Aquesta entrevista es va començar a escriure l’estiu de 1996. Balaguer, ciutat tropical. Juliol de ni dona ni caragol. Aquí no fa calor: suar és existir. El silenci un termòmetre. Les nits eren tendres. I tothom semblava un nino infantil al qual s’apaguen les piles però continua avançant a càmera lenta cap a la foscor. Jo agafava el cotxe després de sopar. Suava i fumava. Patrullava la ciutat. De dia no parava anant amunt i avall de la comarca. Era Superman: era periodista. I a la nit també volava. 

Tenia dinou anys i era el corresponsal de La Mañana durant l’estiu. Era un noi tímid de pel·li americana. D’aquests d’American Grafitti ballant a ritme dels semàfors de mitjanit. Sortia a caçar. A veure si trobava alguna cosa per a la pàgina setmanal del diari que havia d’omplir. Hi havia molta vida on no es veia res. A l’estiu tota cuca viu, i els llangardaixos, i les puces, i les serps, i els marsupials... Balaguer era Blue Velvet. Com a les pel·lis de David Lynch, com a la vida, hi havia un Balaguer de dia i un Balaguer de nit. Agafeu-vos fort al volant: Balaguer era una de les capitals de la nit de Catalunya. Balaguer era la rehòstia consagrada. Tothom venia a Balaguer. Tothom volia venir a Balaguer. Tothom era a Balaguer. Sí, era així. 

Balaguer no parava de fer coses. De muntar saraus terrenals, de construir imaginaris celestials, d’edificar pistes d’enlairament sideral, de fer bullir l’olla de les ganes de viure. Només uns breus apunts d’aquesta skyline: 50 Hores d’Art Català a Balaguer, Balaguer Ciutat Tropical, Balaguer Underground, Weekend Internacional de Rock-and-Roll, Dr. Martens International Ska Festival, Transsegre... Darrere, una galàxia de desenes de pubs, de locals, de búnquers de la música portes endins i enfora, balcons de nit per a tots els noctàmbuls: Rosaleda, Wight’s, Glorys’s, Eclipse, Eivissa, Ubbe, Sala Planeta, Berlín, Merkantil Cubatera, Sòcol, Adagio, Sifó, La Gasolinera, Tràfic, Chicago, Zeppelin, Cats, El Cèntric, Fleming... I al fons, però brillant, un ecosistema de grups propis amb una biodiversitat de natura exòtica: Rehenes, Tunísia, Octubre, The PK2, Mala Vida, Mocos Rojos, Etílics, Los Inquietos, Farcits, Lladres, Hot Numbers, No Tiene Fe, The Sake... Mireu les estrelles.

Balaguer formava part d’un país original, únic, inigualable. Una geometria de Via Làctia on la religió de neó de la nit ha tingut més fidels per quilòmetre quadrat: Mollerussa (Big Ben, Músic, Túnel...), Lleida (Wonder, la zona dels vins...), Fraga (Florida 135), Agramunt (Kipps-Waikiki), Tàrrega (El·lipse...) i, clar, Balaguer, amb unes singularitats nocturnes autòctones: tothom podia tenir el seu local per estètica i música (rockers, heavies, punks, mods, gòtics...); tot era a tocar, caminant i gratuït: saltaves de local com qui salta de rajola en un joc infantil. I hi havia una alegria, una energia de central nuclear existencial. Tot semblava possible: ser periodista, ser músic..., ser. Quan tot era possible. El dia que semblava que tot era possible... 

Un d’aquells dies vaig baixar del cotxe. Em deien que a les nits un paio feia concerts solitaris. Que era una cosa no vista. Diferent. Única. Al carrer del Pont. Els porxos són la platja de Balaguer que mira el Segre, que no és un riu, és un mar d’argonautes eterns. Les llumetes de coca de recapte elèctrica són salvavides; els mosquits transportant missatges urgents amb llanxes aèries; la marinada, clenxant, fent de telonera, i la lluna al vas és un glaçó. Tot aquell fum com cortines obrint l’espectacle de la nit. En vaig dir “amanides de canuts”. Les taules plenes de plats amb canuts bufet lliure. Graons per on enfilar-se per morrejar sense parar la nit. Tot era lent allà... “Fúmate un canuto al lado del bar del California.” Es feia dir el Gitano de Balaguer, però realment era Joan Porta Salse. Ningú sabia per què. Sol. Sense mirar a ningú. Molts reien. Però d’altres ploraven. No sabies si era una comèdia o un drama. Funàmbul de la pista. 

El Gitano de Balaguer zigzaguejava per la sirga anant d’un bar a un altre. Com un pelegrinatge. Com una missa. Com una lletania. El 1995 havia gravat la seva primera maqueta (no s’edita fins al 1998). Aquell dia d’estiu de 1996 arrossegava, desfent-se, intentant no caure, la seva fe fins allà. Ell i la seva guitarra. Sols. Des d’aquell dia sempre els he vist sols. Continuen sols. Aquells anys vuitanta i noranta d’explosió atòmica balaguerina universal es van esfumar, es van fumar. Tot ha marxat i ell continua. Ell s’aferra a la seva guitarra com una salvació. Quan s’ensorra tot, tots ens agafem a la nostra barana de ferro particular. No us deixeu anar mai. Ni que cremi, roent, ardent. No mireu als costats. Mireu endavant, sempre. Perquè hi ha un dia que sembla que tot és possible. I tots ens hem de salvar. Ho explica des de 1996 el Gitano... 

—Joan, em deies ara que tu des dels vint anys que estàs malalt. Quina edat tens?

—Als vint anys em vaig posar malalt, fa més de vint anys, en fa 36. Ara tinc 56 anys.

—Ben portats, eh!

—Bueno, perquè vaig deixar els vicis i les coses de mala vida.

—I com és que et vas posar malalt?

—Doncs per un disgust, de tot. De debilitat, sense futur, sense expectatives. Jo volia dedicar-me a la música i no hi havia sortides per al que començava de zero. I no coneixia ningú i em va agafar una depressió molt forta, degut a la debilitat, com menjar poc, o tocar la guitarra pels carrers demanant almoina. I a més, vaig entrar amb unes substàncies tòxiques i la debilitat es va ajuntar amb l’esquizofrènia.

—Quan eres petit ja volies ser músic, oi? Volies ser Jonny Cash, no?

—Elvis Presley.

—Primer Elvis, per què?

—Elvis perquè era el primer que vaig conèixer. Amb onze anys. Vaig sentir la música en un cotxe.

—Quina cançó? Aquella d’“El rock de la presó”?

—Sí.

“Vaig notar una vibració especial. Quan sentia, al bar dels meus pares, els gitanos com sonaven aquelles guitarres i la gent allà fent palmes, ballant, aquelles cançons...”

—Tu eres al cotxe i què? Senties la música i què vas notar?

—Vaig notar una vibració especial. Quan sentia algun company tocant-la, al bar dels meus pares, al Secà de Balaguer, fent bolos de gitanos que llogaven el local als meus pares, per a la boda, o per a la comunió. I també m’agradava com sonaven aquelles guitarres i la gent allà fent palmes, ballant, aquelles cançons...

—Quines cançons recordes dels gitanos?

