Va haver-hi un temps en què hi havia coses que només es podien fer de matinada. Aquell moment en què l’aire encara és glaçat i la incontrolable escalfor del sol és lluny d’arribar. És aleshores que una sèrie d’homes omplien els carros amb una matèria extremament fràgil i fugissera: el gel. Un element indispensable per a la conservació del menjar i que només estava a l’abast d’uns pocs privilegiats.

El gel. Què faríem sense ell durant els mesos més càlids? I que fàcil que ens resulta produir-lo a casa... Glaçonets per refrescar les begudes, bosses de gel per guarir les inflamacions. El gel pot ser inesgotable, infinit. Res a veure amb el que es trobaven els nostres avantpassats.

Ho sap molt bé Joana Franch Esplandiu, historiadora i bibliotecària de Tremp. Un dia li pica la curiositat. Casa dels seus pares és en una antiga fàbrica de gel dels anys seixanta. Era molt petita i s’hi fabricaven uns 500 quilos de gel diaris. A partir d’aquí, Franch comença a investigar sobre les fàbriques de gel de Tremp del segle XX.

I durant la cerca, esdevé conscient de què precedeix les fàbriques de gel: tota una tradició artesanal creada durant centennis a partir dels pous de neu i dels pous de glaç. Se li obre tot un món, que encara avui estudia. Sobretot se centra en la seva terra natal, el Pallars Jussà, on es pot visitar l’antic pou de glaç de Talarn.

Tot i que només se’n conserven documents, se sap que arreu del Pallars Jussà hi hagué una forta xarxa de pous que abastien tots els pobles de la comarca. Tal com explica Franch en l’article “Les fàbriques de gel de Tremp al llarg del segle XX (1912-1975)”, publicat al butlletí número 80 de l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya, destacaven els pous de neu del Pui de Lleràs i de la serra de Boumort, situats a les muntanyes més elevades de la comarca.

Arreu del Pallars Jussà hi hagué una forta xarxa de pous de glaç que abastien tots els pobles de la comarca

També hi havia un gran nombre de pous de glaç a les proximitats dels barrancs en poblacions com Tremp, Talarn, Palau de Noguera, Sant Martí de Canals, la Llau del Xirol (Fígols), així com el Montsec d’Ares i el Montsec de Rúbies, que era més aviat una cova o forat de gel. Fins i tot n’hi ha que surten citats en la bibliografia pallaresa, però no s’ha confirmat mai la presència de restes, com a Vilamitjana, Conques i Basturs. “Es pot suposar que cada poble tenia el seu pou de gel, ja que la comarca té zones molt obagues i amb molts barrancs i rierols”, apunta Franch.

Tota aquesta tradició finalitza amb l’arribada de la industrialització a Catalunya. Un moment en què, al principi, conviuen els pous de glaç i de neu amb les fàbriques de gel, que poden produir tones de gel en un dia. Aviat es veu que aquesta segona opció aconsegueix molta més producció i facilita molt més el transport fins als punts de venda.

Amb el temps, tota la tècnica, perfeccionada al llarg dels segles, queda en l’oblit, i no és fins que persones com la Joana s’hi interessen que en difonen tot el llegat. “Estem parlant d’un patrimoni que és l’aigua. Un dia els nostres avantpassats es van adonar que si es passava de l’estat líquid al sòlid, se’n podia treure un doble ús”, explica Franch. “Veiem el pou com un element patrimonial arquitectònic, però si anem una mica més enllà, ens adonem que també és tota una xarxa de pous de glaç o neu per a poder-nos abastir i millorar la nostra condició com a persones i per a la supervivència”, continua la historiadora.

“Estem parlant d’un patrimoni que és l’aigua. Un dia els nostres avantpassats es van adonar que si es passava de l’estat líquid al sòlid, se’n podia treure un doble ús”

Aquests pous també són una mostra del nostre passat en l’àmbit climatològic i de les formes de subsistència de les condicions alimentàries. “Ens fan veure que amb el canvi climàtic els pous no podrien funcionar de cap manera. Si no tenim aigua, no tenim res”, remarca Franch. I ja no diguem el fred, que era el que feia possible tenir gel natural fa centenars d’anys. “Ara fins i tot llencem el gel si ens en posen massa, i no pensem en quants esforços costava aconseguir-ne fa 300 anys”, reflexiona.

