Les hores passen lentes i etèries al taller d’un dels últims esmaltadors del món. Després d’una llarga vida dedicada a l’art, a Francesc Vilasís-Capalleja (Barcelona, 1932) li agrada asseure’s en un petit sofà i escoltar música clàssica mentre contempla la seva obra. Són tots els records d’una vida. Una vida que considera preciosa, bonica. “Quanta bellesa, en aquest món!”, pensa. I quants records. Molts, encapsulats a través de les seves peces, fetes d’esmalt i de foc.

A les estanteries, l’artista observa els centenars de pots de vidre que guarden, com petites joies, esmalts de mil colors. I allà, en un trosset de paret, aquella primera peça que fa quan estudia a l’Escola Massana, l’any 1947. Dos cérvols dins d’una medalleta. Una escena congelada en el temps, igual que totes les obres que reposen, curosament ordenades, per tots els espais de l’estudi.

A Vilasís-Capalleja sovint se l’ha considerat un dels millors del món, juntament amb el japonès Oota i el nord-americà Bennet

La melodia de les Variacions Goldberg, de Bach, es filtra entre els pinzells i les eines d’un ofici que es perd. L’ofici de l’art de l’esmalt vitrificable pintat al foc sobre metalls. O més senzill: Vilasís-Capalleja és esmaltador. I ja gairebé no queden persones que, com ell, es dediquin a aquest art mil·lenari. Sovint se l’ha considerat un dels millors del món, juntament amb el japonès Oota i el nord-americà Bennet. Fins i tot el seu germà, Andreu Vilasís (Barcelona, 1934), també ha destacat com a esmaltador. Tot i això, és un art en perill d’extinció que lluita amb l’esperança de mantenir viva la seva tècnica.

Potser per aquest motiu, la seva obra no només és reconeguda i guardonada arreu del món, sinó que també l’ha elevat fins a fer d’aquest artista un català universal. En dona testimoni el llibre Aportacions catalanes universals (Pagès Editors, 2014). És el seu llegat, la seva manera de fer pàtria. I també la seva vida i el seu coneixement. “La veritat del món de l’esmalt només la sé jo, que són 77 anys treballant-hi”, em diu poc després d’entrar al seu taller. El seu cau d’art.

Abillat amb l’elegància dels antics artesans, en Francesc me n’ensenya cada racó, cada petit detall, amb la cura de qui ensenya el seu tresor més valuós. I tot i això, també em fa sentir com a casa. Durant molts anys, l’esmaltador es tanca entre aquestes parets i fuig de totes les distraccions. Però ara ha arribat l’hora de compartir el seu llegat i donar pas al relleu generacional. I s’ha trobat que després d’ell gairebé no hi ha ningú.

La seva universitat són els carrers de Gràcia. “A cada carrer hi havia un artesà: un fuster, un ebenista, un joier. De nano m’aturava a veure’ls i era una cosa...!”

“Jo soc català. He nascut a Catalunya, a Barcelona, al barri de Gràcia, i a la plaça Llibertat, número dos, segon segona”, m’indica, precís. La seva universitat són els carrers de Gràcia. “A cada carrer hi havia un artesà: un fuster, un ebenista, un joier. De nano m’aturava a veure’ls i era una cosa...!”, obre la boca i els ulls amb cara de sorpresa. I continua: “Ma mare es cuidava de la casa i dels tres fills, i el meu pare va anar a la guerra, però va sobreviure. Era comptable. Portava una fàbrica de gènere de punt i una fàbrica de material elèctric. Treballava des de les set del matí fins a les dotze de la nit. I a casa feia colònia! Tenia un amic perfumista que li cedia essències”, recorda. La postguerra va ser dura. “No vam passar gana, però els pares van patir molt”, s’entristeix.

El petit Vilasís-Capalleja comença l’escola primària en un centre del barri, però és molt mal estudiant. Un dia, el mestre i director, Josep Juanola, avisa el seu pare; vol parlar-hi. “Li diu: «Escolti, no perdem el temps amb aquest noi, perquè està molt distret i així que troba un llapis i un paper només fa que dibuixar»”, riu. El cas és que, tot i no servir per als estudis, l’alumne només fa que guanyar concursos de dibuix, com els que organitza Ràdio Barcelona entre totes les escoles de la ciutat. És així com el senyor Juanola recomana al pare d’en Francesc que l’apunti a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de la Llotja.

