Gener de 1981, la gran nevada. Coll de Malrem. Quatre homes avancen com poden, colgats de neu fins a la cintura. No es veu ni la pista que els ha de guiar fins a l’altra banda de la frontera administrativa que des del Tractat dels Pirineus separa Catalunya. Per sort, dos d’ells coneixen prou bé el terreny i obren camí als altres. El coll limita Beget (el Ripollès) amb la Menera (Alt Vallespir). Fa de mal caminar, amb més d’un metre de neu, fred i mal temps. Però l’expedició no es pot posposar. Un d’ells ha de fugir. Es diu Rafael Renyé. Duu la documentació falsa a punt a la cartera: hi posa José Antonio Rodríguez Heredia. Però quan creui cap a Catalunya Nord es convertirà en l’Aleix Vidal. Podria haver marxat a Nicaragua, però ha decidit quedar-se a l’única part de la nació on pot seguir treballant en una nova organització per al futur dels Països Catalans. I ha arribat el moment de creuar cap al nord.

Els altres exiliats

Fa anys que es parla de “memòria històrica” des de les institucions. Però hi queda tanta feina per fer encara... Entre la nova fornada d’exiliats polítics catalans i els qui més de mig segle abans van fugir de Franco, hi ha una generació oblidada d’exiliats polítics amb qui encara avui no s’ha fet justícia: els altres exiliats i refugiats, com Rafael Renyé, àlies Aleix, que per lluitar per les llibertats de Catalunya van patir durant dècades la repressió judicial i la violència policial des de les entranyes de tot un estat. Exiliats que, a diferència dels que van fugir el 2017, no van poder gaudir del suport social, econòmic, familiar, ni del reconeixement polític públic. Invisibilitat, clandestinitat i silenci.

“D’això fa quatre dies, però la gent no s’imagina què és. No va ser un exili daurat com el dels qui van marxar com a conseqüència del referèndum”

“D’això fa quatre dies, però la gent no s’imagina què és. No va ser un exili daurat com el dels qui van marxar com a conseqüència del referèndum. En el meu cas personal ho considero un refugi, no un exili, ja que no vaig marxar de Catalunya. Totes les partides es fan amb presses, amb pena i d’amagat, això és clar. Però una cosa és marxar amb diners, sabent on es va, amb mitjà de transport segur, etc. És un exili de luxe comparat amb els qui hem hagut de fugir a peu, a la intempèrie, amb com a molt un farcell penjant amb quatres pertinences. No saps on aniràs a parar, ni pots confiar en ningú, ni pots dur papers a sobre per si t’enganxen. No és un exili de quatre anys, sinó de vint o trenta anys”, explica l’Aleix Renyé. Un abisme.

“La gent com jo tenim un deure de memòria històrica: si no ho expliquem, seguirà silenciat i ignorat”

Aquests exiliats avui encara ignorats, que ja havien renunciat a qualsevol possibilitat de fer vida normal per haver triat l’activisme independentista i la clandestinitat, desapareixien en el silenci més absolut. “La gent com jo tenim un deure de memòria històrica: si no ho expliquem, seguirà silenciat i ignorat”, rebla el periodista. L’activisme polític per Catalunya iniciat a Ponent deu anys abans esdevindria un exili que li permetria iniciar un altre activisme igualment inesperat, aquest cop per Catalunya Nord i la llengua.

Triar la clandestinitat als setze

Rafael Reñé —que avui coneixem com a Aleix— és nascut al barri de la Bordeta de Lleida el 1955, de pares urgellencs originaris del Poal i de Bellpuig. El pare havia estat un claretià seminarista de Solsona a qui el germà va salvar pels pèls en esclatar la Guerra Civil i després que hi entrés la FAI a cremar-ho tot. Instal·lat a Lleida, es va dedicar a fer de matalasser i de guarnicioner per a cavalls i bèsties. La calma tensa, però, no duraria: perdria d’un dia a l’altre tant l’Aleix com el seu fill gran, Josep Maria, ja que els dos passarien a la clandestinitat. Però com es tria la clandestinitat quan hom té setze anys?

“Vaig créixer en una família profundament catalana. No havíem estat ni seríem mai espanyols”

“Vaig créixer en una família profundament catalana. No havíem estat ni seríem mai espanyols. Vaig passar d’un professor falangista a la Bordeta a una estada amb els claretians de Sant Boi. Allà, de sobte, tot era en català; vaig viure alguna manifestació de capellans a Barcelona… Vaig estar-hi dels onze als catorze anys, perquè a casa anàvem curts de diners, però l’experiència em va marcar.” Efectivament, en tornar a Lleida comença a fer les primeres accions amb el grup dels Huracans: pintades, operacions per col·locar banderes en punts visibles de la ciutat, redacció de pamflets antifranquistes, algun assaig de fabricació d’artefactes… “Amb quinze anys ens expressàvem com sabíem i com podíem, com ens sortia. Als anys setanta teníem l’esperança que el franquisme no podia durar més, i calia preparar-nos perquè quan acabés estigués tot a punt”, recorda.

