L’escriptor Gabriel García Márquez arriba a Barcelona el 1967. El mateix any neix en Miguel. Mentre el Premi Nobel es passeja per una ciutat rebel en ple tardofranquisme, amb la seva nova novel·la Cent anys de soledat, en Miguel Navarro plora per primer cop a l'Hospital Clínic. “La vida no és la que un va viure, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la”, deia en Gabo. És així, entre els clarobscurs de qui viu sense sostre ni rellotge, com en Miguel narra la seva història.

“He viscut sol una bona part de la vida. A ningú li agrada la soledat, però de vegades la gent ens imagina en un racó de morts. Ningú sap perquè estem aquí”, explica l’home de mans cansades i ulls tímids. La seva història comença amb la pèrdua. La mare l’abandona al cap de dos anys i el pare no el pot cuidar, així que es cria a la Maternitat Mundet de Barcelona, un edifici destinat a l’atenció d’orfes, ancians i persones necessitades. D’allà va als Salesians. Dels Salesians, al col·lectiu juvenil de l’Ajuntament de Barcelona. Després, a la mili. El servei militar, que va ser obligatori a l'estat espanyol des de l'any 1770 fins al 2001, el fa al País Basc, concretament a Irun i Sant Sebastià. “Després vaig buscar feina i he fet la volta al món”, apunta.

Li costa endreçar els seus records i pensaments. Parla ràpid, molt ràpid, com si el seu cervell no tingués clara una cronologia. Ara, quan parla d'amor i Colòmbia, tot s'atura. El 1984 neix el creador de Facebook, Mack Zuckerberg. 1984 és també el títol de la novel·la distòpica creada per George Orwell, una de les obres més conegudes de la literatura universal. En Miguel i en Mark neixen en dos anys literàriament rellevants. I, sense saber-ho, en Zuckerberg és crucial en la història d’en Miguel: gràcies a la seva xarxa social, l'home de Barcelona troba l'amor a l'altra banda de l'Atlàntic.

Un col·lega seu, taxista colombià a Barcelona, li presenta via Facebook la seva germana. “Em va passar el seu contacte, em va agradar i vaig anar al seu país. Em va pagar el bitllet el seu germà, que em va dir ‘vés-hi, i a veure què hi trobes’”. La germana es diu Giuliette. És amor a primera vista. Precipitadament, volen a Barcelona i es casen l'any 2005. Tot és intens i fugaç. Però l'amor que sent es gela quan ella li revela que està embarassada d'un altre home. El germà, el suposat amic del Miguel, ja ho sabia. L’havien enganyat. El cor queda petrificat i el cervell bull. La relació, davant de la mentida, es trenca. “Potser es pensava que si em deia que estava embarassada d'un altre no em casaria amb ella”. Es va equivocar. Si li hagués dit, ell s’hauria quedat. Però no ho va fer, així que va marxar. La Giuliette i en Miguel ja no estan junts. Ara bé, la seva filla, Scarlett, tot i no tenir la seva sang, té el seu cognom.

“Jo dono el que és important, que és amor, respecte i afecte, però a vegades el que volen són diners. Tant tens, tant vals. Si no tens diners, no ets ningú a la societat”

Aquest episodi marca la manera que té de veure les relacions. “En l’amor, si no tens diners, no tens res”. Amor mercantilitzat. Em sona estrany, fins i tot cínic. “Si tu en tens i l’altre no, un es cansa de dir ‘jo t’ajudo’. Jo dono el que és important, que és amor, respecte i afecte, però a vegades el que volen són diners. Tant tens, tant vals. Si no tens diners, no ets ningú a la societat”. Veure l’amor a través de les seves ulleres va més enllà de l’àmbit privat. Si una societat et repulsa per no tenir diners, el sentiment d’abandonament t’acompanyarà, dins i fora de casa. Tot i la duresa amb la qual reflexiona, hi ha un nom que el fa brillar d’alegria: Scarlett. “Ella ho és tot”, sentencia. Per la seva filla, que ja té 12 anys, viatja on faci falta. Segueix el seu rastre (i el de la mare) com si fos un estel fugaç. Colòmbia? Colòmbia. Santo Domingo? Santo Domingo. Xile? Xile. És així com va sumant països a la seva memòria, dispersa però increïblement sensible. M’ensenya fotos a través del seu nou mòbil. Li han robat l’anterior. El telèfon en si li és igual, el que li sap greu és perdre la targeta SIM. Perdre la memòria gravada, fotografiada i parlada. Per sort, sempre té fotografies dels seus “dos amors” a la butxaca interior de la jaqueta. Una foto és del casament, tallant el pastís. Semblen feliços. Em mostra la carona de la seva nena. Es desfà. Les fotos estan gastades per la llum, pel temps que ha passat, però els moments continuen allà. Somriu, radiant de tendresa i melangia.