I així ho fa. Fins que al cap d’un any, el professor i director, Francisco Manzanilla, torna a avisar el seu pare. “Agafats de la mà, vam anar cap allà”, segueix relatant. I una vegada més, el director avala el talent artístic de Vilasís i li recomana que l’inscrigui a l’Escola Massana. De nou, agafats de la mà, pare i fill es dirigeixen a aquest nou centre, on coneixen el director, Miquel Soldevila. Una persona que canviaria per sempre la vida de Vilasís-Capalleja.

“Quan em van veure encantat mirant la classe d’esmalt, el senyor Soldevila va dir al pare: «Aquest noi serà esmaltador»”

“Ho recordo perfectament”, li brillen els ulls. “Jo tenia dotze anys i mentre el pare parlava al despatx amb el director, jo era al passadís i vaig trobar una porta mig oberta. M’hi vaig atansar i... oooh!!”, fa cara d’entusiasme. “Era una classe d’esmalt i s’hi veia un petit forn encès. No sé quanta estona vaig estar mirant aquella escena, però de sobte van aparèixer el meu pare i el director, que m’estaven buscant, i quan em van veure encantat mirant la classe, el senyor Soldevila va dir al pare: «Aquest noi serà esmaltador»”, relata. És l’any 1944.

“Per què vaig fer esmalt? Doncs va ser així, gràcies a tots aquests mestres, que em van anar animant”, s’emociona

“Per què vaig fer esmalt? Doncs va ser així, gràcies a tots aquests mestres, que em van anar animant”, s’emociona. I Miquel Soldevila (1886-1956) és clau. “Era un gran dibuixant, un gran escriptor i un grandíssim esmaltador”, explica. A l’Escola Massana funda el que es coneix com La Manufactura, on el director posa els seus millors deixebles perquè facin les peces que encarreguen les institucions públiques i privades. Allà hi ha artistes com Joan Gironès, Josep Brunet, Ramon Noè, Antoni Cortada, Núria Ribot o Núria Rialet. “Aleshores la Massana era reconeguda com la millor escola d’esmalt del món”, puntualitza. Un dia, Soldevila torna a cridar el seu pare. Considera que, tot i que el noi és massa jove, està preparat per entrar en aquest nucli ple de talent. “Tots em van fer de mestres”, somriu.

“Aleshores la Massana era reconeguda com la millor escola d’esmalt del món”

Però l’aprenentatge més important el té amb Soldevila, que el considera el seu deixeble predilecte. Fins i tot el convida a passar dos estius sencers a la seva casa d’estiueig a prop de Reus, on també hi ha la seva dona. “Sortíem a pintar, a dibuixar; parlàvem sobre l’esmalt, història...”, somriu. Soldevila sempre és el seu mestre, fins a la seva mort, el 1956. “Vam portar el seu taüt amb altres deixebles de La Manufactura.”

En aquells anys de formació, Vilasís-Capalleja fa medalletes d’esmalt per a comunions. “A casa no érem pobres, però teníem una economia molt justeta i jo era el germà gran. Me n’anava a dormir amb el pijama, em llevava, em passava el dia treballant en pijama i tornava a dormir”, recorda. Fins que un dia, quan l’economia millora, decideix deixar de fer medalles i apostar per la seva obra. “El problema és que l’esmalt era entès com un ofici aplicat a la joiera. Les galeries d’art no sabien ni de què els parlava”, relata.

