“Antigament al mes de juliol es passava molt de neguit per la feina. Va durar uns anys, entre 1948 i 1960, que el nostre poble era conegut arreu, des de Barcelona fins a l’estranger, per la fama dels seus préssecs. No se n’han conegut mai més de tan bons; no heu menjat cosa més bona! [...] Al terme del Morell i als pobles del voltant, en aquest temps era com una febre, tothom collia préssecs. El Morell era el centre de tots. Aquí es compraven i venien partides molt importants. Per a aquesta fruita venien compradors de Barcelona amb camions carregats de caixes buides. [...] Els anys 1957 i 1958 es van formar uns trens especials per transportar la preuada fruita a l’estranger. L’estació del Morell estava constantment plena de gent, carregant i descarregant caixes; un moviment tan gran i de càrrega com a qualsevol estació d’una ciutat industrial important.”

Aquest és un fragment d’El Morell: un poble, una història (Cossetània Edicions, 2007), un dels molts llibres que el difunt Josep Bultó i Vidal, d’ofici baster i mercer, d’afició i passió escriptor i historiador de la memòria oral, va dedicar a la seva localitat, situada a una desena de quilòmetres de Tarragona, riu Francolí amunt. Com si es tractés del Narcís Oller morellenc, descriu i recorda, cinquanta anys més tard, una febre que durant poc més d’una dècada va alimentar no només els estómacs de morellencs, tarragonins, barcelonins i habitants de països propers, sinó, sobretot, la il·lusió d’aquells que en vivien i hi van trobar el seu modus vivendi durant un curt període de temps.

El Morell i els préssecs van ser dues realitats inseparables

El Morell i els préssecs van ser dues realitats inseparables, encara que compartissin hectàrees amb avellaners, olivers i vinya, actualment insòlita en aquesta riba del Francolí, però ja cultivada pels romans, conscients de les condicions climàtiques que oferien el sol i la proximitat al mar. El microclima del poble afavoria —i afavoreix— el cultiu dels préssecs: hiverns suaus amb poques gelades permeten que l’arbre floreixi de manera homogènia, i estius suaus ajuden la fruita a madurar correctament i a acumular sucres amb la llum solar.

L’agricultura era la base de l’economia i de la vida, tant al Morell com a tot el Camp, amb l’excepció relativa de nuclis comercials que esdevenien el punt central del comerç, amb Reus com a exemple i exponent. Al Morell, en aquells anys cinquanta i seixanta, l’agricultura, centrada en el préssec, donava feina directament i indirecta a més de tres quartes parts del poble, que, havent crescut al primer terç del segle XX, tenia uns 1.700 habitants a la dècada dels quaranta.

La vida era austera, de fer més amb menys i tenir-ne prou. Es treballava moltes hores, es feia tot sense gaires màquines i amb tota la família. Agricultura i economia familiar. I quan calia, es contractava jornalers. Un dia es podia tenir algú donant un cop de mà, i l’altre un mateix era el jornaler. I la terra no sempre és agraïda, però sense ser un terratinent, amb una terra mitjana, molts pagesos es podien fer una casa treballant en explotacions que solien ser més reduïdes que les actuals. 

Al voltant del préssec, s’havia creat un circuit comercial digne d’admiració

Al voltant del préssec, s’havia creat un circuit comercial digne d’admiració. Aquells que no collien sota el bat del sol, encaixaven els préssecs, una feina que, tal com escrivia Josep Bultó, estava assignada a les dones perquè se suposava ho feien més “delicadament”. A l’estació, tancaven el cercle els assentadors, els intermediaris, molts d’ells encarregats dels compradors a l’engròs forans, però també alguns morellencs.

El préssec necessitava atenció i cura quan era a l’arbre. Durant l’hivern, calia dedicar molt temps a cuidar-los, i també quan era collit i encaixat. Els mesos de juny i, sobretot, juliol, fins a la Festa Major de Sant Abdó i Sant Senén, que fa de frontissa entre els dos mesos caniculars, i fins entrat el mateix agost, eren frenètics. S’havia de collir el peret, l’auberge i el canongí, les tres varietats endèmiques de la zona, extraordinàriament gustoses.

