“L’antiquari comença amb un milió de pessetes i una cadira, i acaba amb un milió de cadires i una pesseta”, ironitza Josep Baron. Al seu voltant, desenes de relíquies de totes les èpoques s’amunteguen criant pols: rellotges de paret, arques de núvia, capçals de llit. Fa molt que van deixar d’engalanar les cases on eren admirades. Ara, pràcticament, no valen res.

“Tot el que tenim aquí són els rebutjos dels antiquaris. El que és bo i interessant, es ven de seguida”, m’assegura Josep Baron, segona generació d’una saga d’antiquaris de Barcelona. Sense treure’s l’abric, es passeja pel magatzem com si fos als Encants, en cerca d’algun petit tresor amagat. Però precisament és allà, on es resisteix a anar, i això que som a pocs metres de distància.

“Si fos pel meu fill, la meitat del que hi ha aquí ja ho hauria llençat al contenidor, però a mi em dol”

“Als Encants tot s’acaba venent molt barat. Si fos pel meu fill, la meitat del que hi ha aquí ja ho hauria llençat al contenidor, però a mi em dol.” Els seus ulls, greus, em miren a través d’unes ulleres impenetrables. En aquest espai, els mobles i objectes estan apilats sense gaire ordre aparent i, encara que sembli que no hi hagi espai per a gran cosa més, m’assegura que avui està bastant buit.

“Hi ha una frase que diu: «Els magatzems dels antiquaris són la suma dels seus fracassos». Aquí hi ha molt gènere que fa anys que guardem, i el seu valor cada cop és més petit. Arriba un moment que ja no saps què fer-ne, i això que moltes coses són del segle XVIII”, es desespera.

“Els magatzems dels antiquaris són la suma dels seus fracassos”

Gran part del que es troba aquí dins prové dels pisos que periòdicament han de buidar. Normalment, són clients que els coneixen pel bocaorella que han heretat un pis o que n’han de marxar i no es poden endur tot el que hi ha a l’interior. Aleshores és quan arriba Baron i ho valora: pintures, llums, llibres, plata, mobiliari, porcellana, joguines antigues, rellotges. De tot el que veu, n’ofereix un preu, que pot anar dels 3.000 als 6.000 euros si no hi ha cap peça important.

“En general, la gent s’ho vol treure tot de sobre. Acordem un preu, paguem i ens donen les claus del pis, perquè ens hi podem estar molta estona”, explica Baron, que reconeix que molts dels elements que troben no valen res i els han de dur directament a la deixalleria. Però ells no es fixen en això, sinó en les peces que sí que poden tenir una sortida al mercat de les antiguitats.

“En algunes cases hem vist persones plorar mentre carregàvem els mobles. En canvi, en altres hi ha gent que ens diu que ens ho enduguem, que no ho volen veure més”, confessa. I tot i que la seva pot ser una feina molt industrial, ho fan amb molta cura. Sobretot a l’hora de mantenir la privacitat de les famílies que donen els mobles, moltes vegades importants i conegudes. No per res, molts dels pisos que buiden es troben en elegants edificis de l’Eixample. “Aquest armari del 1750 d’estil català i de fusta de noguera ve d’una casa conegudíssima. Si pogués parlar...”, m’ensenya misteriós. O aquest capçal amb figures angelicals del 1700, trobat en una casa d’Olot. “Mira, aquest armari ve d’Arenys de Mar, de la masia de la família que va fer el licor Calisay”, va assenyalant.

“En algunes cases hem vist persones plorar mentre carregàvem els mobles. En canvi, en altres hi ha gent que ens diu que ens ho enduguem, que no ho volen veure més”

Encara que costi de vendre, en aquest magatzem hi ha una selecció bona de tot el que compren, com un buró americà o un joc de cadires isabelines. “D’aquella casa només vam guardar això, una vitrina que ja s’ha venut i alguns quadres; la resta van ser tres camions que van anar directes als Encants o a les escombraries”, relata.

