Travesses el Port d’Àger, arribes a la Font de les Bagasses i enfiles pel congost de Terradets. Passes Cellers i obres les portes del Pirineu català: ja som al Pallars Jussà. La capital, el punt estratègic. A la part oriental, la Seu d’Urgell. A la part occidental, Tremp, el municipi amb més superfície de Catalunya. Ressegueixes el poble i, al bell mig, trobes la casa dels trempolins i trempolines. I al capdavant de l’ajuntament hi ha Joan Ubach. Un alcalde que ha de gestionar 28 nuclis de població. Un vilatà. Un trempolí més.

Obre la porta del seu despatx, mira al Jordi i diu: “Has de fer fotos, oi? Anem al balcó, hi ha més bona llum”. Surt, saluda els veïns que caminen pel carrer i, de cop, comença a cridar: “Josep, Josep, Josep. Felicitats!”. És el dia de Sant Josep.

“No em considero polític, sóc en una empresa de serveis i em dedico a gestionar. Treballo per ser un bon gestor i no tan un bon polític”

El Jordi i jo somriem. Ens trobem al municipi amb més extensió de Catalunya, 302 quilòmetres quadrats, però és un poble, tothom es coneix, tothom se saluda, tothom es felicita. I l’alcalde manifesta: “No em considero polític, sóc en una empresa de serveis i em dedico a gestionar. Treballo per ser un bon gestor i no tan un bon polític. I això no s’aprèn en un sol dia, cal formació. En canvi, la política no té cap secret, no costa gaire. Una altra cosa és com es fa”. Segons el Joan, ser alcalde vol dir gestionar, gestionar, gestionar. I treballar pels seus veïns.

Hi ha nuclis amb dos habitants i altres arriben al centenar, però tots tenen reivindicacions i necessitats bàsiques: d’accés, d’aigua, de llum, de clavegueram, de connexions

El municipi de Tremp només té 5.824 habitants, però repartits entre 28 nuclis. Quilòmetres i quilòmetres de terreny que cal despatxar entre els diferents alcaldes pedanis. Hi ha nuclis amb dos habitants i altres arriben al centenar, però tots tenen reivindicacions i necessitats bàsiques: d’accés, d’aigua, de llum, de clavegueram, de connexions. El més essencial no es pot quantificar ni limitar al nombre de persones que viuen en un nucli. “És evident que el teu pressupost no aguanta tots els serveis que necessiten aquests pobles, aquí és on hi ha la gran lluita”, assegura el Joan. Aquesta és la seva pugna.

I només es pot solucionar d’una manera: amb diners, amb inversions. “Quan en un camí hi ha tants forats que un cotxe, amb qualsevol maniobra, sempre hi topa, està clar que cal solucionar-ho, prioritzar-ho”, afegeix. Riuades, nevades o el pas de camions deterioren l’accés a molts nuclis. En molts d’ells potser només hi ha una via per arribar-hi i si aquesta no està preparada, tot es complica. No hi pot circular el transport escolar o no hi pot arribar una ambulància en cas d’emergència. Per tant, problemes rai, com dirien en terres pirinenques. Si els camins i el seu estat són un dels principals maldecaps i preocupacions del municipi, això també queda reflectit en el pressupost municipal. És on cal destinar una sarpada més gran de diners. “Qualsevol camí ha d’estar en condicions perquè la comunicació és el mínim que es mereix un nucli habitat”, explica el paer.

“En les èpoques de més calors, hem de portar aigua amb cisternes per omplir els dipòsits. Fins i tot tenim un nucli que ha de tirar d’aigua del pou d’un veí”

Accessos. Però amb quins altres problemes es troben en un municipi amb tanta extensió? L’aigua. En nuclis on durant l’any només hi viuen dues persones, als mesos d’estiu poden arribar a residir-hi fins a 20. Una multiplicació exponencial que pot deixar sense aigua aquell municipi: “En alguns nuclis, en les èpoques de més calors, hem de portar-ne amb cisternes per omplir els dipòsits. Fins i tot en tenim un que ha de tirar d’aigua del pou d’un veí”. I això passa ara. En la dècada dels 2000. I parlem de pobles del Pirineu. Carrers i aigua. Però també el clavegueram i la llum, aquests són els altres dos capficaments de l’alcalde de Tremp. “Si hi ha dos fanals en lloc de cinc, la gent encara ho comprèn. I així anem passant”, indica el Joan. Però cal cercar diners –si l’ajuntament no els té– per solucionar-ho. Cal recórrer a altres administracions perquè se’n facin càrrec, perquè ajudin a posar un pedaç.