En Miguel ha viscut aventures dignes d'escriure. Una d'elles, al Pakistan. Què ha portat a aquest home d'ulls foscos fins allà? “Facilitats, contactes, amistats”. El misteri transpira en les seves paraules, que a vegades sonen molt alt i altres sembla que hagin d'esforçar-se perquè el vent no les ofegui. El viatge a Pakistan el 2014 el fa per controlar la germana d'una amiga. D’entrada sona estrany, però era una noia que havia estat flirtejant amb les drogues, i la seva amiga volia que en Miguel la vigilés. Li compra un bitllet d’anada. Hi viu 10 mesos, però no té visat. La policia l’enxampa. L’empresonen 15 dies. “Per dormir a terra se'm va infectar tot el cos. No sé com en vaig sortir viu. És per això que no vull tornar-hi mai”. La mateixa amiga que l'havia enviat a Pakistan, amb diners però sense visat, li paga la fiança. Torna a Barcelona, però li treuen la paga no contributiva que tenia per estar fora del país. No cobra des del novembre d'aquell any. “Però vaja, la vida continua”, conclou.

Per culpa de l'esgotament físic, en Miguel té un 67% de l'esquena malmesa. "Si em cuido, és perquè no aixeco pes. I si ho faig, em curo a base d'aigua calenta i massatges, que et calmen el dolor dels ossos”

I sí, la vida continua. Quan va aterrar del seu últim viatge per anar a veure la seva filla, que va ser el novembre del 2017, va empadronar-se a Arrels. Tot i això, assisteix a la fundació des de 1997. “És la meva segona casa”, puntualitza. Se sap els horaris a la perfecció. Aquí rep les cartes, el tractament mèdic. Aquí té amics. La Vero, l’Andrés, l’Álvaro, la Gemma, la Sandra, la Nuri. Em diu els noms mentre estem asseguts en una taula, rodejats de més persones que esmorzen, juguen o llegeixen. Amb elles també juga a futbol sala a l'equip d’Arrels. És porter. “Ens ho passem guai, ens agrada l’esport. El problema és que a vegades, quan vius al carrer, segons com et trobis no tens ganes de jugar pel cansament i el malestar”. En Miguel ha treballat a hotels a Tossa de Mar i a Andorra, però ha caigut malalt per esgotament físic. Treballava fins a 16 hores diàries. “Les empreses, antigament, quan t'esgotaves físicament, et donaven la baixa. Però vaig caure malalt i em van fer fora de l’empresa”. Això va passar el 2002. Des de llavors fins al 2014 ha cobrat la pensió no contributiva. Per culpa de l'esgotament físic, en Miguel té un 67% de l'esquena malmesa. “Si em cuido, és perquè no aixeco pes. I si ho faig, em curo a base d'aigua calenta i massatges, que et calmen el dolor dels ossos”.

Tot i això, de dilluns a diumenge va a un bar del Paral·lel a muntar la terrassa a les sis del matí. A canvi, li donen un entrepà o un croissant; a vegades, diners. Després, a les 10, va la seva segona casa, situada al carrer Riereta 24, a prendre la medicació pels mals d'esquena. Pren Tramadol per la columna, Naproxeno pel dolor, Condrosan pel mal de coll, i Omeoprazol com a protector estomacal. “Em van fer una filtració de cortisona i vaig aguantant, però no em curen, és una mena d'arranjament fins que no em vulguin operar. Tampoc saben si l’operació quedarà bé. Em conservo bé, però hi ha dies en els quals em vull quedar al llit tot el dia i no em vull aixecar. He de dormir amb un coixí doblegat per tenir alçada, i he de posar-me de manera que em quedi la columna inclinada. No puc dormir de costat”, explica mentre fa ganyotes, com si invoqués el dolor amb paraules.

