En Joan Fluxà es dedica a concentrar l’essència d’Eivissa en una ampolla. Des de Jesús, cultiva un jardí botànic que li ofereix directament els ingredients que necessita per macerar uns mesos: farigola, romaní, absenta… Les abelles no desaprofiten l’ocasió per fer un bon banquet entre el sol i la brisa. “Som un petit pulmó per a aquestes abelles, que cada dia ho tenen més difícil”, diu en Joan. Mentrestant, ens descobreix una recepta de casa, d’aquelles que es cuinen de generació en generació, i que porta l’herència de la família: les herbes pageses.

“Abans de muntar la destil·leria, viatjava molt. Estava en una empresa de licors més aviat grossa. Quan vaig començar aquest projecte, vaig decidir fer-ho en l’àmbit local. Va ser una aposta important, perquè és molt més fàcil aplicar un concepte industrial que no pas un d’artesanal. Però volíem afegir aquest punt de qualitat, d’apujar el nivell. Si tot fossin números, no hauríem fet un jardí botànic!”

I aquí el tenim. Un jardí botànic on podem veure totes les plantes que trobaríem en una casa de pagès. “És com un passatemps, perquè mantenir tot això…”, diu en Joan mirant les plantes que s’estenen davant nostre. “La veritat és que quan ensenyem el jardí i hi fem una volta, per ensenyar com fem l’ampolleta d’herbes, m’ho passo molt bé.” Nosaltres també volem fer el tomb pel jardí. Què hi trobem?

“A dins d’aquest jardí hi ha 4.000 aromàtiques! No apliquem químic, només hi ha feina manual”

“A dins d’aquest jardí hi ha 4.000 aromàtiques! No apliquem químic, només hi ha feina manual. I què hi fem? Quan venen visitants, muntem unes taules i els donem unes canastes, unes tisores de podar, uns guants i ens n’anem a fer una recollida de plantes. Cadascú té una ampolla i es fa les seves pròpies herbes”, explica.

Així doncs, aquí ja teniu tots els ingredients! “Tenim totes les plantes que fem servir, menys l’herba de Sant Ponç, perquè no hem aconseguit que ens aferri. Tenim plantes molt peculiars. Tot el que vam voler reflectir quan vam concebre aquest jardí és el que en una casa pagesa podien tenir. Unes herbes aromàtiques per fer herbes i una bona feixa, perquè era allà on hi havia aigua, per tenir uns tarongers, llimoners o verdures. Uns ametllers, uns garrofers… És una mica un resum del que més o menys podia ser l’entorn d’una casa pagesa”, conclou. I es fixa en un matoll de farigola que ens queda just davant.

“Aquesta frígola ens va costar dos anys aconseguir tenir-la, perquè no pots anar a buscar un plançó i sembrar-la; es mor”

“La planta més peculiar és la frígola”, diu assenyalant-la. “És molt difícil treure-la d’un jardí. Mira, olora això… Aquesta frígola ens va costar dos anys aconseguir tenir-la, perquè no pots anar a buscar un plançó i sembrar-la; es mor. Pensa que la diferència amb les herbes de Mallorca és que ells no tenen aquesta planta. Només és a Formentera i Eivissa.” No parem... “I mira, això que estàs tocant és el donzell. És una planta que si la tastes, té un punt d’amargor. Si fas una infusió d’això ets feliç molt de temps”, diu rient. “I en el jardí també hi incloem el punt cultural. Per exemple, aquí tenim la pitrera. Dius: ostres, què hi fa, la pitrera, aquí? Les dones pageses en piquen les fulles i en treuen els fils per a fer-ne espardenyes. És una fulla molt dura. Quan expliquem això, hi sumem, en aquest jardí botànic, l’element cultural.”

I totes les plantes que teniu aquí són candidates per fer la recepta? “Menys els arbres fruiters, tot el que tenim aquí es fa servir per fer les herbes. Més o menys a cada parada hi ha un cartell informatiu que te’n diu el nom. La menta, la ruda (que ja sabeu que era la planta de les bruixes), l’herba sana, l’herbabona…  Aquí, per exemple, hi tenim la camamilla, aquesta flor groga d’aquí. La millor època per recollir les herbes és al juny. De fet, la gent d’Eivissa feia la recollida d’herbes per Sant Joan”, explica.

