Travessant l’estret de la Riba, el pas natural de comunicació entre les comarques del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà, hi ha dos pobles que es troben en una espècie de terra de ningú fronterera entre les serres mitjanes de la serralada Prelitoral. Són la Riba, a l’Alt Camp, i, una mica més cap al nord, Vilaverd, la primera vila de la Conca. Tots dos municipis —enclavats entre la serra de les Guixeres, a l’est, i els últims estreps de les muntanyes de Prades, al nord-oest, i travessats l’un pel Francolí, al límit del seu terme municipal, i l’altre per aquest i el Brugent, que hi desemboca— han viscut històricament de l’aprofitament dels recursos propers, que els han permès desenvolupar activitat industrial.

Fins a l’últim terç del segle XX, la indústria guixera va ser la protagonista en l’activitat econòmica del poble, juntament amb les fàbriques de teixits i l’agricultura

Fonamentalment, aquest recurs ha estat l’aigua, font de vida i d’activitat econòmica bàsica per al desenvolupament industrial de l’època contemporània. La indústria paperera de la Riba des del segle XIII ha aprofitat amb molins el descens dels rius i ha estat columna vertebral de la vida i de l’evolució del poble, tant per als moments alts com per als baixos. També ha estat present a Vilaverd, on la majoria de molins del nucli antic, però, eren fariners. En aquesta localitat, a mitjan segle XIX, els molins es van reconvertir i van fer néixer una indústria fonamental, la del guix, bàsicament dedicada a la construcció, que va acompanyar la incipient expansió econòmica i demogràfica i l’arribada del ferrocarril el 1863, i se’n va aprofitar. Fins a l’últim terç del segle XX, va ser la protagonista en l’activitat econòmica del poble, juntament amb les fàbriques de teixits i l’agricultura.

Tothom tenia algun tros de terra. Vinya, olivera, avellaners. L’economia era bàsicament agrícola. Però a prop, als voltants de Vilaverd, tal com en altres municipis de la Conca, també hi havia matèria primera: afloraments de guix que s’extreia en pedreres particulars a cel obert. Ben a la vora, per practicitat, s’hi van instal·lar les primeres guixeres, incipients i rudimentàries, hereves del precedent del molí de guix del Consell de Vilaverd, datat del 1607.

Precisament, les noves fàbriques van heretar el sistema de cocció a les mateixes infraestructures que s’utilitzaven a l’edat mitjana, els forns de guix, estructures fetes de pedra que es carregaven de blocs de guix per un forat fet a la part superior, que, sustentats per una volta a prop de la base, es coïen amb la calor emesa per una fogaina. Un cop la pedra estava cuita i havia caigut a la base, s’anava traient tot el material per una boca a la mateixa base i es triturava sobre un terra empedrat, o bé en un molí, en alguns casos.

Les guixeres eren empreses familiars humils i artesanals, negocis de subsistència prematurament mecanitzats

Les guixeres es van anar apropant al poble. Al llarg de la història, es té referència de deu guixeres diferents, encara que en van arribar a treballar cinc simultàniament. Eren petites empreses familiars humils i artesanals, negocis de subsistència prematurament mecanitzats que quan arribaven les collites quedaven momentàniament en un segon pla. Donaven feina a prop d’una trentena de veïns, dedicats, a més de cuidar-se de les seves collites, a fer feixos al bosc per cremar als forns, a coure i esmicolar el guix o a picar, a les tardes, després de treballar, la pedra que fins a la dècada dels seixanta s’enviava en ferrocarril a la cimentera de Vallcarca del Garraf.