El bullici agrícola del poble va portar-hi el tren, i el tren va fer pujar la temperatura del brou

El préssec era la joia dels productes locals, els quals eren exportats des de l’estació, que era un formiguer, un anar amunt i avall. La línia ferroviària, que venia de Roda de Berà i enllaçava amb Barcelona, es va fer passar el 1886 pel Morell i la resta de pobles de la rodalia degut a la seva activitat productiva i, precisament, l’estació va tenir un efecte retroactiu. El bullici agrícola del poble va portar-hi el tren i el tren va fer pujar la temperatura del brou.

Aquell cuidar, collir, encaixar, carregar, vendre i transportar va ser tan encomanadís que va fer venir tot un senyor NO-DO al poble (noticiari núm. 553 A, minut 04.36). Els préssecs del Morell eren els més valorats, tan bons i tan bonics, tan melosos i dolços. Qui en parla ho fa amb delícia, com si es llepés els dits per rescatar el suquet enganxós que hi queda després de cruspir-se’n un i alhora volgués rescatar-ne la memòria, que s’escola per aquests mateixos dits amb el pas del temps.

“L’estació va transformar el poble.” Van néixer bòbiles, una fàbrica tèxtil, una de persianes, magatzems d’avellanes, la fàbrica de vermut Yzaguirre...

“L’estació va transformar el poble”, així ho assumia una vegada Bultó mentre en parlàvem, anys enrere. I no només en l’agricultura, també industrialment. Van néixer diverses bòbiles, una fàbrica tèxtil, una de persianes, diversos magatzems d’avellanes i la fàbrica de vermut Yzaguirre, petites indústries de les quals només romanen actives Yzaguirre i alguns magatzems d’avellanes. 

Perquè els préssecs morellencs eren extremament delicats. La pressió exercida en collir-los els solia deixar marques dels dits, cosa que desprenia “un borrim que s’enganxava a la pell”, tal com relatava Josep Bultó. A alguns, inclús, se’ls podia treure la pell fàcilment amb els dits, i a l’hora d’envasar-los, no es tenia la cura que actualment es té, tant pel que fa a la temperatura com a la pell, tenint en compte que eren collits a trenta graus i el pinyol s’escalfava i accelerava la fermentació del fruit.

El conreu del préssec es va anar abandonant i l’avellana li va prendre el lloc hegemònic

Els preus baixos i l’exigència en termes de treball, dedicació i tècnica del cultiu van alimentar el dubte sobre el futur. El conreu del préssec es va anar abandonant i l’avellana, que necessita menys atenció, menys mà d’obra i pot ser cultivada amb més mecanització, li va prendre el lloc hegemònic. Inesperadament, però s’anaven acomiadant els dolços anys cinquanta i la febre del préssec s’esvaïa “com una bombolla de sabó”, tal com ho considerava Josep Bultó. “A poc a poc”, relatava l’escriptor morellenc, “van acabar-se els presseguers, els préssecs i les ganes de plantar-ne”, i avui dia, d’allò en queda el record amagat a la memòria dels pocs ancians que en poden parlar.

Es gestava la metamorfosi de les febres. En desapareixia una, i a partir dels setanta en va aparèixer una altra, la febre petroquímica

Aquesta decadència va coincidir temporalment amb la de la línia ferroviària. Es gestava la metamorfosi de les febres. En desapareixia una, i a partir dels setanta en va aparèixer una altra, la febre petroquímica. La terra va perdre el rosat de les flors dels presseguers a la primavera en detriment del verd apagat dels vellaners i el color indústria que va ocupar els terrenys que s’atansen al riu. La terra perdia bona part del seu valor productiu per convertir-se en un bé de mercat, deixava de ser una superfície de la qual extreure per ser-ne una que acollia un altre model econòmic.

La fi de la febre del préssec va ser el punt àlgid i culminant de la rellevància econòmica i social de l’agricultura als pobles situats als camps plans que, molt lleugerament ondulats, baixen amb un pendent suau des del peu de les serres més orientals de les muntanyes de Prades fins a la riba del riu Francolí. Alcover, el Milà, la Masó, el Rourell, Vilallonga del Camp, la Selva del Camp, el Morell, la Pobla de Mafumet, Constantí... Va ser com el final inesperat i massa matiner de la carrera brillant d’un músic que havia tocat des de petit. Un final agredolç, un canvi d’estils, de context, però que va deixar el llegat ben amunt.

