Heus aquí un història que sona molt...
Un pati d’un institut. En un racó, un estudiant de primer d’ESO seu sol en un intent desesperat de passar desapercebut. Desembolica un entrepà de pernil i abans que li pugui clavar queixalada, rep una visita. La mateixa de tots els dies, puntual com un rellotge suís. Tres nois de la seva classe es planten davant seu, rient. Un d’ells li pren l’entrepà , el llença a terra i el trepitja mentre els altres dos li diuen gras i el comparen amb tots els animals del zoo...

En Rikki Arjuna, en Jan Garrido i n’Adrià Heredia coneixen bé aquesta història... Ells són tres de les quatre potes de Xiula. La formació, dedicada a l’animació familiar es va formar el 2011 sense cap pretensió, però a poc a poc s’ha anat consolidant com una de les propostes més sòlides d’aquest gènere, a la vegada que expandia horitzons que transcendien l’experiència estrictament musical.

En Jan confessa que quan van començar no tenien clar cap a on havia de tirar la banda. “Ens hi ha portat el mateix projecte intuïtivament pels dots dels quatre. El Rikki i jo som educadors socials i l’Adrià i el Marc (Marc Soto, quarta pota) aporten la part més musical. Al principi, només érem un grup més d’animació, però amb la variant de ser una banda”, explica. Tot i que ells es distancien de les propostes més properes a l’animació de cantautor, confessen que el seu gran referent ha estat en Xesco Boix, “tant pel tema de saber connectar amb els nens”, explica Rikki, com per “la cançó protesta”, apunta en Jan. “Ell va portar d'Amèrica cançons de protesta de molts tipus, les va catalanitzar i les va portar a les escoles, juntament amb el català. El que va fer el Xesco és molt combatiu, en realitat. Després d'ell, la cançó protesta s'ha anat com diluint... Ell tenia molt clar per què cantava i els ideals que tenia. Sempre eren missatges molt polititzats”, argumenta en Jan.

Alguna cosa semblant fan els Xiula, perquè amb ells no només es tracta de passar-ho bé, que també, sinó que darrere de cada cançó s’hi amaga un tema important de l’univers dels més petits: la importància de menjar saludablement, com en el súper hitVerdura i peix, el consum responsable de noves tecnologies, com en la cançó Pantalles, o l’abús de consum de productes dolços, com en l’enganxosa Sucre. En Rikki explica com van sortint les diferents temàtiques a tractar en les seves cançons: “Normalment, quan pensem temes per les cançons, les idees venen de llocs molt diferents. A vegades són demandes concretes de gent que a nosaltres ens desperta alguna cosa i d’altres són assumptes que nosaltres veiem en primera persona, com en el cas de Rispect, on tractem el tema de l’assetjament escolar o bullying. Com a educadors socials, el bullying és el pa de cada dia, un problema recurrent amb el que hem de batallar a la nostra feina”.

Segons dades de Save the children, pràcticament un 10% dels adolescents han viscut algun episodi d’assetjament escolar o ciber-assetjament

Dan Olweus, un dels primers investigadors que va estudiar aquest fenomen, defineix el bullying com “una conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un/a alumne/a contra un/a altre/a, al que tria com a víctima de repetits atacs”. Aquesta acció, negativa i intencionada, situa la víctima en una posició de la que difícilment pot sortir pels seus propis mitjans. La continuïtat d'aquestes relacions provoca en la víctima efectes clarament negatius: ansietat, descens de l'autoestima i quadres depressius que dificulten la seva integració en el medi escolar i el desenvolupament normal dels aprenentatges. Segons dades de Save the children, pràcticament un 10% dels adolescents han viscut algun episodi d’assetjament escolar o ciber-assetjament. És, per tant, un problema de primer ordre: en una classe de 25 estudiants, dos o tres en seran víctimes.

