Vull tenir fills? Vull ser mare? Aquesta és una pregunta que les dones, si les condicions biològiques i socials ens ho permeten, ens fem en algun moment. La vida és una successió de decisions. Sempre cal escollir. I cal fer-ho adaptant-nos a les circumstàncies i assumint-ne les conseqüències. Malgrat els dubtes i el context, malgrat la situació professional o la xarxa familiar i d’amistats. Decidir. Esperant no ser jutjades o valorades segons cada gest. L’Elena Carreras, doctora especialista en obstetrícia i ginecologia, atén cada dia dones amb aquests interrogants vitals i existencials. Entro a la seva consulta de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Parets blanques, aquella pulcritud dels centres sanitaris que, de vegades, genera una sensació de calma tensa. Ens saludem cordialment i penso què em preguntaria si ara em fes una visita ginecològica. Probablement, voldria saber si soc mare o si tinc intenció de ser-ho.

“Seria ideal ser mare entre els vint i els trenta anys. El cos està preparat per parir joves. Però la societat no ens ajuda a tenir fills aviat. A Catalunya, la mitjana del primer fill se situa als 33 anys”

Però avui soc jo qui passo consulta. I tinc clar per on començar: “Quan s’hauria de quedar embarassada una dona?”. “Aviat. Seria ideal entre els vint i els trenta anys. El cos està preparat per parir joves. Però què passa? Doncs que portem un ritme de vida que, sovint, no ens ho permet. La societat no ens ajuda a tenir fills aviat. A Catalunya, la mitjana del primer fill se situa als 33 anys”, comenta. Li dic que, fent cas de la seva prescripció mèdica, aviat se’m passarà l’arròs. De manera instintiva, sense poder-ho evitar, somriem plegades. I ella hi afegeix: “Als anys noranta, les dones embarassades de 35 anys les consideràvem de risc. Ara, per estadística, és el més normal”.

Ser mare canvia, capgira, la vida personal i la professional d’una dona. Però si aquesta decisió es pren a partir dels 35 anys, a qui afecta més, a la mare o al fill? L’Elena dubta un moment, és conscient que la dicotomia plantejada no és fàcil, però finalment respon: “La mare té molts més riscos, però la criatura també. A partir dels trenta, la corba de fertilitat va disminuint. Si t’hi poses tard, potser et costa més quedar-te embarassada. Però, en general, les dones no tenen aquesta percepció i això acaba provocant frustracions i pors”. Perquè una dona pot prendre una decisió, però aquesta no sempre es pot executar i, encara menys, de manera immediata. En biologia mai dos i dos fan quatre. “Vivim en una societat en què volem que tot sigui perfecte i que es produeixi ara. En el moment que volem tenir un fill, hi ha qui es pensa que és posar-s’hi i quedar-se embarassada. Doncs no, això no sempre funciona així”, comenta. Ho fa sabent que amb aquestes paraules també està llançant una crítica a la suposada societat del confort i la comoditat. On tot és fàcil, senzill i ràpid.

Una societat potser somniada, però sovint irreal. Una societat que, potser no de manera premeditada, acaba imposant unes pautes que condicionen la vida de les dones. “Arribada a una edat, s’incrementa la pressió social si una dona no és mare. Qui es queda embarassada és ella; per tant, la decisió és només seva”, puntualitza l’Elena. Perquè hi ha qui també pot optar per no tenir criatures. “Si tires endavant un embaràs és perquè en tens ganes i et fa il·lusió. Però ara, a diferència de fa uns anys, hi ha molta més consciència del que representa i del compromís que comporta”, reflexiona. És fàcil adonar-se que és tan agradable com ferma o impertorbable en el que pensa i defensa.

“Tothom espera arribar a casa amb una criatura sana, tot el que es desviï d’aquest camí genera impotència i pena. Pot ser que no vagi tot bé, i és bo tenir-ho present”

Perquè hi ha qui programa o busca el millor moment per ser mare i hi ha qui se’l troba. A partir d’aquí el procés també es viu de moltes maneres. Amb pors, amb inseguretats, amb felicitat, amb impaciència. Cada dona ho gestiona a la seva manera, controla les hormones com vol o com pot. És en aquest moment, quan una pregunta es fa inevitable: “S’ha idealitzat l’embaràs?”. “Sí, segurament. Tothom espera arribar a casa amb una criatura sana, tot el que es desviï d’aquest camí genera impotència i pena. Pot ser que no vagi tot bé, i és bo tenir-ho present”, afirma.

