“T’explicaré tot el que recordi. Perdo la memòria.” Aquesta és la primera frase que em diu en Pasqual Bosch només d’obrir-me la porta de casa seva, a Sant Joan de les Abadesses (el Ripollès). Té 94 anys i una pila de records recopilats. Professionalment, va dedicar-se a la indústria càrnia com a part de la plantilla d’una de les poques empreses al món que produeix tripa artificial a partir de col·lagen natural extret de la pell de les vaques: Fibran SA, instal·lada al mateix municipi. La seva passió, però, ha estat sempre fer de fuster. “M’hauria agradat treballar la fusta, però tampoc canviaria el que vaig fer”, diu. La seva especialitat són els clauers en forma d’aglà, fets de boix; en té la casa plena, de totes les mides i vernissos diferents. 

Des que es va casar resideix en un pis a l’interior del poble, on em rep. Però Bosch és nascut al bosc, és natura eterna, és fusta de boix; va néixer a Espinoses, una masia situada a pocs quilòmetres i pròxima a Vallfogona de Ripollès, però dins del terme municipal de Sant Joan. Me n’indica la ubicació des del balcó de la seva llar actual: “Darrere aquelles muntanyes”. “A casa, érem de pagès”, afirma. La infància rural li ha permès conèixer bé la fusta que creix als boscos de la zona, on de petit ja escapçava algun exemplar vegetal per netejar la muntanya. Pagès de naixement, operador carni de professió i fuster de cor. 

En Pasqual Bosch treballa el boix des de fa dècades. La fusta que utilitza l’ha recol·lectat sempre directament dels boscos que té a tocar de casa

Tanca la porta del balcó i fem un tomb per les estances, per admirar les peces que ha fet des que es dedica a ser fuster. Majoritàriament, són de boix, però també n’hi ha d’altres fustes, com pi o roure. La seva dona era aficionada als didals i també n’hi ha per tot arreu; en parla molt, d’ella. “Aquesta capsa l’hi vaig fer jo”, assenyala. És una vitrina de fusta que custodia una col·lecció de didals. Totes les peces artesanes les ha fet des dels seixanta anys, quan es va prejubilar per problemes oculars. 

Un cop feta la visita, ens instal·lem al menjador. Asseguts de costat en unes butaques, amb les muntanyes verdes que amaguen masies i poblets saludant per la finestra, en Pasqual va cosint el relat de tot allò que —com ja ha avisat d’entrada— recorda. De sobte, atura el discurs i assenyala una fotografia que penja de la paret on surt “amb en Jordi”; és del cinquantè aniversari de Fibran. En Jordi en qüestió és en Jordi Pujol. “Llavors era l’honorable i ara més aviat és el pirata”, diu sorneguer, abans de reprendre el relat.

En Pasqual Bosch treballa el boix des que es va jubilar. La fusta que utilitza l’ha recol·lectat sempre directament dels boscos que té a tocar de casa. N’agafa la que necessita i se l’emporta fins al taller, on la converteix en tota mena de peces. Em diu que l’acompanyi. Sortim del pis al carrer i entrem a l’edifici del costat. Baixem les escales fins al seu taller. Hi té un petit terreny a fora, on encara fa hort. Obre les portes de seguida; se senten els ocells cantar i entra un fil de llum que fa l’espai més diàfan. A dins, és ple de maquinària per treballar la fusta. 

“No hi he fet cap cèntim, els regalo. Mai he pensat a vendre’ls; ho feia perquè m’entreté i em passava el temps volant”

S’asseu en un tamboret i, amb calma i serenitat, engega el torn. Clava dues peces metàl·liques a punta i punta d’un cilindre natural de boix i simula com perfilaria la peça, acostant-la a la polidora. Fa temps que ja no ho fa, m’explica, perquè ha perdut sensibilitat al tacte i ja no hi veu prou bé. Si continués el procés d’elaboració d’aglans de fusta per fer-ne clauers, n’aniria estrenyent la part del mig fins que de cada bloc en sortissin dos. Després, els gravaria el relleu de l’escorça amb un punxó, els envernissaria amb diferents tons de marró —per obtenir-ne models diversos, disponibles per a tots els gustos— i deixaria que s’assequessin, penjant d’un tauler també de fusta amb claus que ell mateix va dissenyar per a aquest fi. A l’últim, els col·locaria l’anella.