Lleida era una ciutat petita, i el nucli dur de l’activisme el formaven una vintena de persones. “Érem pocs i una mica bèsties. Fins i tot la gent del Front Nacional de Catalunya s’alarmava una mica. Hi havia l’esperit de la secció armada del Front, l’embrió d’unes forces armades per al país. En Joan Culleré ens va organitzar dues reunions. I vam decidir marxar de Lleida i entrar en la clandestinitat, el meu germà i jo, amb dues persones més. Treballaríem en el que havia de ser l’embrió de les forces armades que havien d’estar al servei del govern legítim de Catalunya, per tal de defensar-ne les autoritats legítimes quan arribés el moment.”

Deu anys treballant per a l’exèrcit català

“En aquells moments no ho sabíem encara, però estaven arribant altres grups com nosaltres de Berga, de l’Ebre, de Barcelona mateix… Només teníem contacte amb l’instructor”

L’any 71 el quartet de Lleida aterra al primer dels pisos francs que freqüentarien a Barcelona. Allà els espera també un cotxe, documentació falsa i un salari mensual que tot just arriba per a menjar. “L’Organització” esdevindria el Front Nacional de Catalunya, i estava naixent “La Casa”, que acabaria prenent el nom d’EPOCA, Exèrcit Popular Català. “En aquells moments no ho sabíem encara, però estaven arribant altres grups com nosaltres de Berga, de l’Ebre, de Barcelona mateix… Només teníem contacte amb l’instructor: Jaume Martínez Vendrell.” L’històric Martínez Vendrell, antic militar de la República i dirigent d’EPOCA, esdevé el pare espiritual i el model per a aquells adolescents, i els proporciona una formació molt completa.

La llavor de l’Exèrcit Popular Català es remunta als temps de Macià i Companys, del Regiment Pirinenc, de l’Escola de Guerra i els coneixements reglats en aptitud militar, i es posa en pràctica durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Tota aquesta experiència militar serà la que es transmetrà a La Casa, tal com molt bé explica l’activista Oriol Falguera en el seu llibre sobre aquest tema.

Aleix Renyé inicia així una dècada de servei a EPOCA i d’instrucció integral: ensenyament humanístic, tàctiques de guerrilla i ètica militar, amb maneig de les armes, tècniques d’intel·ligència i contraintel·ligència i mesures de seguretat, però també entrenament físic i maniobres per la muntanya. Les tasques diàries eren sobretot de recerca i documentació per alimentar el servei d’informació amb fitxes, i fent seguiments a Barcelona de personalitats del règim. Quan hi havia alguna acció, es passaven unes setmanes confinats per si els recercaven. Així va ser com es va autoformar, amb llibres de periodisme d’una de les membres del pis dels confinaments. Ara ja pot explicar que un dels pisos francs on va viure era al carrer dels Almogàvers, prop del Palau de Justícia.

“No teníem vida fora de la missió: no havíem d’aparèixer enlloc, ni anar a cap manifestació, ni res. No existíem oficialment i havíem de seguir sent invisibles”

Els estius, a Montfalcó, vora el congost de Mont-rebei i en altres espais de muntanya, s’hi organitzaven maniobres amb foc real amb armes curtes i llargues, fins i tot morters de fabricació pròpia. L’artilleria pesant, però, no era el principal problema. Més aviat va resultar ser-ho la part emocional i social de la joventut. “Eren com uns campaments on passàvem de ser els quatre de sempre que convivíem tot l’any a una cinquantena de joves de pisos francs d’arreu que fins llavors desconeixíem. Hi havia moltes noies en tota l’estructura. I va començar a haver-hi enamoraments. I què passava? Que a vegades després es volien retrobar sense mesures de seguretat. I si els enganxava la policia, podien caure els seus dos pisos francs de cop. Generava problemes per a l’estructura. És que no teníem vida fora de la missió: no havíem d’aparèixer enlloc, ni anar a cap manifestació, ni res. No existíem oficialment. Calia ser invisible. L’únic contacte que teníem entre les estructures era un sistema de ràdio per Morse a través del qual cada vespre comunicàvem que estàvem bé. Algun cop desapareixien algunes persones d’algun pis franc, aquí i allà… I al cap dels anys vaig saber que en Martínez Vendrell i el seu número dos havien solucionat aquells enamoraments cas a cas, destinant-los de nou perquè estiguessin junts.”

“No vaig tenir joventut. No podia sortir, ni estudiar a cap lloc, ni anar de festa o a concerts. Només vaig fer una excepció única en deu anys: va ser un Sis Hores de Cançó de Canet”

“No vaig tenir joventut. No podia sortir, ni estudiar a cap lloc, ni anar de festa o a concerts. Només vaig fer una excepció única en deu anys: va ser un Sis Hores de Cançó de Canet. Hi vaig anar i em vaig embolicar amb una valenciana, que em va donar el seu telèfon. La vaig veure un parell de cops després, al seu pis de Barcelona. I un dia, de sobte, llegeixo al diari que havien detingut membres del FRAP, entre els quals aquesta noia. M’havia posat en perill pel fet de voler viure una mica la vida, relacionant-me amb algú que va resultar ser clandestí com jo.”