La Guixera del Tòfol va ser la primera fàbrica electrificada, en què la instal·lació i la maquinària eren comunals, però la producció es feia per separat

Una d’aquestes guixeres va néixer com un cas especial, cooperatiu i més modern, i encara avui dia és excepcional. Es tracta de la Guixera del Tòfol o dels Robusté, anomenada així de resultes del nom de qui n’acabà sent l’únic propietari, Cristòfol Robusté Torrell. Ell i quatre guixaires vilavertins més —Francesc Robusté Solé, Jaume Rossell Plana, Antoni Cartanyà Pàmies i Pere Garlandí Cortiella— la van fundar entre el 1916 i el 1917. Ubicada prop de la carretera i del ferrocarril, fet que hi facilitava el transport, va ser la primera fàbrica electrificada, en què la instal·lació i la maquinària eren comunals, però la producció es feia per separat. De fet, va ser tan important la innovació tecnològica que el primer renom de la fàbrica va ser “El Motor”. Passada una dècada, el 1926, Cristòfol Robusté, que havia anat adquirint accions de la guixera, n’aconseguí definitivament la propietat completa.

Cent anys després d’aquest fet, quedem davant d’aquesta màquina del temps de murs de paredat i coberta a dos vessants amb dos descendents de Tòfol Robusté. Dos nets seus, fills de l’Anton i el Joan respectivament, el Josep Maria i el Joan Maria Robusté. Tots dos són fills i hereus de la guixera, on el Josep Maria, el gran, va treballar. Amb les seves descripcions, ens fan sentir com si fóssim dècades enrere i encara pugessin pel lateral de l’edifici els carros i els tractors plens de blocs de guix que, un cop cuits al forn ara ja mig derruït, s’acabarien convertint en guix esmicolat, llest per envasar en sacs i carregar-lo als carros i camions que esperaven al moll de càrrega.

Després de les col·lectivitzacions de la guerra, havia tornat l’auge a les fàbriques, i el 1945, els propietaris es van unir en una espècie de federació, la societat Fábricas del Yeso Reunidas

Els cosins Robusté són gent discreta, han viscut bona part de la història que expliquen. La resta, l’han conegut i interioritzat a casa, i la narren amb la naturalitat que es correspon. Van néixer pels volts dels cinquanta. En aquell moment, després de les col·lectivitzacions de la guerra, havia tornat l’auge a les fàbriques de guix per la necessitat de reconstruir el país. La del Tòfol seguia innovant, i el 1945, els propietaris s’havien unit en una espècie de federació, la societat Fábricas del Yeso Reunidas, filla de la més antiga Associació de Fabricants de Guix. En formaven part quatre guixeres del poble, que, en lloc de competir, col·laboraven entre si, mancomunaven les feines administratives, coordinaven i repartien les vendes i tenien sempre guix disponible per als clients que en venien a comprar.

Però la societat va desaparèixer, tal com ho va fer el lent i ineficient negoci amb la cimentera de Vallcarca, on les pedres tardaven massa dies a arribar en ferrocarril; i tal com a finals dels seixanta van tancar gairebé totes les guixeres. Més enllà dels recels entre les fàbriques i les preferències per un guix o un altre fabricats amb diferents tipus de maquinària, la tecnologia de les fàbriques vilavertines es va quedar enrere respecte d’altres sistemes que permetien produir guix més ràpidament i a un preu més baix. “I amb el mateix nivell de qualitat”, assenyala Robusté perquè no ens n’oblidem.

El guix vilavertí no era rendible per a la construcció, i només la Guixera del Tòfol va poder sobreviure uns anys més

L’ofici havia començat una ràpida i irreversible desaparició a Vilaverd, seguint la dinàmica general de la desaparició dels oficis artesanals que no podien competir amb les noves grans indústries. El guix vilavertí no era rendible per a la indústria de la construcció, i només la Guixera del Tòfol va poder sobreviure un grapat d’anys més. Ja només hi treballaven el Joan i l’Anton Robusté, però comptaven també amb l’ajut que el Josep Maria, que estudiava enginyeria a Barcelona, els donava quan tenia vacances o hi havia vagues. N’hi havia moltes en aquells tardans seixanta, i tenint un negoci familiar, el Josep Maria insinua que baixar era el seu deure.