—No sabria dir-te exactament, perquè fa molts anys, però suposo que de flamenco o així. Hi havia dos guitarres i un que cantava. I els gitanos, el jovent, anaven turnant-se: ara balla un, quan ha acabat de ballar surt l’altre... I anaven turnant-se. Però sempre hi havia algú ballant. Jo tenia deu o onze anys.

“Volia comprar una guitarra. Jo no sabia ni que es deia guitarra allò. Només sabia que era un tros de fusta que sonava i feia soroll. I la feina va ser meva per trobar la primera guitarra”

—Tu allà ja volies ser músic?

—Volia comprar una guitarra d’aquestes. Jo no sabia ni que es deia guitarra allò. Només sabia que era un tros de fusta que sonava i feia soroll. I la feina va ser meva per trobar la primera guitarra. Jo vaig anar a collir fruita molts anys, després de sortir de l’escola. A l’escola era molt molt bon estudiant. Treia nous i deus sempre. I és clar, a casa meva, els meus pares tenien deu fills i mentre no portessis problemes podies fer el que volguessis, vull dir, hi havia molta llibertat. I a base d’estudiar i treure bones notes, perquè algun dia se’n reien els meus pares, em vaig comprar una guitarra gràcies a collir fruita i estalviant, i un mètode de guitarra per aprendre’n. Perquè clar, ara qui m’ensenya a tocar la guitarra? Vull dir, és complicat.

—Quina edat tenies quan vas comprar la guitarra?

—Dotze anys.

—Anaves als dotze anys a collir fruita? On collies?

—A l’Horta d’Avall, a l’Horta d’Amunt. A cal Mangelo, a cal Profitós... I quan vaig tenir la guitarra i el mètode, que anava amb un casset i un llibret, doncs a tocar a l’habitació. Llavors ja vivíem a baix, a Balaguer, perquè vam traspassar el bar. Aprenia les notes de la guitarra. I tocava l’“Himne de l’alegria”, que estava a la partitura del llibret aquest. Però també hi havia alguna cançó ja de rock-and-rolillo, que això ja m’agradava més, com “La vall del riu vermell”. També hi havia “Noche de paz” que era facilota, aquella també la vaig aprendre. I un dia ma padrina em diu: “Només fas que el ruc, amb això. Porta, que això es toca així”. I clonc, clonc, clonc... Això em va obrir la xispa. Em va dir: “En lloc de fer així, cli-cli-cli..., buscant la nota”.

—Això ta padrina t’ho va dir?

—Perquè ella havia voltat per França després de la Primera Guerra Mundial i havia vist concerts de guitarra. Ella va anar allà a donar tombs i a viure la vida. Es deia Dolors.

—I la padrina Dolors et deia pam, pam, pam, pam...

—Sí, i jo feia clic, clic, clic... I llavors vaig caure en la idea que els gitanos sempre n’hi havia un que rascava i després n’hi havia un que feia xim, xim, xim... I llavors vaig entendre algo més i em va obrir la llum per rascar només mentre cantava. I vaig estar uns anys així, fins als catorze o quinze. En aquell moment hi havia un grup a Balaguer que es deia Àtic, on tocava un tal Mario, que era coix i anava amb el cabell llarg i era molt protestant, molt antisistema, i va ser dels primers que vaig conèixer. I ell als concerts tocava de cara al públic, per protestar contra el feixisme i tot allò que es feia abans. Et parlo en temps de Franco.

—On es feien aquests concerts?

—Per Balaguer o per la zona. Era un grup de versions i cançons seves, així angleses dels Beatles, o dels Smith.

—A quins llocs es tocava a Balaguer?

—A La Barberia. Era el primer pub que hi va haver així en plan hippies. Bueno, que la gent eren hippies. Allà al carrer Sant Lluís, entrant a la plaça l’Alguer.

—Hi havia més grups en aquell moment?

—Hi havia la Girasol... Jo vaig estar uns anys anant a classes de guitarra quan sortia de treballar. Aleshores treballava en una finca a Lleida, tenia una feina més estable, i allí feia un braçal que donava el tomb a la finca i quan acaba de llimpiar el braçal al final de la finca ja havia crescut a l’altra punta, on havia començat, i anar donant tombs a aquell braçal traient l’herba, tallant l’herba i traient-la del braçal cap a la riba i quan pujava amb el tren a les set del matí m’emportava la guitarra amb les partitures i a l’hora de dinar, que tenia dues horetes, estudiava un rato. I així vaig estar bastants anys. I quan vaig veure que ja ho tenia mig afilerat, que el José Luis Escuer, que era un professor i que recordo que em va fer aprendre bastantes coses de la música, doncs vaig fundar els Mocos Rojos, amb l’Eusebi i el Pere Sàrries.

—Quin any era?

—Vuitanta pocs. El 86.

—Què volíeu fer amb els Mocos Rojos?

—Doncs com el Kortatu, Eskorbuto, La Polla Records i tots aquestos. Algo paregut, però encara molt més passat de voltes que ells, perquè aleshores lo que més vacil·lava era lo que més passat de voltes era. I vam fer cançons com “Me paso al jaco”, “Amor perruno”, “Mania persecutòria”, “Duelo gitano”, “Bulerías primera, bulerías primera”. Era el “cavall, cavall”, però amb més música. I venia gent als nostres concerts...

“Em presento amb un casset que havíem gravat amb un radiocasset al local on assajàvem i el van escoltar i vam trobar un concert... El que passa és que no vam quedar gaire bé i per això no en vam trobar més”

—On tocàveu?

—Tocàvem a les festes majors, al Campell una vegada i jo em presento amb un casset que havíem gravat amb un radiocasset un dia allà al local on assajàvem i el van escoltar i un dia vam trobar un concert... El que passa és que no vam quedar gaire bé i per això no en vam trobar més. Pensa que érem jovenets, jo tenia setze o disset anys. I, bueno, ens van donar 80.000 pessetes i vam comprar alguna cosa més per al local, vam repartir els beneficis i així vam anar fent una temporada. Però llavors jo me’n vaig anar a treballar a un barco i vaig deixar d’anar a les classes del José Luis Escuer, perquè ja havia plegat, i llavors hi havia un tal Carlos Tena, que donava classes de guitarra, però aquell tocava amb dos dits i vaig estar un dia o dos amb ell, però després ja vaig marxar a treballar al barco. I ja vaig portar la guitarra i el material que tenia per estudiar al barco, i vaig acabar d’aprendre una mica. Allí hi vaig estar uns anys. Però al barco sempre estava marejat...

—Però què hi vas anar a fer, en un barco?

—Perquè em feia il·lusió navegar i estar al mar i anar a la platja i posar-me moreno, i lligar. Sobretot per lligar.

—I lligaves molt o què? Te’n vas fotre un fart?

—Bastant, bastant...

—Sí? Te’n vas fotre un fart?

—Un fart, un fart... Sí, més que a Cuba.

—Però per on anava el barco? Per la costa catalana?

—Sí, la costa catalana, les Illes... I als estius fèiem xarxes per als clients de l’amo del barco, que el llogava els estius. Per xarxes a gent que volia anar de vacances i portàvem la família Suárez o així.

