Tot per la petita de casa. Amb cinc anyets la Rosa María (Rosita des de l’estima) és la motivació perquè la seva mare, la Rosa Mendoza (quaranta anys), estigui aprenent català. L’educació de la seva filla passa per davant de tot. Fins i tot de la timidesa. La Rosa vol poder ajudar la Rosita amb els deures i aquest és el desig que, com a mare, s’ha proposat fer realitat. Però els deures de l’escola són en un idioma que no domina: el català. I la Rosa comença a anar a classes. Així supera la vergonya i veu el seu objectiu més a prop.

Com si fos una història de pel·lícula de Hollywood, la Rosa s’enamora de l’Ismael. El seu marit també és peruà però el destí fa que es coneguin a Barcelona

La Rosa arriba a Barcelona amb 22 anys des del Perú. La seva intenció és quedar-se un parell d’anys a Catalunya. Ve per viure una nova experiència i per sortir de la seva zona de confort. Però com si fos una història de pel·lícula de Hollywood, la Rosa s’enamora de l’Ismael. El seu marit també és peruà però el destí fa que es coneguin a Barcelona. Ell és amic de la tieta de la Rosa, amb qui ella viu els seus primers temps a Catalunya. L’Ismael fa una visita a l’amiga acabada d’arribar i així, de sobte, s’intercanvien les mirades i comença una història d’amor. L’estada de la Rosa a Catalunya ja ha superat amb escreix els dos anys previstos inicialment. En porta divuit vivint a l’Hospitalet de Llobregat. I, de moment, no té intenció de marxar-ne. “La meva idea és tornar quan ens jubilem”, assegura, “però mai se sap què pot passar”.

“Jo em pensava que estant a Espanya no hi hauria cap problema amb l’idioma, que tothom parlaria espanyol”

El temps passa, i la Rosa mai es planteja aprendre català. De fet, abans de venir, ni tan sols sap que existeix l’idioma. Però arriba aquí i comença a sentir una llengua que no entén. “Jo em pensava que estant a Espanya no hi hauria cap problema amb l’idioma, que tothom parlaria espanyol”, explica. Com a llengua minoritzada que és, la visió internacional del català és limitada. La Rosa recorda estar veient les notícies, en algun canal català que mira la seva tieta, i pensar: “No entenc res!”. N’analitza les paraules i, algunes, li resulten familiars, s’assemblen a d’altres que sí que coneix. De mica en mica se li acostuma l’oïda a aquesta llengua i ara l’entén perfectament. Però fer el pas de parlar en català ja és una altra història. “Mentre l’entengui no em cal parlar-lo”, pensa.

Les companyes se’n riuen. La Rosa se sent malament i agafa vergonya. Perd la confiança i no es veu amb cor de parlar-lo més

Però aquesta actitud passiva no és pròpia de la Rosa. Ella vol intentar expressar-se en català, encara que sigui una mica. Per això, en una de les feines que fa, treballant en un supermercat, s’atreveix a parlar amb les seves companyes en català. S’equivoca. No el domina. Les companyes se’n riuen. La Rosa se sent malament i agafa vergonya. Perd la confiança i no es veu amb cor de parlar-lo més. Només utilitza algunes paraules, com si us plau o endavant, que diu a la Rosita per encoratjar-la. Aquest sentiment de vergonya és molt habitual entre les persones que no són catalanoparlants però que fan el pas d’intentar parlar l’idioma. La Rosa explica que a vegades se sent jutjada. “La professora ens diu que hauríem de quedar i parlar en català però no ho fem, a la majoria ens fa vergonya i, a més, si ens trobem, parlem automàticament en castellà.” No se sent còmoda parlant en català, sap que es pot equivocar i la resposta de la gent la fa tirar enrere. Però ella està decidida, vol assolir el seu objectiu: ajudar la petita de casa en els deures de l’escola.

Quan els amics li pregunten, encuriosits, el perquè de la seva decisió d’aprendre català, ella contesta: “Ho faig per la meva filla, no per mi”

“Fem els números en català?”, pregunta la Rosa a la seva filla. La Rosita accepta i comencen a practicar. “També cantem cançons. Clar, ella les aprèn en català i les canta com se les sap.” La Rosa és conscient que “a mesura que vagi creixent m’anirà empenyent una mica més, perquè ella cada vegada parlarà més català”. L’educació de la seva filla és primordial i sent la necessitat de poder formar part de l’aprenentatge de la Rosita. I és que ho té molt clar; quan els amics li pregunten, encuriosits, el perquè de la seva decisió d’aprendre català, ella contesta: “Ho faig per la meva filla, no per mi”.

En una reunió de l’AFA de l’escola de la Rosita, s’ofereix als pares la creació d’un curs de català, de nom Xerrem Junts. Són molts els pares i les mares que es troben en situacions semblants a la de la Rosa. Per això des de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) s’impulsen projectes com el de Xerrem Junts, amb el qual s’aprèn el català a còpia de conversar sobre la vida quotidiana. Quan la Rosa coneix el projecte li passen pel cap tots els moments en què se sent impotent davant les preguntes de la Rosita quan fa els deures. I s’apunta al grup de seguida.