Es guanya l’honor de ser el màxim exponent de l’art de l’esmalt per haver innovat utilitzant la tècnica clàssica de la pintura esmaltada

Durant les dècades següents, l’artista es dedica a elevar l’esmalt a la categoria d’art. “Art decoratiu, sí. Art aplicat, no”, remarca. A través de diferents exposicions arreu del món, Vilasís-Capalleja s’ajunta amb altres esmaltadors per reivindicar el seu art. Pel camí, guanya prestigiosos guardons i medalles, com els de les biennals internacionals de Llemotges, als anys setanta. Es guanya l’honor de ser el màxim exponent de l’art de l’esmalt per haver innovat utilitzant i millorant la tècnica clàssica de l’émail peint, la pintura esmaltada. Fa seminaris i conferències en llocs tan allunyats com Alemanya, els Estats Units o el Japó, on fins i tot viu durant uns mesos.

“És un ofici molt difícil pel foc. El foc és el que mana. El foc et pot donar una gran alegria o un gran disgust”

“Pot passar que a l’última cuita el foc t’acabi cremant la peça i en un moment perdis tot un mes de feina”

“Sempre m’ha agradat molt la llibertat. Jo mai he manat a ningú i a mi no m’han manat. He fet el meu camí, que m’ha costat molt, però que a última hora m’ha anat bé”, somriu. I ara són els artistes i aficionats d’arreu del món els qui el venen a visitar al seu taller, situat en un sobreàtic de Sant Gervasi. Sobretot venen encuriosits per veure com viu i treballa un dels últims esmaltadors del món. Però gairebé mai venen per aprendre’n. “És un ofici molt difícil pel foc. El foc és el que mana. El foc et pot donar una gran alegria o un gran disgust. Pots estar un mes treballant en una peça, que has de coure a mil graus diversos cops, i pot passar que a l’última cuita el foc t’acabi cremant la peça i en un moment perdis tot un mes de feina”, explica.

“De vegades em pregunten: «Quant tardes a fer una peça?». Doncs no ho sabria dir. I si es posen pesats, els dic que tardo 77 anys! Tota una vida”

Tot plegat és massa difícil i implica molts anys d’aprenentatge. “La joventut ara vol anar de pressa”, lamenta. Per començar, s’ha de preparar el metall. És molt important calcular-ne bé la mida i el gruix perquè pugui aguantar bé les cuites. També cal escollir una de les moltes tècniques que hi ha, com l’alveolat, que consisteix a col·locar uns fils de metall, normalment d’or o plata, sobre una planxa de coure amb esmalt transparent; el champlevé (camp llevat), o la pintura vitrificable sobre esmalt, que permet realitzar amb gran precisió els detalls de les miniatures. Un cop meditat tot el procés, s’han d’escollir els colors de l’esmalt, que poden ser fins a més de vint. I al final, les cuites. Deu, dotze... Tantes com la peça en necessiti. “És un procés molt llarg, i moltes vegades el deixes a mitges i el reprens anys més tard. De vegades em pregunten: «Quant tardes a fer una peça?». Doncs no ho sabria dir. I si es posen pesats, els dic que tardo 77 anys! Tota una vida”, riu.

“A mi les mans ja em porten a dibuixar. Del cap em passa al cor, del cor a la mà i de la mà al paper”

Ja quasi no fa peces amb esmalt, però això no vol dir que estigui jubilat. “Em jubilaré quan sigui gran”, riu mentre dibuixa amb bolígraf sobre un paper. “Mira, mira com em diverteixo! A mi les mans ja em porten a dibuixar. Del cap em passa al cor, del cor a la mà i de la mà al paper”, diu mentre va assenyalant els diferents òrgans. El dibuix que està fent és el rostre d’una dona, una imatge molt recurrent en la seva obra, que sovint s’ha comparat amb la de Klimt, la de Botticelli o el Renaixement italià.

“Quan havia de dibuixar naturals a classe, veia aquelles dones nues i allò era... Era una obra d’art!”

“El que faig és un homenatge a la dona, a la mare, a la maternitat. Gràcies a la mare estem vius”, s’emociona. “És la creació més maca que feu la naturalesa, una dona. Quan havia de dibuixar naturals a classe, veia aquelles dones nues i allò era... Era una obra d’art!” I continua: “La meva dona, la Margarita, ho ha estat tot per a mi. I els meus fills. Tinc tres filles i un fill. Però la Margarita... La vaig conèixer que ella tenia 14 anyets, una preciositat de criatura. Jo en tenia 21 i al principi ella no em feia cas, fins que un dia, en una festa major, em va agafar la mà... I fins avui”, se li il·luminen els ulls. “És una nina, és preciosa. Ha estat la meva musa i jo encara n’estic molt enamorat.”

