Joan Antoni Castillo és un rector curiós, que va més enllà de les tasques parroquials que el culte mana imprescindibles. Aquesta història que llegiu n’és una prova. Curulla com està Setmana Santa d’obligacions religioses, Castillo va decidir sumar-hi una altra tradició ancestral: el salpàs. Amb les orelles ben obertes i l’olfacte afinat per aquesta curiositat, el rector va collir aquest costum perdut a gran part del país de mossèn Àngel Franquesa, que el feia a Oristà, la seva parròquia. Mogut per l’interès, no va dubtar. “Em vaig informar, em vaig assessorar i ho vaig començar a fer el mateix dia que ho feien a Oristà”, explica amb maneres humils el rector de Viladordis, que ja fa catorze anys que, cada Dimecres Sant, visita les cases del poble i en beneeix les llindes per protegir-les.

El salpàs és un costum cristià nat d’una recepta: la suma d’aigua i sal, maridada amb les benediccions que pertoquen, que germina de la tradició jueva. “Davant de la darrera de les plagues d’Egipte, els jueus van marcar les llindes de les cases amb la sang de l’anyell pasqual per protegir les seves cases del pas de l’àngel exterminador”, ens narra el rector, que va anar completant el puzle a partir d’un ritual del Bisbat de Vic. “Vaig agafar el benediccional català, que parla del salpàs”, però també hi va afegir “la benedicció de l’aigua i la de la sal, presents al missal català” i, al final, “ho vaig sumar”. Trencaclosques complet. Castillo va parar l’orella també entre els seus parroquians i va nodrir la seva fórmula de salpàs d’accent manresà. A Viladordis, la gent recorda que antigament el costum era propi d’aquestes contrades fins a mitjans o finals del segle XX gràcies, entre d’altres, a mossèn Felip Pujols, el darrer que el va fer al poble. En recuperar-lo, “va haver-hi un gruix de persones que van rebre-ho bé”, assegura modest.

La jornada del salpàs comença al matí a les cases del centre i acaba, a la tarda, beneint les més allunyades, com s’havia fet sempre. LA MIRA acompanya el rector de Viladordis a visitar ca les Marcetes, cal Lluís, ca la Constància i cal Grifell, juntament amb Héctor Rico, un acòlit que l’ajuda en la pràctica, que té lloc principalment en llars de feligresos. “Puntualment, hi ha algú que no ve a missa, i que ho sap pel veí”, puntualitza el mossèn, “però la majoria són del cercle parroquial”. El salpàs no només permet protegir les cases, sinó que també brinda l’oportunitat al rector de fer una visita pastoral, més humana i propera, a les famílies que així ho demanen. “La pau sia amb vosaltres”, pronuncia un cop saludats els parroquians, que li faciliten el bol per fer la mescla d’aigua i sal. N’hi ha que ho acompanyen amb una candela; n’hi ha que, fins i tot, l’obsequien amb ous. Hi ha famílies que, a més, aprofiten la pasta restant del salpàs per vessar-la al dipòsit d’aigua, com a signe de benedicció de tota l’aigua de la casa, com al mas les Marcetes, el més antic de la ruta del mossèn. Aquest era, de fet, originàriament un lloc ignasià: sant Ignasi de Loiola, com a casa gran de la contrada i un dels masos més importants de Manresa, hi passava a demanar caritat quan anava o tornava del santuari de la Salut de Viladordis, avui custodiat per Joan Antoni Castillo.

De Pasqua a Pasqua, hi ha llars que són sempre en l’itinerari del salpàs de Dimecres Sant. De fet, la sal és acuseta, i delata, amb el seu efecte corrosiu, aquelles cases que han anat acumulant benediccions. A Viladordis, el salpàs hi ha tornat per quedar-s’hi, però aquest és un dels molts costums d’arrel religiosa que, en altres indrets del país, han anat desapareixent sense remei. “Ja no hi ha un rector a cada campanar”, lamenta el mossèn, que atribueix a la manca de sacerdots i a la feina que ja de per si hi ha per Setmana Santa —“Ja costa arribar on s’arriba”— el fet que tradicions com el salpàs no sovintegin a hores d’ara. Recuperar-les, per a Joan Antoni Castillo, és ple de significat. “Tot allò que s’ha fet té un sentit, perquè si no, no s’hauria fet. El salpàs pot ser un instrument útil, tant de protecció com pastoralment.” Perquè el que no es perd és l’anhel de sentir que, a casa nostra, la vida està protegida. A Viladordis, i per Pasqua, amb aigua i sal.