No dubta. Agafa la lupa. Els llavis llegeixen movent-se com un filferro. Els ulls quiets. No diu res. I l’aire de l’habitació es va omplint de persones, paisatges, coses... Es veuen. Se senten. Hi són. “Pot llegir la carta?”, li demano. I ell em mira per sobre de les ulleres. Sense deixar la lupa de la mà dreta ni els papers de la mà esquerra. Sense deixar que res marxi de la cambra. I el silenci tanca la porta. I hi entra la paraula...

Front de l’Est, al 28 de maig de 1938

Benvolguts pares,

Avui fa un mes just que soc fora del vostre costat i tan poc temps que fa sembla que ja sigui una eternitat. No cal que us parli de lo que m’ha passat. El cert és que no tinc res absolutament. Sabeu que estic perfectament. De moment, ens han portat a una trinxera, prou enrere de la primera línia. De moment no m’envieu res perquè també em faria nosa. Envieu-me paper, sobres i segells per escriure. Per ara, vaig rebent les vostres cartes i aquest dia en vaig rebre de Badalona. I em dieu que el Pascual, el meu cosí, estudia o estudiarà per pilot, solament li falten algunes proves. Seguiré els consells que em dona al peu de la lletra. Em recomana que sigui humà. Si fos aquí no sé com s’ho faria per a ser-ho. Que surti del montó humà i cada vegada m’hi veig més enfonsat, però no montó humà perquè ja no som persones, som peces d’una màquina grandiosa que funciona a capritxo...

—Un moment... Des d’on ho escriu, això?

—No ens ho deixaven posar, a on érem... Com que hi havia censura. Érem al Front de l’Est quan vaig escriure això.

—Però el lloc el recorda?

—Per allà a la plana de l’Urgell.

—Mmmm... Deixi’m dir pobles... La Fuliola? Penelles? Ivars?

—Per allà, era per allà.

—Això ho escriu un mes després que ha marxat de casa, de Sabadell...

—Sí, sí... El 28 d’abril de 1938 vaig marxar. Tenia divuit anys.

“Quan hi va haver l’alçament encara no teníem noció de guerra, no hi havia un front. La revolta del Franco i prou”

—S’ho imaginava, que aniria a la guerra?

—No, ni pensar-m’ho! A més, tenia setze anys el juliol de 1936. Quan hi va haver l’alçament encara no teníem noció de guerra, no hi havia un front. La revolta del Franco i prou.

—I què va canviar a partir d’aleshores?

—Molt. Tot, en aquell moment. Jo vivia al carrer Montserrat, 103, de Sabadell. Ja treballava. Jo em vaig posar a treballar amb catorze anys i en tenia setze que passa allò.

—On treballava?

—D’aprenent de teòric tèxtil. Quan va esclatar la guerra, a l’empresa on jo treballava, el jefe es va morir, i la viuda va tancar, i jo em vaig quedar sense feina. I aleshores, a l’Escola Industrial d’aquí, de Sabadell, van fer-hi l’Institut Obrer i vaig fer el batxillerat, però al cap d’uns mesos vaig haver de marxar, ja va venir tota la resta...

—Aquest paper? Quan el criden a files... 28 d’abril de 1938. Se’n recorda, de quan el va rebre?

—Sí, a casa meva deien: “Això s’acabarà d’aquí uns dies i ja sereu tots a casa”. I els vells, la gent, deia: “No patiu, que s’acaba de seguida”, o “No, si ja s’acaba”. No va ser així. Sis anys van ser.

—I arriba el dia de marxar...

—El dia que em van demanar em vaig haver de presentar a la plaça de l’Ajuntament de Sabadell. I quan hi vam ser tots ens van fer agafar el tren. Ens van portar cap a Barcelona i d’allà, tots seguint al darrere, com un ramat.

Tots molt joves, biberons; eren la Lleva del Biberó...

—Tots molt joves, biberons; eren la Lleva del Biberó...

—Divuit anys. Jo vaig fer els anys el dia 25 i vam marxar el dia 28. Però hi havia gent que els feia per l’agost, pel setembre. Un amic meu, pel desembre; tenia disset anys, aquest.

—Quan vostè va en aquest tren cap a Barcelona, en què pensa?

—A tothom li feia gràcia, érem joves, una mica inconscients. No es parlava de guerra ni de tot això.

—A Barcelona, cap a on els duen?

—A l’estació de França. I van començar a passar llista i a agrupar-se. I cap a Vic, en tren. Allà ens van equipar, ens van vestir de soldat. I d’allà ja vam marxar cap al front.

—A on?

—A Vic vam estar-hi pocs dies i ja ens van fer anar cap a Tàrrega.

—Quin ambient s’hi respirava?

—No ho sé. No hi havia gaire consciència. Ni festiu ni... Tristos, potser. A mesura que van anar passant els dies ja ens vam anar pansint una miqueta.

—Però de Tàrrega cap a on van?

—Al front, directament.

—El primer poble que li ve al cap?

