El 21 de juny comença el ritual al Castellet de Perpinyà. Aquí s’hi guarda la flama des del 1965. La Flama del Canigó, però una dècada abans. El 1955, Francesc Pujada, un nord-català d’Arles, encén la tradició inspirant-se en el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Des de llavors, i de manera ininterrompuda, la flama s’ha regenerat dalt del cim del Canigó, a 2.784 metres d’alçària. S’ha baixat i s’ha dut a tots els racons dels Països Catalans per encendre les fogueres de la revetlla de Sant Joan. I per encendre l’estiu dels països de parla i cultura catalanes. 

Foc de tradició antiga, el coronavirus capgira l’acte. Alguns anys fins a 400 excursionistes feien el cim; el 2020 les mesures de prevenció posen el límit en unes desenes de persones. LA MIRA ha pujat a dalt de tot amb ells. Som un més. Encenem i seguim la flama des del Castellet fins a l’inici de la ruta que un grup de nou catalans d’Igualada, de Vic i de diferents indrets de la Catalunya del Nord fan durant el dia, la nit i la matinada del 22 i el 23 de juny. La ruta a peu des de Fillols, al Conflent, passant pel refugi dels Cortalets, fins a coronar el Canigó.

La tornada, però, és més dura: una travessa nocturna per circs farcits de tarteres, congestes de neu i un vent de mil dimonis que acompanya els excursionistes que fan la caminada fins al refugi de les Estables, al terme de Prats de Molló. Des d’allà, al coll d’Ares, el punt fronterer que parteix Catalunya de manera artificial, es fa el pas de frontera que, des de la llarga ombra del franquisme, es duu a terme any rere any per il·luminar qui som: de nord a sud, d’est a oest, els països del foc que no s’apaga.