Dins d’EPOCA, Renyé es va especialitzar en el servei d’informació. Amb documentació falsa s’havia pogut infiltrar a BaInSA (Banco de Informes Sociedad Anónima), una empresa d’informació que treballava per als bancs, empreses... i també per a la policia. De fet, el propietari era un expolicia. “Des d’aquesta posició podia accedir a informació privilegiada. Entrava molt sovint al registre de la propietat, a la Jefatura de Tráfico per a la comprovació de matrícules, a comissaria, a bancs… Redactàvem informes comercials i privats, però alguna vegada em tocava fer coses que ja ho veies, que no era una investigació privada corrent. Era per a la policia.”

Poder polític: la gran traïció

“He cregut que, per sobre de partits, jo el que estava i estic és al servei de Catalunya i d’una societat justa”

“Partits polítics? No, mai he volgut implicar-m’hi. Ni quan es van poder legalitzar amb la mort del dictador ni ara. Sempre he considerat que la millor solució per a la societat catalana és un socialisme no dogmàtic, autogestionari. Però he cregut que, per sobre de partits, jo el que estava i estic és al servei de Catalunya i d’una societat justa. Treballar per formar l’embrió de les forces armades de Catalunya al servei de les autoritats legítimes per, quan arribés el moment, poder alliberar el país, per mi va passar al davant”, explica convençut l’Aleix Renyé. La mort de Franco, però, no va portar exactament el que tots aquells plans havien previst. Anys forjant les incipients forces armades del país, i el que es van trobar aquells militants per la Catalunya lliure va ser una traïció per part dels qui formaven part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya —pot ser que la història de Catalunya sempre es repeteixi…?

“El catalanisme no sabia què passaria quan s’acabés el franquisme. I, per tant, ja li anava bé que creessin aquest embrió de forces armades”

“Jo tinc l’íntima convicció, tot i que de proves no n’he trobat, que hi havia sectors del catalanisme polític més enllà de l’FNC, que n’estaven al corrent. És impossible muntar un exèrcit clandestí sense que alguns polítics importants ho sabessin. I, de fet, s’han trobat, a les cartes del militant històric imprescindible Manuel Viusà al president Josep Tarradellas, referències al «nostre afer». I sabem també que Jordi Pujol, president de la Generalitat, va anar a veure Martínez Vendrell a l’hospital una setmana abans de morir. El catalanisme no sabia què passaria quan s’acabés el franquisme. I, per tant, ja li anava bé que creessin aquest embrió de forces armades. Ara bé: de suports més o menys amagats, fins i tot econòmics, n’hi havia. Perquè els sous, els pisos i els cotxes d’EPOCA des del principi bé que provenien del món del catalanisme polític, tot i que no sabem exactament d’on.”

“Hi havia una cinquantena de persones que estàvem disposades a arriscar la nostra vida per la independència de Catalunya i ens van deixar amb el cul a l’aire”

A partir del moment que el suport econòmic desapareix, coincidint amb la mal anomenada Transició, l’organització passa a tenir un problema. “Hi havia una cinquantena de persones que estàvem disposades a arriscar la nostra vida per la independència de Catalunya i ens van deixar amb el cul a l’aire. Algunes van poder tornar a aparèixer a la vida normal. D’altres vam haver de continuar en la clandestinitat, sense recursos, i ens vam plantejar què fer. Vam entrar en contacte amb El Llevat, pensant-nos que es podria donar una renaixença a l’estructura encara que fos en un concepte diferent. I d’aquesta manera alguns vam decidir integrar-nos en el que estava naixent i que esdevindria Terra Lliure, un grup armat amb incidència política.”

“L’única força de Catalunya és el poble, la gent, posant-hi el cap i l’esquena més o menys pacíficament en funció de cada moment històric”

“Cal situar les coses en el seu context històric. En el moment d’EPOCA i Terra Lliure, els moviments d’alliberament nacional tenien el seu braç armat, complement de l’estratègia política. Algèria, Irlanda, el País Basc, els països sud-americans... Ens inscrivíem en aquell context. Eren uns temps d’ocupació nacional i, per tant, la lluita d’alliberament nacional i social havia de tenir el seu component armat, com s’estava fent arreu del món. Evidentment, avui les coses han canviat. Jo quan he participat en lluita armada i, més endavant, he tirat endavant mitjans de comunicació a Catalunya Nord, quan he escrit i treballat en periodisme escrit en català en un territori on pràcticament no hi havia lectors, per mi ha estat la mateixa lluita. L’única força de Catalunya és el poble, la gent, posant-hi el cap i l’esquena més o menys pacíficament en funció de cada moment històric.”

