Quan baixem de la muntanya a Sant Iscle de Colltort, a tocar de Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa), per fer unes fotografies als saurins Enric Colom Colom (Pruït, 1945) i Lluís Sarsanedas Bosch (el Pasteral, 1952) amb el company fotoperiodista Jordi Borràs, convenim que el millor d’aquesta feina és l’oportunitat que ens dona de conèixer petits mons i persones curioses, interessants, intel·ligents i anònimes que segurament d’altra manera no coneixeríem mai. I avui és un d’aquells casos. Baixem impactats.

L’Enric i en Lluís van plegats a tot arreu quan busquen indrets per trobar-hi pous d’aigua potencials. Com una parella de mossos d’esquadra. Són el binomi de l’aigua. L’Enric Colom ja va tenir una experiència reveladora de petit. “Quan estudiava a la Salle de Manlleu, el meu pare va fer un pou a casa a pic i pala, i va arribar un moment que no sortia gaire aigua, i resulta que un dels germans sabia trobar-ne. El va cridar i va venir a mirar-ho amb el pèndol i li va corregir el trajecte, i allò ja em va marcar.”

Fa una quinzena d’anys, amb en Lluís varen assistir a unes sessions sobre la qüestió a la Cellera de Ter amb el saurí Pere Espígol. “Jo, a en Pere, li vaig demanar que, amb tota la coneixença que tenia sobre trobar aigua i tantes altres coses, no podia ser que quan es morís s’ho emportés. I vàrem fer alguna sortida al bosc. Recordo que en Pere va trobar un camp magnètic molt dolent, i ens va dir que no ens hi estiguéssim massa estona, que allò ens carregaria molt les cames. Veient com anava el pèndol, va dir: «Gent, poca estona aquí i fora!»”, explica en Lluís. “A mi no em marcava res, el pèndol, i en Pere em va posar la seva mà al front durant un minut i ja va estar. Des d’aquell moment sempre més he detectat l’aigua”, completa l’Enric sobre el seu antic mestre saurí.

En Lluís s’ajup i des de la superfície s’alça a poc a poc sense deixar d’observar el pèndol. Quan porta una cinquantena de centímetres, el pèndol gira en el sentit de les broques del rellotge. “Això vol dir que a cinquanta metres ja tenim aigua”

No cal ser bruixot per fer de saurí. És bo tenir com més sensibilitat millor per captar les ones, això sí; però, sobretot, coneixement i pràctica. Un 80-90% de la gent pot trobar aigua, m’assegura en Lluís. “Altra cosa, però, és qualificar determinades vetes d’aigua, trobar-les encreuades, fondàries, aigua bona o dolenta o quantitat. Això ja és més difícil i cal molta pràctica i anar-hi amb algú que en sàpiga molt, com era el cas d’en Pere.”

En Lluís i l’Enric no surten només quan tenen encàrrecs. També surten a practicar. Fins i tot abans de sortir a buscar aigua per encàrrec, agafen un plànol topogràfic amb el punt concret on han d’anar i, sobre el mapa, ja es posen a observar el moviment del pèndol. Sí, sembla mentida, però els funciona. Plànol sobre la taula, un o dos gots d’aigua a sobre i a veure si es mou el pèndol amb molta cura i concentració, fins a marcar les vetes d’aigua amb un regle, d’acord amb la direcció del moviment. “És gros, eh! Costa de creure”, reconeix en Lluís. Però ja porten una quarantena d’encàrrecs i no s’han equivocat mai.

Ens arribem a un pou que varen descobrir fa temps, i en Lluís ens fa una demostració. S’ajup i des de la superfície s’alça a poc a poc sense deixar d’observar atentament el pèndol per veure si reacciona. “Ja tindrà ganes de moure’s, ja”, diu. I en efecte. Comença el festival a l’estil del pèndol de Focault, però ell no està per demostrar que la Terra gira, sinó que hi ha l’element bàsic perquè a la Terra hi hagi vida. “Mira, aquí hi ha un petit rajolí”, afegeix. Quan porta una cinquantena de centímetres, el pèndol gira amb ganes en el sentit de les broques del rellotge. “Això vol dir que a cinquanta metres ja tenim aigua.” Seguim. Va pujant i el pèndol quiet. Continuem. “Alerta! Metre seixanta, metre setanta. Ja tenim una altra veta d’aigua.” Per tant, a una distància d’entre 160 i 170 metres hi ha un altre ramal. Tot seguit es posa a mirar la direcció d’aquesta veta d’aigua fixant-se en el moviment pendular. El pèndol sentencia. És molt clar. I ara som en Jordi i un servidor els qui agafem el pèndol i ens movem a on hi ha aigua i a on no. Efectivament, el moviment del pèndol parla per si sol. Quedem bocabadats i esmaperduts.

