Qui vulgui escriure una (altra) guia de la Costa Brava o de l’Empordanet, no se’n descuidarà, de parlar d’una antiga vila romana, d’un racó de món prou arrecerat de la tramuntana on, cent anys enrere, amb prou feines hi havia unes quantes, poques, barraques de pescadors: Llafranc. D’un establiment: l’Hotel Llafranch, fundat a finals dels anys cinquanta del segle passat per tres germans, en Manel, en Mario i en Josep Bisbe Fina, provinents d’una família de Palafrugell dedicada al suro. De dos personatges que han fet tronar i ploure: en Manel, batejat per Carmen Amaya com el Gitano de la Costa Brava, i en Carles Bisbe, nebot d’en Gitano, el seu hereu en tota mena de gresques i saraus, més conegut com a Carlos i, sobretot, com a Rambo des que es va començar a disfressar del personatge de Sylvester Stallone. I, per descomptat, de tiberis i del plat de la casa, l’arròs negre, que fa el xef del Restaurant Llafranch, el fill d’en Rambo, també dit Carles Bisbe, amb la recepta de la seva àvia, l’Adela Pagès.

Dos personatges han fet tronar i ploure: en Manel, batejat com el Gitano de la Costa Brava, i en Carles Bisbe, més conegut com a Carlos i, sobretot, com a Rambo

Per aquest hotel i restaurant, que es remunta a l’any 1956, hi han desfilat cantants flamencs com Carmen Amaya, Lola Flores i el Pescaílla, la Chunga, Antonio Gades o Paco de Lucía; estrelles de Hollywood, perquè, com va escriure el periodista palafrugellenc Lluís Molinas, hi va haver una època que la Costa Brava es va convertir en un plató de cinema i Alberto Puig Palau, el tío Alberto de la cançó de Joan Manuel Serrat, hi va tenir molt a veure, i tot un reguitzell d’artistes i pintors: Xavier Cugat, Lola Bech, Rafael Sarabia, Josep Miquel Serrano, Josep Martinell, Modest Cuixart... i Dalí.

“Les fotos no menteixen”, diu en Rambo. Les parets del fons del local, on abans hi havia una tarima perquè hi assagessin els ballarins gitanos, estan farcides de fotografies en blanc i negre que ho constaten. Només entrar, darrere la barra, una imatge d’en Gitano amb Dalí presa pel fotoperiodista Josep Postius. En aquesta fotografia retiren; a primera vista, resultaria facilíssim de confondre’ls si no fos pel bigoti del pintor. De tots dos se n’ha dit que eren uns “entramuntanats”. Amb l’expressió “estar tocat per la tramuntana”, els empordanesos atribueixen al vent del nord l’originalitat en el caràcter d’alguns personatges d’aquesta terra; es refereixen a les ànimes arrauxades, també creatives, proclius a la desmesura i de tarannà imprevisible que, més per bé que per mal, criden l’atenció. En Rambo assenyala la fotografia d’en Postius, que data de l’any 1968, i fa notar les pigues que comparteixen Dalí i en Gitano. La de Dalí es veu al bell mig de la galta dreta; la d’en Gitano, a la galta esquerra. “Veus? Jo tinc la tercera!”, exclama tot mostrant la seva piga, calcada a la del seu tiu.

Darrere la barra, una imatge d’en Gitano amb Dalí presa pel fotoperiodista Josep Postius. De tots dos se n’ha dit que eren uns “entramuntanats”

Els tres germans vivien i treballaven a l’hotel: en Manel, a qui tothom anomenava Manolo i que per a Josep Pla era “el gran de can Bisbe”, feia de relacions públiques i decorador; en Mario era el cap de sala, i en Josep, el petit, el gerent. L’Elvira, la dona d’en Mario, es cuidava de la recepció de l’hotel, i l’Adela, casada amb en Josep, anava a plaça a comprar i va ser la cuinera del restaurant durant una bona colla d’anys. Tot quedava a casa. Si fa no fa, una mica com ara.