Refugi en terres nord-catalanes

Antics companys eren denunciats, torturats i empresonats. Havia de triar on exiliar-se i va decidir seguir a Catalunya Nord. Volia el refugi, no l’exili

Poc temps després d’integrar-se al grup, se li planteja marxar a l’exili perquè és un perill que es quedi a Catalunya. Antics companys eren denunciats, torturats i empresonats. Havia de triar on exiliar-se i va decidir seguir a Catalunya triant Catalunya Nord. Volia el refugi, no l’exili. I el gener de 1981, fuig de Barcelona a Setcases en un cotxe amb tres militants més, tots armats. “Era impossible passar per la zona prevista per la gran nevada. Com que coneixia bé el terreny d’unes maniobres de muntanya que havia fet a EPOCA, vaig acabar guiant jo els qui m’havien d’acompanyar. Vam dormir a casa d’un militant de Terra Lliure a Camprodon i vam passar des de Malrem amb un metre de neu. La gent de la Menera, quan ens veia arribar del coll, feien una cara… Però és terra de contrabandistes i se sabia bé què passava a l’altre bàndol, al sud, amb el franquisme. Ningú ens va dir res ni va telefonar a la gendarmeria.”

El refugi li va permetre treballar des de Catalunya Nord en la nova organització de Terra Lliure. Els primers mesos va viure a casa d’en Cala (Josep de Calassanç Serra) i la Dolors. Ell treballava en una impremta a Ceret i ella, en una biblioteca de la capital nord-catalana. “No tenia mitjans ni recursos. I em sabia greu viure d’ells. Feia de cangur de la seva filla, la Marta. De seguida que vaig poder, vaig anar a compartir pis a Sant Jaume, el barri dels gitanos al cor de Perpinyà”, explica Renyé, que segueix enamorat d’aquell centre de la vila. Ell encara no ho sabia, però la seva arribada marcaria un abans i un després en l’activisme català local.

Va esdevenir així el primer periodista professional a Catalunya Nord que feia informació i entreteniment exclusivament en català

“La meva primera feina va ser collir cireres a Ceret, amb gent de Ceret i gitanos de Perpinyà. Al camp, tothom parlava en català. En Cala em va fer saber que es muntava una ràdio des d’Arrels, escindida de La Bressola. I com que havia estat tants anys treballant amb informació i tenia interès pel periodisme i la ràdio, no vaig ni acabar aquella temporada de cireres: el tercer dia de funcionar la ràdio, m’hi vaig plantar. Era un estudi clandestí perquè s’havia creat com a ràdio lliure que emetia de manera alegal.” S’hi va acabar quedant quinze anys. I va esdevenir així el primer periodista professional a Catalunya Nord que feia informació i entreteniment exclusivament en català. És excepcional encara avui, fer periodisme professional en català al territori.

“Un lleidatà va desfer els catalans després del Tractat dels Pirineus i ara un lleidatà ha vingut a salvar el català!”

Un dia li apareix tot emocionat en Josep Deloncle, tot un personatge a la vila, director del Castellet. Aquell catalanista catòlic de la vella escola havia revifat la Processó de la Sanch a Perpinyà. I exclama: “Un lleidatà va desfer els catalans després del Tractat dels Pirineus i ara un lleidatà ha vingut a salvar el català!!”. El lleidatà Francesc de Segarra, que havia enviat els soldats a reprimir la revolta dels Angelets de la Terra, efectivament no tenia res a veure amb l’Aleix Renyé, que feia reviure dia a dia el català via ones hertzianes a Catalunya Nord.

Terra Lliure a Catalunya Nord

El barri de Sant Jaume era un refugi absolut. Era territori de gitanos i allà la policia no hi entrava. Perfecte per a algú sense papers com l’Aleix Renyé. “Per la clandestinitat seguíem els mètodes de qualsevol organització de resistència. Correus portats a mà, tot el que era escrit era codificat... Vam arribar a ser una desena d’exiliats de Terra Lliure a Catalunya Nord. I de tant en tant pujava gent a veure’ns. Fins i tot algun paio que va intentar infiltrar-se, altres que deien que eren periodistes i volien entrevistes… Alguna en vam fer i la vam cagar”, recorda encara, penedit.

El 23-F, l’estructura de Catalunya Nord es prepara i desenterra una part de les armes per si calia baixar al sud. Al final no es va fer. Però la xarxa de dipòsits d’armes que Terra Lliure tenia arreu del territori català, moltes d’aquestes heretades d’EPOCA, permetia accedir a un arsenal si era necessari. “Des dels temps de l’Exèrcit Popular Català, teníem circuits alternatius molt estudiats per anar d’un lloc a l’altre. I tots aquests dipòsits d’armes eren aïllats i estancs perquè no es poguessin trobar ni per l’olor.”

“Encara en deu quedar algun, de dipòsit d’armes, per les Corberes i per Argelers... Però seria impossible de retrobar avui. Perquè no podíem deixar-ho apuntat enlloc i ningú tenia la informació completa”

“Encara en deu quedar algun, de dipòsit d’armes, per les Corberes i per Argelers... Però seria impossible de retrobar avui. Perquè no podíem deixar-ho apuntat enlloc i ningú tenia la informació completa, es donaven per separat. Per una banda, t’arribava un punt d’inici, un quilòmetre exacte d’una carretera. I per l’altra, t’enviaven unes coordenades de brúixola per seguir. Ens ho comunicàvem per emissores en Morse. Teníem una sèrie de poesies i només comptàvem la primera i la tercera lletra. I així es desxifrava. Només sabia una part del codi una sola persona. I així s’anava fent. Teníem llibrets de mesures de seguretat clandestines i realitzacions d’accions fetes per jueus, irlandesos, i aplicàvem tècniques de la Resistència francesa. Formava part del nostre curs teòric. Va ser la meva universitat.”

