Has complert més de 65 anys. T’has fet gran. I, mentre bufes les espelmes de sobre el pastís, penses a viure eternament. Descartes el desig i, a canvi, t’engresques imaginant la teva nova llar, els nous amics, el nou ambient. Casa teva també s’ha fet vella: els esglaons són cada dia més alts i les esquerdes s’allarguen. De cop, en aquest somni ideal, se’t presenten tres opcions de vida en comunitat. Perquè, és clar, vols estar acompanyada. Ja fa massa anys que vius sola.

Tu podràs triar, perquè vius en un poblet petit i tens opcions. Et podràs vendre el pis i, amb els diners, podràs pagar una de les teves aventures possibles. Saps, però, que no tothom s’ho pot permetre. Sense anar més lluny, a Barcelona, l’abril del 2018 hi havia 8.063 persones en llista d’espera per entrar en una residència. A més de les residències assistides, hi ha també habitatges tutelats i unitats de convivència, de les quals no hi ha xifres oficials.

Malgrat els teus desitjos, saps que a Catalunya hi ha 59.635 places de residència, segons dades del 2017, i que el 59,1% són privades (35.278 places). Les de la xarxa pública, en canvi, només representen el 17,2% (10.291 places). I encara queda el 23,5% (14.066 places) que són d’iniciativa social. Aquestes no són les xifres ideals, ni les que tu voldries.

A Catalunya hi ha 59.635 places de residència, segons dades del 2017. El 59,1% són privades i només el 17,2% són de la xarxa pública

Et preguntes per què la gent gran no té garantida una plaça en una residència tal com passa amb els infants que van a l’escola. I encara et demanes per què aquesta plaça no és pública després de cotitzar tota la vida. Des del 2007, les places públiques i les places privades han augmentat en un percentatge similar, pràcticament al mateix ritme. I això significa, al capdavall, que el nombre de places privades és molt més elevat. En 10 anys, les públiques han augmentat en 1.969 places, mentre que les privades han crescut en 6.074.

Així està el pati. Ets davant del pastís, has bufat les espelmes i, ara, has de decidir què faràs d’aquí a dos mesos, quan hagis d’abandonar casa teva. Tens tres opcions:

1. Anar a la residència Sant Roc de Gironella (Berguedà), deixar que t’ho facin tot i no t’hagis de preocupar de res. És una residència assistida comandada, amb molta cura, per la directora Montse Cutal. Et donarà la benvinguda la Clara Juncà, la treballadora social, i coneixeràs el Marbel Lancha, l’Hermínia Pujol, la Paca Soriano i la Pepeta Antich.
2. Anar a viure a un habitatge tutelat, en el mateix complex residencial de Gironella, a tan sols un cop d’ascensor de la residència, on podràs anar a passar les estones lliures i fer tot d’activitats. Tindràs el teu niuet per a tu sola, però al mateix replà conviuràs amb tres veïns: la Juanita Macià, el Pepe Vegas i la Teresa Espias i la Brígida Ardid.
3. Anar a la unitat de convivència de Sant Hilari de Sacalm (La Selva), ubicada dins el complex residencial del poble. Un espai que, arquitectònicament, sembla una llar. I no només arquitectònicament, perquè allà pots decidir el teu dia a dia sense que t’imposin rutines, horaris o activitats. Sempre que vulguis podràs fer les tasques de la llar. Cuinar, planxar, netejar. Però no t’amoïnis. Comptaràs amb un equip d’assistència i uns companys de llar de totes les edats, com l’Annita Palou, la Teresa Bosch i la Carmen Luque. La directora, la Gemma Puig, sempre rondarà per allà i vetllarà per vosaltres.

a. La residència de Gironella: 80 vides sota un mateix sostre

Un vent espantós escampa els núvols i el cel no pot ser d’un blau més clar. Fa sol. L’aigua del riu que travessa Gironella fa una setmana arribava als seus nivells màxims. Ara, déu n’hi do, del cabal que hi ha, però no és tan exagerat com dies enrere. I allà, enganxada al riu, d’una banda, i al carrer més comercial de la vila, de l’altra, hi ha la residència. Travesses la cortina d’aire que et separa el serrell i ja ets dins.