“Vam fer la instrucció per allà... «Un-dos, un-dos, un-dos. Derecha, izquierda...» Res més”

—Golmés. Vam fer la instrucció per allà... “Un-dos, un-dos, un-dos. Derecha, izquierda...” Res més.

—Res més?

—Fèiem guàrdia a l’església, i no podies fer guàrdia si no havies jurat bandera, però fèiem guàrdia amb fusell, però no teníem ni fusell ni res.

—Com?

—El soldat de llei et donava l’arma i et quedaves tu fent guàrdia, era una cosa molt... no massa legal, diguéssim.

—Quants soldats eren?

—Un centenar, o més potser. El 41, tot el 41. Els de la província de Barcelona, de Lleida i de Tarragona...

—Però un dia els donen fusells a tots, oi?

—Sí, eren nous de trinca. En vèiem les caixes, eren txecs. Caixes noves que vam obrir nosaltres.

—I quan entren en combat per primera vegada?

—A Balaguer, el 22 de maig de 1938. Llavors en Franco va fer l’ofensiva de l’Aragó i València, i tot això es va aturar a l’Ebre i al Segre, però a Balaguer hi va fer un “cabeza de puente”, que en deien. La República va fer una ofensiva per ocupar la “cabeza de puente” i allà és on vam ser nosaltres.

—Recorda el primer cop que dispara?

—Aquell 22 de maig. Era un diumenge. Nosaltres estàvem preparats, i a la meva esquadra n’hi havia dos que eren molt aficionats a la cuina que preparaven una paella d’arròs. Anàvem als pobles i compràvem un pollastre, un conill, morts de gana. I mentre estaven preparant la paella, doncs “tararí” amb la corneta. Tots a formar. Llavors, d’allà, ja vam marxar cap al front. A peu. Vam arribar a la Sentiu, a tocar de Balaguer, i hi havia els d’en Franco. I el tinent ens diu: “Si veieu algú no cal que pregunteu res, li foteu un tiro”...

“I allà van matar el ‘cabo’ i en van ferir tres més...”

—I disparen?

—Sí, però no vam estar-hi ni cinc minuts... Ens van treure d’allà. Al darrere hi va haver una onada de trets que espantava i tots anar baixant... I allà van matar el cabo i en van ferir tres més...

—Perquè eren una esquadra, vostès?

—Sí, sis i el cabo.

—Dels set en van quedar tres?

—Sí. Això va ser al vespre, i aquella nit, que estàvem per allà escampats, ja ni vam sopar tampoc, perquè veníem de perdre la paella i es va fer fosc, ja està.

—No veien ningú...

—Allò va ser la tomba del 41... En van morir molts. No vam avançar ni un quilòmetre i això que recordo que estàvem a una cota pujant, i allà, a una mica de trinxera, el tinent deia: “Venga, que ya se marchan, cony!”. Nosaltres sí que vam tornar endarrere...

—Atrinxerats... Però quin armament tenien?

—El fusell i sis bombes.

“La instrucció que vam fer va ser només... un tret ajagut, un d’agenollat i un de dret amb el mosquetó. I prou”

—I tot això ho sabien fer anar?

—No. La instrucció que vam fer va ser només... un tret ajagut, un d’agenollat i un de dret amb el mosquetó. I prou. De bombes no en vam tirar cap.

—Quan vostè és allà al mig, ja li canvia la percepció de tot?

—Tots volíem marxar.

—Volien marxar tots?

—Això de buscar algun lloc per poder anar... No marxar de l’exèrcit, perquè això era impossible, però col·locar-te a un lloc, o a un altre. Ja veies que allà la gent es moria...

—I, clar, no sortien de la trinxera...

—Estaves allà, no et podies moure d’allà dintre.

—Dormien allà?

—Sí, hi passàvem la nit.

—I com dormien? Tenien alguna manta?

—No. Res. Normalment érem dos. La manta d’un a terra i amb l’altra ens tapàvem.

—Molt fred?

—Home, era aquell temps.

—Què menjaven?

—La dieta mediterrània. Molts llegums i poc greix. Conserves: sardines, tonyina i patates amb vedella.

“Disparaven fort per tot aquell camí, i soldats arrecerats al marge perquè ja no podien avançar. I molts ferits i morts”

—I no devia parar de veure ferits i morts...

—Sí, i tant! Per allà, a la Sentiu, en un camí on al final de tot tenien els de Franco un niu de metralladores... Disparaven fort per tot aquell camí, i soldats arrecerats al marge perquè ja no podien avançar. I molts ferits i morts. Fins que ja no vam poder anar més endavant. I al recular recordo un esquadra ferit. De la cama, tot ple de sang. I un altre company i jo el vam agafar i ens el vam emportar al “puesto de socorros”. I allà, per reposar una mica, vam estar una mica protegits. Un ajudava el ferit, i, aleshores... esclata un morter i mata el ferit...

—Setmanes així...