—Què vols dir? El president espanyol Adolfo Suárez?

—No sé si era el president o família d’ell.

—I què hi foties, allà, tu?

—Jo fotia apujar i abaixar veles, estirar cordes, rentar els plats, regar amb aigua dolça el vaixell quan arribàvem al port perquè no quedés el salnitre damunt de la pintura de la coberta... Tot això era el més fonamental, baldejar el vaixell cada cop que arribaves al port.

—I lligar...

—I lligar i bones paelles, a Cambrils, o a Formentera, on feien unes paelles boníssimes.

—Quant temps vas estar amb això?

—Set o vuit anys. Això als estius. I els hiverns aprenia a tocar la guitarra, anava tocant la guitarra. I quan vaig tenir divuit o dinou anys, que ja era major d’edat i podia fer el que volgués, perquè al vaixell hi vaig anar amb consentiment dels meus pares. Jo era com si fos el fill de l’armador, tenia un tracte especial. A mi el vaixell m’agradava, però també m’agradava la música. Quan veia per la tele que sortien els artistes, els grups de moda, com la Movida Madrileña, doncs jo volia ser un més allí. Havia creat els Mocos Rojos però volia també ser un artista més.

—Quins eren els teus referents musicals en aquell moment?

—Una part Johnny Cash, Elvis Presley... I aquí, d’Espanya, hi havia el Ramoncín, els Rebeldes, el Loquillo... I també m’interessava tot això. I les meves cançons, les tocava primer amb una guitarra acústica amb una pua mentre vaig ser cantant dels Mocos Rojos i compositor. I després d’agafar l’esquizofrènia i patiments i tot això vaig tornar a inicià’m, però aquesta vegada amb una guitarra espanyola i tocant amb les mans com me va ensenyar ma padrina. I va sortir aquí una espècie de rumba-rock estranya, que és el que faig ara.

—Això cap a quin any? Tu recordes l’any que agafes l’esquizofrènia?

—Això va ser cap al vuitanta, 82 o 83, potser.

—I tu recordes el que et va agafar?

—Sí, sí, una al·lucinada que em va durar un mes. Fins que algú se’n va adonar i em va portar a un psiquiatre...

“Quan ets un malalt mental i saps que et portaran a l’hospital, saps que et tancaran, i t’agafa una por com si fossin tots experimentadors nazis de la guerra mundial que et fan anar de conillet d’Índies”

—Però això et va agafar de sobte?

—De sobte, és que això no avisa. A les malalties mentals no te n’adones, que estàs malalt. Tu et penses que la gent s’ha tornat boja, i et comença a fer por i pateixes molt. I d’aquí venen cançons que faig i que parlen d’això, d’estar tancat, entre quatre parets o del pensar “d’aquí poc em tancaran”. Quan ets un malalt mental i saps que et portaran a l’hospital, saps que et tancaran, i t’agafa una por com si fossin tots experimentadors nazis de la guerra mundial que et fan anar de conillet d’Índies i penses coses que no són. Tu estàs convençut que els policies són nazis i els metges volen experimentar amb tu com a conillet d’Índies, i t’agafa molta por, i aquesta por es tradueix en el patiment que ets un malalt mental.

—Quant temps vas estar a l’hospital?

—El primer cop, tres mesos i mig. Amb vint anys. Era molt antiquat el medicament que hi havia en aquells temps, i fins que vaig estar estabilitzat vaig ser-hi tres mesos i mig. Vaig entrar i la vaig liar, tanta pajarraca, tan forta, que m’hi van haver de posar a la força. Jo no volia anar-hi i no sabia res, la meva família tampoc sabia, els meus amics tampoc sabien res perquè no se’n parlava, de coses mentals, com se’n parla avui en dia. La gent no estava al dia de les coses. I el malalt mental era tractat de drogat, o d’alcohòlic, o de persona de mala vida. Allà vaig conèixer una sèrie de malalts que cada vegada que hi vaig em trobo els mateixos. A Lleida, al Santa Maria. I vull agrair a tots els metges i zeladors que m’han acompanyat aquests anys en les meves estades per allí, la bondat que m’han fet també.

“I de tant en tant avisen la policia amb alguna recaiguda i em dura poc el patiment, però el primer cop va ser dos o tres mesos deambulant, menjant pels pobles una poma o no menjant, perquè no me’n recordava, de menjar; no me’n recordava de res...

—El diagnòstic era esquizofrènia?

—Esquizofrènia. Psicosi i esquizofrènia, esquizofrènia paranoide... Però si fa o no fa era esquizofrènia. L’esquizofrènia és una telepatia, sents unes veus. Ara et miro a tu i tu m’estàs dient: “Ets un fill de la gran puta”, i per mi això és lo que he sentit i d’això n’estic convençut, i a lo millor no et contesto per telepatia, sinó parlant-te: “Què m’estàs dient? El fill de la gran puta ets tu”. I és clar, estàs aquí pensant d’anar a treballar i estàs fent un cafè al bar i et diuen això a les set del dematí, i tu no has dormit en tota la nit, doncs penses: “Aquest paio és un drogat. Què li passa? Millor truco a la policia”. I de tant en tant avisen la policia amb alguna recaiguda i em dura poc el patiment, però el primer cop va ser dos o tres mesos deambulant, menjant pels pobles una poma o no menjant, perquè no me’n recordava, de menjar; no me’n recordava de res...

—Has estat entrant i sortint de l’hospital durant molt temps?

—Doncs cada temporada, quan tinc un disgust fort, he estat quinze dies o vint dies per posar-me els medicaments a puesto i estabilitzar-me.

—Fa temps que no hi vas?

—Des de que es van morir els pares, el 2014.

—Però des dels vint anys fins al 2014 has estat entrant i sortint temporades...

—Sí, una temporadeta.

—Devien ser difícils, aquells anys, no? Perquè tu volies ser músic i era com si no poguessis ser músic...

—Bueno, per ser músic t’hi has de dedicar professionalment, per ser músic de conservatori. Com si fos una carrera de metge o d’advocat, una carrera que podies optar per fer. Però a mi m’interessava tocar per passar-m’ho bé, i com que anar al conservatori ho veia molt complicat... També m’hauria agradat anar al conservatori, però havia de comprar un instrument car i de qualitat per a les classes, i havies d’aprendre, a part de la guitarra, doncs el violí, el contrabaix, la viola, el violoncel... I jo amb la guitarra en tenia prou i no volia aspirar a tant, perquè vaig veure que era molt complicat econòmicament i que tenia de treballar i tocar alhora. I vaig anar a l’escola taller i vaig estudiar de “cantería”, i a les tardes feia de paleta.

—I quan neix el Gitano?

—El Gitano neix quan, després de l’escola taller, vaig conèixer un tal Marc, que munta tendals i persianes, que volia fer un grup, que van ser Els Farcits, i em van demanar que anés a assessorar-los, que jo sabia alguna cosa de música, i per ajudar-los una mica per fer cançons, i volien gravar una maqueta i tal. I ens vam fer amics i vaig anar cap allà. I els hi vaig fer unes classes així improvisades per damunt, al de la guitarra sobretot, perquè els altres més o menys ja estaven afilerats. I li vaig ensenyar, al de la guitarra, una cançó, “El hijo del Lechero”, que parla del municipal, de son pare, que era “el Lechero”, que quan assajàvem amb els Mocos Rojos sempre venia perquè no féssim soroll, perquè hi havia gent que dormia.