Hi ha dies que les coses no surten com una s’havia imaginat, planificat o projectat. Una dona pot anar a fer-se una ecografia de control de l’embaràs i li poden dir: “No hi ha batec”. Unes paraules que enterren esperances i que els professionals de la salut reconeixen que no sempre gestionen bé: “Hem de treballar més i millor el dol perinatal. És el gran oblidat. Hem d’ajudar les mares i les seves famílies en aquest procés”.

“Veig l’empoderament de les dones com la capacitat d’entendre la nostra salut i el nostre cos. Saber com funciona i ser valentes per prendre les decisions que ens afecten. No deixar que les determini un professional sanitari, molt acostumat a la unidireccionalitat”

Ajudar aquestes dones a seguir vivint malgrat l’absència. Aquest és un dels objectius, però l’Elena n’enumera d’altres que considera essencials per viure amb plenitud. “Veig l’empoderament de les dones com la capacitat d’entendre la nostra salut i el nostre cos. Saber com funciona i ser valentes per prendre les decisions que ens afecten. No deixar que les determini un professional sanitari, molt acostumat a la unidireccionalitat. El que cal fer és establir un full de ruta compartit amb les pacients. Jo, com a metgessa, explicaré els avantatges i inconvenients de cada decisió i establirem un camí en el qual tothom se senti còmode.”

I aquesta manera d’interpretar la relació metgessa-pacient serveix també per afrontar el moment culminant d’un embaràs, el part. Perquè donar a llum pot ser intens i màgic, però l’acte en si no ha de ser necessàriament agradable. “La mare ha de dir si vol un part hospitalari o no, com li agradaria que fos tractada la criatura en el moment de néixer o quines mesures accepta. I nosaltres ho hem de respectar”, comenta l’Elena. Deixo que s’expliqui, però aprofito uns segons de silenci per interrogar-la de nou: “Hi ha parts massa medicalitzats?”. “El que no és bo és la medicalització sistèmica. Quan a mitjans del segle XX les dones comencen a parir als hospitals, la mortalitat materna cau en picat. Tot i així, crec que arriba un moment, en què el part hospitalari és molt segur per a la mare i la criatura, que ens estanquem. Amb el mateix grau de seguretat hem de garantir una atenció més humanitzada, respectada i satisfactòria. L’objectiu és aconseguir el nivell zero de violència obstètrica. Ho volem les professionals i ho volen les mares.”

“La cesària és una intervenció que ha salvat moltes vides de mares i de criatures. Per tant, és meravellosa. S’ha abusat de les cesàries? De vegades, sí. Hem d’evitar les que no estan indicades, però no podem eliminar les que són necessàries”

Com a metgessa amb anys d’experiència té molt definides les fites, però, evidentment, no sempre és fàcil aconseguir-les. Cal remar en moltes direccions. I sap que quan es parla de medicalització dels parts sempre apareix un altre debat paral·lel o adjacent: “Es fan massa cesàries?”. L’Elena reacciona ràpid, té clara la resposta: “La cesària és una intervenció que ha salvat moltes vides de mares i de criatures. Per tant, és meravellosa. S’ha abusat de les cesàries? De vegades, sí. Hem d’evitar les que no estan indicades, però no podem eliminar les que són necessàries. Per mi, la cesària a demanda és una cosa molt qüestionable, perquè és una intervenció quirúrgica que comporta riscos”.

Una cesària t’obliga a entrar a una sala d’operacions. Amb totes les conseqüències mèdiques i personals que això té per a una dona. I els professionals dominen la tècnica; per tant, transmeten seguretat a la pacient. Controlen l’espai i la situació, però involuntàriament poden treure màgia al moment únic que viu la mare: el naixement del seu fill. L’Elena, juntament amb el seu equip, aplica i perfecciona contínuament les cesàries provincle. És a dir, intenta que, malgrat la fredor de la sala d’operacions, s’hi creï un bon caliu: “Reproduïm un ambient tan còmode i natural com sigui possible. És important respectar el moment del naixement; per tant, els professionals hem d’entendre que s’ha de compaginar la part quirúrgica amb la més humana. Hem d’adaptar-nos als desitjos de la mare, en la mesura del possible”.

