Si les llegendes fossin veritat, la deessa grega de la saviesa, Atenea, de la qual els ateneus agafen el nom, somriuria orgullosa en descobrir de què van ser capaços els catalans de finals del segle XIX, àvids d’aprendre, de descobrir i de formar-se. Així van néixer els ateneus a Catalunya: classes populars, menestrals, burgeses, interclassistes i valors com l’associacionisme, el  civisme, la cultura i la set per aprendre es convertiran en els guies d’aquestes associacions.

Sobretot per als obrers, treballadors de diferents rams, les escoles per a adults i les universitats populars floreixen dins dels ateneus després de les llargues jornades laborals a les fàbriques. També es fan excursions, teatre, conferències, concerts, exposicions, balls de sardanes... que serveixen per enfortir els llaços entre els veïns, al mateix temps que es promouen les tendències culturals del moment. Molts treballadors accedeixen al seu primer vocabulari en francès, a la comptabilitat, o prenen contacte amb la física i la química en sortir de la feina i arribar a les classes que es feien en aquestes associacions. Hi arribaven esgotats però les ganes d’aprendre els feien obrir bé els ulls i prendre notes, ni que fossin maldestres, de tot el que deia el mestre. A més, volien que els seus fills poguessin accedir a feines millors i estaven conscienciats que per a això era fonamental la formació, ja que a finals del segle XIX només tenien accés a l’educació secundària les classes altes.

La vida associativa, cultural i col·lectiva bullia aquí dintre, afavorida per uns anys en què l’individualisme es deixava de banda quan es tractava de servir a uns ideals, que eren els del progrés social i nacional

La revolució industrial i la Renaixença marquen els primers ateneus. Avui dia són tota una institució que va sobreviure al temps gràcies a gent lliurada a la dignificació de la cultura catalana en totes les seves vessants. El Modernisme i el Noucentisme van deixar empremta també en moltes de les seus dels ateneus, que es convertirien en autèntiques joies arquitectòniques dels pobles i dels barris als quals pertanyien. Però, per damunt de tot, els ateneus van esdevenir espais de vida. La vida associativa, cultural, veïnal, comunitària i col·lectiva bullia aquí dintre, afavorida per uns anys en què l’individualisme es deixava de banda quan es tractava de servir a uns ideals, que eren els del progrés social i nacional.

Amb el pas del temps, i a mesura que un segle XX molt convuls s’obre pas, els ateneus s’adscriuen a les diferents tendències polítiques de l’època i seguiran camins separats pel que fa a corrents ideològics. Tots, però, es mantindran com a espais fidels a la cultura catalana, que serà el seu denominador comú. De fet, durant la llarga dictadura, els ateneus que aconsegueixen sobreviure continuen amb la defensa i la dignificació de la llengua i la cultura del país entre les seves parets, trampejant com poden censors i policies d’un règim que perseguia tot el que no fos en castellà. I una de les zones on es converteixen en simbòlics, com una llum que no s’apaga, és el Baix Llobregat. Aquella àrea que passa d’un món rural a un d’urbà. De la pagesia a la indústria. D’una població autòctona a les grans onades migratòries durant la dictadura. Tot canvia, ràpidament, brutalment, totalment, però els ateneus, continuen (n’hi ha 22 de federats a la Federació d’Ateneus de Catalunya). Hi són. Vertebren, uneixen, comuniquen un sentiment, una manera de ser original, de base, d’inici del Baix Llobregat.

L’Ateneu de Sant Just Desvern encara es manté en l’edifici original de 1929, tot i que ampliat i reformat en dècades posteriors. Es troba en un carrer que ara porta el seu nom; se’n reconeix la importància com a dinamitzador de la vida cultural del poble. Només l’edifici ja mereix una visita: una majestuosa entrada amb diferents arcades i un terra de mosaic hidràulic en tons blancs i blaus restaurat fa pocs anys serveixen per donar la benvinguda als que s’apropen a aquest edifici de tres plantes per participar en algunes de les seves activitats. Un cop dintre, un restaurant (anys abans, cafè), aules de música, teatre i un pati interior presidit per un gran roure ajuden a fer-se una idea de les múltiples activitats que hi tenien lloc.