—Sempre venia amb la moto!

—Sí, sempre venia amb la moto i n’estàvem tips, d’aquell home, perquè teníem feina, teníem d’assajar, teníem compromisos i ho havíem de fer bé. I sempre coincidia que quan ell canviava la guàrdia nosaltres estàvem assajant, i com que vivia per allà a prop, de camí a l’ajuntament parava al nostre local. Cada tarda ens tallava el rotllo i jo li vaig fer la cançó aquesta, “El hijo del lechero”, perquè el Lechero ja tenia una cançó feta, que és el “Lechero, ero, ero, ero...”.

—Això quin any era?

—Això, principis dels noranta, jo tenia 26 o 27 anys.

—Neix en aquest moment el Gitano? Però per què el Gitano?

—Per tocar els collons als gitanos. Perquè tenen molt orgull i moltes coses que no toquen enlloc. Era una mica de protestar contra aquesta ignorància de cultura que artísticament és molt bona; hi ha gitanos molt cultes, molt bons estudiants i molt treballadors... No és en contra dels gitanos, sinó contra aquestes arrels del masclisme, per exemple. O que tenen dret perquè són gitanos; se té dret o no se té dret per la llei de tothom, i els teus drets acaben quan comencen els dels demés. Jo tenia entès això perquè m’ho van ensenyar a l’escola, i n’hi ha algun que no li quadra això. Per això vaig fer la cançó d’“Amor perruno”, i després vaig gravar el disco Cuando queráis... Però al principi, quan els gitanos se’n van enterar i va sortir la maqueta Problemes de nas, doncs van dir que com és que “te llamas el Gitano si no eres gitano”, no ho entenien. I jo els vaig dir: “És un nom artístic, com el Loquillo, que tampoc es diu Loquillo”. I em deien: “Pues no lo entiendo, tío, no lo entiendo”. No ho entenien. Jo visc al seu barri i ja em coneixen des de fa més de vint anys i els agrada i em saluden i tal.

—Per això el nom de Gitano?

—Em vaig posar el nom de Gitano per això. I després, per especificar que no es confonguessin de gitano, que de gitanos n’hi ha molts, em vaig dir “el Gitano de Balaguer”. Que vegin que soc jo.

“Quan estic tocant la guitarra els gitanos m’inviten a que toqui alguna cançó meva per a ells”

—I t’hi portes bé, amb els gitanos?

—Tota la vida m’hi he portat bé! Abans, al principi, els primers anys que vivia allí, em demanaven un cigarro, calés, o el que sigui. És aquesta cultura, aquesta manera. Ara, quan estic tocant la guitarra, m’inviten a que toqui alguna cançó meva per a ells.

—Toques amb els gitanos?

—Em deixen la guitarra i els hi toco una cançó. Allí a la plaça. Ara potser no tant perquè hi ha més control policial, però anys enrere cada tarda feien lo sarau allà de musiqueta. I anant cap a casa em deien: “Eh, Gitano, ven a tocarnos alguna canción”. Jo en tocava alguna, per exemple del Peret o així, aquella de  “la fiesta va a comenzar y tengo orden severa que el que venga como quiera no dejarlo entrar...”. Aquesta els agradava, i després alguna del Manzanita, coses així.

“Els gitanos diuen que soc l’únic paio que s’ha integrat als gitanos”

—Ets un gitano més?

—Ells diuen que soc l’únic paio que s’ha integrat als gitanos.

—I tens amics gitanos?

—Sí, sí. Allà, al Porxo de Salut Mental, que hi vaig jo a les tardes, quan me sembla, allí ve un gitano que es diu David i també toca la guitarra. I un dia li vaig explicar una mica els acords i el solfeig i així... Senzillet, eh?, l’escala do-re-mi-fa-sol-la-si... No hi va haver res a fer-hi. Mira que ell toca una cançó, per exemple “Elena tiene bombón, bombón ha tomado Elena...”, i sona bé amb la guitarra, però clar, la guitarra aquella té un bastó amb una goma que li fa de cejilla i clar, quan vol afinar la guitarra, puja o baixa el bastó per una cançó o altra. En lloc de fer-ho com jo, que l’afino com s’ha d’afinar, amb el diapasó, que fas clic a l’orella, ells ho fan així.

—I el Gitano treu la primera maqueta, Problemes de nas, el 1998. I què passa a partir d’aquí? Perquè llavors canvia una mica la teva vida, no?

—A partir d’aquí, una nit d’esdeveniments a Balaguer... Feien concert els Trons, que era un motoclub. Jo anava al seu local, era el caixer de la nevera... Fins que un dia vaig agafar un brot psicòtic i em vaig emportar la caixa i vaig buidar la nevera i vaig desaparèixer.

“Quan vaig sortir del psiquiàtric vaig tornar els diners i vaig omplir la nevera. I van fer un concert i em van llogar”

—Déu-n’hi-do! Tres en un!

—Ha, ha... I quan vaig sortir del psiquiàtric vaig tornar els diners i vaig omplir la nevera. I van fer un concert i em van llogar, em donaven 5.000 pessetes i a mi ja m’estava bé. I uns okupes a Balaguer també sempre em llogaven cada any per la Nit de Rock... I van venir uns periodistes de Madrid, de Radio, 3 a fer un reportatge, i em van conèixer en un concert, em van sentir, i van veure que hi havia maquetes per vendre allí a la barra i me’n van comprar una i la ficaven per Radio 3. Aleshores vaig conèixer el que em va fer de mànager, en Toni Trash, en Toni López, i em van invitar els de Radio 3 a Madrid a gravar un disco, que va ser Cuando queráis, ja en un estudi més professional. Tot i que la primera maqueta, Problemes de nas, l’havíem gravat ja en un estudi amb un tècnic molt bo, un suís que estava afincat en un poble al Pirineu i tenia una sala preparada per gravar gravacions amb casset. I vam estar una nit allí amb un noi que és el que s’encarregava de gestionar la casa dels okupes més o menys. I, bueno, anar fumant porros i anar gravant. Fins l’endemà, que ja vam baixar amb la gravació feta.

—Perquè la primera maqueta aquesta, te la van pagar els okupes?

—Sí, sí.

—Els d’aquí Balaguer, els que eren a la via del tren?

—Sí, sí, els que estaven a la casa aquella de la via. Això va ser el principi d’okupar-la.

—I com és que te la van pagar?

—Doncs els hi agradava el que feia, perquè jo cada dia estava allà tocant la guitarra per a ells. Feia les cançons allà amb ells.

—I per què hi anaves, allà?

—Doncs perquè m’invitaven. Jo tocava la guitarra i ells em passaven el canut sempre, primer a mi.

—Perquè tu aleshores ja consumies?

—Consumia. Vaig consumir fins als 42 o els 43 anys. Des dels 18 anys, que ja era major d’edat, fins als 38, 40, 42…

“Vaig començar deixant l’alcohol i després la perica, l’speed, l’MDMA, la ketamina i totes aquestes coses. Els bitxos, los bitxos no són bitxos que volen, són LSD...”