“Som lluny de la situació òptima. Aquesta seria el coneixement profund del cos de la dona i una acceptació total del cicle femení. Un fet sovint demonitzat”

L’Elena considera que el respecte és un dels elements més importants per teixir una bona relació entre metges i pacients. Ho defensa i ho practica. La conversa flueix de tal manera que es percep la seva capacitat d’empatia, de comprendre l’altra, d’acompanyar-la en les seves preocupacions, de conduir-la medicament cap a les decisions més encertades. Tot i així, passar visita cada dia i conèixer dones d’edats i condicions socials diverses també li permet fer afirmacions categòriques: “Som lluny de la situació òptima. Aquesta seria el coneixement profund del cos de la dona i una acceptació total del cicle femení. Un fet sovint demonitzat”.

“Que et vingui la regla cada mes és una cosa fantàstica. Hauríem de fer una festa. En un món normal seria motiu d’alegria, i no una cosa per amagar o infravalorar”

Són unes frases contundents, pronunciades amb gran convicció. Per això, un cop dites, deixo que ressoni el silenci. Aquell que quan s’allarga uns segons esdevé motor per seguir avançant en la conversa. “Que et vingui la regla cada mes és una cosa fantàstica. Hauríem de fer una festa. El teu cos t’està comunicant que tens uns ovaris que funcionen, que estàs sana, que ets una dona fèrtil. En un món normal seria motiu d’alegria, i no una cosa per amagar o infravalorar. Per sort, sembla que a poc a poc està canviant aquesta percepció. Tant de bo aconseguim que sigui més visible.”

“Una societat que no valora la regla ni el que comporta pot arribar a normalitzar els dolors o el malestar que la dona pot patir. Creure que les dones podem aguantar-ho tot, que som més resistents, ha invisibilitzat problemes com l’endometriosi”

S’han alimentat molts tabús al votant de la menstruació i, per això, l’Elena exterioritza un desig: diu que la regla és un procés natural i que s’ha de veure, i viure, com a tal. Que cal que la nostra societat deixi de tenir por al color vermell. I aleshores afegeix, amb un somriure irònic, que aquest és un privilegi reservat a les dones. Però hi introdueix matisos, perquè en medicina els grisos també existeixen: “Una societat que no valora la regla ni el que comporta pot arribar a normalitzar els dolors o el malestar que la dona pot patir. Això no ha de ser així. Creure que les dones podem aguantar-ho tot, que som més resistents, ha invisibilitzat problemes com l’endometriosi”. Que les dones experimentem un festival hormonal amb canvis físics i emocionals és evident. Que sagnem, mes rere mes, també. Però la regla no pot ser un suplici, perquè quan és així pot tenir una explicació mèdica.

El cicle femení té diferents fases i totes cal entomar-les, com diu la doctora, amb la màxima naturalitat. També aquelles que situen una dona al final de la seva etapa reproductiva. Quan la regla desapareix, quan arriba la menopausa. “S’hi ha donat una importància que no té. Forma part del mateix procés d’envelliment i el vivim les dones, però també els homes. No entenc aquesta visió negativa i silenciosa. De vegades, en aquesta etapa es perd l’esclavitud de preservar la nostra imatge. Arribes a un estat de vellesa superior i, per tant, entens que hi ha unes altres prioritats. És una acceptació del cos i de la vida. Un moment de molta més maduresa emocional”, comenta l’Elena amb la serenitat amb què, probablement, les dones haurien d’encarar les etapes que ens regala la vida. Des de la primera fins a la darrera regla. Navegant també, si així es decideix, entre l’embaràs i el part.

Perquè potser arriba el dia que una dona es pregunta: “Vull tenir fills? Vull ser mare?”. I si decideix intentar quedar-se embarassada, buscarà l’acompanyament i l’assessorament mèdic d’una ginecòloga. Per entendre els canvis físics i emocionals, per resoldre els dubtes que aquest procés genera tot esperant el moment de donar vida: el naixement. Quan tot comença, quan tot està per construir, quan encara ni es perceben les pròpies incerteses.