Diu la història de l’Agrupament Escolta Lo Mòtit d’Alcarràs que hi ha un savi i una sàvia que són l’esperit d’aquest cau. Ells encarnen l’escoltisme i són les persones més sàvies i importants del grup. Només començar el curs, el primer cap de setmana apareixen en el pas de branca, un ritual en què els nens i nenes més grans de cada unitat passen a la següent, i sovint es troben amb els problemes que els planteja el Renegat, un personatge que sempre vol fer la punyeta. Per sort, als savis els acompanya una noia que es diu Lis, que els ajuda tant com pot, juntament amb els nens i nenes del cau.

L’any que la Marta Sisó va entrar al cau Lo Mòtit, la màgia se la va emportar. “M’hi vaig llançar de cap!” Ella hi volia creure. Amb setze anys començava el seu camí a l’agrupament i tenia clar que si no s’hi submergia, els nens més petits del cau tampoc ho farien. “Jo m’ho volia creure. No vaig pensar en cap moment que allò fos una història. Els caps ho van muntar tan bé, era tot tan especial, que hi vaig entrar. I això s’encomana”, explica la Marta. 

La vida de la Marta comença el mateix any que es va fundar el cau, el 1998. Tot i que de ben petita, amb uns vuit anys, va fer una petita incursió en l’univers de Lo Mòtit, cau pertanyent a Escoltes Catalans, no hi va arrelar. “Potser perquè feia altres activitats. Anglès, era l’època que començàvem a fer un grup d’handbol a Alcarràs... Però jo n’era conscient, que el cau sempre estava al poble. Hi feien coses molt divertides i mai se’m va treure la inquietud de voler anar-hi.” I aquesta inquietud va fer que als setze digués: “Ara és el moment!”.

“Veníem de no fer res les tardes dels dissabtes a anar al cau, i va ser molt bonic. Per mi va ser com tornar a arrelar al poble”

“Un dia els caps del cau ens van dir: «Ei! Comencen les inscripcions, us hi voleu apuntar? Ens falta gent dels grans, animeu-vos-hi!».” I la Marta, dit i fet, va aconseguir convèncer uns quants amics i van començar l’aventura plegats. Ella anava a l’institut a Lleida i aterrar al cau li va permetre tornar a connectar amb Alcarràs. “Ens van ajuntar amb nois i noies un any més grans que nosaltres i vam començar un vincle. Érem adolescents, començant una cosa molt nova, perquè veníem de no fer res les tardes dels dissabtes a anar al cau, i va ser molt bonic. Per mi va ser com tornar a arrelar al poble”, explica la Marta.

“Anar al cau era trobar-me amb els meus amics, fer activitats que em fessin pensar més enllà del que em deien uns llibres, que ningú et deia: «Qüestiona’t el que hi ha aquí»”

I s’hi va arrelar del tot. Va entrar a la unitat de Pioners i, amb el pas de branca, els van donar el fulard de color lila i un passafulard fet amb un tros de canya. “Aquell any feia batxillerat i havia d’estudiar molt, però necessitava anar al cau.” Per què? “Era com això que et deia de tornar a arrelar aquí, a Alcarràs. Necessitava fer alguna cosa amb el poble. Arribava dissabte i era: «Va, anem al cau!». Era trobar-me amb els meus amics, fer activitats que em fessin pensar més enllà del que em deien uns llibres, que ningú et deia: «Qüestiona’t el que hi ha aquí».” I al cau ho trobaves, això?

“El cau t’obria una bombeta al cap que et feia connectar i ser crític. [...] no trobava cap lloc que em diguessin: «Va, sigues crítica i pensa amb els teus pensaments i amb el que et diuen els llibres». I això em va ajudar molt a pensar i a parlar”

“Al cau, durant una temporada, parlàvem sobre notícies que ens trobàvem i ho comparàvem amb el que estàvem estudiant. T’obria una bombeta al cap que et feia connectar i ser crític. Clar, això va arribar en un moment de la meva vida que em va ajudar moltíssim, perquè sempre m’han interessat temes que no són gaire d’adolescents. M’agrada molt la política, la història, i no trobava cap lloc que em diguessin: «Va, sigues crítica i pensa amb els teus pensaments i amb el que et diuen els llibres». I això em va ajudar molt a pensar i a parlar.”

Més enllà de trobar arrelament amb el seu poble, la Marta hi trobava un espai per pensar i compartir. “Al cau vaig comprendre una cosa, i és que no a tothom li agrada el que a tu t’agrada. Jo potser parlava d’alguna cosa i ningú em contestava. Per què? Si a casa en parlo! Bé, potser haig d’anar per un altre costat, o veure què ens interessa a tots. Per exemple, a l’hora de buscar un projecte per al curs, has de trobar una cosa que generi consens, i això s’ha de buscar, parlar, debatre, mirar alternatives. Tot això et fa petar el cap i et fa madurar.”