De cop, sents una olor agradable. No és aquella olor d’avi, de gent gran, de residència. Fa olor de net, de pur, de vida. Hi ha molta vida, aquí dins. La sensació és com si caminessis pel Portal de l’Àngel de Barcelona: tot de gent se’t creua, de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, i els que segueixen la teva mateixa direcció t’esquiven. Sí que hi ha, però, algunes diferències amb un carrer concorregut de la ciutat: aquí, tothom que se’t creua té arrugues.

La treballadora social t'acompanya a fer un recorregut perquè coneguis tota la residència. Tindràs 80 veïns, que dormen en habitacions individuals i dobles

En un primer moment t’atabales. No estàs acostumada a conviure amb tanta gent sota un mateix sostre. Tu, que tens els fills cadascú a casa seva i el marit, que se’t va morir fa tres anys. La treballadora social, la Clara Juncà, que és jove i té la pell fina com un dofí, és encantadora. T’acompanya a fer un recorregut perquè coneguis tot l’espai del que serà la teva nova llar. Tindràs 80 veïns, que dormen en habitacions individuals i dobles. A tu, com que acabes d’arribar, t’ha tocat, de moment, una habitació doble. L’Hermínia Pujol, que va amb bastó i té l’esquena una miqueta corbada, serà la teva veïna. Ella té una habitació individual i te l’ensenya ràpidament, perquè ha d’anar al fisioterapeuta a fer-se massatges als genolls.

Segueixes el recorregut amb la sensació que t’has perdut, enmig d’un mar de passadissos i caminadors que vas veient passar. És tot tan gran i tan nou que et sorprèn cada cosa que veus. Bé, només una part de la residència és nova. La van reformant a poc a poc.

L’habitació on dorm el Marbel Lancha encara és de les velles. Te’l creues i el saludes mentre fas la visita. Ell és del Pont de Suert, però “ha donat més voltes que una pilota de futbol”. El ‘corremundos’, li diu el Lluís, que passa per darrere seu. El Marbel mira de reüll la Clara i ella interpreta, amb el gest de la mirada, que et vol ensenyar la seva habitació. El Marbel està encantat d’obrir-te la porta del seu niu. A la paret hi té penjats dos quadres.

– Són els seus pares, Marbel?

– 37 anys té aquesta foto. Sí, són els meus pares. I els meus germans, quan encara eren vius. Van morir de meningitis. Jo també en vaig tenir, però vaig poder superar la malaltia –ens explica amb un to mig melangiós, mig orgullós.– I aquest altre quadre, l’heu vist?

– Vostè tocava en un grup de música?

– No, jo era el cantant! Que no m’hi assemblo? El grup es deia Índex, i fa no massa anys vam actuar aquí, a la residència.

I quan va per ensenyar-vos l’armari, que és prou gran, s’adona que dins hi té un pecat que no recordava i que no vol mostrar. Però ara ja ha fet el gest d’obrir i no es pot fer enrere, perquè encara seria pitjor. Ell, que menja sempre triturat, hi té una bossa XXL de Ruffles. Acaba d’obrir del tot la porta amb la sensació que està revelant el seu secret. I rieu tots, quan ho veieu.

Surts de la seva habitació amb la sensació que a partir d’avui viuràs amb moltes històries de vida tancades en habitacions i que es concentren sota un mateix sostre. La Clara t’ensenya l’habitació del costat, que és similar, i quan torneu al passadís el Marbel et demana si vols “melus”. El molt llaminer en té una bossa plena! Aleshores la treballadora social et porta a les zones comunes. Mentre aneu cap a una de les sales d’estar, la Clara s’il·lumina:

– Ah, sí! També tenim una capella, aquí a la residència.

Com que diu “capella”, t’imagines un petit espai de culte, però quan obre la porta alces el cap i veus una senyora església. I et senyes, mentre se t’escapa un “Mare de Déu del cel!”.

I ara sí, aneu cap a la sala d’estar on passen les hores les persones amb més demència. Alguns usuaris dormen, altres juguen, alguns llegeixen, pinten, i d’altres simplement miren el riu o guaiten qui passa. “Des de fa dos anys no posem contenció. Intentem protegir les persones amb poca mobilitat d’altres maneres”, t’explica la Clara. “Les que tenen més risc de caiguda estan més controlades, per si tenen necessitat d’aixecar-se”, hi afegeix. Una familiar ve a buscar el seu pare i us saluda mentre sortiu de la sala i us dirigiu cap al menjador.