Del negoci del suro al turisme

L’escriptor i periodista Agustí Calvet, de Sant Feliu de Guíxols, que publicava amb el pseudònim de Gaziel, afirmava que a les terres que comprenen l’Empordà i la Selva —que a principis del segle passat es van començar a promocionar amb la marca Costa Brava— hi van tocar dues rifes: la primera, la indústria surotapera, amb les suredes dels boscos de les Gavarres i de l’Albera; després, el turisme. “Sospito que és una afirmació indiscutible”, va anotar Josep Pla a Escrits empordanesos. El de Llofriu s’hi referia com a “cucanyes”, en comptes de rifes. És ben cert que se’n donen, de rifes i cucanyes, però també és veritat que, sense perseverança, a la llarga poques en cauen. De totes maneres, la gent del país es va poder guanyar més o menys bé la vida amb aquest parell de rifes. Com els Bisbe de Palafrugell. En Martí Bisbe Ganiguer, el pare dels tres germans, tenia una fàbrica de suro, un negoci que els seus fills no van voler seguir. El pare no va obligar cap dels seus tres fills a escriure L’auca del senyor Esteve. Els va deixar fer. A més, en Manel, en Mario i en Josep estaven la mar de ben avinguts.

En Martí va comprar una barraca de pescadors que, amb el temps, es convertiria en l’Hotel Llafranch

En Martí va comprar una barraca de pescadors que, amb el temps, es convertiria en l’Hotel Llafranch. La barraca poc que ho era, de pescadors, però aquest tipus de construccions arran de mar es coneixen d’aquesta manera. La majoria de les barraques de Llafranc eren de la “gent del suro” de Palafrugell. Els diumenges, o algun dia entre setmana, hi anaven a fer xefles i a pescar calamars i quatre julívies amb la barca de rems que guardaven dins de la barraca. Després, coïen els peixos a la llar de foc i se’ls menjaven a la fresca, sota el porxo de fusta cobert amb branques de pi.

Llavors, el negoci del suro va anar de baixa, en Martí va vendre la fàbrica i els seus fills, en Mario i en Josep, van obrir un petit bar a la barraca: “Van ser una mica visionaris, el turisme arribava amb comptagotes”, emfatitza en Carles. Els dos germans van reclamar el gran, en Manel, que feia temps que s’havia establert a Andalusia. El seu pare va enviar en Manel a Sevilla per aprendre a polir suro i portar matèria cap aquí, i s’hi va quedar: “Es va enamorar d’Andalusia, del flamenco, dels toros, i hi va fer molts amics”, comenta el seu nebot.

“Van ser una mica visionaris, el turisme arribava amb comptagotes”

En Manel es va fer pregar, però, finalment, va venir a donar un cop de mà a la família. Se sabia moure entre la jet-set de l’època, era l’ànima de la festa, tot un reclam, “el public relations, i no li podíem demanar més”, afegeix l’Adela. Cada dia en feia una de diferent. Tocades les dotze del migdia, perquè no matinava pas, la gent ja l’esperava per veure com s’havia vestit: “Es posava túniques blanques amb daurats, un esmòquing rosa... Un dia de carnaval va baixar amb una gàbia, feta a mida, i una gallina a dintre. Quan va fer el passe a l’hotel, tothom estava encantat (i deien: «Oh, que original!»), i el meu home i el meu cunyat, ben espantats. Després, volia anar al carnaval de Palafrugell. El meu home i el meu cunyat van dir-li que no l’hi portaven. Jo li vaig dir que sí, però que el deixava a la plaça. Va haver de pujar a la furgoneta estirat a darrere. La gallina era de veritat, és clar”.

En alguna ocasió, en Manel s’havia definit com “una barreja de Dalí, gitano i boig”

En Carles, per la seva banda, recorda com el seu tiu anava a prendre el sol: vestit amb quatre parracs, embolcallat amb una xarxa de pescadors, amb una forca i un barret de mariner. Un temps va dur la indumentària de català d’època, folklòric, amb espardenyes de veta i barretina inclosa. “Era un fenomen i la gent flipava. Ell sempre deia el mateix: «Ellos ladran, yo cabalgo». Tenia més gent al seu costat que quatre detractors”, recalca el nebot. En alguna ocasió, en Manel s’havia definit com “una barreja de Dalí, gitano i boig”, i explicava que, a les nits, es convertia en un mussol. Ballava fins a altes hores: “El meu tiu era com l’himne del flamenco a Catalunya. Ara potser no agradarà, però, aleshores, era la veritat: els estrangers, famosos o no, venien aquí a veure espectacles de flamenco”.

