Els seus ulls travessen, analítics, segles d’història. Incansables, es fixen en cada traç, cada esquerda, cada detall de l’obra que té al davant. Intercanvia la mirada amb la de les figures del retaule gòtic, que el fiten inclements, aguantant el pes del secret. Emmudits, els rostres li parlen. Li donen pistes d’una història que vol ser revelada. I ell ho sap. Albert Velasco (Lleida, 1976) sap que la seva missió és donar veu a aquesta obra, que ha navegat durant centennis fins a arribar a les seves mans, silenciada per l’anonimat. Qui n’és el creador? En quina època s’ha fet? Per quantes subhastes i col·leccions privades ha passat fins que s’ha trobat en una casa d’antiquaris?

Ell fa parlar les peces que venen del passat. És un caçador d’obres d’art, un Sherlock Holmes molt apreciat per les cases de subhastes, museus, institucions i col·leccionistes privats. Un home que dedica tot el seu temps a descobrir i perseguir tresors amagats. També és professor d’història de l’art a la Universitat de Lleida i a la UOC, especialista en art medieval i pintura gòtica catalana i durant més de deu anys ha estat conservador al Museu de Lleida. M’ho explica mentre ens disposem a prendre un cafè al bar d’aquest espai cultural que tan bé coneix. Aquí hi ha passat molts anys acumulant bagatge i experiència per acabar fent arqueologia artística.

Estudia pintures i escultures dels segles XIV, XV i XVI. Unes èpoques en què els artistes no signen les seves obres, però sí que se’n pot arribar a conèixer l’autoria

Sobretot es dedica a estudiar pintures i escultures dels segles XIV, XV i XVI. Unes èpoques en què els artistes no signen les seves obres, que ens arriben com a anònimes, però si s’estudien amb atenció i se’n detecten els trets estilístics únics, sí que se’n pot arribar a conèixer l’autoria. Aquesta és l’especialitat de Velasco, que és tan valorada pels clients. “Perquè a veure, no és el mateix vendre un quadre anònim que un de, posem per cas, Francisco de Comontes”, remarca Velasco, que des del moment en què s’asseu a la cadira és com si se li hagués tret un tap de la boca i no deixa de parlar.

“Visc i treballo a Albatàrrec. Sempre dic que jo, d’Albatàrrec al món. Ara era a casa fent uns informes per a dos antiquaris que aniran a Feriarte, la fira més important d’art i antiguitats de l’Estat espanyol. Ells compren les peces com a anònimes i jo els poso nom. Perquè una de les meues tasques és posar nom a coses que no en tenen”, s’embala. Com ell, hi ha molt poques persones que es dediquin a aquest ofici detectivesc a temps complet. És una feina de molts anys d’experiència que sovint recau en professors universitaris especialitzats en artistes molt concrets.

En el seu cas, una tesi dedicada a Pere Garcia de Benavarri, un dels principals pintors del gòtic a Lleida i a la Franja, més de mitja dotzena de llibres publicats i anys d’experiència entrenant els ulls i retenint una gran quantitat d’obres i bibliografies al cap li han servit per detectar, gairebé a simple vista, l’autoria d’obres gòtiques oblidades en el temps.

“Quan has passat tantes hores analitzant les obres d’un pintor, el tens tan a dins que de seguida les distingeixes”

Com un dia que va a una església de Vilanova de Meià a fer unes fotos d’una portalada gòtica. Només entrar-hi, observa que a dalt d’un cambril, a l’absis, hi ha una taula gòtica. De seguida ho sap: és una peça del Mestre de Vielha! Precisament en aquells moments està estudiant aquest pintor, un dels deixebles de Benavarri. “El meu director de tesi, que m’acompanyava, em va preguntar com ho havia pogut saber tan ràpid i des de tan lluny. Però és que quan has passat tantes hores analitzant les obres d’un pintor, el tens tan a dins que de seguida les distingeixes”, m’assegura amb ulls inquiets.

Normalment, el procediment sempre sol ser el mateix: hi contacten antiquaris i cases de subhastes dient que tenen una obra i que volen que se la miri. I no només a l’Estat espanyol. “Hauré d’anar a Nova York a catalogar una col·lecció d’uns que han comprat pintura hispànica dels segles XV i XVI i també hauré d’anar a Irlanda a veure un col·leccionista que vol que li miri les seues peces per fer un llibre”, resumeix ràpidament. No para, sempre té feina, i tot gràcies al boca-orella. Té clients a Buenos Aires, Londres, Brussel·les, Milà... D’Albatàrrec al món.