Son pare i son tiet, els últims a la superfície, van diversificar-ne la producció i van començar a produir el que el Josep Maria anomena “blancs minerals”, altres derivats que s’utilitzaven per a fabricar pinsos, paper o, fins i tot, adobs. Eren temps en què la pressió social de l’activitat terrorista d’ETA feia anar amb peus de plom i obligava els Robusté a anar a buscar la dinamita a Tarragona acompanyats de dos “tricornis” de Montblanc. Un motiu més per encarir la producció. “Cada dia anava pitjor” el negoci, comenta el Josep Maria, però van estirar el xiclet tant com van poder. Uns deu anys més que la resta de guixeres. Van acabar tancant d’un dia a l’altre, el 1977.

“El dia que van tancar, havien estat treballant fins al dia anterior. I així va quedar tota la maquinària”

“El dia que van tancar, havien estat treballant fins al dia anterior. I així va quedar tota la maquinària”, explica el Josep Maria. Son tiet Joan i son pare, l’Anton, van tancar la porta davant la qual apareixerien retratats anys després i van deixar reclosos dins la fàbrica seixanta anys de feina. Com si una catàstrofe natural els hagués obligat a marxar només amb el que duien a sobre.

Sota el sostre esgarriat i desmembrat de la fàbrica, encara es mantenen els elements originals de la maquinària i les instal·lacions

Aquesta és la sensació que genera accedir a l’interior de la fàbrica. Sembla que el temps hi hagués quedat aturat gairebé cinquanta anys enrere. Perquè, en un cas únic a tot l’Estat espanyol, sota el sostre esgarriat i desmembrat de la fàbrica, encara es mantenen els elements originals de la maquinària i les instal·lacions tal com estaven aquell últim dia en què els Robusté hi van treballar. Cap altra fàbrica guixera es troba en aquest estat.

Però tant de bo el temps no passés, realment. No només és perceptible a sobre de les caixes de fusta i les botes de treball, a sobre de la maquinària, a sobre de tots els objectes avorrits i recoberts d’una fina capa de pols que es mescla amb el guix blanquinós que ho embruta tot. On més es nota el pas de les dècades i les seves conseqüències és en l’estructura, que és la forma que acull un contingut al seu interior, la fàbrica que acollia la fabricació, les parets que acollien vida; aquestes, alhora protecció i amenaça, són, juntament amb la maquinària, l’únic que queda d’aquella activitat, la memòria física viva que està en risc de desaparèixer de mica en mica fruit de la desídia i la inacció.

Des del 2016, els cosins Robusté i Salvem la Guixera del Tòfol emprenen la laberíntica lluita per dignificar la fàbrica i evitar-ne l’esfondrament

La Guixera del Tòfol és un tresor moribund, un esquelet sostingut dret, un arbre d’aquells que, tot i estar cremat i mort, encara resisteix dempeus, com un narrador protagonista de la vida i la mort que permet recordar i explicar el passat i els canvis industrials i tecnològics de tota una societat, de tot un país. Però també explica i s’explica des d’un present de perill i d’incertesa pel futur d’aquesta història que es vol mantenir viva. Dreta, més aviat. Sostinguda. I per això, des de l’any 2016, els propietaris, els cosins Robusté, juntament amb veïns i activistes organitzats en la campanya Salvem la Guixera del Tòfol, que forma part de l’associació cultural de Vilaverd Toquem l’Arpa, emprenen la laberíntica lluita per dignificar la fàbrica i evitar-ne l’esfondrament.

La intenció de l’entitat i dels propietaris també és donar a conèixer la història de la indústria guixera del poble. El 2015, l’associació Toquem l’Arpa ja va organitzar una caminada i una visita guiada entorn de la Guixera del Tòfol i als vestigis de la resta de guixeres. L’entitat local va encarregar dues il·lustracions realistes per reconèixer i documentar exactament com funcionava la guixera, que vol cedir perquè formin part dels plafons informatius de la Ruta de les Antigues Guixeres de Vilaverd que ha promogut.