El que va seguir a aquella dècada llarga i daurada va ser un declivi de l’activitat agrícola i de la petita indústria del poble, que precediria i coincidiria amb l’arribada, a la dècada dels setanta, de la indústria petroquímica al poble i a la zona litoral del Camp de Tarragona. L’arribada de la petroquímica i l’espetec que anys abans ja havia començat a fer el turisme van portar la feina, les possibilitats, la prosperitat.

Començava el tàndem indústria-turisme, però el Camp ja no tornaria a ser l’agricultor de mena

Començava el tàndem indústria-turisme, però el Camp ja no tornaria a ser l’agricultor de mena, en què el conreu no era una activitat complementària, sinó essencial i principal. Amb el pas de les dècades, l’agricultura ha anat trampejant entre el degoteig constant d’efectius i el poc relleu generacional, condicionada pels preus i els costos cada vegada més elevats, desplaçada per les importacions i per l’oblit i la desídia política i, amb tot, mancada de força.

La indústria petroquímica i el turisme van provocar i protagonitzar un canvi econòmic, demogràfic i territorial

L’impuls econòmic per al poble i la regió va venir amb inversions de capital externes en el sector industrial, que van substituir l’agricultura en el seu paper cabdal en l’economia. La indústria petroquímica i el turisme, incipient entre els cinquanta i els seixanta, concentrat a la costa i entortolligat amb els interessos de la construcció, van provocar i protagonitzar un canvi econòmic, demogràfic i territorial que va repercutir de manera indiscutible en aquell present i aquest futur de la vida morellenca i tarragonina.

Més mitjans i més serveis. Més oportunitats. Més ciment, més asfalt. Menys espais agrícoles i menys consum de proximitat, però més prosperitat

Moltes persones que s’haurien dedicat a la terra, a falta d’alternatives i per camí predeterminat, van poder estudiar i trobar altres feines més agraïdes gràcies a l’estímul de la indústria. Van seguir el camí que llavors es va convertir en el més marcat. Un camí amb més oportunitats, més mitjans i més serveis. Més ciment, més asfalt. Menys espais agrícoles i menys consum de proximitat, però més prosperitat. De mica en mica, degut a l’obertura de l’espectre d’alternatives professionals i a l’envelliment, la població activa agrària va anar perdent pes i la mitjana d’edat al camp va anar augmentant.

El cens agrari de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 1962 registrava, al Morell, 300 explotacions que abastaven 300 hectàrees. El 2020, n’hi havia gairebé deu cops menys, 38, que ocupen gairebé la mateixa superfície. Moltes menys explotacions i més àmplies, però amb menys treballadors dedicats, només un 1,5% de la població activa. La maquinària va compensar la falta de mà d’obra i va oferir un marge per fer més rendible i menys costosa la feina. En teoria.

La feina al camp s’ha convertit, per als qui tenen i han heretat terres, en una activitat complementària a les feines principals

I així, la feina al camp, en bona part, s’ha convertit, per als qui tenen i han heretat terres, en una activitat complementària que genera alguns beneficis afegits a la remuneració per les feines principals. És el cas paradigmàtic al Morell, sobretot, amb l’avellana. Cada vegada hi ha menys pagesos, i els joves són excepcions.

Josep Catà Sendrós (Mas de Montseny, Constantí, 1922) va viure en primera persona el moment que “la petroquímica va rebaixar la pagesia”, perquè “molts nois jóvens hagueren sigut pagesos, però han anat a la petroquímica o han tingut una altra feina”. Era tot avantatges: bons sous i bones feines amb una jornada que començava i acabava, que no depenia del clima, de la collita ni dels preus. 

Però ell, pagès, nascut en casa pagesa —bé, en aquest mas del segle XIX, més aviat—, mai ho ha deixat de ser. De dedicar-s’hi, que és diferent. Fill de Pep de Montseny, conegut amb aquest sobrenom perquè abans de la guerra va comprar el mas en què feia de masover, el mas homònim, que era propietat d’una gent de Barcelona, el Josep ha heretat aquest renom.