“Anava a Pals o al bosc, amb dos o tres cambrers; agafava flors, branques de pi, ‘plumeros’ i canyes, i decorava tot el menjador sense gastar-se un duro”

Més enllà de la faceta de showman, en Manel també tenia allò que en diuen gust. Era un bon decorador, li sobrava traça: “Anava a Pals o al bosc, amb dos o tres cambrers; agafava flors, branques de pi, plumeros i canyes, i decorava tot el menjador sense gastar-se un duro”, comenta en Rambo. Alguns cops havia instal·lat una barca de pescadors al mig del restaurant per servir els aperitius. El dia que la feia més sonada, que guarnia el restaurant de dalt a baix, era el dia del seu aniversari: el 18 d’agost. L’hemeroteca de més d’un diari ho corrobora: 300 convidats, pastissos de 25 quilos, còctels per donar i per vendre.

Carmen Amaya i el bateig del Gitano de la Costa Brava

“En un moment donat, la Carmen Amaya mos va venir a veure i ja es va enamorar de la Costa Brava. Vivia a l’hotel amb el seu marit i els guitarristes. En Manel anava pertot amb ells, i alguna vegada, jo també hi havia anat”, fa memòria l’Adela. L’arribada d’Amaya va marcar un abans i un després en la història del negoci. Amaya, que havia conegut en Manel a Andalusia, estava convençuda que ell tenia arrels gitanes. Es rumoreja, potser ja és llegenda, que en va estudiar l’arbre genealògic i que va tafanejar entre els arxius de l’Ajuntament de Palafrugell. De poc li va servir i va decidir que ella mateixa el batejaria.

L’agost del 1958, el dia de l’aniversari d’en Manel, Amaya va muntar una festa al Jardín, una discoteca que hi havia sobre de l’emblemàtic Chez Tomàs. Va ser allà on li va entregar un medalló d’or i li van donar el títol de Gitano de la Costa Brava. El sobrenom va calar tant que la gent, encara ara, parla de l’Hotel Llafranch com “Cal Gitano”. “Les males, o bones, llengües deien que s’entenien, amb el meu tiu”, deixa anar, sense acabar de mullar-se, en Rambo. “La Carmen Amaya va quedar fascinada per en Gitano, en el bon sentit”, contesta l’Adela. En Manel va passar mesos, a l’hivern, a casa de la ballarina, al Mas d’en Pinc de Begur, on ella va morir l’any 1963.

Carmen Amaya li va entregar un medalló d’or i li va donar el títol de Gitano de la Costa Brava

Ballarins, estrelles de Hollywood, pintors...

Els amics andalusos que havia fet en Manel de jove, més tard, van freqüentar l’hotel llargues temporades. Actuaven a Platja d’Aro, a night clubs com Maddox o Salón Fiesta, a Los Almendros de Palafrugell o a La Raqueta de Tamariu. Tal com va apuntar el periodista Xavier Castillón al llibre Nit d’Aro, seixanta anys de discoteques i sales de festes a Platja d’Aro: “El flamenc i la cançó espanyola van tenir una forta presència a Platja d’Aro en aquells anys en què el typical spanish era el que, aparentment, reclamaven els turistes, i de fet aquesta tendència va ser-hi força present fins ben entrats els anys setanta”. I qui diu Platja d’Aro, diu Llafranc o altres pobles d’aquesta costa que no sempre és tan brava.

Especialment entre els anys seixanta i setanta, gent de la faràndula i de la gauche divine, personalitats i “peixos grossos del franquisme”, que diu en Carles, s’aturaven, en una mena de parada obligatòria, a saludar en Gitano. L’empresari i mecenes Alberto Puig Palau, que es va fer construir una torre al paratge de Castell de Palamós —“una mostra de la fatxenderia catalana intel·lectual”, segons Pla—, li tenia afecte i portava els seus convidats a Llafranc. Va ser Puig Palau, precisament, qui va convèncer el director de cinema Albert Lewin de rodar Pandora i l’holandès errant, protagonitzada per Ava Gardner i James Manson, a Tossa de Mar. A partir d’aquí, es van gravar diverses pel·lícules al litoral gironí.

“Potser ni me’n recordaria, de tots els artistes que varen venir... Però ja hi ha totes les fotos”

Equips de rodatge s’allotjaven a l’establiment regentat pels Bisbe: “Potser ni me’n recordaria, de tots els artistes que varen venir... Però ja hi ha totes les fotos”, expressa l’Adela, que, en canvi, sí que té present els actors Arturo Fernández, Rosanna Yanni i Analía Gadé, que s’hi havien establert mentre es filmaven les pel·lícules El último verano i Sol de verano als anys seixanta.