Fa la sensació que, tot i que no ho demostren gaire, tots dos cosins estan neguitosos per l’estat d’això que és casa seva. El Josep Maria, un home de parlar lent i pausat, de veu baixa i suau, però més intel·ligible que ningú, assenyala un forat fet al sostre i engrandit per la força erosiva de l’aigua. Per on ara passa la pluja, abans hi havia una espècie de calaix, com si fos una fumera sense forat, fins on pujava per l’interior un sistema de corretges amb cassoletes que transportava el guix esmicolat pel circuit de la fàbrica.

“Amb el pas dels anys, tot ha anat caient més, mentre hem esperat la resposta de l’Ajuntament”, perquè “no hi ha res que n’afavoreixi el manteniment”

El Josep Maria explica que, “amb el pas dels anys, tot ha anat caient més, mentre hem esperat la resposta de l’Ajuntament”, perquè “no hi ha res que n’afavoreixi el manteniment”. Rep la resposta, sense gaire ànim de ser contradictòria, de Martí Torrell, que li diu que “bé, no hi ha un perill de caiguda imminent…”. Són matisos i punts de vista, però fan sobrera qualsevol altra descripció. El Josep Maria, fruit de la confiança, li respon que “bueno, bueno”, ell no hi vindria pas a dormir. I el Martí, a contracor, conclou que no caurà demà ni passat, però que la propera pluja intensa o una ventada poden ser la sentència de mort d’un espai centenari excepcional com aquest.

El Martí és historiador i portaveu de l’associació Toquem l’Arpa i, com a tal, també impulsor de Salvem la Guixera del Tòfol. Com a expert en la indústria guixera del poble, sobre la qual va fer el treball de final de grau a la Universitat Rovira i Virgili, endega la feina, els contactes institucionals i les gestions per protegir la guixera dels Robusté. Per fer-ho en termes tangibles, és a dir, arranjant el sostre foradat i que fa panxa, les parets que volen caure i la gran biga de fusta que no arriba a la paret i que se sosté gràcies a un puntal estret.

Ells són aquest puntal, perquè comparteixen el desig de dignificar l’espai. I també ho fa Anna Saballs, arquitecta tarragonina especialitzada en patrimoni i compromesa amb el manteniment i la conservació de diversos elements patrimonials pel Camp de Tarragona. Coneix el cas de la Guixera del Tòfol des de temps més recents, gràcies a les xarxes socials, i contribueix en la feina dels seus col·legues vilavertins. Avui, també ens acompanya. Tots quatre es coneixen i se’ls nota la complicitat, tanta com la preocupació que tenen, que tradueixen a la limitada i complicada llengua del compromís que, per desgràcia, topa contra una paret econòmica i institucional.

El Josep Maria i el Joan Maria no poden assumir la despesa. Aquest és el dau que fa avançar en el joc, que necessita una mà que el llenci al tauler, la voluntat i l’acció política

El tauler de joc s’explica amb una facilitat completament inversa a la dificultat de superar-lo. Què seria, superar aquest joc? Fer una considerable inversió econòmica que garantís l’estabilitat i la protecció de l’edifici, cosa que implicaria fer alguns arranjaments importants a les parets i al sostre. El Josep Maria i el Joan Maria no poden assumir aquesta despesa, que seria de desenes i centenars de milers d’euros. Aquest és el dau que fa avançar en el joc, que necessita una mà que el llenci al tauler, la voluntat i l’acció política que donin resposta a una demanda dels veïns. De moment, no hi són cap dels dos, ni els diners ni la voluntat política, i es dibuixa un panorama d’actors i possibilitats que porta a caminar en cercles.

L’any 2016, els Robusté van proposar a l’Ajuntament de Vilaverd la compra de la guixera. “Ens van dir que mirarien com aconseguir els diners, i van tardar anys a dir-nos que no els tenien”, comenta el Josep Maria. Han passat els anys i el que n’ha restat, segons el Martí, a banda del seu compromís inalterable, són “les bones paraules” que l’alcalde va oferir en un vídeo documental que el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) va elaborar per a explicar i divulgar el patrimoni industrial de la guixera.