Per a ell totes les peces, per més humils que siguin, tenen un valor. “El meu concepte és: no separar, unir”

“Per a mi, un escombriaire, un policia, un paleta..., si treballa i fa la feina bé, per mi és igual d’artista que jo”

És la bellesa, que pot adoptar moltes formes. Com quan el Francesc agafa elements “pobres”, com un tros de fusta tirada al carrer, i amb això crea una obra d’art amb tota la riquesa de l’esmalt. Per a ell totes les peces, per més humils que siguin, tenen un valor. “El meu concepte és: no separar, unir”, explica. “Soc completament apolític, estic fastiguejat d’uns i d’altres. No hi ha manera, no ens entendrem mai”, lamenta. “Estimem-nos! Posem-nos a treballar i serem l’admiració del món!”, s’exalta. “Mira, de vegades els escombriaires m’aturen el cotxe per saludar-me, perquè un dia jo els vaig aturar per dir-los que, si no fos per ells, tot estaria brut. Per a mi, un escombriaire, un policia, un paleta..., si treballa i fa la feina bé, per mi és igual d’artista que jo. Tu fas allò, jo faig això... Doncs estimem-nos!”, diu amb els braços oberts.

“Jo estimo els arbres, de vegades els abraço. I aquells fruits que donen! Això és el meu Déu, i jo li dic gràcies!”

“La naturalesa. Déu és la naturalesa i fa milions de miracles cada dia. Jo, quan veia la Margarita en estat, pensava: «Què és això?». I quan vaig veure néixer aquella criatura... Un miracle de la naturalesa!”, continua. “I, és clar, si em compliquen la vida els polítics, el Papa i el Vaticà... No, no! Deixeu-me tranquil! Jo vaig per un camí on tot és preciós, que és el de la naturalesa. Qualsevol floreta, per petita que sigui, si l’observes bé veus que allò és Déu! O un arbre. Jo estimo els arbres, de vegades els abraço. I aquells fruits que donen! Això és el meu Déu, i jo li dic gràcies! El que passa és que els homes som així. La naturalesa ens ho dona tot de regal, l’únic que hem de fer és cuidar-ho”, s’emociona.

“De vegades m’assec en aquest sofà i no sé si soc a la terra o soc al cel. He tingut una vida preciosa”

El seu refugi és el taller, on passa les hores mentre s’impregna de música i d’art. “De vegades m’assec en aquest sofà i no sé si soc a la terra o soc al cel. He tingut una vida preciosa”, somriu. Una vida imbuïda per la feina, però també pel sentiment: “Jo treballant he plorat. M’he emocionat quan he posat una cuita que sabia que me l’estava jugant, i quan ho treia del foc i veia allò roent, com la lava d’un volcà... I després, quan es refredava i a poc a poc se’n veia el resultat... Oh! He caigut de genolls a terra plorant!”.

“Què hi guanyo, amb tots aquests milions? Jo el que vull és donar-ho tot aquí, a Catalunya”

L’esmaltador ha aconseguit el que volia a la vida, per això considera que la seva obra no té preu. Un home de l’Equador li ha arribat a posar al davant un xec en blanc per endur-se tota la seva col·lecció, però ho ha rebutjat. “Què hi guanyo, amb tots aquests milions? Jo el que vull és donar-ho tot aquí, a Catalunya”, lamenta. Fa anys que busca la manera de deixar en bones mans tot el seu llegat, considerat pels experts com la col·lecció més gran del món d’obres d’art en esmalt al foc sobre metalls realitzades per un únic artista. Així que, mentre es decideix el destí del seu taller, Francesc Vilasís-Capalleja segueix passant les hores, lentes i etèries, entre tots els records d’una vida. Records fets d’esmalt i de foc... De vida.