Històries

De què riuen al Paral·lel?

Josep Santpere, Elena Jordi o Pepe Marquès fan riure el públic del Paral·lel amb els seus monòlegs. De què parlen els primers protomonologuistes? D’on ve la seva manera de fer humor? A LA MIRA trobem algunes respostes a la fàbrica de l’humor català

per Laura Saula Tañà

De què riuen al Paral·lel?
A l’inici, seriosos, però estaven a punt de començar a riure. Així era el públic del Teatre Espanyol del Paral·lel entre el 1920 i el 1930. (Fotografia de Merletti Alessandro. Fons Josep Santpere. MAE – Institut del Teatre)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

De la mateixa manera que el concepte de bellesa canvia a través del temps, el sentit de l’humor es transforma i evoluciona seguint el pas de la història i de la seva societat. L’humor del Paral·lel, aquesta avinguda plena de sales d’espectacles que atrau bona part de la societat barcelonina a principis del segle XX i que és lloc de naixement dels primers monologuistes catalans, també té el seu propi sentit del riure. Un humor àgil i canalla, igual que la ciutat que l’acull.

En un primer moment, segons explica el periodista i professor de teatre Eduard Molner a la tesi El Paral·lel fent país. Impacte i percepció de l’oferta escènica del Paral·lel, 1892-1936, de la Universitat de Barcelona, l’avinguda és un entramat de fires i barraques on es respira un ambient de circ, gitano i flamenc. Som a finals del segle XIX i l’avinguda no està urbanitzada. Així ho explica el lletrista i articulista Rossend Llurba en una crònica de l’època: “El Paralelo continuaba siendo un suburbio alumbrado por escasos faroles de petróleo; carretera llena de barro, propicia a los gitanos que en ella instalaban sus campamentos y en esos campos abiertos la flanqueaban las tribus trashumantes donde los gitanos solían acampar”.

Les barraques de fira del Paral·lel, com aquesta del 1900, oferien tot un món de màgia, il·lusionisme i ventrilòquia. (Fotografia: Fons Germans Roca. MAE – Institut del Teatre)

Entre el fang i la faràndula, anar al Paral·lel és com submergir-se en un món fantàstic on es poden veure des de petites exhibicions esportives fins a estrafolàries mostres de ninots de cera i figures de terror que emulen algunes de les terrorífiques històries que es publiquen als diaris de successos. I mentre a peu de carrer l’ambient firaire dona vida als passejants, el gènere que triomfa dins del primer gran teatre que s’instal·la a l’avinguda, el Teatre Circ Espanyol, és la pantomima. Són herois muts i romàntics que, pintats amb la cara de blanc, s’enfronten a diverses adversitats. Unes representacions que es mostren allunyades del dia a dia del públic, que riu de les seves peripècies, però que en el fons els connecta amb el seu concepte de vida i la seva lluita contra les dificultats. Escenes tragicòmiques que els evadeixen de la realitat.

Tradició costumista

El que més agrada del ‘género chico’ és l’agilitat del diàleg, els acudits verbals i la vivesa de les peces musicals

Aviat aquest primer Paral·lel firaire i flamenc comença a conviure amb la presència del género chico, un espectacle que prové de la sarsuela i del sainet. Es tracta d’un xou constituït per peces dramàtiques breus, de caràcter costumista, amb parts dialogades i parts musicals cantades, que predominen sobre l’acció. El que més agrada d’aquest gènere és l’agilitat del diàleg, els acudits verbals i la vivesa de les peces musicals, que sovint ni tan sols estan relacionades amb la trama narrativa. És així com sorgeix l’anomenat “teatre per hores”, una modalitat en què l’obra es divideix per seccions i abarateix molt el preu de l’entrada, la qual cosa fa que l’accés als espectacles sigui molt popular.

Un món de varietats

Simultàniament també apareix un tipus d’espectacle que més tard és conegut com a “varietats” i que té una especial força a Barcelona. És un gènere parateatral, en què conviuen en escena diversos números aïllats, que van des del flamenquisme fins a l’ensinistrament de cacatues, passant pel funambulisme, encara que l’estrella indiscutible del xou és el cuplet i els seus cupletistes. I és precisament aquest espectacle el que esdevé tot un èxit entre la primera dècada i els anys trenta del segle XX, quan es comencen a gestar els monòlegs, amb artistes com Pepe Marquès, Josep Santpere, Elena Jordi o Alady.