“Per què mos van triar a nosaltres, no ho sé. Teníem un hotel molt senzill i jo deia al meu marit: «Serà possible que els agradi i que estiguin contents?»”

“Per què mos van triar a nosaltres, no ho sé. Teníem un hotel molt senzill i jo deia al meu marit [en Josep Bisbe]: «Serà possible que els agradi i que estiguin contents?». De menjar no fèiem filigranes, que no hi havia gaire money. Però, noia, els agradava tot”, explica l’Adela. Recorda les preferències de les seves clientes: “A la Carmen Amaya li encantaven les sardines, i la Chunga deia: «Mentre em donis api, ja estaré contenta». Ja veus quina gent tan senzilla”. A vegades, feien bescanvis: l’Adela els feia una xamfaina i elles ballaven. Té ben present què va guisar per a en Kirk Douglas, quan l’actor va anar-hi a dinar quan rodava la pel·lícula El far de la fi del món al cap de Creus: uns peus de porc amb llenties. I tampoc es pot estar de parlar d’un altre famós nord-americà, en Rock Hudson, que, de tan guapo, feia caure d’esquena: “Un dia li vaig fer un rap amb patates i allioli, que va trobar molt bo. Volia tastar la cuina catalana i venia amb unes dones… impressionants. Era una cosa... Era tan guapo! Les senyores de Llafranc, amigues meves que tenien xalets impressionants, em deien: «Deixa’ns un davantal per poder-lo servir, encara que sigui una copeta!»”.

“A la Carmen Amaya li encantaven les sardines, i la Chunga deia: «Mentre em donis api, ja estaré contenta». Ja veus quina gent tan senzilla”

No només actors, sinó també molts pintors es van sentir atrets per aquest tros de terra: “En Modest Cuixart va ser molt amic nostre. No es movia de l’hotel, potser s’hi va estar dos anys. En una habitació dormia i, en una altra, pintava. Després, va comprar una casa modernista a Palafrugell”, relata l’Adela. La parella formada per Lola Bech i Rafael Sarabia, tres quarts del mateix: “Era un matrimoni que feia molta gràcia; ella feia paisatges i ell, retrats”. L’Adela tenia franquesa amb la Lola Bech: “Al dematí, abans d’anar a mercat, deixava la Lola amb els seus cavallets en un camp i, després, l’anava a buscar”. Bech va dedicar-li diversos quadres; l’artista Josep Miquel Serrano, de Sitges, sempre que podia retratava l’Adela, i Cuixart, igual. Fins i tot, Cuixart va pintar-li un eixugamà: “Un dia a l’hivern, que no hi havia gaire gent, Cuixart va venir a l’hotel i jo feia estofat amb xocolata. En Gitano li va dir: «Em sap greu, però em penso que no hi ha dinar». I jo surto amb un eixugamà, que estava cuinant, i dic: «Per a en Modest, sempre hi ha dinar»”. L’Adela encara avui té emmarcat el drap, signat per l’artista l’any 1981, a la cuina de casa seva.

D’oncle a nebot

L’altre personatge d’aquell temps, Tomàs Cervera, propietari del restaurant Madame Zozó, a Mont-ras, i del local Chez Tomàs, a Llafranc, va preveure que, quan es morissin ell i en Manel Bisbe, Llafranc es convertiria en un balneari. Cervera, que es va “casar” en una Festa de Primavera de Palafrugell amb en Gitano, potser no comptava que en Carles prendria el relleu al seu tiu, que li agradaria la marxa i que, de nits, també es transformaria en un mussol. En Carles va fer una carrossa i es va disfressar de Rambo a la Festa de Primavera del 1986 i, a partir del 1989, i durant 25 anys, va organitzar el famós Còctel Rambo.

En Carles va fer una carrossa i es va disfressar de Rambo a la Festa de Primavera del 1986 i, a partir del 1989, i durant 25 anys, va organitzar el famós Còctel Rambo

La idea de fer el Còctel va sorgir arran d’una nit que uns clients holandesos li demanaven, tant sí com no, sangria. Empipat, en Carles va treure una olla de la cuina i va preparar el combinat de mala gaita, neguitós, però, malgrat tot, enèrgic. Els clients van quedar encantats amb l’espectacle i l’endemà van tornar-hi. Va estar un any rumiant quin xou muntaria l’estiu següent. Ell havia vist els seus avis, gent de pagès, obrir ampolles de vi a cops d’aixada; i va començar a fer-ho, però amb cava i amb matxets com els d’en Rambo.