Tots aquells refugiats dels anys setanta, vuitanta i noranta van viure en una precarietat total. La solidaritat entre ells a Catalunya Nord va ser essencial per subsistir. “Quan rebíem un paquet de la família, quatre coses de menjar, ho posàvem en comú i ho menjàvem plegats. Excepte el «Capità Croqueta», com l’anomenàvem. Algun cop que la seva mare portava croquetes, s’amagava i no les compartia amb ningú. Ser revolucionari no vol dir estar exempt de les misèries humanes!”, resol amb sentit de l’humor.

“He participat en accions dures. I el record d’aquestes situacions m’ha perseguit durant temps. Arrossegues l’estrès però hi acabes convivint”

“Cal pensar que vaig marxar de casa amb setze anys. Jo ni tan sols sabia a què em volia dedicar, només sabia que volia actuar pel país, pel que vindria. A EPOCA jo era un soldat i em passava molt per sobre tot el que eren les decisions. He participat en accions dures. I el record d’aquestes situacions m’ha perseguit durant temps. Arrossegues l’estrès però hi acabes convivint. El que sí que potser hauria fet d’una altra manera van ser els dos o tres anys que vaig estar a Terra Lliure. Sobretot la formació. Llançaven gent a fer accions sense formació.”

“Terra Lliure era un dels components, junt amb l’MDT, que va consolidar l’independentisme aquells anys. Però si la gent hagués estat més formada, s’haurien evitat morts per desconeixença”

“Jo a Catalunya Nord hi feia sobretot d’instructor. M’enviaven joves d’una cultura militant diferent, molt més política. Alguns mai havien vist una arma i en pocs dies els havia de tenir formats. No es prenien seriosament les mesures de protecció i de seguretat militar. O bé resultava que eren persones amb visibilitat pública en organitzacions civils; o sigui, que ja estaven al punt de mira policial i era absurd perquè no servien per a l’acció clandestina, per molt que volguessin aventura. No me’n penedeixo, d’aquella tasca, perquè aquesta línia d’acció a Catalunya aleshores era necessària. Terra Lliure era un dels components, junt amb l’MDT, que va consolidar l’independentisme aquells anys. Però si la gent hagués estat més formada, s’haurien evitat morts per desconeixença. Morts pròpies, però també l’única i absolutament desgraciada d’una dona a les Borges Blanques”, es lamenta avui encara. Acabaria deixant Terra Lliure, juntament amb en Cala, per diferències polítiques al cap de tres anys.

Viure en llibertat

Aterrar a Catalunya Nord va comportar, per a aquell jove, la descoberta de la llibertat. Va arribar-hi com a clandestí absolut, sense papers, sense res. Està convençut que pel fet de viure amb qui vivia els primers temps, la policia el devia tenir clissat. Però com que no havia comès cap delicte en territori francès, existia una consciència del que havia suposat el franquisme al sud, i la policia feia els ulls grossos. Un dia, això sí, li aparegué al pis de Sant Jaume el pare prior del monestir de Sant Miquel de Cuixà per recomanar-li que no s’impliqués en iniciatives catalanistes. Era una manera de no enviar la policia. Ell, però, va seguir fent la seva, sense buscar brega. “Em va costar obrir-me, no era el que havia après a fer durant deu anys de disciplina militar. De sobte, tenia la llibertat d’anar a reunions a casa d’amics, a concerts, podia tirar floretes a les noies... A Perpinyà hi havia un cert exotisme del revolucionari català barbut, tot el que no havia pogut fer de jove a Barcelona ho vaig poder recuperar!”, riu.

“Aquell dia, en Costa va fer el primer casament en català de Catalunya Nord. Es va treure la banda tricolor, la va posar amagada a sota del codi civil i va fer tota la cerimònia en català”

El problema va arribar al moment de casar-se. L’únic paper fals que duia a sobre a Catalunya Nord no li servia. Va presentar una demanda de refugiat polític a les autoritats franceses, però com que a l’Estat espanyol oficialment ja hi havia democràcia, no la hi van acceptar. A través del seu pare va aconseguir que li emetessin el certificat de naixement i amb el de penals va tenir sort perquè l’Administració es va equivocar i li va arribar verge. Sense carnet d’identitat, però, ni a Bao ni a Perpinyà no els volien casar. Gràcies a en Pere Manzanares, fundador de Ràdio Arrels, finalment els casa un regidor de Toluges, en Costa (pare de l’actual llibreria Torcatis, de la capital nord-catalana). “Aquell dia, en Costa va fer el primer casament en català de Catalunya Nord. Es va treure la banda tricolor, la va posar amagada a sota del codi civil i va fer tota la cerimònia en català. Molts anys més tard sí que es van començar a fer casaments a Perpinyà amb en Jaume Roure. Però en aquell moment va ser el primer.”