“El cuplet català suposa la recreació d’un univers popular: obrer i menestral, i molt barceloní”, explica Teresa Serés, professora i autora de la tesi Els monòlegs de Joan Capri: un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització, de la Universitat de Lleida. Entre els autors de lletres de cuplets en català s’hi troba Rossend Llurba, Joan Misterio, Amichatis, Faust Casas, Miquel Poal-Aregall, Josep Santpere, Alfons Roure, Càndida Pérez, Mercè Seròs, Pilar Alonso o Rosa Hernáez. Es tracta d’unes lletres en què es parla de temes candents, com la vida del festeig entre els enamorats o la gana desmesurada de les parentes polítiques. Concretament, en el cuplet es presenta la mare com a exemple de golafreria, i en els monòlegs, aquest paper rau en les tietes.

“Amb el cuplet en català, la cançó catalana fa el salt de l’època preindustrial, bucòlica i

Un mirall de la societat

“Amb el cuplet en català, la cançó catalana fa el salt de l’època preindustrial, bucòlica i tradicionalista cap a la modernitat”

D’altra banda, segons explica Eduard Molner a la seva tesi, el cuplet català també és defensat com un tipus de cançó que pot educar els sentiments de les classes populars, alimentant-ne els instints patriòtics. “Amb el cuplet en català, la cançó catalana fa el salt de l’època preindustrial, bucòlica i tradicionalista cap a la modernitat. Els temes ja no són l’amor filial, la família, els localismes naturals, els aplecs..., sinó els tramvies, l’autobús, l’Exposició Internacional, el sindicalisme, l’enllumenat públic, la corrupció política, l’urbanisme, però també, és clar, l’amor carnal”, escriu a la tesi. Es veu, així, com la ciutat esdevé l’obertura a un nou món, que necessàriament implica la gran urbs, on allò que té més prestigi és el que ve de l’estranger i tot allò que sembla antic, depassat per la història i rònec té a veure amb l’entorn rural. Una barreja que sap conjugar molt bé el personatge d’en Nandu, un pagès encarnat per Pepe Marquès, un dels primers monologuistes catalans.

El perfil de la cupletista també és un personatge vital que sovint representa una dona que ha trencat amb els rols habituals d’esposa i es converteix en una dona moderna, però que no necessàriament vol dir feliç. És el cas de la Paral·lela, un personatge inventat per Joaquín Montero en clau d’humor que representa una noia sense gaire enteniment que es vol convertir en cupletista per fer diners fàcils i estar envoltada d’homes al servei de la seva bellesa i del seu art. La mateixa Elena Jordi també encarna aquesta mena de perfil en alguns dels seus diàlegs humorístics.

Fins als anys trenta la companyia de Santpere representa amb gran èxit sobre l’escenari el que es coneix com a “vodevil arevistat”

És clar que no només en els cuplets sorgeixen els primers monologuistes catalans. Altres èxits escènics, com les operetes, el music-hall i el vodevil són clau a l’hora d’entendre l’humor dels catalans que passen les seves estones d’oci a l’avinguda barcelonina. Josep Santpere i la seva companyia de teatre són una de les figures més importants en aquests gèneres, sobretot el vodevil, que inicien al Teatre Espanyol el 1919. De fet, fins als anys trenta la companyia de Santpere representa amb gran èxit sobre l’escenari el que es coneix com a “vodevil arevistat”, en què fins i tot s’inclouen números musicals que emulen les pel·lícules que es fan a Hollywood.