Però anem al principi. Quina diferència hi ha entre els pous de glaç i els de neu? “El pou de neu és el que s’abastia de la neu de la muntanya, que es compactava i conservava. Era un sistema molt més rudimentari que el pou de gel, on es treia l’aigua dels barrancs, es desviava i es tancava en petites basses fins que es gelava. Aleshores es feia l’extracció del gel i es duia al pou, on es conservava”, diferencia Franch.

Durant la Petita Edat de Gel és quan el glaç, que fins aleshores havia estat un producte de luxe, es generalitza a la resta de la població

Encara que no es coneix el moment exacte en què es comencen a estendre els pous de gel, sí que se sap que al segle XVII hi ha un punt d’inflexió. Ens trobem a la Petita Edat de Gel, moment en què el glaç, que fins aleshores havia estat un producte de luxe, es generalitza a la resta de la població. “Hi ha gel a tot arreu, fins al punt que es crea tota una xarxa de pous de gel a la zona de la Mediterrània que va des de Granada fins al litoral català. Aleshores el gel és una necessitat bàsica de conservació”, diu Franch, que remarca que a Lleida es documenta un pou el 1611, època en què també es troben documentats els de Tremp i Talarn.

“A les zones de muntanya, quan s’acabava la temporada de recol·lecció, a finals d’estiu, l’alternativa per a l’economia familiar era treballar als pous de gel”

Amb el temps, també s’ha pogut anar coneixent una mica el funcionament dels pous i els seus processos d’empouar i desempouar. Per començar, s’empouava el gel seguint un calendari anual molt vinculat a l’agricultura. “A les zones de muntanya, quan s’acabava la temporada de recol·lecció, a finals d’estiu, l’alternativa per a l’economia familiar era treballar als pous de gel”, explica la historiadora. Això vol dir que els mesos d’hivern eren els que es dedicaven a emplenar els pous amb gel, que es vendria a partir de la primavera i l’estiu, que és quan n’hi ha més necessitat.

L’arrendatari del pou tenia l’obligació d’abastir l’hospital, la taverna, la botiga i els portals de les entrades a les ciutats

Aquests pous són de titularitat municipal i pels volts de Sant Miquel, quan els ramats baixen de les muntanyes, es fan les subhastes. I les fan amb una tècnica molt ràpida, anomenada “l’encesa de la cera”. “Consistia a cremar una espelma i, durant el temps que durava l’espelma, un podia fer l’oferta a la subhasta”, explica Franch. No tothom hi podia accedir. “Havia de ser algú que ja tingués un bagatge econòmic al darrere, perquè assumir la concessió d’un pou de gel volia dir haver de pagar per això dues vegades a l’any”, continua.

A més, l’arrendatari del pou tenia l’obligació no només de pagar pel seu ús, sinó que també havia d’abastir l’hospital, la taverna, la botiga i els portals de les entrades a les ciutats. Aquests eren els serveis bàsics municipals de l’època. En el cas de Talarn, també s’establia abastir totes les festes del calendari litúrgic, com el Corpus o la Festa Major.

“Es podia donar el cas que, si no havia estat un bon any de gel a la zona, t’exigissin anar-lo a buscar a un altre pou. Segurament era a un preu més car, però es tenia l’obligació d’abastir cada dia”, explica la historiadora. I això que durant el camí es perdia al voltant d’un 30% del gel. Tota una cursa contra rellotge, tenint en compte que el pagament del gel es feia al final del recorregut i segons el pes. “Per això feien el transport durant la nit”, matisa Franch, que també considera que en aquells moments hi havia tota una trama de pous de gel que feien de xarxa els uns amb els altres per ajudar en el tema del transport. “Això encara s’ha d’investigar més”, apunta.

Durant el camí, es perdia al voltant d’un 30% del gel. Per això es feia el transport de nit

Un cop l’arrendatari havia guanyat la concessió del pou de gel, començava el procés de neteja del pou, una feina que es feia entre octubre i novembre, després d’acabar les feines del camp. No era fins que baixaven les temperatures que preparaven les bases per estancar l’aigua i gelar-la. “Les bases es deien geladors i no tenien gaire profunditat, però tenien un gruix suficient per poder fer l’extracció, que normalment era al voltant d’1,20 cm de llargada i 57 cm de gruix”, explica Franch. No passava res si es trencava, perquè on es feia la feina final per donar-li forma era dins del pou, on es compactava tot el gel.

