Amb tan sols deu anys van començar a pintar grafits, però ara ja no pinten un espai qualsevol. Posen color als trens. Per això, els seus són uns grafits especials. Necessiten més hores de preparació que per fer un mural en una paret. I també hi ha, evidentment, més tensió, risc, perill. Ràpid, ràpid... Tenen poc temps per acabar la feina. A LA MIRA els seguim a la seva velocitat. 

Són un col·lectiu i treballen de manera coordinada. Després, un cop ja han acabat la feina, de pressa, han descarregat adrenalina i han sortit de les vies, necessiten compartir els nervis viscuts. Tot i així, la seva reflexió sempre acaba sent la mateixa: “Tornarem i acabarem, en farem més”. 

Gaudeixen pintant amb el condicionant dels nervis, el temps i l’atzar perquè els enxampin. Perquè consideren que la vida, per viure-la, cal que tingui diferents colors i que t’emocioni abans que passi, veloçment, el tren.