Alguns usuaris dormen, altres juguen, alguns llegeixen, pinten, i d’altres simplement miren el riu o guaiten qui passa

– Venen familiars, a vegades. Pot venir tothom qui vulgueu perquè és casa vostra –et diu la Clara.

Macarrons, carn magra amb ametlles i fruita és el menú del dia. Només de llegir-ho et fa venir salivera. Estàs acostumada a menjar bé, però et fas àpats més senzills. Talls a la planxa, verdures al vapor o arròs bullit. Penses que has fet bé, de fer el canvi. És moment de deixar-te cuidar.

Aneu cap a l’ascensor i se us acosta una dona que passeja i parla inintel·ligiblement. “Ella va fent i així està tranquil·la”, se t’avança la Clara, abans que li demanis què li passa, a aquesta senyora. Un i dos. Aquí, al segon pis, és on hi ha la sala d’activitats. Els usuaris decideixen a quines activitats volen participar, però per si de cas la treballadora social t’explica totes les que estan a l’agenda: “Els dilluns al matí es fa costura, els dilluns a la tarda hi ha cinema, els dimecres venen els de Cáritas a fer el bingo, gimnàs són dos dies a la setmana…”.

– Que xulo, Paca, aquest dibuix que estàs pintant!

– Quin color hi posaries aquí, Clara? –li demana la Paca Soriano, amb veu tremolosa.

– Ho pots fer de color taronja, i la resta d’un altre color.

– I així que vindrà el Josep Maria, a la tarda? –li demana la Pepeta Antich.

– Sí, a la tarda el veurà, Pepeta –li respon la Clara, que atén totes les preguntes.

Just en aquest moment, penses que les iaies d’avui encara teniu noms de iaies. Pepeta, Paca, Sisqueta. Tu estàs dins d’aquest sac. I recordes els noms dels teus néts, el Martí i la Jana, i penses que d’aquí a uns anys seran avis amb noms moderns.

b. Els pisos tutelats de Gironella: la nova llar, la teva llar

“Hola! Passeu, passeu!”. La teva nova veïna, la Juanita Macià, et fita de dalt a baix. No ho fa amb desconfiança, no, és per curiositat. Et saluda recolzant-se a la porta. Cabell blanc i ulls clars. Somriu. Duu bata, davantal i sabatilles. Rere seu, intueixes un moble amb mirall, d’aquells que tenen totes les cases, amb fotografies de la família, figures de ceràmica i flors artificials. Estàs sorpresa, ho has d’admetre. Tu t’havies imaginat els pisos tutelats com una habitació d’hotel. Un hotelet modest, de tres estrelles. O no, un balneari.

Sí, fa només mitja hora, mentre esmorzaves al bar del passeig tot ple de vida, t’havies fet a la idea que aniries a viure una temporada a un centre termal sense piscina ni massatgistes ni banyistes ni platja, però amb un riu al costadet, el Llobregat, que se sentiria com una remor fresca. I ara, al replà, amb la Clara Juncà al costat, la treballadora social, has pensat dos segons en la casa on has viscut tota la vida, al poble, i no t’ha fet llàstima no tornar-hi.

“Al principi jo no m’hi veia, al pis tutelat, perquè a casa meva tenia un jardí ben gran. Ara tinc un pati. I amb els ‘crucigrames’ em distrec. Així entreno la memòria”

“Vinga, endavant! Estava preparant un puré de verdures per dinar i se m’ha escapat la batedora! Tinc un bon embolic a la cuina!”, us diu la Juanita. Hi entres. La Clara, al davant. Fa olor de carabassó i de ceba. Com a casa. Només entrar, el moble del rebedor tal com l’havies imaginat. A la dreta, l’accés al pis i la porta del bany. Al davant, una sala gran, amb la cuina a la dreta i el menjador al fons. A l’esquerra, la porta de l’habitació, oberta. La Juanita ha decorat el pis amb els seus mobles. “Tu també podràs portar el teu aparador i la taula i les cadires, tot el que hi entri”, et diu la Clara a cau d’orella i tu penses que t’ha llegit el pensament.