“Havien d’anar amb molt de compte per poder vendre el gel net; si no, no es venia”

Hi arribava transportat amb rucs i animals de càrrega, i quan descarregaven el gel ja estava tot preparat. Prèviament, s’havia construït un llit a la base per evitar el contacte amb el terra i les impureses, però amb un desguàs per poder evacuar l’aigua. “Havien d’anar amb molt de compte per poder vendre el gel net; si no, no es venia”, matisa.

“Utilitzaven algun sistema de cordes o politges rudimentàries i sense cap mena de seguretat”

A partir de la primera base, els pagesos anaven pujant capes de gel, compactant-lo en masses i separant-lo amb palla o fulles de boix perquè el gel no quedés enganxat. Un cop s’arribava a dalt de tot, al nivell de la porta d’entrada, la tancaven i, quan volien accedir al gel, ho feien des del forat de la cúpula. “Utilitzaven algun sistema de cordes o politges rudimentàries i sense cap mena de seguretat”, apunta Franch, que indica que un pou com el de Talarn podia tenir uns nou metres de fondària i sis metres d’amplada.

Havien de treballar a les fosques: “Si s’hi entraven espelmes o torxes es feia fum i s’embrutava el gel, a part de desfer-lo”

A més, tot aquest procés s’havia de fer sense llum. “Si s’hi entraven espelmes o torxes es feia fum i s’embrutava el gel, a part de desfer-lo”, matisa. Treballar en aquestes condicions era molt dur, per això Franch creu que els qui feien aquestes tasques no eren els arrendataris de les concessions, sinó els pagesos, que ho feien com a economia de subsistència a l’hivern. “Havien d’estar tot el dia amb el contacte directe del gel, i treballar tan ràpid com fos possible per no malbaratar-lo”, continua.

El preu del gel es fixa segons la seva mida i les dificultats climàtiques

Amb els anys, el gel es comença a fer popular i es generalitza a moltes cases. El seu preu es fixa segons la seva mida i les dificultats climàtiques. Si havia estat un any càlid, el preu era més elevat. Aleshores l’aigua no era potable i el gel només es feia servir per refredar i conservar els aliments, sobretot a l’estiu. “A l’hivern totes les cases tenien aquella finestreta que en deien la fresquera, on posaven tots els productes frescos”, matisa Franch.

Un pou de gel com el de Talarn podia fer al voltant de 175 tones de gel a l’any, mentre que una fàbrica de gel com la Folch i Albiñana de Barcelona feia fins a 100 tones diàries de glaç

I un dia, a finals del segle XIX, arriben les fàbriques de gel, que ho capgiren tot. La diferència és notable: mentre que un pou de gel com el de Talarn podia fer al voltant de 175 tones de gel a l’any, una fàbrica de gel com la Folch i Albiñana de Barcelona feia fins a 100 tones diàries de glaç. En un principi, com que no se sap si el negoci pot funcionar, es combina la tècnica tradicional amb l’artificial, fins que la nova indústria guanya la partida. Els pous de glaç s’abandonen i cauen en l’oblit.

El progrés també arriba al Pallars Jussà. Segons la historiadora, a la comarca es té constància de la fàbrica de gel de La Canadenca el 1913, localitzada a les obres de construcció de l’embassament de Sant Antoni. Anys més tard, aquesta màquina de gel es trasllada al soterrani de la central hidroelèctrica amb l’objectiu d’abastir les cases dels enginyers nord-americans, situades prop de la central. “Tot i això, si hi havia gel sobrant, es distribuïa per la població de Tremp, gràcies al repartiment que es feia amb un camió de l’empresa”, explica Franch.

Tan sols era l’inici d’una nova etapa en què el gel es popularitza i, a poc a poc, deixa de ser un element fràgil i fonedís per convertir-se en un dels bàsics de totes les neveres. Fins quan? Només el temps, i el clima, ho decidiran.