Per a Xiula, una cançó dedicada a tractar aquesta problemàtica era del tot necessària i per això van utilitzar la seva experiència, “des de l'empatia i la primera persona, de com els xavals viuen el bullying, l'assetjament, les angoixes d'anar a l'escola”. “I vam transformar-ho en un missatge combatiu i més positiu per revertir la situació”, afirma en Rikki, i en Jan afegeix que “sota el paraigua del bullying, que no és més que una manera d'anomenar una cosa que ha passat sempre, s’hi poden trobar moltes emocions, com la ràbia, la tensió, el malestar, el dolor...”. “El bullying no és només quatre contra un, és també que a casa meva el meu pare m'està atossigant massa i quan arribo a l'escola, com que vinc amb tensió, aprofito per ser jo qui atossiga a un tercer i l'altre se suma perquè se sent dèbil... És, per tant, un problema complex i multifactorial”, reflexiona el músic.

La música és un llenguatge universal i, moltes vegades, serveix per fer aflorar sentiments i emocions quan les paraules no estan a l’altura

És ben sabut que la música és molt més que música. Sempre s’ha dit que és un llenguatge universal i, moltes vegades, serveix per fer aflorar sentiments i emocions quan les paraules no estan a l’altura, a més de tenir un poder terapèutic i sanador. Els Xiula saben tot això; de fet, és la base del seu projecte artístic, així que decideixen convertir la cançó en una eina de transformació pedagògica. En Rikki afirma que arran d'aquesta cançó han començat a oferir projectes educatius als centres. “S'ha convertit en material didàctic. Fem sessions educatives a les escoles i als instituts que ho vulguin i a partir de la cançó treballem el tema de l’assetjament”, diu.

Els Xiula expliquen que els seus tallers consisteixen en l’escolta de la cançó i diferents dinàmiques de grup on els alumnes poden deixar sortir sentiments i emocions relacionats amb experiències viscudes, tant si han estat víctimes com si han estat agressors o espectadors passius. Una vegada s’ha obert la capsa dels trons, la seva feina es limita a acompanyar els nois i ajudar-los a gestionar aquestes emocions per tal de poder-les col·locar i que deixin de fer mal. En Jan argumenta que “fisiològicament una emoció dura uns tres minuts”. “El problema és que ens enganxem a ella. Si tu et deixes sentir la tristesa, la sentiràs i fluirà, però en resistir-te a l'emoció, passes de doldre't a patir. El que cal és deixar entrar les emocions, viure-les i deixar-les marxar. Quan afloren a les nostres sessions, nosaltres simplement els acompanyem en la seva tristesa, por, ràbia o el que sigui que apareix”, confessa.

La implicació dels membres de Xiula és total i va molt més enllà del rol de músics, i fins i tot de la concepció de terapeuta que tenen determinats professionals. “Nosaltres amb les sessions educatives ens emocionem, també. Molta gent dirà que, com a professional, s’ha de saber mantenir la distància. No. Les persones treballem amb el cos i en els educadors la ressonància és essencial. Amb la mesura que jo estic ressonant amb tu, puc drenar aquesta energia que hi ha entre la teva tristesa i el meu acompanyament cap a tu”, explica en Jan, i segueix dient que “els educadors i els psicòlegs, la gent que es dedica al món de l'ajuda en general, està molt desvinculada de la seva feina perquè tenen l'habitació desendreçada”. “Jo crec que un terapeuta o educador ha de saber entrar en l'altre, viure en l'altre, rebolcar-se en el fang i, si té l'habitació endreçada, deixar que algú entri i l'embruti una mica. Després, quan la sessió hagi passat, ja la podrà netejar”, afegeix.

Sota aquestes premisses, Xiula recorre les aules d’aquelles escoles i instituts de Catalunya que demanen la seva ajuda. A través de la música i l’empatia aconsegueixen posar sobre la taula un problema, moltes vegades silenciat i ocult, per tal de donar-hi resposta, perquè com diu en Rikki això és el que els dona sentit. “Xiula no és un grup de música corrent, ens agrada que les nostres cançons ajudin a transformar la realitat”, admet.

Per fi marxen els assetjadors. Ell recull l’entrepà del terra i el llença a les escombraries. Seu de nou al seu racó i, abans de donar temps a les llàgrimes, es posa uns auriculars a les orelles. Prem el play i comença a sonar ‘Cac blac’ de P.A.W.N. GANG. Somriu. La por, la ràbia, troben un canal d’evasió. Sort de la música, pensa. Sort del trap.