La Juanita obre calaixos i armaris per mostrar-te quantes coses hi caben, al pis, mentre avanceu cap al menjador. “Al principi jo no m’hi veia, perquè a casa meva tenia un jardí ben gran, però ara tinc un pati i és ple de plantes. I amb això em distrec, sí. No me’n canso. Així entreno la memòria”. Ho diu assenyalant la pila de crucigrames que té a la taula del menjador.

– Mira si ens ha costat trobar veïna, eh, Clara?

– Sí, sí que ens ha costat, perquè no tothom s’atreveix a fer el pas.

– T’hi has de trobar. A mi la casa se’m feia gran i tenia por de caure. Tantes escales, ai mare!

– Jo també en tinc massa, d’esglaons, al pis meu –balbuceges i improvises una salutació.

Desfeu el camí dins el pis, cap al replà, i la Juanita us somriu abans de tancar la porta. “Quina bleda que estàs feta. Quina poca conversa que dones, Sisqueta!”, penses. La Clara et duu pel passadís cap a l’altra porta, piqueu i us obre el Pepe Vegas, que sembla que s’hagués afanyat per no fer-vos perdre el temps. “¡Pasad, hombre! Acabo de volver de hacer la compra, aquí, en la tienda de enfrente. ¡Muy bien! ¡Adelante! Esta es mi mujer, la Teresa. Saluda, Teresa”. El Pepe fa anys i panys que viu a Catalunya i encara té aquest accent andalús. Com a casa.

“Hola, encantada!”, diu la Teresa Espias, que surt de darrere el Pepe amb roba d’estar per casa. És alta i grossa, tota una mestressa. Només entrar, a l’esquerra, hi ha una d’aquelles cuines americanes que s’obren al menjador i la saleta d’estar. Al costat, el bany, que és ampli i sense plat de dutxa, tot al mateix nivell. Al fons, un sofà nou de trinca i un balconet que dona al carrer ple de botigues. Al davant, el dormitori doble, amb dos llits articulats, un al costat de l’altre. “El teu pis, Sisqueta, serà semblant a aquest. És més alegre”, et diu la Clara.

“La idea fue de la Teresa –us explica el Pepe–. Yo no quería venir, porque aún nos veía fuertes, pero… La Teresa ya venía a la residencia a hacer algunas actividades y, mira, ya no tiene las piernas como antes. Entre las amigas, la Clara y la familia, la convencieron. Y ella me convenció a mi. Ahora no me iría por nada. Lo tenemos todo más cerca”. A l’entrada, la parella té un suro amb fotografies de la família i d’ells, de quan eren joves. Ai, quan penses que podies haver vingut amb el teu marit! Quina sort, la Teresa i el Pepe!

Al fons, la porta de la veïna, que ara no és a casa. A la dreta, una saleta petita per descansar i, just al davant, el safareig. El passadís del replà fa una L i tot és a prop

– Pepe, ja va sent hora que vagis a buscar el dinar a la residència, eh –diu la Teresa, que s’ajup per deixar la compra a la nevera.

– Ah, que podem anar a buscar el dinar, si no volem cuinar? –et surt de demanar.

– Sí, sí, és clar, amb un petit suplement en el preu –t’explica la Clara.

Aleshores, tots tres, el Pepe, la Clara i tu, sortiu de nou al passadís. Al fons, la porta de la Brígida Ardid, que ara no és a casa. A la dreta, una saleta petita per descansar i, just al davant, el safareig, amb rentadora i assecadora. El passadís fa una L i tot és a prop. També l’ascensor, que et duu a la residència i et queda davant la porta, allà on has deixat les maletes. La Clara t’hi acompanya. Ha arribat l’hora. Les cames et fan figa. El traspàs. Les claus. El pis. El nou pis. El teu pis. T’hi sabràs fer, a aquesta vida? Sí, et sembla que fa anys que et prepares per a aquesta nova llar.

c. La unitat de convivència de Sant Hilari: natural com l’aigua

La pluja, lluny de marxar, cada cop cau amb més força. Has superat el camí d’arribada a Sant Hilari de Sacalm, un poble perdut enmig de les Guilleries, del que només coneixes l’aigua que no es beuen, sinó que es venen. És l’aigua de Font Vella, i la font, que deixes a l’esquerra en un dels tombs infernals de la carretereta rural, dona feina a mitja vila.