Va néixer al mas, a mig camí entre el Morell i la Selva del Camp, però al terme de Constantí, i encara hi passa cada matí, assegut en una cadira de plàstic al porxo que fa de centre neuràlgic de la finca, amb les dues crosses que l’acompanyen tot el dia arrepenjades en un petit marge de pedra i un gat que el volta i s’hi asseu a sobre. A la tarda, és un fidel al banc de la rambla, davant de casa. És estrany el dia que no se’l veu en passar-hi. Qui tingués una perspectiva centenària com la seva...

Amb tretze anys, Montseny ja es dedicava a la terra i al molí

Amb tretze anys, ja es dedicava a la terra i al molí. Avellaners, oliveres i vinya... Va muntar una granja de gallines, un negoci que no va resultar del tot fructuós, però va agafar i enfortir el testimoni del seu pare. I tot i que no va viure intensament la febre del préssec al poble, en té molts records i en va mantenir el llegat un cop els cultius van ser desballestats.

Va ser son fill, Josep Maria Catà Català (el Morell, 1955), qui va continuar estirant el fil pagès de la nissaga, qui s’hi va introduir quan ja era una excepció. Quan els trens que passaven per l’estació ja no anaven plens de préssecs, la família Catà hi va apostar. De tenir uns quants arbres, fonamentalment per a l’autoconsum, van derivar el gruix del cultiu i el negoci a aquell fruit saborós en hores baixes.

La pagesia retrocedia però, a Mas Montseny,  una nova generació va donar una volta més a l’estratègia del negoci

Eren els inicis dels anys setanta. Durant la campanya de l’oliva, el Josep Maria treballava al molí de dia, i el pare de nit. Tots dos van fer avançar el negoci, van ampliar i modernitzar el molí, i el Josep Maria, pel seu propi compte, va anar adquirint coneixements sobre el presseguer, el fruit i la seva cura. El seu camí va ser el de l’ortodòxia, la tradició de la terra, per herència, però amb un nou estímul, un nou mercat, un nou coneixement. I tot plegat, en un moment que la terra deixava de ser tradició. A contracorrent. La pagesia retrocedia, perdia espai, perdia efectius, però a Mas Montseny, gràcies a la línia marcada per les generacions anteriors, una de nova agafava la responsabilitat i donava una volta més a l’estratègia del negoci. 

Del pare, de la tradició, el Josep Maria en va aprendre el sacrifici i la manera de treballar, l’experiència pràctica, el savoir faire. Els intangibles que ho són tant que, davant la pregunta de què en va aprendre, el Josep Maria es mira les mans i el seu pare. Alhora, però, diu: “Hi ha coses que tu, com a jove, aprens per tu mateix, com el pare va fer amb la granja i l’oliva”. “La generació anterior ajuda, i les noves tecnologies, i els tractaments fitosanitaris, però t’has d’espavilar tu amb la manera de fer apresa”, conclou.

I espavilar vol dir fabricar el triple d’oli d’oliva, d’avellana i de préssec que fa quaranta anys, i, sobretot, amb la lliçó apresa: “Més qualitat, més higiene i una feina menys cansada”. Divuit varietats de préssec tractades amb cura i escollides en funció de les seves característiques nutritives i sensorials, però sobretot, també, en funció de la seva resistència i conservació postcollita. Perquè després de passar pels camions i per Mercabarna, arribi a les botigues i puguin transcórrer cinc o sis dies més fins que arribin a la boca d’un barceloní, un vigatà o un francès.

Ells han apostat fermament per la terra, innovant amb coneixement i prudència i invertint en millores tecnològiques, en terra i en assessorament. De mica en mica, amb ganes de treballar, amb proactivitat i apostes creatives. I el resultat ha estat la pervivència del negoci familiar dècada rere dècada, gràcies, en bona part, als recursos i l’experiència que tenen a l’abast pel fet de compartir i obtenir coneixement i maneres de fer durant anys. 

Els defineix un arrelament persistent que, encara que sembli paradoxal, facilita la capacitat de canvi, d’adaptació, de millora

Cada història i cada punt de vista, donat per l’experiència, és diferent entre pare i fill, però hi ha una línia de continuïtat, els girs de cargol al projecte. Els defineix un arrelament persistent que, encara que sembli paradoxal, facilita la capacitat de canvi, d’adaptació, de millora i d’ampliació dels mercats i els coneixements. Perquè, així com ho va fer el Josep Maria i l’Herminia Plana al seu costat, a càrrec dels números i els papers, darrere ha vingut el Roger Catà Plana (el Morell, 1985), el tercer en discòrdia, que ha fet el mateix i ha afegit el cultiu de l’alvocat i la producció d’oli al negoci.