La Montse “no ens fa sentir de fora, ens diu que ens hem de valorar i que no per ser d’un altre país som «bitxos rars»”

El primer dia de classe la Rosa entra nerviosa a l’aula i s’asseu, tímida, en un racó. Explica que “tenia curiositat per saber com seria”, però que “només començar i escoltar com parla la professora ja em vaig sentir integrada en el grup”. Està especialment agraïda a la Montse, la mestra de català, que “és supermaquíssima, tant de bo tots fóssim així, en aquest món, perquè seria una altra cosa”. La Montse “no ens fa sentir de fora, ens diu que ens hem de valorar i que no per ser d’un altre país som «bitxos rars»”. És per això que assegura que “el que més ens atrau d’ella és el seu carisma, ens sentim bé al seu costat”.

“Hi ha molts grups aprenent català, i no només és gent de fora; també hi ha molta gent d’aquí, d’Espanya, que estan aprenent el català”

L’evolució i la confiança de la Rosa han anat augmentant. La satisfacció amb el seu aprenentatge l’ha convertit en la “promotora del grup”. Convenç tothom qui pot perquè s’apunti a estudiar català. Els amics sempre li diuen que no és necessari. Tots entenen el català i no senten cap necessitat de saber parlar-lo. Un dels exemples més clars d’això és la veïna de la Rosa. “És d’aquí i m’ha dit que vol aprendre català. Clar, em va explicar que és d’una altra part d’Espanya i que no sap parlar català, encara que ha viscut sempre aquí”, fa cara de sorpresa, li sembla molt estrany. I continua explicant que “l’any passat vam fer una trobada amb tots els grups de Xerrem i ens vam adonar que no som només nosaltres, que hi ha molts grups aprenent català, i que no només és gent de fora; també hi ha molta gent d’aquí, d’Espanya, que estan aprenent el català”. Es mostra molt encuriosida per aquesta realitat.

La diversitat de perfils de les persones aprenents de català fa obrir els ulls a la Rosa. Potser per això, explica que quan arriben nous membres al grup “no els deixem de banda, ens n’alegrem perquè som més al grup”. Són una comunitat que cerca el seu espai. La Rosa confessa que a causa de les vides professionals i de les responsabilitats familiars, el grup acostuma a reduir-se al llarg del curs: “Comencem sent uns quinze, però sempre acabem menys”. Ara bé, ella no té cap intenció d’abandonar: “M’encanta el català”, diu convençuda. Cerca maneres d’integrar-lo en el seu dia a dia. Una és a través de l’afició que el seu marit i ella comparteixen pel futbol. Al seu parer, les retransmissions dels partits són sempre millors en català.

Acabada la conversa, ell diu “merci”. La Rosa, estranyada, respon: “No, jo no soc la Merci; soc la Rosa”

“El futbol sempre el veiem en català, ens agrada més com narren el partit”, afirma la Rosa. Són del Barça. Una gran part del vocabulari que coneix l’aprèn de la televisió. Mira les notícies i, de tant en tant, alguna sèrie. Es fixa en com parlen, les frases, les expressions, les construccions gramaticals, etc. Ara, té un bon domini de les paraules quotidianes. I a poc a poc es llança a utilitzar-les. Això dona peu a moltes anècdotes que per a la Rosa són pífies que fan aprendre molt. En recorda una en especial. Li passa quan treballa cuidant una dona gran. El fill d’aquesta truca un dia per fer saber que no vindrà a dinar i acabada la conversa ell diu “merci”. La Rosa, estranyada, respon: “No, jo no soc la Merci; soc la Rosa”. I així comença una conversa sense solta ni volta en què, mentre l’un diu “merci” sense entendre res, l’altra repeteix “que soc la Rosa”. Ho explica entre riallades. És un exemple de com els errors es poden llegir en positiu i, fins i tot, deixar un record divertit per explicar. Una de les primeres preguntes que fa la Rosa quan comença les classes de català és, precisament, sobre aquesta paraula: merci. Ara ja sap que prové del francès, però que als catalans els agrada utilitzar-la força.

“Ha de ser com amb els nens petits, que primer aprenen a parlar i, quan ja parlen bé, llavors escriuen”

“De moment el sistema em sembla molt pràctic, aprendre només parlant-lo”, però sap que algun dia tocarà aprendre a escriure. “És el que ens diu la professora, que ha de ser com amb els nens petits, que primer aprenen a parlar i, quan ja parlen bé, llavors escriuen.” Ella, tot i això, creu que “segur que a l’hora d’escriure se’m dona molt malament”. Sigui com sigui, es mostra decidida a intentar-ho i sortir-se’n. Aprendre l’idioma ha influït molt en la seva vida. Confessa que se sent “més integrada” en la societat i que conèixer la gent de Xerrem Junts l’ha fet part d’una comunitat.

Ara, quan torna de visita al Perú, on viuen les seves germanes i la seva mare, li diuen que parla estrany, “sobretot pel tema de les esses. Em diuen que els parli bé”. La influència del castellà i del català de Catalunya ha canviat el peruà de la Rosa, encara que ella assegura que “jo parlo bé”. Tot i que es nega a acceptar el canvi en el seu accent, sap que és senyal del seu aprenentatge i que, sense perdre les seves arrels i el vincle amb la seva terra, és catalana.

El català fa vida. Per a la Rosa és la maternitat, la possibilitat de ser part activa de la vida acadèmica de la seva filla. Créixer amb ella. Aprendre amb ella. Una necessitat que ha acabat sent una motivació i una satisfacció. La Rosa és ara molt més confiada i segura de si mateixa. Una integrant de la societat convençuda de la seva pertinença. Encara queda un llarg camí i el continuarà recorrent pas a pas. Amb la llengua, sense pressa, i de la mà de la Rosita.