—Canuts sobretot?

—De tot, de tot. El que passa és que vaig començar deixant l’alcohol, que era el que més mal em feia, perquè la barreja del medicament amb l’alcohol… I després la perica, la vaig deixar al mateix temps, l’speed, l’MDMA, la ketamina i totes aquestes coses. Els bitxos, los bitxos no són bitxos que volen, són LSD. Que quan parles de bitxos sembla que parlis d’allò que menges per esmorzar.

—Sí, sí, aquest és un bitxo químic. Un bitxo que puja...

—Aquests bitxos em van donar peu a tornar a recaure. I per això vaig deixar totes aquestes coses. I llavors m’aguantava amb la marihuana i vaig estar potser deu anys fumant porros. Però en fumava vint diaris per aguantar i no tocar lo altre.

“A primera hora ja començava. A vegades m’aixecava a mitja nit i havia de fer un canut per poder agafar el son. I treballava de paleta. Deu hores al dia. Jo era el xofer de l’empresa i portava els treballadors”

—Vint diaris! I a primera hora ja començaves?

—Sí, a primera hora ja començava. A vegades m’aixecava a mitja nit i n’havia de fer un per poder agafar el son. I treballava de paleta amb l’Apolonio, Construcciones Apolonio. Deu hores al dia. Jo era el xofer de l’empresa i portava els treballadors.

—I si anaves fumat tot el dia com els portaves?

—Pobre de tu, com anava! Llavors ja van inventar lo del palillo, però aquí encara no en tenien. De vegades em paraven, em feien bufar i com que l’alcohol ja l’havia deixat només podia marcar marihuana. “Llàstima que no tengamos el palillo”, deien.

—Això, quina edat tenies?

—Llavors tenia trenta anys. I d’aquí vaig anar a Cuba, on gravo La máquina de ensofatar, el 2001; després Bufador, el 2003, i el 2011 Diumenge de grams...

—Això t’anava a dir... Problemes de nas, La máquina de ensofatar, Bufador, Diumenge de grams, Grams èxits… Què hi ha aquí? Intentes explicar alguna cosa amb tot això? Amb tots aquests discos...

—Intento explicar un neguit que té molta gent. I que vagin al tanto amb aquest neguit. Jo només estic fent la rematació, el remate, la guinda del pastel, que és això de “no vull anar a Lleida que tinc por que em tancaran i quatre parets que són casa meva. I un munt d’esperits em fan de teulada. I a dalt a l’esgolfa no s’hi pot fer gran cosa, que està plena de pardals que només fan nosa”...

“Doncs que si es volen desfogar d’alguna manera, si volen tocar el tema de la droga, del tòxic, que tinguin en compte que després s’ha de deixar, això. No es pot aguantar tota la vida, aquesta càrrega”

—Anem a pams. Neguit. Quin és aquest neguit que tothom ha de vigilar?

—Doncs que si es volen desfogar d’alguna manera, si volen tocar el tema de la droga, del tòxic, que tinguin en compte que després s’ha de deixar, això. No es pot aguantar tota la vida aquesta càrrega. Hi ha d’haver una edat que has de fer un pensament. Vull dir, si te’l prens per provar-lo molt bé, però que tinguis en compte que hi haurà un dia que hauràs de baixar del ruc. Encara que et quedin tres mesos per morir... Encara que estiguis allí a l’hospital a la camilla i que no puguis sortir, que estiguis tan fotut, tan fotut, allí no te’n donaran. I val més arribar a una edat, com vaig fer jo, 35 o 40 anys, i començar a afluixar. I ara estic net amb 56.

—Tu no consumeixes des de quina edat?

—El 2018 vaig deixar la marihuana, que ja va ser l’últim que em quedava. Ara em queda el tabac, que d’aquí poc també el deixaré. I coca-cola, cafès amb llet, tallats… És l’únic que faig.

—Per tant, fas una cançó protesta contra això?

—Faig una cançó protesta per protestar dels que s’aprofiten d’aquestes coses. I informar la gent que el camí correcte és aquest i que arriba un moment que has de baixar del ruc.

—T’haurà de trucar Salut de la Generalitat...

—D’això es tracta. M’interessa treballar per a la Generalitat. Això és lo que vull fer. El projecte és aquest. Per això vaig al Porxo de Salut Mental. Fa dos anys que faig gires pels pobles explicant la meva experiència i cantant aquestes cançons. Ha arribat un punt que jo, amb aquestes xerrades... Els hi van agradar molt i em van invitar que anés a Copa d’Or, aquell centre de salut mental de Lleida, a ingressar-me allà, perquè els hi feia il·lusió que estigués amb ells...

“Aquestes cançons surten d’aquestes coses. I ara estic, en comptes de «fúmate un canuto de esos de al lado del bar del California», amb vàlium 10 que em va receptar el doctor”

—Com un fitxatge?

—Ha, ha... I jo, no, que tinc por que em tancaran. Aquestes cançons surten d’aquestes coses. I ara estic, en comptes de “fúmate un canuto de esos de al lado del bar del California”, amb vàlium 10 que em va receptar el doctor.

—D’acord, tens el neguit, i tots aquests discos són per “ei, al tanto, si feu això vigileu”, però després?

—Quan estàs baixant del ruc, el que explico ara. Que he fet tres o quatre cançons i que n’he de fer unes quantes més durant un temps perquè jo vaig molt lent a l’hora de les cançons, perquè jo vull que quedin bé, que expliquin alguna cosa contundent. Poques paraules però ben dites i que arribin a tothom: a la gent gran, a la canalla, als joves, a la policia, als xoriços, als camells… Així, la meua clientela va en augment, clar.

—Tu vols ser un supermercat, eh... 

—Sí, clar. Si jo cantés, per exemple, a favor de la independència, què passaria? Em crearia enemics a Madrid… I Madrid m’ha ajudat molt. 

—La vols o no, la independència?

—A mi m’és igual. Si em donen la independència, benvinguda sigui si m’han d’apujar el sou, però per a la resta m’és igual. Parlo en català com en castellà. Jo estimo tant el català com el castellà. Que són les dues llengües que he après. I veig tantes possibilitats amb el castellà com amb el català. Ara em dedico només en català perquè estava per experimentar, perquè fins ara ningú cantava en català dins d’aquesta moguda. I ara cultivo el català per acabar de treballar algunes expressions com “menjar i jeure”, per exemple, que això val la pena de dir-ho en una cançó perquè és un refrany que s’ha dit molt. Quan jo era petit mon pare sempre deia als fills: “Només penseu en menjar i jeure, eh... Vaig a buscar l’espardenya, eh...”.

“Fins ara hem estat a cavall, molt bé, disfrutant. Però ha arribat una edat que si volem que s’allargui l’estada al planeta, hem de baixar del ruc”

—I ara, el Gitano del futur cap a on va?

—Doncs cap a això, cap a baixar del ruc. Fins ara hem estat a cavall, molt bé, disfrutant. Però ha arribat una edat que si volem que s’allargui l’estada al planeta, hem de baixar del ruc.

—Estàs baixant del ruc?