“Fer coses i deixar-nos decidir. Aquest deixar fer és molt important i és una cosa que al cau sempre han impulsat. Sobretot, aquest deixar fer en infants i joves, que crec que és una clau molt important del moviment”

El cau li aportava un espai molt vivencial, i això va fer que la Marta hi trobés el seu lloc. Però, per a ella, també era important l’autonomia que hi trobava. “Fer coses i deixar-nos decidir. Aquest deixar fer és molt important i és una cosa que al cau sempre han impulsat. Sobretot, aquest deixar fer en infants i joves, que crec que és una clau molt important del moviment.” Per què?

“Vam fer una formació sobre adultocentrisme que em va calar molt. Vaig agafar consciència que sí, som infants i joves, però tenim una veu. No ens la talleu. Vosaltres també ho vau ser i sempre anàveu per un camí. Per què no ens deixeu mirar al costat per veure’n i explorar-ne d’altres? Això també ho vius com a cap: et ve un follet de sis, set o vuit anys i et desmunta una activitat amb una frase. I té tota la raó del món. Clar, a nosaltres, els caps ens deien: «Això ho heu de decidir vosaltres». Anem amb tren? Amb avió? D’acord, però mirem pros i contres. Fer això no entra al cap de molts joves d’aquella edat. Feu-ho i a veure què us trobeu. Potser hi ha un punt en què no tiraràs més endavant. Doncs ja tiraràs enrere, però tu fes. Sempre hi havia una raó darrere. I que et parlin d’aquesta manera quan tens setze anys jo crec que és molt important.” 

I en aquest aprendre dels errors, utilitzar el pensament crític, els seus caps hi tenien molt a veure. Quin paper hi feien? “Recordo que m’hi recolzava moltíssim, perquè notava que eren un igual. I que ningú era superior a ningú. Òbviament, tots som conscients de la jerarquia, però si tenia algun problema no em costava gens explicar-los-el. Eren propers. Van ser molts referents i molt importants per a mi; em van ajudar a créixer. Sobretot la seva manera d’explicar-te les coses, de parlar-te, d’explicar-te’n els perquès. De manera assertiva, influenciant-te d’una manera positiva i pedagògica. Això és el que a poc a poc et fa créixer, i aquesta és la influència que, més tard, et fa ser cap”, detalla. 

“Vaig aprendre a obrir els ulls i a comprendre el meu voltant. Almenys a intentar-ho. Sempre ens deien allò d’actua local i pensa en global. I jo pensava: «Bé, és que soc en un poble perdut al Segrià. Què faig aquí?”

La Marta viu moltíssim el cau perquè allà es va trobar amb persones amb qui connectava. En entrar-hi amb setze anys, va viure el cau com a adolescent durant pocs anys, però l’impacte d’aquest agrupament en ella va ser molt important. “Vaig aprendre a obrir els ulls i a comprendre el meu voltant. Almenys a intentar-ho. Sempre ens deien allò d’actua local i pensa en global. I jo pensava: «Bé, és que soc en un poble perdut al Segrià. Què faig aquí?». I llavors comences a fer coses i a pensar, a ser crítica, i veus que t’acompanya gent que està aprenent amb tu i que t’ho explica, gent jove que també està lluitant pel que tu intentes lluitar. Aquest sentiment de fer-ho amb gent com jo. Ho estem movent entre tots i veus també que el que estàs aprenent tu, a una altra escala, ho està aprenent un nen de vuit anys, o de dotze.”

“Et diuen que això és voluntari, que no cobrem de res. Però cobrem amb experiències, aprenentatges, que deixem a altres”

“És quan veus que aquest moviment és molt gran i passes a descobrir que no ets l’única que ho està fent, que hi ha gent a Catalunya i a tot el món que ho fan. És molt bonic. A mi em va impactar molt el fet de ser un munt de gent. I si en fóssim més, tot aniria diferent. Això sempre ho he entès com un viatge d’una bombeta. La bombeta apareix, es carrega i comença a fer espurnes. I s’encén. Aquesta bombeta que s’encén ha d’ajudar que hi arribin les altres, perquè hi haurà un moment que aquesta s’apagarà. Sempre ho he pensat així, aquesta llum hi és sempre. Aquesta cadena. Et diuen que això és voluntari, que no cobrem de res. Però cobrem amb experiències, aprenentatges, que deixem a altres.”