Amb el matrimoni i sense antecedents penals, al cap de pocs anys li van concedir la nacionalitat francesa. Tot i que li van imposar de cognom Renier, després de tota una batalla amb l’Administració jacobina per defensar la grafia amb ny, inexistent en la llengua de la République. Va fer recerca per tot el territori nord-català per aportar a les autoritats un dossier amb els noms locals que incloïen ny, però va ser en va. Ni pel nom ni pel cognom ja no el podien identificar amb les seves identitats anteriors. Així doncs, amb els nous papers van atrevir-se a baixar a veure la família.

Sortir de Terra Lliure

“Quan veig que companys meus han estat gairebé vint anys a la presó i els altres hem hagut d’estar fora trenta anys, em fan riure. L’independentisme s’ha d’endurir més”

Fins passat l’any 2000 l’Audiència Nacional no notifica a la Interpol que prescrivia la seva ordre de cerca i captura. En va descobrir els documents l’editorial El Jonc, recollint informació sobre diversos refugiats. “El que anava sortint als diaris, les detencions, el que la policia suposava que era l’estructura de l’organització, les fotos dels detinguts, una mena d’organigrama… Vaig passar trenta anys sense poder tornar. L’exili és l’exili i la presó és la presó. Quan veig la situació actual a Catalunya, que per pocs anys es fan grans escarafalls i sé que companys meus han estat gairebé vint anys a la presó i els altres hem hagut d’estar fora trenta anys, em fan riure. L’independentisme s’ha d’endurir més”, etziba convençut.

“Tinc clar que si m’hagués quedat, tard o d’hora m’haurien detingut i empresonat, com a tants altres companys, quan es van començar a denunciar els militants independentistes de Terra Lliure que no es van voler integrar a ERC en l’època d’Àngel Colom. Ell va fer que els qui eren recercats com jo es poguessin presentar davant d’un jutge a Madrid i penedir-se, seguint el model italià. En Gil Matamala t’acompanyava com a advocat, passaves un temps breu a la presó i en sorties net.”

“El que mai vaig acceptar ni acceptaré és que denunciessin companys independentistes que van patir anys de presó i tortures. No els ho perdonaré mai”

“Alguns membres d’EPOCA i Terra Lliure es van acollir a aquestes mesures. Jo mai m’he penedit del que he fet per Catalunya, no ho vaig acceptar. És cert que ho tenia fàcil perquè ja tenia la nacionalitat francesa. Altres companys continuaven amagats i estaven en una situació molt més difícil. Amb la ràtzia espanyola de Baltasar Garzón alguns independentistes que no tenien res a veure amb Terra Lliure van ser detinguts, i es van donar noms al jutge dels qui no volíem acceptar la via d’ERC. Algun d’aquests delators i dels dirigents del partit que ens amenaçaven per integrar-nos-hi estan treballant a les més altes institucions del país avui. Jo no qüestionava si tenien raó o no en l’estratègia per desfer Terra Lliure i redirigir els militants cap a un partit. El que mai vaig acceptar ni acceptaré és que denunciessin companys independentistes que van patir anys de presó i tortures. No els ho perdonaré mai.” Té clars els noms, però no els vol dir.

Primer periodista en català pagat a Catalunya Nord

No va ser fins al cap d’uns anys que, amb Mitterrand i la llei de regularització de les ones hertzianes, es legalitza Ràdio Arrels i li poden fer un primer contracte. “Vaig cobrar el primer sou al cap de dos anys. Això sí, cobrant poc. Perquè fent periodisme en català, tant abans com ara, cobres poc!”, riu sorneguer, al·ludint al que encara avui és malauradament habitual.

“Per primera vegada, la gent sentia tot el dia la seva llengua a través de la ràdio. I ens telefonaven de tot arreu, fins i tot esbroncant-nos perquè no ens sentien bé”

El qui havia treballat durant una dècada d’informador clandestí es va convertir en periodista i més endavant en escriptor. Ràdio Arrels va ser a la vegada un èxit i un xoc a Catalunya Nord. “Per primera vegada, la gent sentia tot el dia la seva llengua a través de la ràdio. I ens telefonaven de tot arreu, fins i tot esbroncant-nos perquè no ens sentien bé, perquè tècnicament és cert que estava limitat.” Una de les qui telefonava era la noia de Bao amb qui s’acabaria casant. El fet de passar a tenir una veu a la ràdio, de manera pública, trencava, però, l’ensenyament que havia rebut a les estructures d’EPOCA. No era compatible amb acomplir una activitat clandestina. Va coincidir en el temps amb la seva sortida de Terra Lliure, juntament amb en Cala, per diferències polítiques amb la direcció de l’organització.

A Ràdio Arrels, l’Aleix hi feia mil hores. Volia que fos una ràdio més popular i que els catalanooients (no sempre parlants) hi trobessin també continguts interessants per enganxar-los. Ell gaudia especialment fent tertúlia radiofònica de tres o quatre persones, als vespres. Amb el temps va crear una cartera de fins a un centenar de persones per tractar de temes d’interès a Catalunya Nord. D’aquell programa n’era el director, el productor, el redactor, el tècnic de so… I volia fer les converses al fons del Bar de la Source de Perpinyà, perquè hi pogués anar públic i alguna personalitat, en lloc de fer-les a l’estudi petit i rònec. La direcció, però, tenia tota una altra visió.