“Va començar com totes les coses bones, amb una celebració. Corria l’any 1917 i en un garatge d’Autobuses Santjustense, al final de la festa i després d’alguns discursos, les converses van derivar cap a la importància de la cultura per al progrés i l’educació dels pobles”

Mantenir l’Ateneu no va ser una empresa fàcil: els deutes i la mateixa història van posar massa vegades pals a les rodes a la vida d’aquesta societat que, malgrat tot, va fer rutllar la vida social i cultural d’aquest petit poble del Baix Llobregat. Però l’edifici no va ser sempre així: “Un brindis en un àpat d’una revetlla de Sant Pere va ser el detonant per començar amb el projecte", somriu en Jaume quan n’explica els inicis. “Va començar com totes les coses bones, amb una celebració. Corria l’any 1917 i en un garatge de la companyia d’Autobuses Santjustense, al final de la festa i després d’alguns discursos, les converses van derivar cap a la importància de la cultura per al progrés i l’educació dels pobles. En aquest mateix moment es crea una comissió organitzadora que va començar a reunir-se en un pis cedit per un veí i, poc després, es compren uns terrenys a molt bon preu on s’edificarà l’antiga escola.” Jaume Campreciós és membre de la Junta de l’Ateneu i s’ha dedicat mitja vida a treballar per la viabilitat del projecte.

La primera pedra estava posada. Els caps de setmana els socis d’oficis diversos, com manyans, paletes, manobres, lampistes..., treballaven per donar forma a aquest espai que comença amb dues aules, una per a nois i una altra per a noies. L’Ateneu neix amb 85 socis i 22 alumnes que rebien classes nocturnes; poc després, però, a causa de l’èxit de les classes, l’escola amplia l’horari al dia amb aules per a nois. Jaume Campreciós situa com a impulsor i ànima d’aquest projecte Manuel Garcia Solà, primer president de l’entitat i, com recorda, “molt bon amic d’en Pere Coromines, diputat republicà nacionalista i un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, que va assistir a molts actes de l’Ateneu”. El mandat de Garcia Solà durarà només un any, ja que va morir sobtadament.

Però l’Ateneu continua creixent a un ritme imparable durant aquests anys, marcats per la Primera Guerra Mundial, en què la neutralitat espanyola va afavorir els negocis de la burgesia catalana, vinculada amb l’Ateneu de Sant Just, la qual cosa fa que els socis més acabalats puguin llogar un local annex a l’escola per tal d’ampliar el cafè primitiu i dotar l’escola d’un mestre professional. En aquests temps el cafè esdevé un lloc de reunió diària dels associats, s’hi instal·la un billar, comencen sessions de cinema mut acompanyat de piano, es crea una biblioteca amb exemplars donats pels socis... Es reforma el local primitiu: “L’empresa cimentera Auxiliar de la Construcció proporciona la grava i el ciment. Algun soci va aconseguir una plataforma mòbil per a la sala d’espectacles que provenia de l’Exposició Universal de 1888, igual que un taulell del cafè en caoba d’estil modernista, tot treballat, també de l’Exposició Universal, que va desaparèixer... Les fotos que tenim d’aquesta època fan goig, amb un terra de fusta espectacular... L’Ateneu vivia aquí un moment d’expansió”, apunta en Jaume.

El 1961 els veïns de Sant Just poden veure, després de molts anys, una obra en català amb l’estrena d’‘Una nit de Nadal’

Aquestes inversions també comporten grans deutes, però no va ser això el que comprometé l’expansió i l’enfortiment de la cultura catalana. L’arribada de la dictadura obliga, sobretot els primers anys, que els actes i els escrits siguin en castellà, tot i que la vida social es continua fent en català. De fet, el governador civil fa fora tota la Junta per no ser considerada adepta al règim. Tot i així, el 1961 els veïns de Sant Just poden veure, després de molts anys, una obra en català amb l’estrena d’Una nit de Nadal. Aquell mateix any l’Ateneu ret homenatge a un mestre republicà i comença a impulsar-se una nova escola en català prenent com base la pedagogia de Rosa Sensat.