Des que podia pujar al tractor, hi pujava, el Roger. “Gairebé no tocava l’embragatge i m’havia de posar dret per canviar de marxa. Sempre he estat aquí i hi ha hagut préssec”, explica somrient. També li va arribar el moment d’escollir, com al seu pare, amb l’avantatge de la solidesa de l’empresa agrícola, però el condicionant que encara menys persones es dedicaven professionalment a l’agricultura.

Encara que són una minoria, hi ha joves que fan el pas de dedicar-se professionalment al camp

Tot i això, el Roger evita vendre una imatge del tot pessimista sobre la pagesia i el jovent, i reivindica que, encara que són una minoria, hi ha joves que fan el pas de dedicar-se professionalment al camp. A ell, li hauria agradat estudiar Periodisme o Història, “però aquí hi havia la casa i tenia el sentiment de continuar, amb el meu pensament i les meves idees”.

El Roger estava al costat de “gent que ha mamat el camp tota la vida”, que té l’experiència directa de provar coses noves cada any. Una vida de treball al camp en què cada any és diferent. “Si hagués tingut dues hectàrees”, diu, no hauria estudiat Enginyeria Agrònoma a la Universitat de Lleida, “però tenia una empresa que rutllava i em venia de gust”.

“No hi ha agricultors si no es guanyen la vida a la terra”

Perquè, tal com recorda son padrí, “per guanyar-t’hi la vida, no pots tindre una o dues hectàrees; en necessites vint. No hi ha agricultors si no es guanyen la vida a la terra”. Son pare, el Josep Maria, afegeix que “has de tenir un bon sou, però també un plus per a la inversió; si no, ets mort”. Una meitat per al sou, l’altra per al manteniment, la maquinària, ja que els marges comercials són molt estrets per als pagesos: “Tu veus que el producte a la botiga està a dos euros, i el pagès només hi ha guanyat quaranta cèntims...”.

A banda, el Josep Maria es lamenta que avui dia “el fill estudia una cosa i l’avi ja està jubilat”. “I el qui treballa a la terra, va així...”, conclou tocant-se la barbeta amb la punta del polze, referint-se a l’ofec gairebé constant que viu la pagesia, per rendible que pugui ser. Perquè ser-ho i mantenir una estabilitat ja fa l’efecte que sigui una fita. 

Sense uns beneficis i unes condicions mínimes per guanyar-s’hi la vida, tots els aliments ens arribaran de l’estranger

El resultat de tot plegat, directe, progressiu i aparentment inexorable, són cada cop menys terres cultivades i cuidades. Un paper menys significatiu i important de la terra en la reproducció social, menys orgànica, deslligada de l’organització basada en el veïnatge o el poble. Sense uns beneficis i unes condicions mínimes per guanyar-s’hi la vida, tots els aliments ens arribaran de l’estranger. La terra seguirà el camí regressiu, continuarà perdent el seu valor productiu i econòmic, així com la relació amb l’humà que la cultiva, i el funcionament capitalista continuarà acaparant la generació de les condicions materials per a la vida. 

El relleu generacional també depèn de les condicions econòmiques. I això, al seu temps, implica que hi hagi elements que motivin a continuar o engegar explotacions agrícoles sostenibles, tant econòmicament com ecològica. Preus justos i dignes, en què tenen molt a veure els intermediaris; més facilitats per accedir a la terra, i un tracte més equilibrat i empàtic, en lloc de depredador i extractiu. Les ajudes, segons Josep Maria Catà, farien que algunes persones s’hi quedessin, i que conservessin el territori. El Roger és més escèptic al respecte i insisteix que cal que la diferència de preu entre el camp i la botiga no sigui “tan abismal”.

“El que representa el producte que genera el Camp en relació amb la costa és insignificant. No es pot enfocar tot cap a les gallines que ponen més”

Amb tot, el Josep Maria denuncia l’oblit polític en què ha quedat l’interior del Camp de Tarragona respecte de la costa, allà on arriba el turisme, on hi ha parcs d’atraccions i platja i on es planegen macroprojectes urbanístics insostenibles econòmicament, social i energètica: “El que representa el producte que genera el Camp en relació amb la costa és insignificant. No es pot enfocar tot cap a les gallines que ponen més”.