Cada divendres, amb el seu cotxe baixava a Girona per carregar els setmanaris a la seu d’‘El Punt’ i els pujava a la Poste (Correus) de Perpinyà per fer-los arribar a tots els abonats nord-catalans

Per completar el sou, va esdevenir el primer corresponsal de Catalunya Ràdio, de Ràdio Andorra i, els dos primers anys, de Ràdio Associació de Catalunya. “RAC1 encara no tenia audiència, però, en canvi, en aquell moment tenia consciència de Països Catalans. Era molt difícil, però. Perquè em llevava a les cinc per començar a les set del matí i eren aquells temps en els quals cremaven camions a la Jonquera. O sigui que em trucaven a la una de la matinada perquè hi anés. N’era el corresponsal, però pagaven una misèria per crònica. Amb aquelles condicions quedava clar que no podia continuar.” A El Punt Catalunya Nord hi treballaria amb en Carles Serrat, la Isabel Duran, així com amb en Joan-Lluís Lluís, que volia fer un setmanari més cultural que l’aposta per l’actualitat de l’Aleix. Cada divendres, amb el seu cotxe baixava a Girona per carregar els setmanaris a la seu d’El Punt i els pujava a la Poste (Correus) de Perpinyà per fer-los arribar a tots els abonats nord-catalans.

Lluitant per la identitat nord-catalana

“Vaig deixar Terra Lliure amb la consciència molt tranquil·la, perquè estava fent el mateix activisme de país en un territori frontera de la nació: treballar per a la recuperació del català a través dels mitjans de comunicació”

“Vaig deixar Terra Lliure amb la consciència molt tranquil·la, perquè estava fent el mateix activisme de país en un territori frontera de la nació: treballar per a la recuperació del català a través dels mitjans de comunicació. Em vaig implicar en totes les iniciatives d’Arrels: en l’escola i en la ràdio, on vaig acabar treballant quinze anys. Per mi era una continuació lògica: seguia vivint a Catalunya, en una part de la nació en una situació molt diferent del sud. Aquí hi calia recuperar primer de tot la llengua i la identitat. Vaig entrar a formar part d’una família autènticament rossellonesa. A casa meva, a Bao, hi vam fundar l’associació Aire Nou. S’hi reunia la redacció de la revista satírica El Fiçó i es va començar a parlar de crear els Castellers del Riberal. Reconec que no hi vaig creure, en el fet de crear una colla castellera. Aquí, en Cala i l’Hervé Pi van tenir tota la raó. Hi ha hagut molta gent fent molta feina per recuperar tot això”, subratlla.

Al cartell, sobre fons negre hi apareix la seva imatge amb el text efectivament revulsiu que reivindica la creació nord-catalana, els Països Catalans, i contra les polítiques culturals jacobines franceses

Queda clar que per a l’Aleix Renyé aquella ja no era només una terra de refugi. La seva implicació en tots els projectes de recuperació d’identitat catalana que veia néixer es va convertir en la seva nova lluita, aquest cop, però, sense estar ja subjecte a cap disciplina militar. El 1998, impulsa el “Manifest revulsista nord-català” amb els autors Pascal Comelade i Joan-Lluís Lluís. Al cartell, sobre fons negre hi apareix la seva imatge amb la declaració que reivindica la creació nord-catalana, els Països Catalans, i contra les polítiques culturals jacobines franceses. L’acció, amb una crítica clara no només a França sinó també a la Generalitat, impacta i fa soroll. Tres quarts de vida fent activisme en terres nord-catalanes: l’empremta que ha deixat, tot i que se’n parla poc, ha permès que avui les noves generacions gaudeixin dels fruits i hi segueixin la lluita.

Reminiscències d’un soldat

“Sí, m’han preguntat alguna vegada si he matat algú. Però no puc respondre personalment. N’excloc la responsabilitat personal però n’assumeixo la responsabilitat col·lectiva. Actuàvem com a exèrcit en anys molt foscos del franquisme i per la mateixa causa per la qual altres com nosaltres lluitaven a Irlanda, Algèria i tants països ocupats del món. També és cert que el concepte d’exèrcit a Catalunya es mira diferent que en altres nacions que històricament n’han tingut. Una cosa és un exèrcit com l’espanyol o el francès, que ja hem vist per a què els fan servir, i una altra cosa és la defensa nacional, com és el cas de Suïssa. La defensa és imprescindible.”

“Un servei de defensa serà absolutament necessari el dia que Catalunya sigui independent. Això, avui en dia, en l’independentisme no queda bé parlar-ne”

“La idea del pacifisme llirista respon a la bona voluntat de la gent. Jo també soc pacifista si ningú m’agredeix. Però el món és com és. Qualsevol país necessita una estructura de defensa. Un servei de defensa serà absolutament necessari el dia que Catalunya sigui independent. Això, avui en dia, en l’independentisme no queda bé parlar-ne, però els partits sí que internament ho tenen en compte i ho tenen clar. És estrictament necessari, perquè, si no, passem a ser uns paràsits de la comunitat internacional. Bé ens haurem d’integrar en estructures supranacionals quan siguem independents. I parlo també de serveis d’intel·ligència i contraintel·ligència. De fet, la policia nacional de Catalunya està per crear encara, sempre ho dic. Els Mossos és una altra cosa.”

