Quantes persones es diuen Portero de cognom? I quantes d’elles es dediquen precisament a això, a ser porteres? “Com és la vida, eh!”, em diu Mari Carmen Portero quan veig la coincidència. Asseguda a la seva petita trona rodona, de cara a la porta d’entrada, aquesta dona de cara afable es disposa a explicar-me la seva història. Un relat de llums i ombres que transcorre entre casa seva i la porteria, separades per pocs metres de distància. “Aquest és el meu edifici, casa meva. Aquí he tractat amb generacions de veïns; alguns d’ells ja han mort”, comença.

Des del 1984, la Mari Carmen és la portera d’aquest edifici de vuit plantes del carrer del Capità Arenas. Som en plena zona alta de Barcelona. Pel carrer, els gossets de pèl blanc impecable es passegen entre botines de pell i perfum. A les botigues de productes selectes s’hi venen baguetes acabades de fornejar, mentre que a les voreres es distribueixen, amb delicadesa, tauletes per prendre el cafè de mig matí.

“Abans els veïns eren més exigents, però quan et diuen alguna cosa, normalment són educats”

“Aquest és un barri tranquil. Alguna vegada roben a l’estiu, des dels terrats, però mai hi ha gaires problemes”, explica la portera, que assegura que ha tingut sort i que els seus veïns no són gaire exigents. “Abans ho eren més, però quan et diuen alguna cosa, normalment són educats. En canvi, el meu fill, que va ser vigilant d’una botiga aquí al costat, em deia que quan la gent anava a comprar no era gaire simpàtica i sí que era molt exigent. Aquí he vist gent de tot”, reflexiona.

Des de dins la porteria, sòbria en comparació amb les d’altres edificis veïns, ella espera cada dia amb paciència i resignació que passin coses. Persones, repartidors, carters, missatgers... I a les hores mortes, un llibre o una sèrie al mòbil. “El millor és que tinc la casa aquí mateix”, m’assenyala unes escales que baixen al seu costat. Al final de tot s’hi entreveu una porta.

Nascuda el 1959 en un petit poble a prop de Còrdova, la Mari Carmen encara conserva el seu marcat accent andalús. Arriba als anys vuitanta a Barcelona amb el seu marit i troba feina a la porteria on som ara. Aleshores en moltes finques es busquen matrimonis perquè visquin en un petit pis annex. Només d’aquesta manera els veïns s’asseguren que sempre hi hagi algú vigilant el portal.

Tot i això, quan arriben ells aquestes normes es modernitzen i ja no cal que tota la família estigui pendent de la porteria. El seu marit és lampista i només ella és l’encarregada d’estar a l’entrada vigilant tot el que passa. És així com comença un periple que arriba fins avui, tres fills després i a punt de la jubilació.

“Crec que això dels porters s’acabarà, però et diré una cosa: els veïns realment estan millor quan hi ha un porter”

“Jo ja he fet 63 anys i no sé què faran quan em jubili. Crec que això dels porters s’acabarà, però et diré una cosa: els veïns realment estan millor quan hi ha un porter. A mi sempre m’avisen si s’espatlla l’ascensor, perquè jo tinc el número directe de l’ascensorista. Si algú té una fuita d’aigua, jo de seguida els tallo l’aigua del pis. Són coses que sempre els donen més tranquil·litat”, explica.

Anys enrere, els veïns de l’edifici estaven acostumats a molts més serveis. Els dissabtes sempre es baixaven les escombraries i els diumenges es repartien els diaris. El que mai no ha canviat és que, per a la portera, tots els inquilins són com si fossin de la seva família. És el que passa quan es viu i es treballa al mateix espai. I això que el seu habitatge no té res a veure amb els que hi ha als pisos superiors.

“És com un zulo i, com que dona al celobert, mai saps si és de dia o de nit. Sempre hem de tenir els llums oberts. Encara sort que, com que som per damunt del pàrquing, no tenim humitats. Així hem arribat a viure amb els nostres tres fills, que ja fa temps que van marxar”, diu la portera, que assegura que la resta de porters veïns tenen pisos semblants. O els que queden.

“Molts d’aquests porters ja s’han jubilat o mort”, continua, “i ningú els ha reemplaçat. Com la meva tieta, que treballava en una porteria veïna i és la que em va avisar de la feina. Quan va faltar hi van posar una persona per netejar i, durant les vacances, un vigilant. I ja està”.