I arriba el moment que decideixes fer el pas i seguir com a cap a l’agrupament. Com prens la decisió? “Com a Claners, l’última unitat del cau, vam triar el projecte de fer el viatge al Marroc, però vam veure que la cosa no tirava endavant. En aquell moment, se’ns va proposar una altra cosa: rodar per totes les unitats. Follets, Llops, Raiers... A l’últim trimestre també vam entrar a consell, que és la reunió de tots els caps de l’agrupament. A finals de curs ens van preguntar: «Què fareu?». I tres de nosaltres vam continuar endavant.”

“Volia tornar tot el que m’havien donat a mi, havia estat una experiència molt bonica. Vaig pensar: «Ara és el moment d’intentar impactar en els altres». I com que creia que tot el que havien impactat en mi era tan positiu, era el moment de tornar-ho”

Continuar endavant. Però, què és el que et va fer dir sí? “Volia tornar tot el que m’havien donat a mi, havia estat una experiència molt bonica. Vaig pensar: «Ara és el moment d’intentar impactar en els altres». I com que creia que tot el que havien impactat en mi era tan positiu, era el moment de tornar-ho. Jo ho havia de continuar perquè a mi m’havia despertat moltes coses. Tenia només un inconvenient, que era que estudiava el grau en Humanitats a Barcelona. Però baixava a Alcarràs cada cap de setmana per fer el cau. No em penedeixo absolutament de res. De res. Fins i tot quan vaig anar-me’n d’Erasmus a Portugal no em vaig desvincular del cau; era més aquí que allà.”

I amb el pas fet, tocava decidir unitat. Tot i que la Marta tenia clar que volia portar les més grans del cau, com Raiers, després de dos anys amb ells va passar per unitats més petites, com Llops, fins a arribar encara als més petitets, Follets. “Al principi m’hi negava... I, segurament, han estat els dos anys més bonics de tots!”, explica. “Aquest punt de màgia, de creure-m’ho tot... És molt bonic. I amb tot això, expliques una història on poses uns valors. Amb Follets buscava aquest objectiu personal: han de créixer amb una veritat ambientada, perquè no hem de deixar enrere la màgia per res! És una eina fantàstica, però han de créixer també amb realitats.”

“M’agrada molt fer el procés, el camí entre tots, però, sobretot, no deixar de pensar, de ser crítics. L’esperit crític, per mi, és el valor fonamental del cau”

I no deixem la màgia. El pas de nena a cap és tot un camí, i per a la Marta aquest element hi té molt a veure. “Crec que la clau per entendre el pas de nena a cap és que passes de ser públic a mag. I quan ets el mag, tu et saps tots els trucs. Has de fer creure a tothom que allò és màgic. Per transmetre-la, te l’has de creure, viure-la”, diu. I, com a cap, què intentes transmetre?, li pregunto. “Fer preguntes de les quals ni tu ni jo sabem la resposta, però que entre les dues intentarem resoldre. A vegades no s’ha de resoldre al moment, sinó que potser té un procés. M’agrada molt fer el procés, el camí entre tots, però, sobretot, no deixar de pensar, de ser crítics. L’esperit crític, per mi, és el valor fonamental del cau. A part de totes les experiències que pugui aportar la natura, l’entorn, el moviment pedagògic en si..., fer obrir ulls i orelles, i també boques perquè ho expressin.”

“Intento ser sempre la mateixa amb o sense el fulard. Amb el fulard tinc el factor de la responsabilitat cap als altres, però crec que la màgia del cau no s’ha de quedar aquí”

L’esperit crític, pensar, imaginar... A vegades, portar aquests valors fora del món del cau és complicat. Com els vius en el teu dia a dia? “Intento ser sempre la mateixa amb o sense el fulard. Amb el fulard tinc el factor de la responsabilitat cap als altres, però crec que la màgia del cau no s’ha de quedar aquí. Tot això ho veus en el moment en què se t’acosta un familiar i et diu: «El meu fill m’ha explicat això, què heu fet?». O «Anàvem pel carrer i algú ha tirat un paper i l’ha parat i li ha dit que ho llencés a les escombraries. No ho havia vist mai, això, al meu fill». Jo crec que és aquí la clau de l’impacte. Que la manera de viure que tenim al cau no es quedi només allí, que s’extrapoli també a fora. I aquí la clau són les famílies. Has apuntat el nen o la nena al cau, però això no és un aparcament de dues hores i d’uns dies a l’any, quan te’n vas de campaments. No. És molt més. Nosaltres fem molta feina; si vosaltres no us la creieu, se’ns trenca tot!” 

