Hi ha un país on l’aigua mana. Hi ha un país que va passar del marró misèria al verd esperança. Del desert a l’aigua. A mitjans del segle XIX el canal d’Urgell pinta tota la immensa, infinita, horitzontal plana de l’oest de Catalunya de color, olor i sabor rebost de Catalunya i Europa: fruiters, blat de moro, alfals, hortalisses, vaques, corders, porcs... La indústria agroalimentària amb llums de neó afamats. L’obra hidràulica més important del món en aquell moment. Més de 70.000 hectàrees regades. Un canal principal de 144 quilòmetres (323 amb els canals secundaris). Més de 3.000 quilòmetres de secles: laberints i laberints d’aigua. Com aquest país de banquetes d’aigua i terra de Juneda. Un país de camins que s’agafen de la mà.

Esses terrenals com serps d’aigua. Un cel verd de banquetes arbrades: plàtans, freixes, àlbers... fidels, pacients, inacabables... Camins zigzaguejants fets per caminar, passejar, córrer, anar amb bicicleta, mirar, veure, badar, pensar, dormir, somiar, despertar... Camins acompanyats. El miracle del blau del cel és al blau de la terra. Banquetes arbrades picant l’ullet als ulls d’aigua. Portes obertes per a tothom. Laberints on perdre’s és trobar-se.