“L’altre dia el meu fill em deia que no es volia morir. Jo li vaig dir que, si no ens moríssim, no podríem tenir fills ni nets, ni nosaltres seríem aquí, perquè encara viurien els nostres rebesavis”, explica l’Ares. Com que el nen no ho acaba d’entendre, prova amb una altra explicació: “Saps les onades del mar, que van i venen? T’imagines que el mar sempre s’estigués quiet? Quin avorriment, oi? Perquè vingui una onada, ha de marxar l’anterior. Però això està bé, perquè sabem que en vindrà una altra”.

Algun dia tots morirem. Igual que va morir la Gea, la filla de l’Ares Alma (1991). M’ensenya les fotografies del dia que va deixar la vida. Va ser el mateix dia que va arribar al món. La Gea, un petit nadó de quatre mesos de gestació, va viure pocs minuts, després de néixer. A les fotos surt en braços de la seva mare, morada i ben encongideta, com quan era dins del ventre.

És el 4 de març de 2020, poc abans del confinament per la pandèmia. L’Ares fa dies que va a urgències amb molèsties, però els metges no se la prenen seriosament. Fins que passa: amb quatre mesos va de part i dona a llum una vida que no dura més de quatre minuts. “Per sort, amb el meu marit i el meu fill ens vam poder acomiadar d’ella una estona”, explica.

“Molta gent no pot entendre el dolor que se sent. Jo els ho intento comparar amb alguna cosa que puguin entendre, per exemple: «Imagina’t que t’ofereixen una feina on et pagaran milions d’euros a l’any a les Maldives. I quan ho estàs a punt d’aconseguir, t’ho prenen tot. Oi que et sap greu?». «Però si no ho has viscut!», et diuen. «Si no ha passat res de tot això...»”, intenta explicar. “Et roben el futur. Surts de l’hospital totalment buida. Jo em sentia com si fos un gerro del qual han tret totes les flors”, s’emociona.

“Em sentia com si fos un gerro del qual han tret totes les flors”

Al principi, menteix i diu que la Gea va morir als sis o set mesos. “Semblava que si estava de menys, no tenia tants motius per estar trista ni dret a queixar-me. Però l’amor no hi entén, de setmanes, i això és el més important”, relata. És quan està dins d’aquest pou de tristesa que un dia decideix tatuar-se la Gea al braç. La simbolitza a través d’un petit peix pallasso que neda juntament amb altres peixos, tots membres de la seva família. “Tot i el seu nom, és una espècie de peix molt protector del corall i dels seus”, aclareix.

Tenir el tatuatge ben a la vista l’ajuda molt. “Em permet veure-la cada dia, sempre la tinc aquí amb mi”, m’ensenya el dibuix. Com que aleshores ja és tatuadora professional, el tatuatge se’l fa ella mateixa. “No està gaire ben fet, perquè quan me’l feia estava plorant, però no el vull arreglar, ja m’agrada que sigui així”, relata l’Ares, que du molts altres tatuatges plens d’història: les primeres dents dels seus altres tres fills, el número de nínxol de la Gea o la marca del dit d’una filla agafant-li la mà.

“El tatuatge em permet veure la Gea cada dia, sempre la tinc aquí amb mi”

El tatuatge li serveix de teràpia, i és així com decideix oferir-ho a altres persones que estiguin passant el mateix. Amb el nom de Proyecto Gea, la tatuadora i il·lustradora Ares Alma arregla el seu estudi de tatuatges de Cerdanyola del Vallès perquè sigui molt més que un espai on plasmar dibuixos sobre la pell.

Un dels cartells de l’entrada del seu estudi indica que ens trobem a “la llorería del corazón”. “Aquí tothom plora”

El nom ja és una declaració d’intencions: “Tatuajes hechos con amor”. A dins, tot són cartellets, missatges i il·lustracions que volen calmar l’esperit de qui hi entra. És el seu petit temple, un indret on tatuar la pell per curar l’ànima. Un dels cartells a l’entrada indica que ens trobem a “la llorería del corazón”. “Aquí tothom plora”, riu l’Ares, que amb el temps s’ha convertit en una mena de psicòloga. “De fet, estic estudiant Psicologia”, remarca.

El seu estil d’il·lustracions és molt lineal, tot i que assegura que li encanten els reptes. “Mai envio els meus dibuixos abans de fer els tatuatges. Els clients agafen cita, m’expliquen la seva història i quan tornen els ensenyo el que he fet. Normalment no hi fan gaires canvis”, explica. A l’hora de fer el tatuatge, s’estiren damunt d’una llitera que fa massatges i poden escollir la música que vulguin. Tot el procés està pensat per ser terapèutic.

“Molta gent em demana que els tatuï estels o el nom del nadó amb unes ales, però jo els dic que no. És massa típic. Els qüestiono el motiu pel qual volen allò. Per què un estel si mai ho has associat amb un estel? Per què ales si no ets creient?”, reflexiona. És així com s’inicia una cerca del que realment es vol plasmar a la pell.