Un cop acabats, cada aglà de boix es converteix en un clauer artesà de la sort. “Porten sort”, assegura. “Es diu que els aglans naturals en porten, i aquests, suposo que també.” Es posa la mà a la butxaca i me’n regala un de fi, compacte i elegant. Dels més petits que té. De seguida, el poso al joc de claus. En treu un altre; “aquest és el model en què em vaig inspirar”, confessa. És lleugerament diferent dels que produeix el santjoaní, sense vernís i sense clau metàl·lic. L’artesà que el va idear feia un forat per enganxar l’anella del clauer amb la mateixa fusta. “El problema és que es trenca fàcilment”, confessa Bosch, que se’n va crear una versió pròpia. La mostra és el clauer més preuat que té. Un cop analitzat, se’l torna a guardar dins la butxaca amb cura.  

“De fuster no he tingut ensenyança. No dec haver fet les peces tan polides com un fuster, o m’han faltat eines, però m’he entretingut molt fent-ho”

Durant aquests anys, n’ha fet molts, d’aglans de fusta. “No hi he fet cap cèntim, els regalo”, detalla. “Mai he pensat a vendre’ls; ho feia perquè m’entreté i em passava el temps volant.” Sobre la taula del taller, encara en té a mig construir. Des que no engega el torn, fa altres objectes més simples amb fusta. Durant la pandèmia, el seu fill li va proposar un repte: “Per què no fas alguna cosa per posar-hi el mòbil?”. Amb filferro, fusta i unes canyes de cartó, va dissenyar uns suports que munta a casa. I és el que ara l’entreté.

“De fuster no he tingut ensenyança”, afirma. És autodidacte. Bosch explica que es mirava un objecte i provava si el sabia reproduir, tal com va fer amb els clauers. “No dec haver fet les peces tan polides com un fuster, o m’han faltat eines, però m’he entretingut molt fent-ho.” De petit, recorda, havia anat a mirar com treballava algun professional del sector. “He fet reproduccions de carros, que és amb el que jo havia treballat a pagès; bous; carretes, i altres peces de mides diferents.” Tant casa seva com el taller estan plens d’aquests objectes. Al taller hi ha obridors de llaunes, coberts, jocs per a nens, trencaclosques, bastons i un ventall infinit de propostes fetes a mà pel fuster autodidacte. A més, hi ha carabasses, assecades i pintades. Li agrada innovar i crear dissenys propis.

La predilecció pel boix, detalla, la té perquè és “una fusta molt forta que es poleix molt bé”. Bosch alerta que té un defecte: “Si és una peça llarga, té tendència a torçar-se o a esquerdar-se”. El Ripollès n’ha estat sempre ple, d’aquesta espècie. Explica que cada cop és més difícil de trobar-ne a la muntanya perquè la plaga de la papallona del boix se l’està menjant. “Malaguanyats”, es queixa.

El taller s’atura i, encara que la reserva de clauers en forma d’aglà continua sent considerable, ja no se’n fan de nous

No concreta d’on l’extreia, perquè ho feia de “molts llocs”. Anava en cotxe a buscar-lo i carregava els troncs. “Ja no m’hi veig gaire i fa catorze anys que no porto cotxe; però com que no és gaire lluny, hi he anat a peu algun cop o el meu fill —que viu amb ell— m’hi porta.” En té tres, de fills, i cap sent passió per la fusteria, com sí que li passa al pare. Ni tampoc els passa als nets. El taller s’atura i, encara que la reserva de clauers en forma d’aglà continua sent considerable, ja no se’n fan de nous. 

En Pasqual Bosch continua regalant aquests trossos de fusta. Sempre en porta algun a la butxaca, a la recerca del seu futur propietari. Els dona a qui creu. A qui ell veu que el necessita. Els regala perquè diu que porten sort. Per això ho fa. Ell ha perdut el compte de quanta sort ha repartit. Originari de les muntanyes, sap que enmig de tot i enmig de res cal sort per tirar endavant. A la vida es necessita, a vegades, una mica, un tros de sort. Per això ell és regalador de boix, regalador d’aglans i regalador de sort, materialitzada en fusta, però també mai sap a qui ho donarà. Qui serà el proper?