Paraules buides, insinua el Martí, que lamenta que puguin desorientar a qui no estigui al cas de les maniobres i fer pensar en una hipotètica però inexistent acció del consistori, que no s’ha ocupat de demanar cap peritatge ni informe independent. Paraules que cal arrencar, segons Anna Saballs, que es queixa que “som nosaltres qui hem d’anar darrere de l’Ajuntament, insistir i fer d’intermediaris entre institucions”.

El Consell Comarcal de la Conca de Barberà va declarar la guixera Bé Cultural d’Interès Local a proposta dels propietaris i de Salvem la Guixera del Tòfol

Pugem un graó més a l’escala. El Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Si els Robusté i l’Ajuntament de Vilaverd no tenen pressupost suficient, l’ens comarcal tampoc. Però, a diferència del consistori, el Consell sí que té capacitat per implementar sobre el patrimoni una figura de protecció legal. Ho va fer el 2020, quan va declarar la guixera Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) a proposta dels propietaris i de Salvem la Guixera del Tòfol i amb suport institucional, amb l’objectiu de destacar-ne la potencialitat i l’interès cultural i de protegir el caràcter industrial i històric de l’edifici. Per exemple, no s’hi podria construir cap edifici residencial.

La declaració es va fer sostinguda en les justificacions proporcionades per diversos informes redactats anys enrere, un dels quals, fet el 2019 pels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Tarragona, va haver d’esperar que s’obrís el forat al sostre i la premsa se’n fes ressò. El primer el va elaborar el MNACTEC l’any 2005 amb motiu de l’expropiació de part dels terrenys de la guixera per a construir-hi una carretera que substituís el pas a nivell que travessava la via ferroviària.

L’ens públic assessorava el Museu Comarcal de la Conca de Barberà, i a banda de justificar l’eliminació d’una part buida de l’edifici com era gran part del magatzem vora del moll de càrrega, destacava la recomanació de conservar-lo adequadament pel fet de ser un “element important i singular”. El segon informe, la radiografia i investigació profunda Estudio del yeso tradicional de España, redactat el 2016 per l’Instituto del Patrimonio Cultural de España, és aquell que certificava que la guixera vilavertina és l’única que conserva la maquinària original al mateix lloc on servia per a produir guix.

La Guixera del Tòfol rep una protecció legal, teòrica, posada sobre el paper, que sí que suporta el pas del temps. Però les pedres i les bigues no ho fan, i protegit, i declarat BCIL, l’edifici segueix caient

Els arguments cauen tal com ho fan les pedres. La Guixera del Tòfol és un monument declarat BCIL. Rep una protecció legal, teòrica, posada sobre el paper, que sí que suporta el pas del temps i les inclemències meteorològiques. Però les pedres i les bigues no ho fan, i protegit, i declarat BCIL, l’edifici segueix caient i es troba en la Lista Roja del Patrimonio, en què l’associació Hispania Nostra assenyala els elements patrimonials de l’Estat espanyol que estan en risc de desaparèixer. La guixera que va produir el guix per construir tants edificis viu la seva destrucció en mans de la natura, insensible de mena, i d’unes institucions fins ara poc sensibles a aquest patrimoni industrial vilavertí.

No hi ha acord. Segons Salvem la Guixera del Tòfol, l’Ajuntament de Vilaverd delega la responsabilitat de la conservació a la propietat privada i el Consell Comarcal reitera que no hi ha diners. Davant la impossibilitat de comprar el terreny per intervenir-hi, el tècnic de cultura comarcal ha posat sobre la taula la possibilitat de fer una permuta de terrenys, procediment similar al que es va seguir per protegir la Farinera de Santa Coloma de Queralt, però, segons ells, l’Ajuntament assegura que no és possible fer-la perquè no en té cap en propietat. Els cosins Robusté estan disposats a cedir l’ús del terreny amb un termini de trenta anys, cosa que, segons diu el Josep Maria, demostra que no tenen cap intenció de reclamar-ne la titularitat ni fer-hi negoci.