“Vam decidir que volíem ser artesans. A Europa, artesà està associat a fer-ho a mà, i per nosaltres ho està tant per l’elaboració de la guindilla com del licoret. Ser artesà significa tenir un respecte per la seva forma d’elaborar”

I del jardí a l’ampolla, tot en un procés artesanal. Què vol dir exactament? “Nosaltres vam decidir que volíem ser artesans. A Europa, artesà està associat a fer-ho a mà i per nosaltres ho està tant per l’elaboració de la guindilla com del licoret. Ser artesà significa tenir un respecte per la seva forma d’elaborar. Això és important. Nosaltres treballem només amb les nostres plantes i per fer guindilla en cultivem una de pròpia.” 

“A Eivissa som quatre fabricants que tenim la denominació, i l’únic que hi pot posar «licorero artesà» som nosaltres. I també sabem que som els únics que fem servir disset o divuit plantes”

I un cop vau decidir ser artesans us vau posar mans a l’obra. “El primer que vam conceptuar va ser la forma de fer el producte. Nosaltres en fèiem dos: herbes eivissenques i herbes pageses. Quina és la diferència? La gran diferència és que les herbes eivissenques tenen una normativa que s’ha de respectar, un segell europeu, que marca uns graus mínims i màxims i uns percentatges de sucre. A Eivissa som quatre fabricants que tenim la denominació, i l’únic que hi pot posar «licorero artesà» som nosaltres. I també sabem que som els únics que fem servir disset o divuit plantes. Vam decidir que era una aposta a fer i que hem d’ensenyar que som artesans. Les pageses es fan com antigament, que és únicament amb maceració. Ajuntem plantes, anís, que això és el que fèiem a les cases familiars i és el que seguim fent.”

“En canvi, per a les herbes eivissenques hem de fer una maceració a setanta graus per mantenir la normativa europea. Hem de complir per tenir aquesta denominació i poder posar «herbes eivissenques» a l’ampolla. Són formes de protecció, tant per al consumidor com per estar dins del segell, i això fa que, avui dia, muntar una fàbrica d’herbes eivissenques sigui complicat, tant per espai com per dificultat d’elaboració. Nosaltres som petits, però volem seguir produint de manera artesana. Estem contents.”

“Era comú tenir plantes a casa i que cadascú es fes les seves herbes. I encara ho és. Cadascú té la seva petita recepta”

Però la història de les herbes pageses crida la terra. És una beguda amb gairebé tantes variants com cases hi ha a Eivissa. “Era comú tenir plantes a casa i que cadascú es fes les seves herbes. I encara ho és. Cadascú té la seva petita recepta. Pregunta-ho a una persona de Sant Vicent o a una persona de Sant Josep, que és a l’altra part de l’illa; segur que hi ha una cosa que és diferent, sigui una fulla de pi, siguin uns grans de cafè. És a dir, allò que em va ensenyar l’àvia de l’àvia es va passant generacionalment.”

“Jo crec que a Eivissa no hi ha cap casa que no fes les seves pròpies herbes. Un hi posava més sec, l’altre més dolç... Era una festa familiar”

I de generació en generació, cada família rep en herència la recepta. “Jo crec que a Eivissa no hi ha cap casa que no fes les seves pròpies herbes. Un hi posava més sec, l’altre més dolç... Era una festa familiar. Inclús abans s’ajuntaven famílies, compraven ampolles d’aquestes de setze litres i en feien. Es prenia com a digestiu durant tot l’any. En feies per Sant Joan i et durava tot l’any. També és cert que hi havia gent que la buidava tota i tornava a reomplir les ampolles, o en buidava la meitat i feia servir el que en quedava per seguir-ne fent, perquè és planta fresca i dona de si.”

“És com una massa mare”, continua. “L’únic risc que tenen les herbes fetes amb planta fresca és que s’oxiden i, si te’n prens la meitat i deixes l’altra a l’ampolla, al cap d’uns mesos li haurà canviat el gust, perquè la planta s’oxida. Han d’estar tapades, sempre. A més, les herbes fresques evolucionen de diferent manera cada una. Si tastes el que fem avui, hi trobaràs el gust d’una planta i, d’aquí a un temps, n’hi trobaries una altra. Nosaltres el que recomanem és, quan has fet les herbes, passar-les a una ampolla buida i tornar a omplir l’ampolla… o beure-te-la ràpid!” 