La unitat de convivència sembla el rebedor d’una llar. Estàs a punt de conèixer la teva nova família, 15 persones amb diferents nivells de dependència

Un cop has aparcat, baixes corrents sota la cortina d’aigua i truques a la porta que posa límit a un jardí extens i bonic que envolta la residència de tres plantes. Entres a la primera i l’ambient de castanyada ja t’espera. Decorats i festa. Dins, tothom seu o camina o fa el que pot. Decideixes passar de llarg i la Gemma Puig, la directora del centre, t’acompanya a la segona planta de l’edifici: has arribat a la unitat de convivència. “Oh, benvinguda, passa, Sisqueta”.

Tan aviat has franquejat la porta de la unitat de convivència, deixes la maleta en un segon pla, dins l’estança, que sembla el rebedor d’una llar. Estàs a punt de conèixer la teva nova família. Una família formada per 15 persones, cadascuna amb diferents nivells d’autonomia i dependència. Però tu, en aquest moment, encara no ho saps.

El que sí que saps, però, és que has entrat en una casa perquè, arquitectònicament, l’espai està inspirat en una llar. El rebedor, ple de fotografies i mobles de color clar. El segon espai on arriben els teus ulls és l’illa de la cuina, que està oberta al menjador i a la sala d’estar i, a sobre, avui hi ha bingo. Això només pot anar a millor. Què menjaré? Quines activitats faré? Són preguntes que et passen pel cap i que ja tens ganes de respondre. De moment, has començat l’aventura.

“Soc de Córdova, però mira quin català que parlo!”, et comenta una de les senyores que apareix en una cadira de rodes. És la Carmen Luque i té 70 anys. Casada amb tres fills, ja fa 19 anys que és vídua. “Des del primer dia vaig voler que em portessin aquí, perquè als meus fills ja no els podia ajudar i prefereixo no ser un destorb”, diu la Carmen satisfeta, perquè va arribar a la unitat de convivència just quan la inauguraven, ja fa més d’un any. “Ara estic millor que el primer dia, perquè ens tenim més confiança!”, et diu. “Tenim una rentadora per posar i una altra per estendre. No ens avorrim, aquí!”.

En aquest punt, comences a intuir que de distracció no te’n faltarà. “Una cosa que els reconforta és que en aquesta unitat combinem persones que cognitivament estan millor, com la Carmen, i poden ajudar les altres persones que no ho estan”, t’explica la Gemma, que també destaca que “a més de cuidar, es mira per les persones, es pregunten les preferències a la cuina, en les activitats...”. Per exemple, quan celebren la castanyada, mengen carn a la brasa perquè així ho ha triat un dels usuaris. Tothom a menjar carn. Desig complert.

“Des del primer dia vaig voler que em portessin aquí, perquè als meus fills ja no els podia ajudar i no vull ser un destorb. Ara estic millor que al principi”

L’Annita Palou sempre és a la cuina, però aquest cop ha anat al metge i acaba d’arribar. “Ella amb les seves manies!”, diu amb tendresa la Carmen. Encara no ha posat un peu a la cuina que ja talla l’enciam. “Hi tinc traça perquè ho he fet tota la vida”, i en té 89. Ella té fibromialgia. “Pateixo molt. Només ho sap el qui ho passa”. També t’explica que té un nét xinet. Resulta que el seu fill es va casar amb una noia de la Xina i ara viuen al poble, a “Sant-Hi”, com diuen els d’aquí, marcant ben fort la T. La Nita, des que va morir la seva mare, ha enganxat una depressió rere l’altra. “Tinc dies de tot, però aquí estic més acompanyada. Hi tinc la meva amiga, aquí, la Teresa, que és molt maca”.

Mentrestant, la Teresa Bosch va directa a la rentadora i comença a treure la roba. Veus el moviment d’aquesta casa i tot sembla espontani però, tal com t’expliquen des de l’equip assistencial, “és un moviment controlat”. “I no ho és, la vida?”, penses amb la mirada fixa en els tovallons que manipulen dues senyores assegudes a taula.

Enmig del paisatge colorista, la Carmen et confessa que, a vegades, alguna persona “s’esvera” i vol marxar d’allà. “On hem d’anar?!”, els pregunta ella, que es defineix com una persona conformista. “Els anys feliços!”, et diu. I tu, en sentir aquesta expressió, no saps si et parla del seu passat, del teu present o del vostre futur.