Humor de denúncia

El que és evident, segons explica la professora Teresa Serés, és que el monòleg sempre és una sàtira i una crítica dels costums d’una època. En aquest sentit, aquests petits monòlegs que sorgeixen espontàniament entre funció i funció, quan els primers monologuistes aprofiten els moments en què els artistes es canvien de vestuari, són recitats humorístics que sovint provenen d’altres gèneres com les cobles, les enramades brutes o els avalots. Però, sobretot, cal incidir en les cobles, que durant generacions serveixen a les capes populars com a instruments de denúncia, amb finalitat moral i crítica però amb una naturalesa satírica. I una altra ramificació d’aquest gènere serien les tradicionals cançons compostes oralment i destinades a fer un resum dels principals esdeveniments de l’any amb la voluntat de fer arribar les queixes dels estaments més humils, en què es glosen temes com l’anyada, les desgràcies o les festes celebrades.

Entrada de l’espectacle El meu bebé!, de la companyia d’Elena Jordi, el 1919. (Font: fons antic del Museu del Teatre. MAE – Institut del Teatre)

I què es denunciava a principis de segle XX? Temes com l’opressió de determinats sectors de la població, així com protestes contra la modernització de la identitat femenina estan a l’ordre del dia. I a principis dels anys vint els glosadors també expressen el consum abusiu de béns materials i la despreocupació per les conseqüències que això pugui tenir, a banda de fer sàtira sobre la vestimenta, sovint excessiva, que llueixen els jornalers i jornaleres. Per exemple, les gloses recitades durant els “Arguments de Sant Antoni a Artà” (Mallorca) entre el 1917 i el 1928 són destinades a criticar l’aspecte i el comportament del jovent de la vila. En aquests arguments es parteix del principi que la prosperitat econòmica és la causa de la relaxació dels costums i de la corrupció moral, un fet que propicia la representació de l’estereotip del jovent malgastador i consumista. Altres glosadors també fan sàtira sobre les fadrines, a les quals es retreu l’excés de zel pel seu aspecte, i s’escandalitzen especialment per un dels nous canvis estètics de les dones: tallar-se els cabells, un procés d’estetització femenina que es divideix entre la “dona coqueta” i la “garçonne” que es vol masculinitzar: “Se’n passegen pes carrers de fadrines una guarda amb sa cova ben tallada que venen de ca’s barber lo que les falta diré que també es ‘faiten sa cara”.

En el costumisme es presenten estereotips populars, com el sarauista o el ballador i balladora, el jove festejador, la promesa, la jove eixerida amb molta requesta, el jove amb aires de dandi, la fornera, la jove modista, el solista del cor, el “ricatxó”, el burgès desagraït o l’usurer

Tradicions populars

En realitat, tota aquesta tradició té com a principal protagonista el costumisme, el gènere estrella de l’època, tant en els espectacles com en la literatura. En aquest gènere també es recreen les festes i els ocis festius de tradició més popular de la Barcelona del moment, com la festa de Sant Antoni i els Tres Tombs, la Pasqua i les caramelles o la nit de Sant Joan. També s’evoquen llocs del Raval i de les vies adjacents, com les Rambles i la Ronda, i s’hi presenten estereotips populars, com el sarauista o el ballador i balladora, el jove festejador, la promesa o la xicota, la jove eixerida amb molta requesta, el jove amb aires de dandi, la fornera, la jove modista, el solista del cor, el “ricatxó”, el burgès desagraït o l’usurer. I enmig de tot aquest ampli ventall de personatges populars, es parla de temes mundans com la sexualitat, el menjar i el beure exquisits, la festa o el joc, sempre amb el to predominant de la sàtira jocosa.

I tot plegat té lloc en un marc de fons on, en la realitat més immediata, es produeixen un seguit de canvis socials, com les migracions del camp a Barcelona, la modernització de la societat catalana i els efectes de la Gran Guerra. Una regeneració de la societat que té com un dels seus punts neuràlgics el Paral·lel barceloní, un nou marc de la ciutat on l’humor que demana la menestralia urbana marca el rumb de les següents generacions de monologuistes catalans. Una font d’humor ininterromput i que continua, d’una manera o una altra, amb la boca ben oberta.

El Paral·lel a vista d’ocell a principis del 1900, quan l’avinguda encara s’anomenava Marqués del Duero. (Imatge d’Àngel Toldrà Viazo, cedida per l’arxiu del CCCB)

 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris