Durant quinze anys els peixos del Sena no es mouen sense el permís d’Antoni de Sartine (Barcelona, 1729 – Tarragona, 1801). Però reculem. El seu pare, també anomenat Antoni, un burgès de Lió, està establert a Barcelona de fa anys. S’ha enriquit proveint les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió per enfonsar el poble català. Després de la caiguda de Barcelona el 1714, el pare és nomenat conseller d’Hisenda i més tard intendent de Catalunya i autor intel·lectual de la sistematització del cadastre. Desastre. Encara ens pica la butxaca. Més de tres segles rascant. Venen ganes de recordar-se de la mare del pare del petit Antoni, que, pobra dona, no tenia la culpa de res. Els avis eren uns humils comerciants que regentaven una botiga de queviures a Lió. Però deixem de banda la mare del pare que va parir el cadastre i aturem-nos en la mare d’Antoni de Sartine, ni més ni menys que Catherine Wilts, comtessa d’Alby, filla del secretari d’estat del Regne d’Irlanda.

El futur comte d’Alby segurament no va aprendre mai la llengua catalana. Després de 1714 parlar, llegir i escriure en català era pecat. El Decret de Nova Planta actua de planta carnívora i es menja el catalanesc per aconseguir-ne l’efecte sense que se’n notin les ganes. En morir la seva mare, l’Antoni deixa Barcelona, i el seu pare l’envia a estudiar a París sota la tutela d’un home de negocis amic seu, Charles Colabeau. Estudia dret al col·legi universitari de Harcourt. Sartine fa una carrera precoç. El 1752, amb tan sols 22 anys, ja és jutge al palau de Châtelet, on hi ha la cort civil i criminal de París. Els diners no fan la felicitat, però hi ajuden, i de quina manera... Si és jutge és perquè ha comprat, literalment, la plaça. Res estrany a l’època, d’altra banda.

Tothom el coneix. Les rates diuen “Bonjour, monsieur Sartine!”; les gàrgoles de Notre- Dame, un “Bonsoir, monsieur le lieutenant”, i les dones de la vida, un “Bonne nuit, Antoine”

Després d’obtenir la nacionalitat francesa el 1752, el 1755 torna a fer una “inversió” i adquireix l’oficina de lloctinent criminal a Châtelet, la seu judicial, policial i penitenciària de la capital francesa. I el càrrec fa la persona. En aquest cas, aristocràtica. El càrrec ennobleix. No se sap si la persona, però la figura pública, sí. Ja és un aristòcrata com Déu mana. Una mena de 2 x 1. Càrrec i pàtina aristocràtica. Què més pot demanar? I ell es mou com un peix a l’aigua en aquell brandar constant de perruques. N’està tant, de les perruques que determinen el nivell social de cada closca, que n’acumula una vuitantena i el seu cognom serveix per batejar la típica perruca de jutge: la “sartine”. Tot i que per als interrogatoris ell en fa servir una que anomena “la inexorable”. Mama, por.

A instància de la cort reial de Lluís XV, el pla inversor de Sartine és indeturable. El 1759 desemborsa 175.000 lliures (prop de 770.000 euros d’avui) per l’oficina de lloctinent general de la policia de París, i es casa amb Marie-Anne Hardy du Plessis, la neta del seu protector, Charles Colabeau. A efectes pràctics això vol dir que Antoni de Sartine controla durant quinze anys la sanitat, els proveïments de menjar, la neteja i el clavegueram, l’enllumenat públic, els manicomis i, atenció, crea la policia secreta. Mana més que el prebost dels mercaders, el que en l’Antic Règim correspon a la figura d’alcalde. Sartine revoluciona París uns anys abans que la Bastilla quedi revolucionada, sí, però de cap per avall. El barceloní esdevé una mena de supergerent per modernitzar la capital d’un dels imperis més potents del món.