—Jo ja fa anys que baixo del ruc. Fa disset anys que baixo del ruc. El que passa és que ho deixo allargar per acabar de saborejar el cul del vas que em queda del cubata que m’estava fotent. Vull que em duri una mica el gel amb el que queda de ressol del whisky.

—Però ara no fumes, no beus ni res...

—Tabac, només tabac.

—I què, bé?

—Ara ja ha passat tot el neguit que tenia. I es fan ratlles davant meu als concerts que faig i ho fan molta gent. Treuen la bosseta, una rajola, per exemple: “¿Quieres una, Gitano?”. I jo: “No, no, ya me he quitado”. I no entenen que estan enganxats com veien que jo estava enganxat, que em fotia uns caballos, un per cada costat, un gram em fotia dos ratlles... I es fan creus que els hi digui que no en vull, que ja me n’he afartat.

“La gent ve a demanar-me consells. Clar, també tenint en compte que soc el pastor de l’església que he creat, l’Església Parapentecostal del Gitano de Balaguer”

—Però no creus que hi ha gent que entén el missatge al revés? Perquè tu fas cançó protesta en el sentit de dir “ei, vigileu”, però que hi ha gent que fa al revés?

—No, no. Superficialment es pot pensar això. Però profundament, quan ve la gent a demanar-me consells... Que clar, també tenint en compte que soc el pastor de l’església que he creat, l’Església Parapentecostal del Gitano de Balaguer, que això és l’últim disco que he tret, que és El Lazarillo de Térmens, que és una missa d’aquesta església. Després te’n venc un, si el vols comprar... I parla d’aquestes coses, de com se n’aprofita segons qui, com el del Lazarillo de Térmens, que hereta d’un cec de Térmens que li feia de Lazarillo, perquè el gos pigall no li trobava la vena, i va a trobar el Lazarillo i es posa cec de tant cavall, pesava 120 quilos i es va quedar sec com una ascla, setanta quilos de cavall d’herència del Lazarillo.

—I tens molts feligresos a l’església?

—Doncs tots. Des de Ponent 2, fins a algun mosso, fins a algun metge… Llavors els habituals de Balaguer.

—Quan fas culte?

—Contínuament, contínuament. Tots em venen a demanar consell.

—Què et diuen?

—A vegades violentament, algun expresidiari. Em venen a demanar que els aconselli i jo ja sé per què volen que els aconselli.

—I què els dius, tu?

—Els hi dic que si volen desfogar-se que es desfoguin, per exemple, treballant amb alguna cosa o altra i que tirin tota aquesta càrrega i tota aquesta tensió que tenen desfogant-se treballant i arribarà un moment que els hi agradarà treballar, s’enganxaran a la feina, i allí trobaran la pau. I més d’un ho ha provat i ho ha fet i ho ha aconseguit.

—Tu la tens, la pau?

—Del tot, no. Faltaria un milió d’euros al banc i anar amb una caixa cada dia o portar una capsa de sabates a casa plena de bitllets de cinquanta i cada dia agafar-ne un parell. Llavors sí, però, clar, ara m’he de buscar la vida perquè quan cobro el dia 1 ja tinc deutes de tot el mes anterior. Després passo comptes...

“Tinc deutes als bars i amb amics... Coca-coles, tallats, bocates, pizzes...”

—Amb què tens deutes?

—Tinc deutes als bars i amb amics... Coca-coles, tallats, bocates, pizzes...

—Quantes coca-coles et fots al dia?

—Deu o dotze.

—Cafès?

—Deu o dotze més.

—Entrepans?

—Entrepans… Quan tinc la nevera buida, com que no m’agrada anar al súper perquè s’ha de fer cua, vaig a un bar. M’ho permeto una temporada d’apurar el cubalibre uns dies més, perquè llavors s’acabarà el cubalibre i no podré disfrutar més del cubalibre.

—Però el cubalibre no és real, és metafòric...

—És metafòric, exacte.

—Tu vius sol i dius que no acabes d’arribar a la pau perquè et falten aquests euros. Però la resta sí que la tens?

—Els euros no em falten. En realitat els tinc, el que passa és que no m’arriba l’economia. Ara he demanat a l’assistenta que em gestioni l’economia, perquè veig que em marxa de les mans. Encara no m’ho gestiona, però he demanat que m’ho gestionin perquè faig uns peus en fals tremendos.

—Però amb aquesta trajectòria musical que tens, tu creus que has ocupat un espai que d’altres musicalment no han ocupat?

—Bueno, d’espai n’hi ha molt, és veure’l. És com si vas a una muntanya i els arbres no et deixen veure res. Si ets dins del bosc, pots trobar una zona on hi hagi una font i trobaràs aigua fresca allí per beure. Si aquest espai hi és, significa que hi ha més espais que es poden ocupar, no el meu, sinó un altre. I això d’ocupar tots el mateix espai, com s’ha fet una temporada, per exemple en el moment punk o rock, jo crec que això no toca enlloc. Només que n’hi hagi un parell n’hi ha prou, i els altres poden abraçar més coses.

“Musicalment soc un experimentador. Els meus clients són conillets d’Índies. I jo, per experimentar, faig una cosa: un treball, no el tinc acabat, el toco als quatre que m’envolten, si veig que fan mala cara ho canvio”

—Musicalment com et defineixes?

—Un experimentador. Els meus clients són conillets d’Índies. I jo, per experimentar, faig una cosa: un treball, no el tinc acabat, el toco als quatre que m’envolten, si veig que fan mala cara ho canvio. Quan ho gravo ho acabo de rematar, i una vegada està gravat, ja queda així.

—I les lletres com les fas?

—Experimentant, també. Primer l’ensenyo a algun amic en el moment idoni: si veig que m’he colat, no serveix; si veig que li fa gràcia i es fa un tip de riure, s’aprova. Per exemple, “Ara vinc, ara me’n torno”, a partir d’aquesta parida surt aquesta cançó. O “Quin detall, rostar la xuta de cavall”. La paraula rostar me la deien de petit també els meus pares: “Rosta el plat”. I totes les lletres les he fet segons una idea especial, una paraula en concret o una frase feta, alguna cosa que defineix la cultura de per aquí.

—Vols dir Balaguer?

—Mostrar el que hi ha a Balaguer o al seu voltant.

—Això, Balaguer, per què?

—Balaguer perquè és on visc jo, on tinc els meus amics de tota la vida, on aprecio més la gent de cada dia, on conec a tothom, la gent es baralla entre ells, però jo em faig amb tothom, que això també és xocant...

“La gent d’aquí, de Balaguer, té que se’n va de l’olla, potser més que en un altre puesto, i al final te’n cansaries, d’ells, i els engegaries a tots, però quan marxes d’aquí saps que els trobes a faltar”

—Què té Balaguer? Que té la gent d’aquí?

—La gent d’aquí té que se’n va de l’olla, potser més que en un altre puesto, i al final te’n cansaries, d’ells, i els engegaries a tots, però quan marxes d’aquí saps que els trobes a faltar. A mi em va passar quan vaig anar a Cuba.

—Per què se’n va de l’olla, la gent, aquí?

—Perquè pensa massa.

—I per què pensa massa?

—Perquè té massa temps lliure.

—Però si aquí es treballa molt!