I vosaltres heu decidit compartir la recepta de la vostra amb tothom. “L’hem democratitzat, com dic jo. Hem fet pública la nostra recepta pròpia. Jo considero que com més gent conegui el que està consumint, més en consumirà. Com més gent sàpiga com fer-ho, probablement més gent ho provarà, més gent ho intentarà, més gent hi tindrà interès.” I li heu posat el nom de La Abuela. Qui és? “És la meva mare! Ella va ser qui va posar en marxa la primera recepta.” 

“El primer dia que vaig treure les ampolles i va veure que sortia a l’etiqueta, em va fer una esbroncada espantosa! «Què has fet?», deia!”

La Catalina és la marca gràfica que apareix a les etiquetes de les herbes eivissenques de Can Fluxà. La mare d’en Joan. I va acabar a les etiquetes per culpa d’en Joan: “Li vaig fer una fotografia a Punta Arabí. La vaig portar a un amic meu que és pintor i amb un dibuix de plomí la va retratar. El primer dia que vaig treure les ampolles i va veure que sortia a l’etiqueta, em va fer una esbroncada espantosa! «Què has fet?», deia! Però quan van aparèixer els primers turistes que es miraven l’etiqueta i es miraven la meva mare i llavors li demanaven una foto, la bronca va desaparèixer”, explica rient. Coneguem-la. 

“A les cases feien les herbes com a medicina. Per a l’estómac és molt bo, com a digestiu. També servia per quan la gent tenia mal de cor, vòmits... Es prenia un poc d’herbes i allò ho millorava tot”

La matriarca de Can Fluxà té un carisma innegable i ens explica d’on surt la recepta familiar. “La recepta és de les herbes de l’abuela. Surt de la família i de la no família, perquè a Eivissa, aquests anys enrere, casi totes les cases feien les herbes com a medicina. Per a l’estómac, com a digestiu, és molt bo. També servia per quan la gent tenia mal de cor, vòmits... Es prenia un poc d’herbes i allò ho millorava tot. I com que, no sé quants anys enrere, a Eivissa no hi havia molts metges… T’ho dic perquè ho he sentit dir, que la gent es curava amb herbes. O es mataven o es curaven”, afirma.

Així que a casa sempre en teníeu. “A casa en fèiem algunes ampolletes, tipus medicines, però no tant com a altres cases. El meu pare va morir en un accident i vam quedar jo, la meva àvia, la meva mare i els meus germans. Els nois no podien beure herbes i la meva mare i la meva abuela tampoc, perquè eren dones. Ara, algun glopet quan no es trobaven bé, sí. I ve d’endarrere. A les cases pageses es feien les herbes per a ells mateixos, ningú en venia. S’utilitzaven moltes plantes medicinals: un bocinet d’una, un bocinet d’una altra…”, explica.

“Com més temps maceren, més agafen l’essència de les herbes. Jo soc la primera que si un dia no em trobo bé de l’estómac me’n faig”

“Com més temps maceren, més agafen l’essència de les herbes. Jo soc la primera que si un dia no em trobo bé de l’estómac me’n faig. I diràs: és psicològic. Doncs no. Em trobo molt millor. Totes les plantes, totes, són medicina natural. La recepta de les herbes s’aprèn a poc a poc, quan un sent a casa com fer-la, i d’aquesta manera se’t queda tota dins del cap. A mi no se’m va oblidar mai. L’hereu de les herbes serà en Joan”, comenta mirant-lo.

“Saps com en diem, de tot això que fem? Màrqueting pagès. Perquè som pagesos i fem el nostre màrqueting. Compartir les herbes és compartir cultura”

Al llarg de l’any, a Licors Fluxà fan diversos cursos i tallers on ensenyen com fer unes herbes pageses. És llavors quan el jardí botànic i la recepta de les herbes prenen sentit del tot per a en Joan. “Per a una persona que no ha vist mai un jardí botànic, fer una volta per aquí és una satisfacció molt gran. Vam començar a treballar amb grups d’americans i els encanta la part cultural de la proposta, fer un licor, unes herbes… Només per això, ja val la pena. Saps com en diem, de tot això que fem? Màrqueting pagès. Perquè som pagesos i fem el nostre màrqueting. Compartir les herbes és compartir cultura.” Comprovem-ho!