És l’època durant la qual impulsa el mercat del blat, l’Halle aux Blés, a l’actual zona comercial de Les Halles. Sartine fa instal·lar els llums d’oli als carrers sense limitació d’horari. Il·luminen tota la nit, i no tan sols fins a les dues de la matinada, com era costum; un enllumenat que també ressegueix tot el camí entre París i Versalles. Ho controla tot. Les cases d’apostes il·legals ja no viuen tan bé. Sartine ordena que passin per caixa si volen seguir jugant amb els excessos de la cobdícia. Regula el funcionament de les carnisseries, dels locals d’oci i d’esbarjo, del cos de bombers…; crea les primeres brigades d’escombriaires, fa instal·lar els primers lavabos públics... Tothom el coneix. Les rates diuen “Bonjour, monsieur Sartine!”; les gàrgoles de Notre-Dame, un “Bonsoir, monsieur le lieutenant”, i les dones de la vida, un “Bonne nuit, Antoine”, a la ciutat que encara no és la de la llum però que apunta maneres. Un dels sil·logismes que es posa l’Antoni al cap és clar: com més llum al carrer, més seguretat. El devessall de càrrecs és una cascada de responsabilitat.  No para d’acumular-ne, com el de maître des requêtes —un alt magistrat encarregat de dirimir sobre les peticions al rei—, el de director de la Llibreria Reial (1763-1774), que, entre altres incunables, guarda la bíblia de Sant Pere de Rodes espoliada pel duc de Noailles durant les seves estades militars a l’Empordà, o, el 1767, el càrrec de conseller d’estat.

A Lluís XV: “Senyor, en una conversa de tres persones al carrer, una és informant meva”

Però és tot llum, la sardina que il·lumina París? No pas. La seva policia secreta obre cartes privades i Sartine fa l’agost. Sap tants secrets i tants escàndols privats que si fossin el cabal del Sena segur que es desbordaria. Els libel·listes l’hi tenen jurada. És recíproc. L’acusen de personatge fosc que abusa de la seva autoritat a toc de lettre de cachet, una ordre reial que, prescindint del sistema judicial, envia a la presó o al manicomi qualsevol sospitós de res i de tot, com ara el marquès de Sade. Sartine llegeix els informes que li subministra un dels seus homes, l’inspector Marais, sobre la tendència al vici del marquès de Sade, que veu en el superpolicia català la seva bèstia negra. Les vicissituds, de vici en aquest cas, del marquès llicenciós, a qui molts volen a la guillotina, començant pel mateix Vaticà, són, en realitat, delectances en la intimitat. Els informes de la divisió de la policia secreta dedicada a vetllar per la preservació del vici i del pecat són postres de lascívia amb nata quan arriba l’hora de sopar a Versalles. Lluís XV i Madame Pompadour s’han de recol·locar a la cadira a cada línia que en llegeixen, dissimulant l’excitació davant dels garçons bleus del servei.

Els libel·listes l’acusen de personatge fosc que abusa de la seva autoritat a toc de ‘lettre de cachet’, una ordre reial que empresona el sospitós directament sense passar pel jutjat, com ara el marquès de Sade

Però és de l’obertura de cartes privades i de fotre el nas a tot arreu, que viu l’amo de París? No pas, tampoc. És el primer de tirar de lladres penedits i de presoners bocamolls agraciats com a informants. El barceloní guanya punts i fama. Caterina II de Rússia, Maria Teresa d’Àustria, el Papa..., tots veuen en Sartine un consultor a qui demanar consell per organitzar les respectives policies. I és que l’ombra llarga de Sartine la sap molt llarga. Abans de desplegar la seva Brimo particular es fa famós perquè quan toca dissoldre una concentració adverteix als presents: “Senyors, venim aquí en nom del rei, però les nostres ordres només són de disparar contra els canalles. Prego, per tant, que tota persona honesta abandoni la plaça”. La massa fuig, sense cap tret de res. Paraules en forma de bala de goma, frases que irriten la por com pots de gas lacrimogen. Frases? Què us sembla aquesta adreçada al rei? “Senyor, en una conversa de tres persones al carrer, una és informant meva.”