Si el pèndol es mou per radioestèsia —la sensibilitat d’humans i animals per percebre radiacions, normalment amb l’ajuda del pèndol o les varetes—, a aquest parell de saurins els mouen més les ganes d’ajudar que no pas un esperit crematístic

Per detectar aigua sobre el terreny, l’Enric i en Lluís necessiten uns vint minuts de màxima concentració i estar separats l’un de l’altre a una distància mínima de tres metres per no interferir-se. Després, fan les comprovacions específiques per saber si l’aigua és bona o no per al consum de boca, el cabal aproximat, la direcció o el marge de profunditat. Com quan buscaven aigua a Llívia i ajudant-se del testimoni del pèndol, que es desenrosca per poder-hi posar a dins una petita mostra d’allò que es busca —en aquest cas, aigua termal—, en van situar un prop dels 600 metres i va acabar sortint una mica per sobre. Abans no situen concretament el pou, fan entre tres i cinc visites d’una hora, si els dies són nets i clars. I els dies de perforació també hi són per controlar l’evolució sobre el terreny.

Si obríssim el maletí del saurí, què hi trobaríem? Doncs dues varetes d’angle recte de 15 per 40 cm, que, si tanquen cap a dins, mostren corrents positius, i negatius cap enfora; un pèndol de metall del tipus biotensor que treballa horitzontalment; un pèndol de fusta de color negre mat, per saber si l’aigua és bona, i diversos pèndols convencionals de metall o amb un mineral.

El pèndol es mou per radioestèsia —la sensibilitat d’humans i animals per percebre radiacions, normalment amb l’ajuda del pèndol o les varetes—, que es remunta pel cap baix al 2600 aC a la Xina i a Egipte, i en l’època més propera, vers el 1430, quan un alemany deixa constància de l’ús de varetes per detectar vetes de carbó. I si el pèndol es mou per radioestèsia, al binomi de l’aigua els mouen les ganes d’ajudar, més que no pas un esperit crematístic. “Quan marques el pou, el perforen i surt aigua, la satisfacció no té preu, tant per a nosaltres com per a la persona que es gasta tants diners per fer un pou.” L’Enric recorda el cas del matrimoni del pou on ens hem desplaçat, quan, en veure sortir aigua, es va posar a plorar. L’Enric m’ensenya un vídeo d’un altre pou quan comença a rajar, que recorda molt els pous de petroli quan en comença a brollar or negre.

Quan reben una trucada ja s’exciten. “Això et dona força”, reconeix l’Enric. “Pensa que cada vegada que en localitzem un, de pou, és com encendre la metxa, i vols saber per on petarà”, completa en Lluís

A l’Enric i a en Lluís els encàrrecs per trobar aigua els venen tant de particulars com d’indústries, però també de qui, abans de comprar una parcel·la per fer-s’hi una casa, vol saber com orientar-la en la millor direcció per trobar els camps energètics negatius, o de qui, per exemple, dorm malament i necessita reorientar la posició del llit. Em parlen també d’un cas a Vilobí d’Onyar, d’un estudiant que no hi havia manera que es concentrés al despatx de casa i que, en efecte, tenia la taula mal ubicada. O del cas d’una dona que no dormia bé i n’hi va haver prou de moure el llit i al cap d’un parell de dies els trucava per dir que feia tant de temps que no dormia tan bé. I els corrents tant afecten persones com animals, com passa amb les vaques, que donen més o menys llet en funció de la ubicació i l’orientació de les granges.

L’Enric m’il·lustra sobre els corrents negatius Curry i Hartmann. “Els més dolents”, m’assegura, fins a l’extrem de comprometre la salut. El gat els busca i el gos no els suporta, els corrents Curry i Hartmann. Un senyal, per tant, és veure on reposen els gats i on no reposen mai els gossos.

L’Enric i en Lluís estan encantats de la vida amb aquesta tasca i, si d’ells depengués, n’anirien a localitzar cada setmana. Quan reben una trucada ja s’exciten. “Això et dona força”, reconeix l’Enric. “Pensa que cada vegada que en localitzem un, de pou, és com encendre la metxa, i vols saber per on petarà”, completa en Lluís.

Abans d’acomiadar-nos, en Lluís em vol fer una demostració un xic singular. Resulta que es va trencar el canell fa molts anys i hi porta una placa de ferro. Agafa el pèndol i el va desplaçant. El pèndol es manté quiet fins que detecta la placa subcutània. També sembla mentida, per a una persona com jo, i segurament tot és molt senzill, explicat per un científic que tingui clars els camps magnètics.

Quan baixo de la muntanya ni m’ha passat pel cap, però pocs dies després m’acabaré comprant el pèndol que mentre escric això tinc al costat. Ara només he de pensar què buscar, si aigua o respostes.