Però no tot és dolor, a la vida d'en Miguel. De fet, quan parla de menjar, se li il·luminen els ulls. Tot i que li agrada el menjar pakistanès, picant o no, el colombià, i en general els àpats de tota mena, ell gaudeix amb la senzilla gastronomia dels entrepans. “Pernil salat amb pa amb tomàquet, truita francesa, bacó, formatge amb pernil dolç. Menjar molt suau”. Ell dina al menjador social del Paral·lel, i es dutxa dilluns i dijous a Arrels. Fa esport dilluns, dimarts i dimecres. Ha estat aficionat a l’esport des de sempre. Quan estava intern als Mundet jugava a voleibol, futbol sala i atletisme. Ara continua jugant a futbol, però a més a més també llegeix la premsa esportiva i s'informa de totes les disciplines, des de Fórmula 1 o motociclisme, fins a bàsquet. No se n’hi escapa cap.

“La música gairebé sempre parla d'amor, odi, paciència, del que és la vida real. I la vida real és dura”

Una altra de les seves aficions és la música. Ara, no se'l pot encabir en cap sector, els seus gustos són com un bufet lliure d’estils musicals. Tot i que Supertramp, Iron Maiden, Dire Straits, Europa, The Scorpions i Miguel Ríos el transporten a records bonics del seu passat, també li agrada el reggaeton, la música colombiana i la llatina. Això sí, té un límit clar: no li agrada el soroll, vol entendre el que escolta. “La música gairebé sempre parla d’amor, odi, paciència, del que és la vida real. I la vida real és dura”, conclou. I què fa, en Miguel per animar-se? Torna al passat. Li agrada veure dibuixos animats, entre ells El osque de Tallac, El oso Yogui o Sandokan. Ara bé, també li agraden Els Àngels de Charlie i Calígula, i recorda en especial les pel·lícules dels dos rombes. El Codi de regulació de continguts per dos rombes va ser un sistema utilitzat per TVE entre els anys 60 i mitjans dels 80 per regular els continguts a la televisió. Hi havia dos nivells: un rombe (majors de 14 anys) i dos rombes (majors de 18). De petit, en Miguel no entenia per què no el deixaven veure-les. Ara, que ja les pot veure, sí. “Quan hi havia un rombe es podien veure, però si en tenien dos, ja eren per a grans. Després ja van canviar a un sistema més fàcil: les pel·lícules de majors de 13 anys, de 14 i de 18”.

Als seus 51 anys, en Miguel ja coneix moltes coses que abans no havia descobert. Ara, la soledat és una amiga que mai l'ha abandonat. “A vegades et sents buit”, confessa mentre arronsa l'esquena com un nen trist. La soledat és un concepte sobre el qual Garcia Márquez reflexiona a Cent anys de soledat, i també a la resta de les seves obres, sigui de forma directa o indirecta. “La soledat es presenta com el punt oposat a la solidaritat”, explica a Los escritores frente al poder (1972). El Premi Nobel de literatura marxa de Barcelona el 1974, però en Miguel i la seva vella amiga continuen a Barcelona.

Arrels li ha aconseguit una habitació després d'estar dos mesos seguits dormint al carrer. Les condicions higièniques no són gaire bones, però en Miguel ho prefereix a dormir en caixers

Però en Miguel sí que coneix la solidaritat. Arrels li ha aconseguit una habitació després d'estar dos mesos seguits dormint al carrer. La comparteix amb set persones més. Tenen dos lavabos. Les condicions higièniques no són gaire bones, però ho prefereix a dormir en caixers. “Em sento més segur, sento que tinc més llibertat, estic més tranquil”, afirma. També coneix la solidaritat dels seus amics, de l’home de la terrassa on pot treballar, de l’equip de futbol, de la filla. Potser aquest és el secret dels 51 anys tan ben portats d'en Miguel, tenint en compte que l'esperança de vida de les persones sense llar a l'estat espanyol és de 57.

La mort és quelcom que no podem evitar ni invocar. No tenim poder sobre ella. Però ningú té més poder sobre la vida que nosaltres mateixos. “Que la idea de la mort no em distregui d’allò que estic fent, perquè el que quedarà és el que fa un mateix estant viu”, deia Garcia Màrquez. I en Miguel ho demostra. Tot i les dificultats, el desamor, les traïcions, els dolors, les desigualtats... no ha deixat mai de caminar. Davant de la foscor, ha triat la llum. En pocs dies potser tornarà a Colòmbia, a veure l’estrella dels seus ulls. Potser torna a perdre la pensió, potser es queda sense res, però seguirà vivint a la seva manera, i seguirà arriscant-ho tot per la persona que més estima. I seguirà acumulant records de la persona a qui més enyora. I seguirà parlant d’ella i ensenyant les seves fotos. Perquè, com bé deia en Gabo, la vida és la que un recorda, i com la recorda per explicar-la.