“Treballem de valent un lot de mil euros i potser només en guanyem mil. El que fem és molt espectacular, però val poc”

“La gent es pensa que guanyem molta pasta, però no. Treballem de valent un lot de mil euros i potser només en guanyem mil. El que fem és molt espectacular, però val poc. Només de tant en tant hi ha alguna casa que ens surt bé, per les caramboles, com quan d’un calaix et surt una coberteria de plata o uns llibres estranys. Són coses que, quan has anat al pis, no has vist, però quan el buides les descobreixes”, explica Baron. Com un dia que, en un pis del carrer Bailèn es troba una medalla carlina.

“La carambola és el que moltes vegades t’ajuda a defensar un lot. Aquest matí he esmorzat amb un amic que està desfent un pis al carrer Girona. El va comprar caríssim, però li han sortit unes peces de plata a pes que li han salvat el lot. En canvi, de vegades t’equivoques i compres un lot per una peça valuosa, però després no hi ha manera de vendre-la”, confessa Baron, que acostuma a remenar dues herències per setmana, a banda del que compra a altres botigues i negociants.

De fons sona un telèfon antic, dels de tota la vida. El so s’espargeix entre els objectes, que escolten atents. Davant meu, una caixa forta marsellesa del 1860 té la porta semioberta. Abans l’antiquari m’ha explicat que eren caixes de fusta folrades de ferro amb un joc de tres claus. L’ha rescatat d’un pis de Ciutat Vella on vivia un metge que, precisament, atenia la seva família quan era petit. “La vendrem, però em faig una mica el ronso, perquè em recorda coses de la infància”, diu mentre li brillen els ulls.

“Al Gòtic hi ha molt turisme i és molt pesat. Els turistes que compren, normalment s’enduen «gènere de maleta», perquè s’ho puguin endur”

El seu pare ja era antiquari. De fet, tota la vida han tingut una botiga al barri Gòtic, al carrer Banys Nous. “Però les botigues són molt empipadores, són moltes hores d’estar allà”, reconeix. Des de fa uns anys, han decidit deixar de treballar de cara al públic i centrar-se en la venda a particulars, fires, subhastes i internet.

“Al Gòtic hi ha molt turisme i és molt pesat, perquè entren quaranta persones al dia i trenta-vuit no tenen cap intenció de comprar res. I els que ho fan normalment s’enduen «gènere de maleta», que en diem, perquè s’ho puguin endur”, matisa Baron, que prefereix treballar amb gènere més gran.

Considera que les botigues d’antiguitats cada vegada tenen menys sortida, perquè la gent s’espera a comprar en una fira, per catàleg o per internet. “Abans al Gòtic érem quaranta antiquaris i ara en queden sis o set, que només venen gènere petit”, reconeix. Ell mateix conserva la botiga tancada a Ciutat Vella per guardar-hi llibres, pintura o elements de col·leccionisme.

“Abans al Gòtic érem quaranta antiquaris i ara en queden sis o set, que només venen gènere petit”

Entre mobles apilats i quadres de diferents èpoques, observo una delicada vaixella anglesa. La van treure d’un pis del carrer Urgell després que la dona anés a viure en una residència. “A la família no li fa pena donar tot això?”, li pregunto. La seva resposta és clara: la família no s’ho pot quedar tot. I segurament tampoc ho vol.

Entre els anys seixanta i els noranta hi havia molt públic que comprava antiguitats. “El problema és que ara molta d’aquella gent s’està morint i els seus fills no volen res”

Ja no és com abans. L’època més daurada de les antiguitats a casa nostra va ser entre els anys seixanta i els noranta. Aleshores hi havia molt públic que comprava i es feia restaurar mobles antics. “El problema és que ara molta d’aquella gent s’està morint i els seus fills no volen res. L’altre dia vaig anar a un pis de la part alta de Barcelona que, tal com va morir la propietària, els fills m’ho van vendre tot: una consola isabelina, una calaixera catalana de marqueteria...”, lamenta Baron. “Els parents es queden algun plat o objecte, però no els interessen gens les antiguitats.”