I es produeix una paradoxa: la cultura catalana s’enforteix dins de la institució però no aconsegueix arribar als carrers dels barris de la immigració

Als anys setanta, en plena expansió del teatre i de la cançó catalans, passen per l’Ateneu grups de teatre com Els Joglars i Els Comediants. La sala s’omple de nou de cultura i de vida. Lluís Llach també hi actua, i només “L’estaca” no és aprovada per la censura prèvia, però, tot i així, com recorda Campreciós, “«L’estaca» va ressonar dins de l’Ateneu amb molta força, cantada pel públic, que gairebé no hi cabia”. Els anys setanta són moltes coses. Hi ha diverses bandes sonores. Van arribant persones de tot l’Estat a tota la comarca. El Baix Llobregat es converteix, ja des dels anys seixanta, en un dels símbols de la immigració a Catalunya. Tot i que Sant Just no va ser la població que més gent va rebre, els nouvinguts no es van integrar a la vida, a les activitats, de l’Ateneu. Els socis continuaven sent els de feia anys, els autòctons, i l’entitat fins i tot es percebia com una mica elitista. I es produeix una paradoxa: la cultura catalana s’enforteix dins de la institució però no aconsegueix arribar als carrers dels barris de la immigració. Tot i així, l’Ateneu continua sent un llum de neó social que no s’apaga.

Al segle XXI l’Ateneu continua dinamitzant la vida de Sant Just. Excursions, teatre i l’escola de música són les activitats amb més èxit i que aglutinen més gent. Però també la coral, les classes de pintura o els balls tenen el seu públic. Els caps de setmana el restaurant s’omple amb olor de carn a la brasa i receptes de la cuina més tradicional. Quan comença el bon temps, les activitats a la fresca, al pati, porten petits i grans a la vora del roure que va ser testimoni silenciós dels canvis viscuts per l’Ateneu. Cent anys amb una mala salut de ferro. En Jaume mira l’arbre. I el cel de futur de l’Ateneu: apropar la institució a la gent més jove que agafi les regnes de l’Ateneu amb noves idees i forces renovades per fer front a aquest nou segle.

“Una colla de joves molt eixerits consideren que el poble necessita una escola industrial, pensant en una vida millor per als fills dels treballadors”

A pocs quilòmetres de Sant Just, a l’Hospitalet de Llobregat, tot i que amb més de deu anys de diferència, el 1932 es crea l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet. La idea és similar: “Una colla de joves molt eixerits consideren que el poble necessita una escola industrial, pensant en una vida millor per als fills dels treballadors. De seguida es posen mans a l’obra. Primer lloguen un edifici que aviat es fa petit per la diversitat d’activitats que es feien dins: un laboratori de fotografia, un gimnàs i moltes classes (de dibuix, de comptabilitat, matemàtiques, francès...)”. Ho explica Matilde Marcé, que amb 94 anys té una memòria prodigiosa, i conclou, plena de raó: “Era evident que el nostre ateneu va néixer marcadament català, republicà i d’esquerres”. Ella va ser l’encarregada, el 2007, d’elaborar la història de l’Ateneu, que no va córrer la mateixa sort que el de Sant Just. La Matilde explica que l’antiga seu s’ubicava en una masia, coneguda com la Torre Blanca, i que aquells joves pioners dels quals parla amb admiració “es van encarregar de rehabilitar-la ells mateixos els caps de setmana i a la sortida de la feina”. La Segona República fa de motor cultural, i aquesta masia, convertida en ateneu, s’omple de contingut: al laboratori de fotografia i al gimnàs s’hi afegeixen un museu i una biblioteca, i es dupliquen els cursos, les exposicions, els debats nascuts de les controvèrsies, entesos com a part de la formació intel·lectual dels joves: “Dins de l’Ateneu les tasques es reparteixen en comissions i, tal com diuen els primers estatuts, l’objectiu és contribuir a la creació d’un règim social més just”.

A la Matilde encara li brillen els ulls quan evoca aquella època, i també quan parla del paper protagonista de les sòcies (botigueres, modistes, obreres tèxtils) des de l’inici, participant en les comissions i en les formacions. A finals de 1937, en plena Guerra Civil, la masia tenia un camp de tennis i un altre de bàsquet, i es va construir la primera piscina del poble a l’antiga bassa. Acabada la guerra, la Falange, el partit únic de la dictadura franquista, pren l’edifici, i la Jefatura Local del Movimiento y Delegación de Juventud, com a represàlia, crema tots els llibres i materials que pot al mig de la plaça. L’Ateneu desapareix, la majoria dels seus socis acaben morts o exiliats i els pocs que queden al poble viuen espantats i callats. “Estic convençuda que ells es veien i van seguir mantenint relació, però d’amagat. El que va passar el 1939 els deixa a tots una marca que no van aconseguir esborrar, i la por a les represàlies no els deixava tornar a intentar res dins de l’àmbit cultural”, continua explicant la Matilde.