Hi ha la visió compartida que cal inversió urgent i profunda, però el missatge verbal és que no hi ha diners, i el no verbal és immobilitat

Aquest és l’única sortida del laberint. Hi ha la visió compartida que cal inversió urgent i profunda, però el missatge verbal és que no hi ha diners, i el no verbal és immobilitat. Ni tan sols a través de la cessió d’ús es faria cap inversió pública. Com que l’Ajuntament no seria propietari de la guixera, assegura que no hi podria fer cap inversió. La vinyeta és una pilota llençada des de l’edifici del consistori que cau a la teulada de la guixera. Així, l’única aportació econòmica possible seria la dels propietaris, que poden demanar subvencions insuficients en proporció a la despesa necessària, per les quals, tal com exemplifica el Josep Maria, haurien de competir amb monuments com l’amfiteatre o la catedral de Tarragona. Ho considera ridícul. Ells i la guixera, diu, “som els últims de la cua i no arriba per a tots”.

Arran d’una reunió celebrada a finals del mes de febrer del 2023 a proposta de Salvem la Guixera del Tòfol, l’entitat i els propietaris han pogut conèixer amb més claredat la posició de les institucions, el consistori i el Consell Comarcal. Com que totes dues institucions consideren inviable la cessió d’ús, la compra o el consorci com a maneres d’implicar les institucions públiques en la intervenció directa per salvar la guixera, en redueixen les possibilitats o bé a delegar tota l’assumpció de la despesa als propietaris, o bé a fer una donació de l’espai a l’Ajuntament. 

Els Robusté no volen que la fàbrica acabi enderrocada, tal com va passar amb la Fassina del Sindicat Agrícola

Aquesta opció, segons Martí Torrell, s’hauria pogut comunicar anys enrere i sembla que només és “una resposta a la reactivació de la campanya, al seguiment social i al ressò mediàtic creixent”. És una manera, diu, de “sortir del pas”. Tanmateix, els Robusté estudien la possibilitat i esperen rebre les garanties que l’Ajuntament està compromès a convertir la Guixera del Tòfol en un espai visitable si es produeix la donació. Ja hi ha precedents negatius. No volen que la fàbrica acabi enderrocada, tal com va passar a la Fassina del Sindicat Agrícola de Vilaverd, que es trobava a la plaça de l’Església. I, havent manifestat la seva voluntat, esperen veure si les institucions s’impliquen activament en la conservació de l’espai o si, tal com diu el Martí, “es limiten a veure el partit asseguts a la banqueta”.

Les accions petites —la creació definitiva de la Ruta de les Guixeres i el finançament d’un llibre escrit pel Martí, l’Anna i els Robusté que reculli la història de la guixera i el seu estat d’abandonament i reivindiqui la necessitat de conservar-la— semblen abastables amb el compromís de totes les parts. També hi ha la possibilitat d’introduir en el document un estudi digital de la guixera, amb fotogrametries i maquetes de l’estructura i del forn per descriure’n rigorosament l’estat. Però “l’acció gran”, tal com en diu l’Anna, intervenir en la guixera i en el seu estat per conservar-la, reforçar les bigues, la teulada i les parets, i així permetre visitar l’espai que acull la maquinària, “no l’ataquen”.

“És problema nostre. No hi ha preocupació ni ganes de conservar”

Sense cap acord, sense suport institucional ni cap intervenció directa, els cosins Robusté estan entre l’espasa i una paret que es va debilitant. “És problema nostre. No hi ha preocupació ni ganes de conservar”, diu el Josep Maria. I mentre l’Ajuntament de Vilaverd i el Consell Comarcal no els acompanyen, ell i el seu cosí estan sols davant el pas del temps, que, de moment, és l’única realitat, i també de les poques esperances de tots dos. El mateix temps inexorable però relatiu, que demostra que si s’hagués aprofitat d’una manera diferent, no hauria passat. Primer sense guix, després sense guixera i en el futur sense res: ni pedres, ni edifici, ni memòria.