—Sí, però mentre treballes penses, una cosa o una altra. Si fiques totxos, quan saps una mica de paleta, no et concentres tant i divagues una mica...

—Però tu eres conductor de paletes!

—I paleta.

—Què et va ensenyar l’obra? 

—Anava arrebossant la paret, “a cavall baixa el Calvís pel carrer Botera, porta un cavall gris…”, i anar fent la paret i arrebossant anava cantant i fent la cançó. I aleshores el Manolo, que el tenia al costat, si li feia gràcia doncs estava aprovat; tenia de passar el cribratge del Manolo...

—Quina obra no has fet encara? Quins discos t’interessaria fer?

—De moment, aquest de malalties en general i d’hospitals i així, que és això de baixar del ruc. I El Lazarillo de Térmens és la introducció del que vindrà després. Vull dir, això de baixar del ruc durarà bastant també.

—Això és com allò que diem quan baixem alguna cosa als ordinadors, el download, una descàrrega...

—Sí. Ara hi ha hagut la càrrega i ara ve la descàrrega. Però bé, hi ha el punt àlgid, que és El Lazarillo de Térmens, i ara estic preparant la baixada. Que durarà bastant. La baixada va cap a baixar del ruc.

“Baixar del ruc durarà bastant perquè vull viure molts anys. Per això he baixat del ruc. Que n’hi ha molts que ho han tirat tot per la finestra i ja no els hi venia d’aquí: «Para lo que me queda en el convento me cago dentro». I pam! Quatre dies i al clot”

—I després de baixar del ruc, què hi ha?

—Hi ha morir-te. Baixar del ruc durarà bastant perquè vull viure molts anys. Per això he baixat del ruc. Que n’hi ha molts que ho han tirat tot per la finestra i ja no els hi venia d’aquí: “Para lo que me queda en el convento me cago dentro”. I pam! Quatre dies i al clot.

—I en quin moment t’adones que vols baixar del ruc? Perquè no tothom se n’adona...

—Quan vaig començar a fumar porros.

—Però si vas començar molt jove...

—Sí, però jo ja sabia que això era tòxic, era dolent... Perquè jo treia nous i deus a l’escola.

—Què volies ser de petit?

—Jo anava treballant. M’era igual una cosa que l’altra, anava treballant. M’havien ensenyat a casa meva que és igual netejar que treure bones notes. Mentre treia bones notes volia dir que la cosa estava ben feta i això és el que li importava al meu pare. I si veia que feia la feina ben feta em donava tota la llibertat que volia. Diners no me’n donava, perquè érem pobres, però ni arribar a aquesta hora a casa ni res. Jo amb dotze anys em passava les nits investigant pels boscos i buscant caragols i apareixia allà i tot bé. I avui fa això un crio de dotze anys i pobre de tu perquè avisen la policia, els bombers… I el que vaig apreciar més del meu pare va ser això. Que l’hi agrairé tota la vida. Que em va donar tota la llibertat que vaig voler mentre treballés i fes bé la feina. Que no es queixés l’empresari que el seu fill era un boig o que li havia robat alguna cosa de la feina…

—On voldries tocar que no has tocat encara?

—És igual. A tot arreu toco igual. A mi això de l’èxit de deu minuts d’aplaudiments, tots de peu, això no em diu res. Jo toco per fer-ho bé. És una feina.

“Per això faig les lletres amb doble sentit o amb triple sentit. La gent gran aprecia lo de «l’espardenya», però la gent jove la d’«El perico». I llavors la gent gran compra el disc, però també hi ha la cançó d’«el perico se acabó...». I llavors descobreixen que el seu fill va de perico”

—I el teu públic com és?

—El meu públic… Uns aprecien una cosa i els altres una altra. Per això faig les lletres amb doble sentit o amb triple sentit. La gent gran aprecia lo de “l’espardenya”, però la gent jove la d’“El perico”. I llavors la gent gran compra el disc però també hi ha la cançó d’“el perico se acabó...”. I “què és el perico? què és el perico?”. I llavors descobreixen que el seu fill va de perico. Perquè miren pel mòbil i veuen, “aquí el perico, pues tanga el pollo”, i llavors ja el padrí s’entera de la moguda del seu net, que va de perico. I s’ha enterat de què és el perico gràcies a mi. Vull dir que he fet una connexió del jovent amb la gent gran. Soc un pont del jovent a la gent gran.

—I què et diu la gent? T’ho diu pel carrer?

—Bueno, en moltes converses com ara n’hi parlem. Em conviden a un beure, gent de fora també, i saben on soc perquè s’enteren que tothom em coneix a Balaguer i diuen: “Ves allà”.

—Però et coneixen a tot arreu, no et coneixen només aquí a Balaguer.

—Però aquí a Balaguer saben a quins bars vaig. Vaig al Burger i a la Rosaleda. Normalment als que vaig són aquests dos. Al Burger hi vaig al matí, a les vuit i mitja, i munto la terrassa i la Pili em convida a esmorzar i quan em canso d’estar allí vaig a la Rosaleda. Allà en Lluís em fia i faig un remiendo que no s’acaba mai, que és arreglar una teulada que té goteres, i quan estic sense un ral: “Lluís, hi ha una gotera a la teulada, deixa’m vint euros”. Me’ls deixa i fa cinc o sis anys que dura aquesta gotera.

—Tu llegeixes?

—La premsa. Però abans estava enganxat a la lectura, quan estudiava. Llegia de tot: literatura, per exemple dels anys quaranta, o del segle passat o de l’edat mitjana, en Ramon Jiménez, per exemple, Quevedo o Cervantes...

—T’han interessat els poetes?

—Molt. Vaig estudiar fins a segon. Fins que vaig haver de treballar perquè no tenia ni un ral i les matrícules eren caríssimes, d’estar moltes hores treballant. I vaig decidir treballar i dedicar-me a una cosa sola, que era la que més m’agradava, que era la música. I per això vaig fer música; si no, m’hauria fet metge o professor. Però com que era el que tenia més a mà o més fàcil i m’agradava molt… I clar, “l’hábito hace al monje”. Quan et dediques a una cosa i cada vegada t’agrada més, l’acabes aprenent a fer.

“Elvis Presley ja no em fa gràcia. Ara ja tant me fa. Ara vull ser el pastor del ramat perquè s’ha d’ajudar aquesta gent”

—Tu ara què vols ser? Vols continuar sent Elvis Presley?

—Elvis Presley ja no em fa gràcia. Ara ja tant me fa. Ara vull ser el pastor del ramat perquè s’ha d’ajudar aquesta gent.

—La música a tu t’ha servit d’ajuda?

—Primer m’ha ajudat a mi, i quan jo m’he curat m’ha donat el poder de curar els demés.

“La música cura perquè va d’un a l’altre... És com la paraula de Jesucrist, que ha anat d’un a l’altre totes les generacions”

—Per què té aquest efecte cura, la música?

—Perquè va d’un a l’altre... És com la paraula de Jesucrist, que ha anat d’un a l’altre totes les generacions.

—Ets creient, tu?