Buuum! Pum! Un porc senglar, un isard o un cabirol s’ha interposat pel camí. I així, reiteradament. Agafis la carretera que agafis –n’hi ha dos per anar de Tremp a Lleida–, sempre et pots endur un ensurt

De pedaç en pedaç per arribar a la solució final, la definitiva. Fins que tothom pugui fer una cerca per internet sense que aquesta s’interrompi cada segon: “Hem arribat a un acord amb la Diputació de Lleida i la Generalitat per posar fibra òptica al municipi, primer a la capital i després a tots els nuclis, encara que només hi visquin quatre persones”. Cobertura telefònica i internet. Allò vital, imprescindible, allò que ens comunica, ens socialitza, ens permet treballar a distància, allò que és encara un maldecap en alguns pobles.

I, com en qualsevol administració, la llista de problemes segueix. Perquè quan potser has perdut la paciència perquè internet va massa lent, agafes el cotxe, comences a circular i, de cop i volta, has de fer la gran frenada. Buuum! Pum! Un porc senglar, un isard o un cabirol s’ha interposat pel camí. I així, reiteradament. Agafis la carretera que agafis –n’hi ha dos per anar de Tremp a Lleida–, sempre et pots endur un ensurt. I què s’hi pot fer? “Tenim colles de caçadors, però és difícil solucionar aquest problema. No és de la nostra competència i, encara que aportem dades i insistim en la necessitat d’actuar, crec que a Barcelona no hi ha la conscienciació o la sensació que aquesta és una gran preocupació a comarques”, explica l’alcalde.

Però, realment, és una gran preocupació en aquest territori perquè una de les potencialitats és l’agricultura i la ramaderia. Com també el comerç i poder proveir un gran ventall de serveis. Tremp és capital de comarca i es troba a més de 80 quilòmetres de Lleida, per tant, ha de donar resposta a diferents necessitats. “És un municipi d’uns 6.000 habitants però representa molt més. L’hospital, els centres escolars, els jutjats, disposem de molts serveis”, explica l’alcalde. Però també posa sobre la taula un problema que, segons indica, cap representant públic ha aconseguit revertir fins ara: no hi ha empreses grans. La majoria són familiars i no superen els 15 treballadors. Existeix alguna explicació? En Joan ho té clar: “La gent prefereix situar-se al costat de Lleida o a prop de l’A-2. Per això, pobles com Torrefarrera, Alpicat o Alcarràs han crescut molt. Allà els costos per transformar la matèria prima en un producte són molt més baixos. En canvi, si han de pujar un camió de pinso a Tremp, com que han de passar un port de muntanya, tot s’encareix”.

“A la gent no li agrada que no la vulguis atendre, ni que sigui al mig del carrer”

La vida fa pujada, els problemes es multipliquen quan un veí decideix presentar-se en una llista electoral i, finalment, esdevé alcalde. “Abans sempre arribava molt puntual a tot arreu; des que estic a l’ajuntament sempre faig tard”, explica el Joan. Tothom el para, l’atura pel carrer per explicar-li una o altra queixa, per comentar alguna cosa. Mira, ara que et veig... Tens un moment? Perdona però... són les frases cantarella que formen part del diccionari dels alcaldes. Al Joan, quan va arribar a l’ajuntament, li molestava, però ara ja s’hi ha acostumat: “La gent, amb tot el carinyo, no respecta que estàs prenent un cafè en un bar o esperant el tren. Però tu no pots caure en la impertinència de dir ‘Ara no és el moment. Ves a l’ajuntament, demana dia i hora i ens reunim’. A la gent no li agrada que no la vulguis atendre, ni que sigui al mig del carrer”.

L’aturen però no el truquen a casa. Un fet que la seva família agraeix. Perquè ni a la seva dona ni als seus tres fills els fa gaire gràcia tenir l’alcalde a casa: “Em veuen patir i no se senten còmodes”. Per això, en Joan no repeteix com a alcalde. Quatre anys guiant la vara, el bastó de comandament, i ara deixa pas a un altre convilatà. Tot i així, assegura que seguirà vinculat, com ha fet sempre, a diferents associacions del poble, com el club de futbol o el de bàsquet. I, fins i tot, ja prepara el fitxatge per a un nou equip: el casal d’avis. “Ja m’han vingut a buscar, quan arribi el moment, miraré què hi puc fer”, diu el Joan. Des de l’ajuntament o des del casal, la qüestió és poder continuar gestionant. La gestió, com la política, mai s’acaba.