C. Tangana, Pxxr Gang, La Zowi, Kinder Malo, Bad Gyal o Lildami. No saps qui són? Doncs segur que vas néixer abans del 1990. T’ajudo: són músics de trap i no existeix cap fill de l’anomenada generació Z que no conegui aquest gènere que va començar a casa nostra fa poc més de sis anys, però que va arribar per quedar-s’hi.

És per això que Xiula el tria per parlar de l’assetjament escolar, un problema que afecta majoritàriament a la franja d’edat del públic del trap. El Rikki explica que, en pensar com encarar la cançó, van tenir molt clar que volien arribar a un target més gran que els seus oients habituals. “Ara volíem arribar també als instituts i el trap era perfecte, perquè és una música que es pot escoltar a la primària, com tota la música, però que també desperta l'interès de xavals una mica més grans. Vam agafar la música del carrer, que normalment parla de coses més fosques i violentes, i la vam transformar en alguna cosa més positiva”, explica. “L'adolescència és una època increïble a tots els nivells. La quantitat de coses que passen al cervell fisiològicament és molt heavy... Les ganes de provocar i posar-ho tot a l’inrevés típiques d’aquesta edat troben resposta en el trap”, afegeix en Jan.

Per als profans, cal aclarir que una cançó de trap es compon bàsicament d’una base electrònica, molt sovint agafada dels arxius de bases gratuïtes que corren per internet, i unes lletres rimades a sobre. En el cas de Rispect, el Rikki explica: “El Marc va configurar la base del trap i a partir d'aquí vam anar veient com la podíem cantar i com fèiem la tornada perquè fos una mica més melòdica. El fet de poder ritmar a sobre, a la manera d’un rap, donava molt espai per les lletres, que és el que jo necessito quan vull transmetre un missatge. El Marc també es va assessorar de com treballar les veus perquè sonés al trap que escolten els joves”.

Però... d’on surt aquest so? Qui són els primers a utilitzar-lo? Quines característiques té? Per què té tants detractors?

“El trap neix a la ciutat Atlanta a finals del anys 90 / inicis del 2000 de la mà de persones racialitzades, de classe baixa”

El periodista Yeray S. Iborra ha escrit sobre diferents artistes d’aquesta escena a la revista MondoSonoro i pot aportar una mica de llum. El primer que deixa clar és que cal distingir entre el trap com a gènere musical i el trap com a moviment estètic, “que és com ha arribat aquí”. “Com a gènere musical, neix a la ciutat d’Atlanta a finals del anys 90, inicis del 2000, de la mà de persones racialitzades, de classe baixa, i és una expressió molt bedroom, és a dir, casolana, dels seus problemes i de les mogudes entre les bandes de carrer a les quals pertanyen. Aquest caràcter domèstic ve marcat pel fet que neix com una activitat social, és a dir, allò que fan per matar el temps de les tardes que passen junts en alguna habitació fumant porros i que després pengen de manera espontània a la xarxa”, instrueix el crític musical.

Però aquest trap originari de seguida es difumina i se’n va cap a sons més llatins. El que arriba aquí ja és poca cosa. Iborra opina que el que nosaltres anomenem trap “és més un nou so urbà d’una nova generació, perquè al final hem posat dins el mateix sac des del dancehall de Bad Gyal fins al pop global de C. Tangana, passant pel reggaeton de La mafia del amor”. “Es tracta d’artistes que tenen unes característiques comunes més basades en l’estètica, amb aquest esperit d’autoproducció a casa i distribució a través de les plataformes d'streaming i les xarxes socials, amb comunicació directa amb els seus seguidors sense passar pels canals convencionals: ni mitjans de comunicació, ni majors, ni discogràfiques, ni promotores...  Si que és cert que la indústria no és ximple, i n’ha acabat absorbint a alguns d’ells, però en origen tots es caracteritzen per aquest caràcter outsider i de control total del producte”, argumenta.

Per tant, es tracta clarament d’un so generacional sota el qual s’hi aglutinen diferents propostes artístiques que comparteixen un mateix codi estètic i ideològic, que es caracteritza per “la idea d’abandonar el centre de la ciutat i reivindicar els barris com espais propis i d’orgull, l’adopció del lletgisme com a estètica vàlida, el tatuatge, l’or i els xandalls com a uniforme o el consum de drogues on el porro és l’estrella”, tal com resumeix Iborra.