“Em va arribar una carta a casa en català però amb moltes faltes. Jo vaig dir que me’n faria sòcia però els vaig enumerar les faltes que hi vaig trobar perquè m’acabava de treure el títol de català”

No serà fins al 1978 que, motivats pels canvis polítics, aquests socis que quedaven decideixen que és hora de tornar a obrir l’Ateneu. “La masia tornava a estar en ruïnes i ara era propietat de l’Ajuntament, però l’alcalde d’aleshores, Joan Perelló, catalanista de dretes, va aconseguir que l’edifici fos cedit de nou a l’Ateneu durant deu anys.” Quan s’acaba el contracte de cessió de l’edifici comença “una batalla campal dels socis per aconseguir un nou local i ampliar els socis per donar viabilitat al projecte”. És aleshores quan l’Ateneu apareix a la vida de la Matilde: “Em va arribar una carta a casa en català però amb moltes faltes. Jo vaig dir que me’n faria sòcia però els vaig enumerar les faltes que hi vaig trobar perquè m’acabava de treure el títol de català. A la tarda em van trucar per si volia ser la mestra de català”.

“Vaig tenir gent molt maca, encantadora. Els antics socis venien a les meves classes i recordo que si algú picava a la porta, amagaven els llibres de català corrents, amb cares de por, per si era la Falange”

La Matilde comença una vida lliurada a l’Ateneu, s’integra a la Junta i les classes de català es converteixen en la seva passió: “Vaig tenir gent molt maca, encantadora. Els antics socis venien a les meves classes i recordo que si algú picava a la porta, amagaven els llibres de català corrents, amb cares de por, per si era la Falange”. En aquella època “el teatre agafa molt de pes; es fan moltes xerrades de diferents temàtiques, com la situació de la llengua o les lluites ecologistes que es porten a terme dins del territori. Com a activitats, es consolida la coral, es crea un taller de teatre infantil amb molt d’èxit i es fan exposicions fotogràfiques perquè vam tenir socis molt dedicats a la fotografia. En aquesta època hi havia forces renovades, tenien moltes ganes de fer coses i de tornar a recuperar la vida cultural que ens va ser robada durant massa temps”, recorda amb un mig somriure la Matilde, que va deixar de fer classes fa uns anys, però que segueix tenint un paper molt actiu dins de l’Ateneu Popular. Són pocs els matins que no passa pel local, encara participa en conferències i cursos i també s’ha encarregat d’organitzar el fons de la biblioteca.

L’Ateneu Popular de l’Hospitalet al segle XXI està ubicat en un local més petit, lluny de la Torre Blanca. Té menys socis i més grans, i les activitats que s’hi fan lluiten per conviure amb les que organitzen els diferents centres culturals i biblioteques del poble, que ha crescut desendreçadament fins a convertir-se en una gran ciutat, la segona en població de Catalunya. A l’Hospitalet va arribar-hi molta gent nouvinguda en diverses onades migratòries, i tot i que no es van fer socis de l’Ateneu, van participar en els cursos de català. Aquest primer contacte amb la llengua va servir de nexe perquè alguns s’hi quedessin i s’impliquessin en les activitats, la qual cosa enriquia el teixit associatiu de la institució.

La història d’aquests ateneus és també la història de la base del Baix Llobregat. De l’essència d’una comarca, d’unes persones, d’unes idees, d’una identitat. La història d’aquests ateneus també és una història de batalles, a vegades guanyades i d’altres perdudes, de vides dedicades a la cultura i a la seva gestió, als pobles, als veïns... Però aquestes vides s’apaguen sense relleu generacional. Una altra lluita més complexa i més invisible que els deutes i la dictadura franquista, que ara afronten en silenci els darrers socis. Alçats, com edificis d’un passat daurat, com construccions d’un esperit heroic que lluita, ininterrompudament, per la cultura i per una manera de ser i d’entendre la vida. Dempeus, com places públiques del poble, de les persones, la comunitat, la societat. Aquí continuen. Com un interrogant de futur. Sí, segurament, però també van néixer com un interrogant.