocació, ni gran ambició. Aspirava a ser una mare de família. Però en néixer el meu fill vaig tenir clar que li volia donar totes les oportunitats de vida. I jo lluitava com una fera per tenir un sou digne fix. Es necessita determinació, i prou! —insisteix, com si fos un missatge per a les dones que han de superar múltiples obstacles en la seva professió.

Les plagues... per als fitopatòlegs

Després d’aquesta galleda d’aigua freda sobre la consideració de les dones en l’àmbit acadèmic, la faig tornar a les plantes.

—També tenen malalties, oi? Les plagues...

—Sí, però jo no m’hi dedico. Això és terreny dels fitopatòlegs.

Li esmento el canvi climàtic, l’efecte d’hivernacle i el planeta, que se’ns està morint. Li pregunto quina és la seva visió, perquè sense plantes i arbres les ciutats tindrien encara més contaminació, la nostra existència seria terrible envoltats únicament d’edificis de ciment. “A veure... Les plantes depenen del clima. No són com els animals, que poden migrar i anar a un lloc amb aigua. Si no plou on la planta és arrelada, es mor. Qualsevol canvi atmosfèric afecta. La planta és el principi de la cadena alimentària. Els científics fa molts anys que alerten de la destrucció del planeta. Però no hi pinten res. És voluntat política i del conjunt de la societat. Un polític té un horitzó molt immediat, les eleccions vinents. No és racional, és visceral. Les empreses tenen horitzons econòmics, molt curts també. Els és més rendible enviar CO₂ a l’atmosfera contínuament, des de les xemeneies de les fàbriques... I ho faran mentre els surti a compte.”

“El món que tenim accentua els problemes de la humanitat. El planeta està fet una desgràcia”

Li parlo de les empreses que tenen el monopoli de les llavors autòctones de zones on hi ha molta fam. “No és un problema de falta de recursos o coneixements, sinó de distribució. L’organització mundial socioeconòmica hauria de ser molt més racional. El món que tenim accentua els problemes de la humanitat, i el planeta està fet una desgràcia. Jo seria molt pessimista si no pensés que és possible canviar la situació actual, sempre que hi hagi voluntat.”

“Si hi ha una plaça per cobrir i s’hi presenta una dona amb un historial perfecte... ningú se n’assabentarà. Si és home, de seguida l’ajudaran!”

Em fa pensar en els primers mesos de la pandèmia i en com es van destacar les presidentes de Nova Zelanda, Alemanya, Taiwan, Noruega o Dinamarca per la bona gestió dels recursos i l’empatia a l’hora de deixar els missatges a la població.

“Estic convençuda que, de manera inconscient, els homes i les dones desenvolupem la professió diferent. Jo mai he sabut dir si soc feminista o no... En nombre, hi ha moltes més dones a la professió, però als estaments alts, molt poques. Si hi ha una plaça per cobrir i s’hi presenta una dona amb un historial perfecte... ningú se n’assabentarà. Si és home, de seguida l’ajudaran! És la societat, la que ha de canviar sencera.” Afegeix que també és un problema de massa crítica: “Es necessiten moltes més dones dansant pel món per arribar a algun lloc”.

Els temuts herbicides

L’Esther ha investigat la fisiologia de collites i els herbicides. Els seus treballs es troben en un centenar de publicacions, llibres i nombroses comunicacions en congressos especialitzats. Li demano que me n’expliqui més coses. “Els herbicides són un problema perquè han de matar la mala herba, però no poden afectar la planta per interrompre’n el creixement. M’he dedicat a comparar diferents herbicides i a estudiar l’efecte protector d’altres tractaments sobre la resistència de la planta de collita. Ho vaig fer amb faves durant tres o quatre anys... Potser deu, perquè el temps és una cosa que ja no tinc controlada”, em diu.