“Crec que les entitats de lleure aporten aquest plus i aquest impuls a la societat, que es donarà de manera efectiva el dia que les institucions grans reconeguin tota la feina que estem fent. Jo crec que no hi ha prou reconeixement. Ni prou visibilitat. Som joves, però els joves estem tirant endavant moltes coses”

Malgrat estar convençuda de l’impacte del cau en famílies i societat, la Marta creu que les entitats de lleure no estan prou reconegudes. “Crec que aporten aquest plus i aquest impuls a la societat, que es donarà de manera efectiva el dia que les institucions grans reconeguin tota la feina que estem fent. Jo crec que no hi ha prou reconeixement. Ni prou visibilitat. Som joves, però els joves estem tirant endavant moltes coses. Som el futur de tot això. Durant la pandèmia del 2019, sempre estàvem amb la incertesa de poder fer cau, i no sortíem mai als documents, però sempre sortia l’escola. I al final deies: «No som l’escola. On encaixem? On ens posen a nosaltres?». T’adones que no t’estan anomenant com a col·lectiu. Com a joves, ens han fet callar moltes vegades i n’estem farts, de callar. Escolta un moment: m’estàs intentant dissenyar un món com tu vols, però no és el que jo necessitaré en un futur. Nosaltres lluitem per això, per intentar deixar el món millor de com l’hem trobat”, afirma.

I amb la premissa d’intentar deixar el món millor de com l’han trobat, destinen hores i hores a preparar el cau de dissabte a la tarda, o els campaments d’estiu, o de Setmana Santa. Marta, abans em deies que entenies el cau com un viatge, com si fos una bombeta que s’encén i es fa el relleu amb altres. Per què creus que és important mantenir-les enceses? Sense pensar-hi ni un segon, diu: “Per justícia”. 

“El projecte dels caus i del moviment juvenil en si busca això, créixer conjuntament en una etapa de la teva vida en què tot són preguntes i que des de dalt ningú et dona respostes”

“Si entre tots no intentem crear una societat en què es puguin tombar tabús, en què pugui haver-hi una justícia justa, en què hi pugui haver valors que canviïn... Si no creixem de la mà d’alguna persona o col·lectiu que et porti pel bon camí, continuarem totalment contaminats. El projecte dels caus i del moviment juvenil en si busca això, créixer conjuntament en una etapa de la teva vida en què tot són preguntes i que des de dalt ningú et dona respostes. Quan arribes a dalt, el que et fan és: «Calla». La resposta és aquesta. No et qüestionis res més. Si això és blau, és blau i punt. I ha de seguir sent blau. Ha de sortir algú que per fi doni un cop a la taula i digui: «Un moment, no estic d’acord en això, parlem-ne». Tenim mètodes per fer-ho bé. Seguim vivint en una societat en què tot se’ns dona i nosaltres, com a societat, també ens hi hem acostumat. Sigues tu el primer a encendre la bombeta a casa teva. I fes-ho. Tu ets una bombeta, però has d’encendre les altres també.”

“Sentir-te acompanyada i que no estàs sola en la lluita també és una cosa que et fa tirar endavant”

És a dir, que el col·lectiu i l’associacionisme també són valors bàsics per tirar endavant el projecte. “Sentir-te acompanyada i que no estàs sola en la lluita també és una cosa que et fa tirar endavant. Hi haurà gent que ho deixarà, perquè té altres prioritats o no s’acaba de creure el discurs, i és lògic i lícit, però és viure-ho de la mà de gent, i retroalimentar-nos entre tots i veure que sempre hi ha coses contra les quals lluitar, i coses a mantenir perquè ja estan bé. El moviment mor quan no hi ha generacions que hi vulguin pujar. Has de crear un sentiment fort, que jo crec que aquí la clau és viure-ho des que ets petit, per llavors seguir-ho. I és important seguir-ho perquè, si no, ningú ho farà! Al final, si no som crítics des de petits, quan som més grans caiem en uns paranys que no ens fan reflexionar per a res. I si de petita t’han ensenyat a qüestionar-te les coses i a obrir els ulls, arribes a ser diferent, en un sentit que pots aportar.”

Hem començat aquesta història amb el savi i la sàvia de Lo Mòtit, que encarnen l’escoltisme i són l’esperit del cau. Ells només apareixen el primer cap de setmana de curs, després marxen i no tornen a aparèixer fins al pas de branca següent. Poden estar tranquils. La resta de l’any, caps com la Marta s’encarreguen de mantenir viva la flama de l’escoltisme a Alcarràs. I el més important, caps com ella encenen bombetes noves cada any.