“He renunciat a integrar-me en formacions polítiques perquè considero que avui el que cal prioritzar és salvar la nació” 

“He renunciat a entrar en formacions polítiques perquè considero que avui el que cal prioritzar és salvar la nació. Perquè, al dia que siguem independents, cal arribar-hi amb la nació salvada. Hi ha menys ús social de la llengua del país, tradicions foranes es volen fer passar com a pròpies, ara resulta que alguns consideren catalana la literatura en castellà. Faré el que sigui per la nació catalana, perquè no desaparegui. Ho vaig fer en aquella època, ho he fet més recentment en coses que es poden explicar i en d’altres que no. No per secretisme, sinó perquè no podem cremar xarxes, podem necessitar certes coses que hem fet, en el futur.”

“Quan has passat deu anys en la clandestinitat, tens hàbits que són difícils de treure”

Encara calla molts secrets. I d’editorials per publicar tot el que pogués explicar no li’n faltarien. Avui ja no és aquell soldat, però queden traces de la instrucció rebuda. “Suposo que és normal. Quan has passat deu anys en la clandestinitat, tens hàbits que són difícils de treure. T’asseus en un bar davant de la porta per veure qui entra, sempre amb una paret darrere perquè ningú et pugui sorprendre per l’esquena. Abans d’entrar a casa fas unes voltes per comprovar si algú et segueix. No et refies de ningú. Són ensenyaments que vaig assumir molt. Això em va arribar a portar problemes personals després, amb les parelles que vaig tenir. Encara avui en dia em sorprenc a mi mateix amb alguns costums que segueixo.”

L’ànima nacional al cap i al cor

“La meva identitat real la considero nord-catalana. No em sento afectivament lligat a Lleida ni a Barcelona, sinó que em sento nord-català”

“La meva identitat real la considero nord-catalana. No em sento afectivament lligat a Lleida ni a Barcelona, sinó que em sento nord-català. Per la meva exdona, pels fills, pels qui eren els meus sogres, la meva família política. Des de Perpinyà i després a Bao, he participat en la renaixença de tot això que hi ha avui; és on tinc el cor.” Avui, amb 65 anys, instal·lat a Barcelona amb la seva parella, la Cristina, d’arrels occitanes, segueix tenint el cap i el cor al nord, allà on va “deixar de ser espanyol amb molt de gust”, encara que això li hagi costat no poder votar ni en eleccions ni als referèndums.

Jubilat d’El Punt Avui, l’Aleix Renyé combina el seu activisme lingüístic amb l’escriptura: mitja dotzena de llibres, la majoria publicats a Catalunya Nord amb l’editorial El Trabucaire, tot i que el més venut és Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió (Edicions El Jonc). Sobre la taula, una traducció del francès que li està duent feina. I al calaix, un futur llibre de contes eròtics. “Soc conscient que és una cosa totalment diferent del que he fet fins ara i que pot xocar a la gent, que de sobte entri a la literatura eròtica en català. La primera de les històries és una fabulació d’una experiència personal que vaig viure durant uns mesos en un centre de recuperació a la Costa Vermella, entre Banyuls i Cervera. M’agrada fer narracions. M’interessen molt més que escriure memòries.”

“Per un futur Estat, cal convertir llengua i cultura en eines d’integració. És un suïcidi cultural i nacional renunciar a això com a país”

“Avui soc simplement un independentista català al servei de la llengua i del país. Tinc una ideologia d’esquerres molt marcada, però amb total consciència que per arribar a la independència caldrà fer-ho de manera molt transversal, implicant-hi totes les capes de la societat. Ara soc molt actiu en l’activisme lingüístic a través del projecte «No em canviïs la llengua», creat per Rosario Palomino. L’independentisme ha estat marginal fins fa poc. I la immigració s’ha integrat en la realitat que troba en la llengua que li és més necessària. Si com a país no li generem interès, si els catalans, nosaltres mateixos, parlem espanyol a algú que creiem que no ens entendrà, li estem traslladant el missatge que el català no és necessari. Per un futur Estat, cal convertir llengua i cultura en eines d’integració. És un suïcidi cultural i nacional renunciar a això com a país”, alerta.

L’Aleix Renyé és un de tants exiliats i refugiats que van sacrificar la seva joventut per un país que encara avui no els ha reconegut el servei. És una persona discreta i prudent, que s’ha negat a publicar les seves memòries. No vol ser un antic combatent que explica les batalletes. Però el dret a la veritat d’aquells anys de foscor sota el franquisme i la Transició ha de servir per superar els relats oficials. Ell és una de les veus del llibre Ferides d’exili (Mònica Hernández i Roger Tugas, Pagès editors). En aquesta societat, de memòria massa curta i ara mateix noquejada després del darrer assalt, toca recuperar el passat, per analitzar el present i plantejar bé estratègies i armes en clau d’un futur que només podrà ser amb persistència i militància indestructible.