“Un col·leccionista sense una bona biblioteca no pot ser mai un bon col·leccionista”

“Alguns compren les obres igual que es comprarien un iot de dotze metres d’eslora”

I entre aquests clients, alguns són col·leccionistes privats. Persones amb molt poder adquisitiu que tenen autèntiques relíquies als seus domicilis. “És interessant perquè entres en la intimitat de les persones que posseeixen les peces. Alguns compren les obres igual que es comprarien un iot de dotze metres d’eslora. De fet, fins i tot alguns em reconeixen que s’han comprat un quadre perquè no els venia de gust canviar-se el vaixell. Quan et diuen això penses: «Malaguanyada peça, no està en bones mans»”. I continua: “Quan entro a una casa una de les primeres coses que faig és mirar la biblioteca. És fonamental. Un col·leccionista sense una bona biblioteca no pot ser mai un bon col·leccionista. Una col·lecció ha d’anar sempre associada a una bona biblioteca. Fins i tot hi ha persones que primer es compren els llibres, els estudien, i després compren els quadres”.

Al llarg dels segles, és molt possible que peces fetes per un pintor del gòtic com Pere Garcia de Benavarri, que no es va moure més enllà de la Franja, es puguin localitzar en llocs com Nova York o Shanghai

Per quantes mans ha passat una obra d’art? Al llarg dels segles, és molt possible que peces fetes per un pintor del gòtic com Pere Garcia de Benavarri, que no es va moure més enllà de la Franja, es puguin localitzar en llocs tan allunyats com Nova York o Shanghai. És el fenomen del col·leccionisme. Un fenomen que Velasco estudia i es dedica a reconstruir: “Com es fan les col·leccions? Què es decideix comprar i què no?”, m’interroga. Peces que ara es troben repartides arreu del món i que l’investigador sovint ha de reunir com en un trencaclosques.

Com quan fa una recerca d’un retaule del segle XV d’una dormició de la Mare de Déu i s’adona que, per poder reconstruir tot el conjunt, ha de cercar dues taules que al seu dia havien estat comprades per un espia nazi establert a Barcelona i que són exposades al Museu de Belles Arts de Ginebra. “Quan l’home va morir, com que no tenia família, va deixar tota una sèrie d’obres en dipòsit al museu, que encara esperen que algun hereu les vagi a reclamar”, lamenta. Per si no n’hi havia prou amb la descoberta, quan Velasco reuneix virtualment tot el retaule s’adona que havia estat pintat per Pere Garcia de Benavarri. Gràcies a aquesta recerca, dos compartiments d’aquesta gran obra gòtica, estan exposats al Museu de Lleida, com a compensació per la sortida de les obres de Sixena.

“Al final, el que més m’obsessiona és la idea de la descoberta. Descobrir. I això és completament addictiu”

“Al final, el que més m’obsessiona és la idea de la descoberta. Descobrir. I això és completament addictiu. Jo soc un workaholic, no tinc frontera entre hobby i professió. Jo he nascut per a això, crec que no sabria fer res més”, se li il·luminen els ulls. I un dels moments que més l’enganxen, que li reafirmen l’amor per aquesta feina, és quan fa el clic, quan totes les peces encaixen. Com aquell diumenge a la tarda que, des del despatx de casa, comença a mirar el catàleg d’una casa de subhastes de Barcelona...

“Vaig baixar esperitat al pis de baix, on era la meua dona, i vaig cridar: «He trobat l’arqueta de la sandàlia de la Mare de Déu!!». Em vaig sentir Indiana Jones total”

“De sobte, em vaig fixar en una arqueta molt típica que es feia a Barcelona a principis del segle XV. Feia temps que tenia una obsessió amb aquestes arquetes, perquè una vegada buscant a l’arxiu del monestir de Bellpuig de les Avellanes vaig descobrir que un canonge havia descrit detalladament com era l’arqueta on es guardava la relíquia més important del monestir: una sandàlia de la Mare de Déu. L’home, ja pensant en el futur, fins i tot havia dibuixat com eren les inscripcions de l’arqueta. Doncs bé, jo tenia una còpia d’aquest document i quan vaig veure que coincidia exactament amb la de la casa de subhastes...” Fa un salt a la cadira. “Vaig baixar esperitat al pis de baix, on era la meua dona, i vaig cridar: «He trobat l’arqueta de la sandàlia de la Mare de Déu!!». Em vaig sentir Indiana Jones total”, encara s’altera. Aquesta arqueta es troba al Museu de Lleida, una adquisició de la qual Velasco se sent especialment orgullós. Admet que entre aquestes parets hi ha moltes peces a les quals ha dedicat moltes hores de la seva vida. “Sempre que passo per davant de l’arqueta penso: «Ostres, això és aquí gràcies a aquell diumenge a la tarda»”, somriu.