—Sí, però crec en lo que va dir aquest home... No en que sigui immortal ni tot aquell rotllo. Crec en el missatge que va dir. Ara, segurament quan et moris passarà com una ceba... Una ceba creix de totes maneres. Amb la llavor de la boleta que fa a dalt quan ha madurat i fa una boleta i fa mil o un milió de llavors que són puntets negres molt petitets i cada puntet negre és una ceba. O si planten la ceba sencera, fa la ceba de calçot, que fa vuit o deu cebes al voltant. A la vida tornarem a llucar a un altre puesto, o d’una altra manera, però tornarem a llucar, segur.

—Ets seguidor de Jesucrist?

—No necessàriament de Jesucrist... De la natura, però el que va dir Jesucrist m’entra per l’orella i ho respecto i l’hi agraeixo i també em guia per altres coses. Si me’l trobés el dia de demà, en lloc d’anar, com molts pensen, amb la llista de la compra, com quan vas al Mercadona, doncs aniria a comprar-li alguna cosa.

—Li compraries algun disc, a Jesucrist?

—Li compraria el llibre o lo que fes ell. Si fes creus, li compraria una creu.

“Crec que la música és la medicina de tots. Lo que parlem psicològicament, mentalment, educacionalment, tot el que ha sigut el comportament de la societat humana”

—Per tant, la música per a tu és la teva vacuna, la teva medicina, la teva salvació?

—I crec que és la medicina de tots. Lo que parlem psicològicament, mentalment, educacionalment, tot el que ha sigut el comportament de la societat humana.

“No em sento músic. Jo em sento aficionat a tot, a la vida. Tot m’agrada. No tinc sols la música com una cosa estipulada que és el meu ofici. M’agrada fer de paleta, fontaner, fuster...”

—Tu et sents músic?

—No em sento músic. Jo em sento aficionat a tot, a la vida. Tot m’agrada. No tinc sols la música com una cosa estipulada que és el meu ofici. M’agrada fer de paleta, m’agrada fer de fontaner, m’agrada fer de fuster…

—Encara ho fas, això?

—Faig remiendos. Ara tinc de fer una terrassa i ara qualsevol dia m’avisaran que hauran acabat els que fan el parquet perquè vagi jo a enrajolar, que a mi em fan un vint per cent de descompte perquè vaig com a paleta i tota la vida he comprat a la botiga.

—I ser paleta què t’aporta?

—Quan faig una feina que ha quedat bé. Una feina que has fet ben feta; quan fas una cosa que ha quedat bé, també et dona una satisfacció. Ara, si allò hagués quedat malament, per molt que hagis cobrat, tens aquest remordiment que no et deixa dormir. I és un gran tema, aquest sentiment. Amb la música passa igual. Si no has tocat bé un dia perquè t’has emborratxat i has desafinat, o el que sigui, també tens un remordiment. I en totes les feines passa igual. Músic és una feina com una altra. Suposo que un professor d’escola, si els seus alumnes el dia de demà han triomfat en la vida, es deu sentir orgullós d’haver-los educat.

—Per tant, el Gitano de Balaguer és una persona salvadora?

—Es tracta de que tots ens hem de salvar. I si algú ha fet alguna cosa per mi l’hi agraeixo, però també la manera d’agrair-ho és fent alguna cosa per als demés, que també és el que em va ajudar a mi.

“Continuar la cadena. És la meva, d’obligació. Ja que algú m’ha salvat a mi, jo he de salvar algú més”

—Tu t’has salvat i ara vols salvar els altres?

—Continuar la cadena. És la meva, d’obligació. Ja que algú m’ha salvat a mi, jo he de salvar algú més.

—Qui et va salvar?

—Tota la gent amb qui he estat. Des dels pagesos que em llogaven quan era jovenet, que em tractaven com un fill més de casa i hi dormia tot l’estiu i vivia amb ells. Jo potser em divertia treballant amb els seus fills com si fossin germans. La nostra diversió era anar a buscar caragols, els diumenges. I clar, sorties de nit amb la llanterna i això de sortir amb la llanterna per a mi era com una aventura, com si pugés l’Everest un escalador, un repte molt important.

—Com vols que sigui recordat, el Gitano de Balaguer?

—Doncs com un pobre home. No com un rei del rock. Perquè ser rei del rock és una responsabilitat molt gran i et jugues moltes coses si creus que ets un rei del rock. Per això molts artistes s’han suïcidat, perquè el seu èxit han vist que s’apaga per l’edat i ja no són tan guapos, ja la capsa se’ls en va una mica… Ja no fan aquelles composicions tan exitoses que tenien al principi. Jo m’ho prenc molt així. Si arribo fins aquí, ja m’està bé. Si veig que puc arribar una mica més, lògicament arribaré una mica més.

—Què queda, Gitano o Joan?

—Hi ha gent que em diu Gitano, per a veure si em pot tocar els collons, però n’hi ha que em diuen Gitano perquè no saben que em dic Joan. Llavors, amb tot el respecte, em diuen Gitano com si fos el Caudillo de Franco, i jo soc Joan.

—Gitano-Joan, Joan-Gitano...

—El que em diu Gitano per tocar-me els collons, doncs “a palabras necias, oídos sordos”. És un torero que toreja el toro. Viure amb els gitanos té això, que aprens a ser torero. Cada dia un o altre et tira la canya, molts d’ells se’n van a dormir preparant la canya de pescar. I van rumiant i llavors, quan se pensen que ja tenen la canya a punt i l’ham a punt per pescar, et tiren la canya. I clar, hi ha quatre o cinc vegades que hi he caigut, però després, clar, han d’inventar un altre ham i els hi foto mal de cap.

—Ho has après dels gitanos, això?

—Sí, a torejar i a tocar la guitarra, malgrat com toquen, però no ho he entès mai. Cada qual és un món. No toquen tots per norma almenys una línia, almenys els de carrer, els professionals segur que sí. Hi ha molts gitanos que porten el tres per quatre perfectament. Jo faig el quatre per quatre i amb el tres per quatre només toco aquesta de “Tomba tomba” a vegades, “si estirem tots ella caurà…”. Aquesta és tres per quatre, però si hagués de tocar una buleria amb tres per quatre, doncs ja m’emprenyaria més perquè hauria d’estudiar una altra vegada i em portaria una temporadeta aprendre bé el compàs tres per quatre.

—De totes les cançons que has fet, digue’n una o unes que diguis “aquestes cançons són el Gitano”.

— “Carajillo, canuto y raya” i “Amor perruno”. Són les que més m’han marcat. “Carajillo, canuto y raya”, perquè és el que significa per a mi anar a treballar cada dia a les sis del dematí de peus, i que necessites el carajillo, el canut i la ratlla per presentar-te amb condicions a la feina. És el que em fotia perquè, si no, no podia anar a treballar. I “Amor perruno”, perquè parla del sentiment que tenen els gitanos. Que és una contradicció, perquè tant sentiment provoca molt odi; quan hi ha més sentiment, més odi provoca. Perquè si el sentiment és pausat, l’odi també és pausat. Vull dir, quan hi ha molt amor es transforma en odi. Si l’amor ha sigut tan gran, l’odi és tan gran; equival a aquest amor. I aquesta cançó d’“Amor perruno” volia referir-se a això.

—Alguna cosa més?

—No, ja està tot dit... O no.