La nissaga Catà ha continuat i ha capgirat el tòpic que diu que les generacions posteriors a les fundadores destrueixen els negocis. Són un exemple del que és emprar i plasmar l’aprenentatge obtingut, de posar en la seva empresa tota la consciència que tenen de la realitat complexa, exigent i molt sovint injusta del camp.

Cada incorporació ha estat una suma d’ambició i, sobretot, d’idees i nous projectes. De l’oli i la vinya, al préssec com a conreu principal, i en acabat —a través del cap i les mans del Roger, no pas sense l’experiència i l’omnipresència del Josep Maria—, una evolució que es podria considerar, fins a un cert punt, revolució.

El Roger no ha deixat d’ampliar els seus coneixements sobre agricultura. Es va especialitzar en la producció de greixos vegetals saludables

Fent honor a la passió transmesa per via familiar i al que diu el padrí, que mai es pot donar per acabada una carrera i considerar que es té tot après, el Roger no ha deixat d’ampliar els seus coneixements sobre agricultura. Per inquietud, es va especialitzar en la producció de greixos vegetals saludables, com els que contenen les olives, els alvocats i tots els fruits grassos.

Li va cridar l’atenció l’olivicultura, i tenia una base de coneixement i la maquinària necessària. Només calia estudiar i aprendre dels millors, fer coses semblants a les que veia a les fires i el fascinaven. I així va ser. I així han arribat els premis, que són un reconeixement manifest a un producte final, a la punta de l’iceberg, a allò que es pot tastar. 

Però no són els guardons allò que els enorgulleix. És el fet, tal com assenyala el Roger amb una mà, que dibuixa una línia recta de baix cap a dalt fins a assolir l’altura de l’altra mà, “de veure que ens apropem als olivicultors que vèiem que ho estaven fent tan bé”. Fins a tal punt que el Roger forma part del Panell de Tast Oficial d’Olis Verges d’Oliva de Catalunya, un grup selecte d’una vintena d’olivicultors que tasta els olis i en fa anàlisis nutritives i sensorials.

Mas Montseny és al nucli dels millors productors d’oli del país, i a banda de triplicar la producció, d’oliveres centenàries i processos curats n’han fet olis excel·lents. El Roger ens ho explica: “Estàs fent un producte que té un preu més elevat i és menys quantitat, de manera proporcional. No es pot fer cada dia. És ecològic, i darrere té les feines de camp, de conservació de marges i biodiversitat, els tractaments naturals i respectuosos amb el medi ambient, els coneixements tècnics d’elaboració d’un oli d’alta qualitat, inversions i feines” que fan, segons el Roger, que sigui un oli diferent, més afruitat, més complex aromàticament, amb més aromes secundàries. Perquè l’oli en té moltes més que el vi, recorda.

“Has de comunicar tota la feina que fas, perquè estàs fent una cosa diferent, que els altres no fan”

I és per tot això, defensa ell, que s’ha d’argumentar la diferència de preu i l’exclusivitat. “Has de comunicar tota la feina que fas, perquè estàs fent una cosa diferent, que els altres no fan.” Tant ell com el seu pare coincideixen en aquesta importància de saber vendre. Més que fabricar, diuen. A través d’una marca, de la venda directa i d’apropar-se a la restauració.

“És comunicar el que fas. Si processes el producte i el vens al detall, prens més marge. No és el mateix que vendre a granel. Et dediques a calibrar, encaixar, envasar en palets i portar-ho a Mercabarna. Tota aquesta feina, si la fas, implica més hores, més temps, més cost i més benefici, una inversió que es compensa amb un valor afegit que cal explicar i transmetre”, detalla el Roger.  

Controlar el màxim possible la producció és una manera de fer que la feina es vegi més ben retribuïda

De solucions màgiques no n’hi ha, en aquest sector. Però la via que han escollit, com molts altres petits empresaris agrícoles, és controlar el màxim possible la producció, assumint l’esforç que això suposa, perquè la feina es vegi més ben retribuïda. La pregunta sobre com es pot capgirar la situació regressiva de l’agricultura, marcada per la manca de relleu generacional i de rendibilitat, pel difícil accés a la terra i els marges que ofeguen, es respon per si sola amb això que argumenten el Roger i el Josep Maria: l’agricultura de proximitat, l’agricultura de sempre, depèn tant dels pagesos com dels consumidors.