“Estic fent proves per a un nou projecte: fer motlles de les mans o dels peus dels bebès perquè els pares sempre puguin tenir la seva escultura”

Entre el seu recull de tatuatges fets fins aleshores, hi ha l’autòpsia del cor d’un nadó o la imatge de les mans d’una mare i una filla en el moment d’acomiadar-se. Cada història necessita la seva pròpia il·lustració. “Sempre els demano que facin fotos de les seves mans per veure com són exactament”, m’explica l’Ares, que ara m’ensenya el motlle d’un peu minúscul. “Estic fent proves per a un nou projecte: fer motlles de les mans o dels peus dels bebès perquè els pares sempre puguin tenir la seva escultura”, em confessa.

Poder fer aquestes escultures, però, comporta que ella sempre hagi d’estar “en guàrdia” per si es produeix alguna mort prematura. Fins i tot no descarta fer motlles sencers dels nadons, depenent de les setmanes de gestació. “Fer una escultura d’un bebè que ha arribat a terme pot ser un record que t’acompanyi tota la vida”, considera.

“Els primers moments són crucials. Depèn de com visquis aquest moment, condicionarà tot el teu dol”

L’Ares sempre s’ha sentit molt a prop de la mort, fins al punt que el Proyecto Gea creix i es converteix en molt més que fer tatuatges. “Acompanyo les mares en el moment de la mort. Em poden trucar quan sigui, que jo sempre agafo el telèfon, perquè els primers moments són crucials”, assegura. “Depèn de com visquis aquest moment, condicionarà tot el teu dol. No pot ser que a mi, quan recordo com m’acomiadava de la meva filla, em vingui al cap que els zeladors estaven parlant i rient allà al davant sobre el seu cap de setmana”, lamenta. “Si cuides bé aquest moment, després podràs curar-te millor”, assegura.

Alguns dies a la setmana, l’entrada del seu estudi es converteix en un espai de teràpia grupal. “Poso uns quants coixins a terra i hi seiem al voltant. Tothom es pot desfogar i compartir com se sent”, explica. Una de les queixes més habituals és la incomprensió que reben els afectats, sobretot per part de la família i dels amics. “I pel que fa a la parella, l’home sempre va uns passos enrere en el dol. Quan nosaltres estem fatal, ells estan dempeus per poder-nos cuidar. I quan nosaltres ja estem millor, aleshores ells cauen”, assegura l’Ares, que per experiència considera que “els nens morts uneixen la parella, i els nens vius la separen”.

A l’hora d’afrontar un dol perinatal, l’Ares creu que no hi ha protocols que valguin. “Si estàs molt malament, millor anar al psicòleg. Els grups d’ajuda van bé per sentir-se en comunitat”, explica. Ella sempre insisteix que, quan hi ha una mort, els pares sempre vegin el bebè, o una part, si no es pot veure sencer. “Si no veus res, tens la ferida oberta durant molt temps”, assegura la tatuadora, que també recomana que, si no se’l vol mirar, com a mínim se’l pot tenir en braços una estona.

“Tinc un munt de fotos d’autòpsies de mares que algun dia em trucaran i me les demanaran”

“Que es puguin acomiadar. Molta gent diu que se l’enduguin, que no el volen veure, però després se’n poden penedir la resta de la vida”, admet. Fins i tot aconsella, en cas de no poder-ho fer, demanar a algú que li faci fotos i les guardi, per si més endavant les volen veure. “Tinc un munt de fotos d’autòpsies de mares que algun dia em trucaran i me les demanaran”, explica.

Com una guardiana d’un tresor incalculable, l’Ares admet que és molt habitual idealitzar els fills que no han sobreviscut. “Són perfectes”, continua. Un dels moments més difícils és quan es compleix un any de la seva mort. “Hi ha molta gent que celebra les dues dates: la de quan es va morir i el dia probable de part. Jo recomano que només se’n celebri una; si no, és un desfici”, admet.

Quan li pregunten quants fills té, ella sempre diu que en té quatre, però només tres amb ella. Abans de la Gea ja tenia un fill. Després que ella morís, l’Ares necessitava quedar-se embarassada per poder suplir aquell buit. “Però es parla poc de com et sents quan et quedes embarassada de nou després que t’hagi passat això”, continua.

“Es parla poc de com et sents quan et quedes embarassada de nou després que t’hagi passat això”

En el seu argot, al bebè que neix després d’una mort gestacional se li diu “bebè arc de Sant Martí”. “Tens molta por que et torni a passar el mateix. Un de cada quatre embarassos acaba malament”, assegura. Per això, a les mares que s’enfronten a nous embarassos sempre les anima a tirar endavant “a tope” i amb totes les conseqüències.

“Totes sabem que pot passar alguna cosa. No és veritat quan, per animar, diuen que tot anirà bé. No ho sabem”

“Els poso metes del tipus: si el meu fill va morir a les dotze setmanes, a les dotze setmanes i un dia estaré bé”, explica. “Totes sabem que pot passar alguna cosa. No és veritat quan, per animar, diuen que tot anirà bé. No ho sabem. Pot ser que surti fatal, però ara mateix, en aquest segon, el bebè està viu, així que el gaudirem”, conclou.

Per a l’Ares, la vida i la mort són com les onades de l’oceà. Sempre estan en transformació constant. L’únic que ens queda per sempre roman a dins nostre, i, de vegades, també queda tatuat a la pell.