“El patriotisme català se sustenta en el nostre passat medieval, és on hi ha les arrels de la nació, on el nostre passat entra en connexió”

I la seva recerca encara va més enllà, com quan estudia els antiquaris que van existir a finals del segle XIX i principis del XX. Una època en què la societat catalana mostra un gran interès per l’art medieval català. “El patriotisme català se sustenta en el nostre passat medieval, és on hi ha les arrels de la nació, on el nostre passat entra en connexió”, assegura Velasco. Tot un interès que ve de la Renaixença i que brota amb força durant el Noucentisme i el Modernisme entre la burgesia catalana. Una passió que es perd. No existeix un fenomen igual per al col·leccionisme a les nostres generacions. “A principis de segle XX tenir una bona col·lecció d’art era un símbol de distinció, d’alt estatus social i de projectar-te com a persona intel·lectual. Ara la gent té altres maneres de gastar els diners. Això ho expliques als antiquaris que van viure a principis del segle XX i al·lucinarien, perquè aleshores els faltaven peces, de tanta demanda que tenien. Tothom volia tenir art medieval a casa”, compara.

“A principis de segle XX tenir una bona col·lecció d’art era un símbol de distinció, d’alt estatus social i de projectar-te com a persona intel·lectual”

A mesura que els col·leccionistes s’han anat morint, s’han desfet moltes col·leccions privades, algunes de les quals han anat a parar a mercats com el dels Encants o a cases d’antiquaris, on de vegades es troben veritables tresors. “Un dia vaig veure un plat de ceràmica meravellós del segle XVII. Semblava mentida que pogués estar tan impecable i ben conservat. Després em vaig assabentar que havia sortit d’un lot dels Encants, on no hi havia res d’interès excepte aquell plat. Per on havia passat aquell objecte els últims 300 anys? Ara és al Museu de Lleida i és un dels millors plats de ceràmica lleidatana coneguts”, se n’enorgulleix.

Un altre dia, Velasco està en procés d’escriure un llibre sobre un canonge que havia estat col·leccionista, però del qual no s’havia pogut conservar res. O això es pensa. Fins que, voltant per una casa d’antiguitats de Barcelona, observa dos alabastres de Malines. Per curiositat, n’agafa un, el gira i se li atura el cor: duia l’exlibris d’aquell canonge! “La casualitat, la curiositat, el coneixement... És una barreja de tot. Soc un jonqui de descobrir, trobar, trobar i trobar”, emfatitza. Una passió que ja li ve de petit.

De fet, el seu pare havia tingut una casa d’antiguitats a Lleida. “Era modesta, tenia calaixeres, vidre català del segle XVIII i pintura del segle XX”, recorda. Molts diumenges, el petit Velasco l’acompanya als mercats d’antiguitats de Tarragona o Saragossa i gaudeix voltant per totes les paradetes. “Em fascinava veure la gent traient el gènere de les furgonetes a primera hora i veure tothom corrents per quedar-se els tresors”, somriu. També li encantava acompanyar el seu pare a les cases que s’havien de buidar perquè el propietari s’havia mort.

“La gent es desfà d’unes coses que de vegades veus que hi ha molta insensibilitat. Que són les cartes de la padrina!”, lamenta

“Els antiquaris entren a les cases amb el cos calent, com aquell qui diu. A mi m’encantava entrar a les cases i, mentre el pare es posava a desmuntar els mobles, jo m’asseia a remenar les cartes, la documentació... Veies les fotos de la senyora que s’havia mort, les cartes que s’havia escrit amb el nòvio de jove... La gent es desfà d’unes coses que de vegades veus que hi ha molta insensibilitat. Que són les cartes de la padrina!”, lamenta.

Remenar, remenar i remenar. Velasco també recorda entrar, un altre dia, a una casa de Ciutadilla, a prop de Tàrrega, i fer un viatge en el temps. “Aquella casa no s’havia tocat des de feia cinquanta anys. Era una casa de la postguerra, amb els diaris sobre la taula del menjador, les mateixes estovalles... Era entrar en una màquina del temps. I quan baixem al trull, ens trobem una paret de pedra i una ampolla buida que no pesava gens. Aquesta és una de les característiques del vidre antic, que va molt buscat en el col·leccionisme. Quan vaig agafar l’ampolla i vaig veure que no tenia pes se’m van posar els pèls de punta. El meu pare ho va vendre per un dineral”, continua.