Tot un relat que ha calat fort entre els més joves, però que pateix cert menyspreu per part d’altres franges d’edat. No és estrany sentir dir que els cantants de trap no saben cantar i que per això han de fer servir l’autotune (processador d’àudio per tractar les veus i que normalment s’utilitza per corregir els desafinaments), o que les lletres són banals i buides o que els valors que transmeten són execrables. Iborra ho té clar en aquest sentit: en el trap “es travessen els eixos de classe, raça i gènere”.

“Classe, perquè és propi de gent humil que, a més, en fa bandera. Gènere, perquè en un inici els grups que van transcendir feien músiques misògines o molt masclistes i que objectualitzaven les dones, amb una marcada cultura de la violència. Això, però, ha tingut una resposta, i a hores d'ara hi ha molt trap feminista. Hi ha hagut una reapropiació i un apoderament en aquest sentit. Fins i tot els mateixos artistes que abans havien tingut aquests discursos el modifiquen i inclouen la lluita feminista. Això és perquè el feminisme popular i transversal, no tan polític, sinó identitari, és una cosa que és molt d'aquesta generació, que s'adona que, en el món que viu, les coses estan canviant. I per últim, hi ha un cert racisme cultural que considera certes músiques com de baixa estofa i poc dignes de prendre’s seriosament. El trap ha estat considerada música de baixa qualitat, feta per incultes, i ha estat menystinguda, com passa en general amb les músiques fetes pels pobres, que no estan a l’hegemonia dels mitjans i de la indústria”, argumenta l’expert musical.

“Cada música se l'ha de jutjar amb l'horitzó d'expectatives d'aquella música; si aquella música funciona dins del seu context, llavors té sentit”

A més, a tot això cal sumar-li l’etern conflicte generacional que, segons Iborra, “es basa en el fet que tothom pensa que la música bona és la de la seva lleva”. “Som així, deu haver-hi alguna cosa fisiològica que fa que el que nosaltres hem viscut en experiència pròpia i amb el que ens hem sentit identificats sigui molt més rellevant, quan la veritat és que no és així”, argumenta. I reconeix que, tot i que sí que és cert que ha vist en directe poques propostes de trap que funcionin tan bé com enregistrades, assegura que això es deu a dues variables: “La primera és el fet que en directe tot es dilueix molt perquè es tracta d’un espectacle d'autoafirmació, fins i tot pel públic, que és més un happening que no pas un concert. La segona és que aquest esperit destructiu poques vegades se'n va al directe, és a dir, que es veu més deixat i vulgar que no pas punk”. El problema és que el directe continua sent una de les poques maneres que es tenen per rendibilitzar la música i, si l’artista vol viure d’això, haurà d’acabar fent concerts.

Com explica Iborra, “quan es feien els primers concerts a les festes TrapHouse a la Sala Razzmatazz, als joves que hi assistien els era igual si el que cantava era el Kinder Malo o no, perquè el que volien eren cantar-les ells i interactuar”. “Allà tenien sentit, però quan la indústria ho agafa i ho posa a l’escenari Ray-Ban del Primavera Sound el resultat és xocant”, es lamenta. De sobte, se les ha tret de context i han estat avaluats per un públic amb uns criteris totalment diferents al del públic i espai determinats. Com diu l’expert, “a cada música se l’ha de jutjar amb l'horitzó d'expectatives d'aquella música; si aquella música funciona dins del seu context, llavors té sentit”. Potser el mateix passa amb les persones. Potser hi ha cert paral·lelisme poètic entre el menyspreu patit pel trap i el sofert per les víctimes del bullying: la música i les persones no són bolets que es puguin analitzar i jutjar de manera autònoma, sinó que tot i tots som indissociables, com deia Ortega Gasset, de les nostres circumstàncies.

Sona la campana que anuncia el final de l’estona de descans. En Francesc s’aixeca per tornar a l’aula. Mentre camina pensa que quan arribi a casa penjarà la cançó que va fer ahir a la nit perquè no podia dormir. Últimament està nerviós i li costa agafar el son. Sort en té de la música. Sort en té de tenir un alies. Sort en té del milió i mig de seguidors que esperen impacients les seves cançons amagat darrera el fals nom de F.A.A.T. KIZZ.

Llegeix la lletra de la cançó aquí.