“T’hi has d’estar tot el dia. Arriba un moment que això t’angoixa, perquè no tens temps de res, com a màxim d’anar a donar una volta”

I això que és una feina que no pot fer tothom. “Has d’aguantar molt. A més, t’hi has d’estar tot el dia, des del matí fins a la nit. Tota la setmana aquí dins. Arriba un moment que això t’angoixa, perquè no tens temps de res, com a màxim d’anar a donar una volta”, explica asseguda, mentre juga amb un feix de cartes a les mans. Tampoc ha tingut temps de criar amb tranquil·litat els seus tres fills.

“Els meus fills volien estar amb mi a la porteria, però a alguns veïns això no els agradava, així que jo em passava l’estona pujant i baixant per veure com estaven”

“Ho he passat malament durant molts anys, sobretot quan eren petits. No podia gaudir de veure el meu fill jugar a futbol perquè el meu marit marxava a les sis del matí i no tornava fins a les vuit del vespre”, relata. “Va ser molt sacrificat, a la guarderia sempre era l’última a recollir-los. No podia estar per ells ni dur-los al parc perquè havia d’estar aquí. Ploraven. I, és clar, ells volien estar amb mi a la porteria, però a alguns veïns això no els agradava, així que jo em passava l’estona pujant i baixant aquestes escales per veure com estaven. Passava molts nervis. Però sé que si hagués tingut una altra feina, potser no l’hauria pogut fer. Aquí com a mínim podia conciliar una mica perquè també hi vivia. Així era la vida de les porteres abans, però aleshores no tenien ni un moment per menjar, perquè sempre havia d’haver-hi algú a la porteria”, relata.

La diferència, potser, és que abans molta més gent valorava la seva feina. “Per Nadal molts veïns et feien algun regalet, fins i tot n’hi havia que em duien cistelles grans. Aquí hi havia una senyora, que ja va morir, que quan era el meu sant em donava 150 euros, per Nadal 200 i em comprava torrons. I ella mai volia que l’ajudés, eh? Són coses que es van perdent i que ja fa molt poca gent”, reflexiona. “La gent gran ho valora més, però la jove ja no té aquesta cultura de deixar-me les claus de casa, de demanar ajuda per a la compra... Estan més acostumats a veure’t com un conserge que marxa a casa al final del dia”, reflexiona.

“Hi ha gent que no serveix [per fer de portera]. Has de caure bé i callar-te moltes coses, perquè hi ha persones molt complicades”

Sigui com sigui, la Mari Carmen té clar que un bon porter ha de tenir sempre bon caràcter i saber agradar als altres. “Hi ha gent que no serveix. Has de caure bé i callar-te moltes coses, perquè hi ha persones molt complicades. Si ets una persona que ho diu tot a la cara, no dures ni dos dies. I encara que per dins estiguis malament, sempre has de fer bona cara”, considera.

“Diuen que les porteres som unes xafarderes, però no és que ho siguem, sinó que la nostra feina és parlar amb la gent i veure qui entra i qui surt”

De fet, sovint se sent com la psicòloga de l’edifici: “Veus una persona entrar i per la seva cara ja saps una mica com és. De vegades em demanen consells o hi parlo una estona quan veig que ho necessiten. Diuen que les porteres som unes xafarderes, però no és que ho siguem, sinó que la nostra feina és parlar amb la gent i veure qui entra i qui surt. Però jo després a casa no parlaré mai ni de com és una o altra, ni si m’ha dit allò o això”, assegura.

També intenta ser reservada amb els incidents que li passen amb els veïns al llarg dels anys. Com aquell dia que una dona, a les portes de la mort, l’avisa perquè pugi a casa. “Havia caigut a terra i havia estat picant a la paret del pis veí perquè l’ajudessin”, explica. “Els veïns em van venir a avisar, perquè jo tinc les claus. Quan per fi vam poder entrar a casa seva, la dona ens va mirar amb cara de dir: «Ja són aquí, ara ja em puc morir»”, recorda emocionada.

“A algun dels meus fills potser li interessa continuar amb la vida a la porteria. És una feina que com a mínim tens casa”

La seva ha estat una vida de semireclusió en aquesta porteria, una vida que sembla que sobretot s’hagi il·luminat durant els caps de setmana, ja que, amb els anys, s’ha acabat comprant una casa a Tarragona. Quan es jubili, se n’hi anirà a viure. No se sap què passarà amb el pis i la porteria, que deixarà després de tants anys.

“A algun dels meus fills potser li interessa continuar amb la vida a la porteria. És una feina que com a mínim tens casa. I ara, tal com està la vida, que un dels meus fills està pagant 500 euros per una habitació en un pis compartit, potser sí que li interessarà més viure i treballar aquí”, considera. Si no, podria ser que aquest pis sense llum exterior passi a ser de lloguer i a la porteria només hi quedi un servei de neteja setmanal. Un vell record del que un dia va ser tenir una persona que vetllava per l’edifici com una extensió més de casa seva.