I és així com es van omplint magatzems i magatzems amb les mortalles que ningú vol. “Veus aquesta arca de núvia? És del segle XVIII, típica catalana, de fusta de noguera. Fa trenta anys la podia vendre per 200.000 pessetes. Ara, si me n’ofereixes 400 euros, te la venc”, m’ensenya amb tristesa. “O mira aquest canterano del 1700, amb panys i tiradors d’època, plens de calaixeres... El puc vendre per 700 euros...”, es desespera.

“Avui el que més li interessa a la gent és el col·leccionisme, la pintura o les obres gràfiques”

Antiquaris com ell són els últims que aguanten aquesta mena de mercaderia, esperant que algú pagui una mica més pel seu valor. “A les cases de subhastes fan riure els preus que surten. Avui dia el que més li interessa a la gent és el col·leccionisme, la pintura o les obres gràfiques. I de mobles, sobretot els de disseny dels anys quaranta o cinquanta, però no pas les antiguitats”, remarca.

Res a veure amb els temps passats, quan l’intercanvi de mobles antics ja quedava registrat en llibres del 1600. “Sortien vaixells sencers plens de mercaderia d’Itàlia cap aquí o a la inversa”, explica Baron mentre entrem en una altra habitació del magatzem, també plena d’objectes apilats. “Mira, això és un escriptori d’estil Mazzarino, de finals del segle XVIII. I aquest buró d’allà era al castell de Santa Florentina, a Canet de Mar”, continua.

En un racó, apilades sense ordre, unes nines antigues reposen entre quadres i calaixeres. “Les vam portar a una fira a França, però no les vam vendre. Va haver-hi un moment que estaven molt de moda i es guanyaven molts diners, però ara només se’n venen algunes de marques molt determinades”, diu resignat.

Més enllà, entre rellotges de paret, hi ha unes curioses boles daurades. “Als segles XVIII i XIX es penjaven als salons per il·luminar l’estança amb el reflex de les espelmes”, m’explica l’antiquari. “Són coses que ara ja no serveixen per a res, com totes aquestes consoles, que només servien perquè el reflex del mirall il·luminés l’habitació quan posaves els canelobres al davant. Però a la pràctica són mobles grans que només tenen un calaixet per guardar-hi quatre coses”, diu mentre n’obre un amb desídia.

La seva mirada escruta un altre objecte, que mira des d’una certa distància: “Veus aquell llit de ferro francès? És del 1870 i muntat és molt bonic. Ara el portaré a França, però tampoc es vendrà. Acabarà als Encants per 300 euros”, continua. “El mateix que aquelles cadires daurades del darrere, del segle XVII.” Són mobles de bona qualitat que, en el fons, van tenir la seva funcionalitat durant una època, però que ara no tenen prou interès artístic.

“Els compradors joves no ho compren, tot això; prefereixen coses de disseny. Mira aquesta pintura tan bona, feta per un seguidor de Bassano. Va sortir d’una casa del carrer Balmes fa uns dies. És un bon quadre, però a la subhasta no es va vendre. És clar, un xaval de trenta anys que es dedica a córrer amb motos no es posa això a casa seva”, reflexiona.

“Els compradors joves no ho compren, tot això. Un xaval de trenta anys que es dedica a córrer amb motos no es posa això a casa seva”

En general, les cases tampoc tenen l’abundància i l’espai que tenien abans. “Si fos un paio normal, agafaria tot el que hi ha en aquest magatzem i ho llençaria, però no puc”, s’entristeix. Sap que és possible que tot el que guarda un dia acabi destruït. No hi ha prou públic per vendre-ho tot.

Mentrestant, els mobles i els objectes supervivents d’èpoques passades romanen petrificats en magatzems com el seu. Una lenta espera en què la pols i l’oblit en marcaran el destí final.