“Un mateix producte pot actuar com a hormona estimuladora de creixement, si s’aplica a baixa concentració, o com a herbicida letal per a la planta, a concentracions altes”

Li comento que la paraula herbicida té mala fama perquè és sinònim de risc per a la salut de les persones. “En teoria estan controlats, però s’hi van detectar alguns tòxics i es van deixar d’utilitzar. Quan es posen en cultius, s’ha d’anar molt amb compte per a l’aliment. Altres es fan servir per eliminar males herbes, però llavors el risc es troba en el fet que poden ser volàtils i nocius per a la població en respirar-los.” M’explica que sobretot s’ha de mirar per les quantitats: un mateix producte pot actuar com a hormona estimuladora de creixement si s’aplica a baixa concentració o com a herbicida letal per a la planta a concentracions altes. “Però pensa en l’agent taronja que es va fer servir durant la Guerra del Vietnam. És una barreja 1:1 de dues hormones sintètiques que a alta concentració actuen com a herbicida: el 2,4-D (diclorofenoxiacètic) i el 2,4,5-T (triclorofenoxiacètic).”

—L’hormona d’una planta pot ser letal?

—Hi ha hormones naturals i artificials. Se sintetitzen, químicament parlant. El que s’ha de controlar és la quantitat que pot haver-n’hi a l’atmosfera i regular-ho.

“Les plantes purifiquen l’atmosfera i incorporen l’energia de la llum en els éssers vius. Sense elles, els animals no existirien”

La conversa deriva cap als perjudicis i els beneficis que s’extreuen de les plantes, i em recorda que els medicaments, durant una època, només sortien de les plantes. Després es van començar a sintetitzar. “Tota la farmacologia no existiria sense elles! Des del meu punt de vista, les plantes són fonamentals. Purifiquen l’atmosfera i proporcionen la matèria primera més neta: la incorporació de l’energia de la llum en els éssers vius. Si no hi hagués plantes, els animals no existirien.” I sense animals, no hi hauria vida, penso.

Abans d’acabar, aprofito per desterrar alguns mites sobre les plantes a casa.

—Les podem tenir a l’habitació per dormir? —li pregunto.

—És com si tinguéssim una altra persona respirant. Les plantes respiren i, a més, fan la fotosíntesi, que purifica l’aire. A les nits només respiren. Per tant, si dorms amb elles és com si tinguessis un animal o una altra persona expulsant CO₂.

Investigar sense diners

Esther Simón pertany a nombroses institucions internacionals i locals especialitzades en la seva àrea, com ara la Federation of European Societies of Plant Biology o la Sociedad Española de Fisiología Vegetal. Per acabar, li pregunto com estem a Catalunya, en comparació amb altres països, en investigació fisiològica. Fa una pausa abans de respondre’m, com si volgués escollir les paraules exactes.

“A Catalunya, no s’hi inverteix gens. Sempre he viscut de subvencions de Madrid. El pressupost de recerca és una misèria”

—A l’inici d’aquesta conversa vostè deia que calien diners i equips...

—A veure... Als anys seixanta, quan jo vaig començar, la fisiologia vegetal només es feia a Barcelona, Madrid, Granada i Santiago de Compostel·la. A partir de l’any 1975 es va crear a Espanya una comissió que distribuïa diners per a investigació, es va afavorir el programa de beques, etc. Jo vaig voler anar a un centre europeu i després als Estats Units, perquè tot està més ben organitzat. Aquí la investigació de primera línia és molt puntual.

M’explica que els alemanys potser són, en la seva especialitat, els millors a Europa, i que França, Itàlia i Espanya no destaquen. “A Catalunya, no s’hi inverteix gens. Sempre he viscut de subvencions de Madrid. El pressupost de recerca és una misèria.”

—Mai es va plantejar anar a viure en un país amb més finançament?

—No. Per què? El que estudia les potes de les mosques té els mateixos diners que jo. Si tens una línia d’investigació en la qual portes anys, no la deixes.

—Vostè va organitzar el primer congrés de fisiologia vegetal hispanolusità el 2004. Li queda recorregut, a aquesta ciència?

—Molt! Moltíssim. Ara s’està passant a la biologia molecular perquè permet amplificar un gen, seqüenciar-lo, diferenciar-lo d’un altre, etc. A les plantes se’ls fa una PCR per tenir més quantitat de gen, de la proteïna, que en aquest cas és el fitocrom, i saber els intermediaris que provoquen que creixi la planta o que es faci més gran. Sense arribar a l’àmbit molecular, en les proteïnes encara hi ha molt per descobrir. El món vegetal és d’una complexitat immensa. Nosaltres som molt limitats. Dubto molt que ho tinguem tot vist en biologia.