“Comprem producte de proximitat, que dona feina a gent d’aquí!”

“El mal que hi ha”, diu el Josep Maria, “és que no tots els consumidors viuen la vida de camp. Hi ha gent que no es mira d’on ve el producte, i tot deriva d’això”. “Comprem producte de proximitat, que dona feina a gent d’aquí!”, suplica amb un to més visceral, expressant l’evidència. 

El Roger és clar. Enumera una mena de recepta: organització, bons preus i producte del camp i ecològic disponible per a empreses i restauració. Precisament, és el que intenta fer amb la Llotja de Productes de Proximitat, de la qual és un dels promotors. 

Ell mateix, que també és fundador i responsable, a la demarcació de Tarragona, de la Federació d’Empresaris Productors de Venda de Proximitat de Catalunya, ens l’explica: “Seria un exemple real de com incentivar el consum de proximitat: és un punt de reunió entre productors agrícoles, empreses de càtering i la restauració col·lectiva, com ara escoles, presons, llars de jubilats o menjadors públics. Aquestes empreses, en part amb ajudes públiques, compren productes de proximitat i fan una demanda que indueix els pagesos a conrear els productes que es necessiten”. 

“Es compra producte d’aquí, per legislació, i el camp produeix allò que es necessita”

Hi ha demanda, el pagès produeix i rep un preu just. “És una aposta segura. Es compra producte d’aquí, per legislació, i el camp produeix allò que es necessita”, conclou el Roger. El transport és intern, s’emeten menys gasos contaminants i es compren molts productes de cop que són frescos, collits dies enrere. Aquest potser és un camí cap a la sostenibilitat, aquest concepte de vegades tan abstracte i difús. La sostenibilitat, econòmica i ecològica, es pot aconseguir mirant endavant, posant-hi passió, idees i consciència.

El Roger ja n’ha fet oli, i els alvocats s’han començat a vendre a través d’internet, on es poden fer les comandes. Com que els alvocats poden mantenir-se més temps a l’arbre sense continuar el procés de maduració, l’equip de Mas Montseny els collirà i els enviarà directament aquell mateix dia. Arribaran a la nevera del consumidor a través d’un contacte directe i pròxim, en què la decisió ha estat de tots dos i de ningú més.

L’aposta dels alvocats ha seguit la mateixa línia de tenir cura de tot el procés de producció i comercialització, de fer senzills, complets i propers tant el cultiu com la venda. Són cultivats des del 2020 i estan protegits per un sistema electrònic de sensors que els cobreix d’una capa d’aigua que els salva del fred i les gelades durant l’hivern.

Així es tanca el cercle. I al seu torn, l’alvocat tanca el cercle generacional. Un producte per a cada generació. Tres apostes per a tres contextos ben diferents. Els Catà saben que qui molt abraça, poc estreny, i per això cerquen un equilibri coherent i conscient entre l’especialització i la diversificació, clau, aquesta última, per enfortir l’empresa i assegurar-se poder viure dignament de la terra i no dependre tant de factors externs negatius, com el clima o l’economia internacional.

“És qüestió de tocar dues o tres coses i ser bo en totes elles, no fer-ne deu i quedar-se a mitges”

És qüestió, diu el Roger, de “tocar dues o tres coses i ser bo en totes elles, no fer-ne deu i quedar-se a mitges”. Segons son pare, és gràcies a aquesta relativa i controlada diversitat de sectors que el Roger ha continuat el llegat de les generacions anteriors. És la seva recepta de l’èxit.

S’ha de mirar enrere, perquè d’allà és d’on venen i d’on han après, però ells mateixos, les tres generacions Montseny, demostren que la millor manera de continuar actius i estimulats és no parar d’innovar i moure’s. Convicció, preparació i coherència. Anar fent a poc a poc i amb tota la creativitat possible per fer-se una caseta que no voli amb la tempesta, que, de moment, és allò a què pot aspirar la pagesia, a trobar estabilitat en la incertesa.