Amb deu anys ja tenia peces del segle XVIII que comprava i venia als mercats

La seva estima per l’art fa que, ja des de ben petit, fins i tot tingui la seva pròpia parada al mercat d’antiguitats. “El meu pare em posava una paradeta amb joguines antigues i coses de canalla i em deia que hi posés un preu i em busqués la vida. Vaig començar amb això, però vaig anar prosperant fins que amb deu anys ja tenia peces del segle XVIII que comprava i venia als mercats. Anava a les paradetes a preguntar el preu d’una ceràmica del segle XVII i em deien: «Nen, va, no em facis perdre el temps», i jo els deia: «No, no, senyor, que tinc diners», i els treia el feix de bitllets”, riu.

Amb el temps, Velasco ha pogut reunir algunes antiguitats a casa seva, tot i que assegura que no és una col·lecció que destaqui. “No soc milionari, no m’ho puc permetre”, riu. Tot i això, sí que recorda moments adrenalítics, com quan compra en una subhasta de París una obra del pintor lleidatà Xavier Gosé. “Fins i tot vaig anar al banc per demanar un crèdit”, confessa l’historiador, que durant els últims temps també s’ha dedicat a estudiar tot el fenomen de les obres falses i el seu context.

Una de les primeres coses que fa quan veu una peça que li fa mala espina és mirar-la pel darrere. “És per on pots veure’n el sistema constructiu”

“A principis del segle XX hi havia molta demanda de pintura del segle XV i principis del XVI, així que es van començar a fer peces falses, tot i que fer-ne d’art medieval és molt complicat”, em comença a explicar. Per això, una de les primeres coses que fa quan veu una peça que li fa mala espina, és mirar-la pel darrere. “És per on pots veure’n el sistema constructiu”, diu misteriós. El cas és que els mestres del segle XV, quan volien fer una obra, agafaven quatre taulons de fusta verticals i els unien per fer un compartiment del retaule amb una sèrie de galzes i amb una barreja d’estopa, cola animal i guix a les juntes dels taulons. “Era un material fonamental, perquè amb aquestes juntes asseguraven l’estabilitat del suport. Es feien tota una sèrie de detalls tècnics que un falsificador no reprodueix. Així que, si per davant tens dubtes, per darrere sempre desapareixen els dubtes”, assegura.

És clar que també hi ha hagut falsificadors que han sabut fer trampes, com els germans Junyer i Vidal a mitjans dels anys trenta del segle passat. “Agafaven una peça antiga sobre un suport antic que estigués malmesa i hi pintaven per sobre”, es meravella. “Amb això aconseguien que espavilats com jo, que giraven la peça per veure’n l’estat constructiu, la donessin per bona.”

“Li vam fer reflectografies d’infrarojos i vam veure tota la pintura que hi havia a sota. També era un sant Miquel, però l’havien tunejat per complet”

Un dia, una antiquària el crida per esbrinar si una pintura que vol adquirir és autèntica. “Era un sant Miquel preciós, massa bonic per ser veritat. Per darrere semblava autèntic, però la pintura era massa perfecta, no tenia clivellat ni se li veien repintats o restauracions fetes amb el temps”, explica. “Al final li vam fer reflectografies d’infrarojos i vam veure tota la pintura que hi havia a sota. També era un sant Miquel, però l’havien tunejat per complet. Es veia tan bé que fins i tot m’atreviria a atribuir-lo a un pintor valencià de principis del segle XVI”, continua. Lluny de semblar-li una pràctica inadmissible, per a Velasco aquesta mena de peces tenen un gran interès des del punt de vista historicoartístic, perquè ens parlen de pràctiques pròpies del mercat de cada moment.

L’historiador sap que la seva feina és interminable. Hi ha tantes obres que encara han de sortir a la llum, tantes peces que es queden en l’anonimat, esperant en sales plenes de pols i d’oblit... “Tot això m’angoixa molt. Pensar: «Em moriré i no hauré pogut trobar, trobar i trobar...»”, reflexiona. L’únic consol que li queda és que, mentrestant, mentre la seva mirada continuï viva i analítica, podrà seguir fent parlar les obres, revelant-ne el secret. Un secret amagat a través de la pintura i del temps.