“Vaig complir el meu somni, perquè en Rambo mai se sabia com arribava i aquell dia vaig baixar en helicòpter”

Quina tisana preparava? La de la recepta de l’oncle: feta amb Cointreau, licor de préssec, conyac, suc de taronja i de pinya, angostura i cava brut. Les fotografies de Xavier Miserachs del Còctel Rambo, penjades al Restaurant Llafranch, són d’allò més descriptives: es veu com en Carles llança les ampolles amunt, es gira i les escomet al vol. Les festes a la platja del poble van anar creixent durant un quart de segle; havien arribat a aplegar 7.000 persones. Fins que van morir d’èxit, de tanta gent que hi anava, i l’Ajuntament va dir que prou. Això sí: en Carles es va poder acomiadar com volia: “Vaig complir el meu somni, perquè en Rambo mai se sabia com arribava i aquell dia vaig baixar en helicòpter”. Era l’agost del 2015.

L’arròs negre de l’àvia

“Serà, doncs, tan trist com vulgueu haver-ho de dir, però no hi pot haver bona cuina, no es pot somiar de menjar bé, si no es parteix del principi d’una cuina limitada a un determinat localisme”, va deixar escrit el prosista de Llofriu a El meu país. En aquest sentit, Pla també havia dit: “A una certa edat ens agrada menjar el que menjàvem quan érem criatures. La cuina de la mare, per dir-ho d’alguna manera”. La cuina de la mare o... de l’àvia. A en Carles, de petit, ja el feia tornar boig l’arròs que feia la seva àvia Maria, mare de la seva mare. Un arròs negre, per descomptat: “L’arròs negre és, creu-me, de Palafrugell”, assegura rotundament el propietari del Restaurant Llafranch. Al seu pare, en Josep, un dia se li va acudir posar aquest plat a la carta. A totes les cases en feien, però cap restaurant ho tenia al menú: “La meva àvia tardava dos dies: un per anar a comprar a mercat i l’altre per fer el sofregit”.

“No tot eren faràndules i xous; la meva mare va ser una peça clau pel que fa a la gastronomia de l’Hotel Llafranch, i va ensenyar els altres cuiners”

Actualment, aquest arròs és el plat de la casa. És negre per la base de ceba, sense gaire tomata, i no pas per la tinta de sèpia, que no se’n posa. La gràcia, detalla l’Adela, és el sofregit: “Has d’agafar ceba de Figueres, ben vermella, i que faci xup-xup, vigilant que no es cremi. Dues hores, eh! Si no, no surt; la ceba et quedaria negra i voleiant”. La qüestió, doncs, rau a deixar fer xup-xup; i això vol temps, paciència, atenció, ganes. Per al seu fill Carles, l’Adela va fer pujar el nivell de la cuina del negoci: “No tot eren faràndules i xous; la meva mare va ser una peça clau pel que fa a la gastronomia de l’Hotel Llafranch, i va ensenyar els altres cuiners”. Conversar amb ella és voler agafar una llibreta i apuntar-se totes les receptes que se sap de memòria i que ja havia après de la seva àvia: la del suquet amb patates, la sarsuela i, només faltaria, l’arròs negre, entre un llarguíssim etcètera. L’Adela afirma que el seu net, el fill d’en Carles i actual xef del restaurant, en sap més que ella: “Fa la cuina que ha après en aquests mons del Déu, però també, amb molta força de voluntat, va venir molt de temps dos dies a la setmana i fèiem menús. La cuina catalana la fa igual que jo. Allò que no s’ha de perdre, ja ho sap fer bé”.

L’Adela, ja jubilada, avui és la memòria d’aquells anys en què va començar tot. El seu altre fill, en Josep Maria, és el director de l’hotel, mentre que en Carles porta el restaurant amb l’ajuda del seu fill i la seva jove. Aquelles festes ja són història, la gresca queda restringida als caps de setmana de juliol i agost, quan un discjòquei punxa al restaurant i en Carles, amb les seves paraules, “s’atrinxera darrere la barra”. Queda la cuina de l’àvia; queda l’arròs; queda la gastronomia en mans de la tercera generació. Els plats que prepara en Carles Bisbe fill, l’aprenent de l’Adela; els plats que serveix en Rambo, amb totes les atencions del món, encara que la nit abans hagi anat a dormir a altes hores. Però les estrelles, de nit i de dia, continuen aquí.