Cauen. Van caient. Les pintures de l’església vella (s. X) de Sant Andreu de Vila-robau (Alt Empordà) cauen i cauran. Són de les poques pintures romàniques del segle XII que queden mig dretes al nostre país i cauen (probablement fetes pel mestre d’Osormort). Rellisquen, rodolen com llàgrimes de colors que es destenyeixen. Van esfumant-se, desapareixent. Van morint. Pintures moribundes. 

El crit al cel, i a la terra, ja està fet des de fa temps. L’avís, la queixa, l’auxili, l’enrabiada, la tristesa, la solitud... És símptoma d’una malaltia autòctona. A tot Catalunya, les esglésies, els pobles com Vila-robau són petits però tenen coses molt grans, gegants, colossals, universals... No són pintures, pedres, patrimoni, cultura... Són alguna cosa més valuosa, transcendental, única: són batecs de vida. La prova irrefutable, lluitadora, permanent de l’art de la vida. Cada església, cada poble és el testimoni de la nostra insistent existència. Són la timeline d’un país. Quan una església, un poble ploren amb llàgrimes de colors, els països es tornen petits, petits, petits... I cauen, com si es llancessin al buit.