Però el cim de Sartine no s’acaba pas aquí. En el darrer tram de la seva carrera és nomenat secretari d’estat de la Marina (1774-1780), i el seu currículum majestàtic sobresurt de la troposfera. El nou rei, Lluís XVI, que encara conserva el cap sobre les espatlles, incorpora Sartine en el seu cercle més proper de consellers a l’hora de regir els destins de l’Imperi i en fa el nomenament amb aquestes paraules: “Tant de bo pogués premiar tots els grans talents que honren el seu segle contribuint a la civilització i al benestar de la gent”.

Sartine agafa encara més popularitat. I un poderós popular mai escapa a la facècia del populatxo. El joc de paraules està servit. Sartine sona com sardine. Però és que, cal dir-ho tot, l’escut nobiliari no és altre que un blasó d’or i banda blava amb tres sardines de plata. La sardina que mana la Marina fa cèlebre una dita: C’est la sardine qui a bouché le port de Marseille, és a dir “És la sardina qui ha tancat el port de Marsella”. Tot és degut al fet que un vaixell que porta el nom de Sartine s’ha embarrancat al port vell de Marsella i n’ha bloquejat l’accés.

Quan el 1789 veu que pot perdre el cap a la Bastilla torna a Catalunya. A França ho deixa tot: carrera, records, empremta històrica i un fill, Charles-Louis-Antoine de Sartine, passat per la guillotina

Més enllà d’accidents populars, el cert és que Sartine s’arromanga. Ho reorganitza tot: l’oficialitat, el model de comandament a favor d’oficials de la noblesa més ben formats que no els funcionaris de l’administració, la reconstitució de les bases navals de Brest, Rochefort i Toló o el redisseny de les flotes per guanyar en resistència i velocitat de les naus. Fins i tot un model de sabre d’oficial de la Marina rep el sobrenom de “sartine”. Les reformes són molt rellevants, i l’experiència acumulada comandant la policia secreta de París es posa al servei de la batalla naval. En plena Guerra de la Independència dels Estats Units, França “fa la pinça” amb els revolucionaris americans contra l’Imperi britànic, que acaba perdent l’oremus a les antigues colònies.

Quan sembla que està a punt de cloure una carrera impecable, qui perd l’oremus és el mateix Sartine. L’oremus i els favors de Versalles. La sardina espavilada que ho ha sabut tot i que ho ha controlat tot, el 1780 és acusat pel ministre d’Hisenda, Jacques Necker, de malversació de fons públics per uns vint milions de lliures. Tot apunta que en realitat el seu error és haver demanat préstecs a favor de l’Armada sense informar-ne el rei ni el ministre. El currículum de Sartine s’embruta de llànties com el paper parafinat que embolica una sardina a la brasa untada de sospites. I Lluís XVI el reemplaça, però, això sí, amb una gratificació de 150.000 lliures i una pensió anual de 70.000. La sardina es retira amb la butxaca que cueja.

Però el 1789 veu que la Bastilla està a punt de convertir-se en el lloc on la sardina perdi el cap i només en quedi la cua i el 1790 torna a Catalunya. A França ho deixa tot: carrera, records, empremta històrica i un fill, Charles-Louis-Antoine de Sartine, passat per la guillotina. Almenys ell conserva el cap fins al 1801, quan mor a Tarragona.

La rellevància de Sartine és evident i arriba als nostres dies en forma de música, novel·les i sèries de televisió. El músic francès contemporani del famós lloctinent de París Jacques Duphly li dedica una composició anomenada “La de Sartine”, i Alexandre Dumas l’inclou com a personatge en obres com Joseph Balsamo o El collar de la reina. Ja a la nostra època, Sartine és un dels protagonistes de la saga de novel·les policíaques “Investigacions de Nicolas Le Floch”, de l’autor francès Jean-François Parot, que han estat portades a la petita pantalla a través de la sèrie de televisió Nicolas Le Floch. Sartine forma part de l’elenc com a cap del comissari Nicolas Le Floch (personatge de ficció) a la caserna de Châtelet. La sardina barcelonina continua ben viva.