—Sí, voltant per aquells camps, per aquells pobles... La Sentiu, Vallfogona de Balaguer, Camarasa... Fins que el 23 de desembre de 1938 comença l’ofensiva de Franco. Cada dia al matí avions, i després, l’artilleria. Cada dia, cada dia... I ens van portar a nosaltres davant de tot, a reforçar el front. Fins al 29 de desembre...

“Teníem bombes, sí, però no sabíem com es tiraven. Ens ho van ensenyar, sí, però no tenien un ‘gatillo’, s’havien d’encendre. Ens van donar un encenedor de flama. I amb allò havíem d’encendre la bomba, però això no ho vam fer mai, nosaltres”

—Què passa el 29?

—Anàvem retrocedint, fins que van venir tancs i llavors ja va estar. Nosaltres érem una esquadra d’antitancs, però mai no havíem tirat cap bomba contra tancs. Érem a la carretera de Camarasa a Balaguer. Vam veure que venien tancs i, tot d’una, la nostra esquadra, antitancs... Teníem bombes, sí, però no sabíem com es tiraven. Ens ho van ensenyar, sí, però no tenien un gatillo, s’havien d’encendre. Ens van donar un encenedor de flama. I amb allò havíem d’encendre la bomba, però això no ho vam fer mai, nosaltres. No ho sé, com es feia...

—No va tirar cap bomba?

—No, ningú. Què havíem de fer, nosaltres?

—No en sabien?

—No en sabíem. El dia aquell, el 29, quan van arribar els tancs de Franco, vam sortir de dins de la trinxera. Ens van dir: “Aneu cap allà”. Eren catalans. Eren de Girona. I recordo que preguntaven: “Quina hora és?”. I el que feia així, per dir l’hora, volia dir que portava rellotge. A la majoria els fotien el rellotge. I ens deien: “A vosaltres se us ha acabat la guerra”. Vam tirar els fusells, les bombes, i tot.

—Parlaven en català?

—Els tanquistes, sí.

—Els detenen i a on els porten?

—A Sant Llorenç. I allà, vam dormir-hi la primera nit. Vam haver de deixar tot el que portàvem, que no dúiem res, però alguna cosa, i ens vam quedar sense res. I l’endemà, cap a Àger.

—I a Àger?

—Cap a Tremp. A peu cada dia. Tot el temps vaig estar confós.

—I a Tremp?

—De Tremp llavors en camions ens van portar fins a Barbastre. I d’allà, cap a Saragossa. I llavors, ja amb tren, al camp de concentració de Miranda de Ebro. 16 de gener de 1939.

—El camp de concentració, com el recorda?

—Doncs mira... No fotíem res allà, érem molts.

—Com era el camp?

—Hi havia barracons i deien que eren com els dels alemanys als seus camps. Deien que érem 10.000; jo no ho crec, que fóssim tants, però érem molta gent. Doncs, mira, allà, sense fer res en tot el dia.

—Però què feien?

—Res. Al matí, quan tocava, tots allà, a formar. Alçàvem la bandera i havíem de cantar el “Cara al sol”.

—I en tot el dia no feien res?

—Jo em vaig apuntar a pelar patates a la cuina. I el ranxo ja te’l donaven allà mateix. Toc per anar a dinar. I al vespre el toc de vespre, el silenci. Com a l’exèrcit, igual.

“Quan ens feien cantar el «Cara al sol», jo no me’l sabia, i mirava els caporals que passaven per allà i deien: «¡Canta!», i amb la vareta que portaven anaven picant les cames. «¡Canta!»”

—Com els tractaven?

—Com animals. Quan ens feien cantar el “Cara al sol”, jo no me’l sabia, i mirava els caporals que passaven per allà i deien: “¡Canta!” i amb la vareta que portaven anaven picant les cames. “¡Canta!”, anaven repetint i picant, però ningú se’l sabia, el “Cara al sol”. Jo no el vaig saber mai. I deien: “¡Canta, rojillo!”.

—I els de casa? Què sabien? Va poder escriure’ls durant aquell temps?

—No podies escriure a casa fins que el Franco no ocupava la teva ciutat. Allà hi havia un barracó amb les oficines i a fora hi havia un cartell amb els avisos i cada dia posaven el “parte de guerra” i veies que si no havien entrat a Sabadell, o on sigui, no podies escriure. Quan van ocupar Sabadell ja vaig poder escriure. Vaig enviar una postal...

—Aquesta?

—Sí...

—La llegeix?

—Sí...

Queridos padres y hermana,

Recibí la vuestra esperada carta la cual me causó gran alegría pero ya podéis suponer que la inquietud que pasáis vosotros por mí antes de recibir noticias mías he pasado yo. De todos modos no me conformo con un estamos bien, en la próxima confío me escribiréis todos. Así mismo recibí también el dinero que me mandasteis. No me mandéis paquetes pues confío no estar mucho tiempo aquí.

—I no hi va ser gaire temps... Va estar al camp de Miranda fins... Veig... al 12 d’abril del 39?

—Això mateix.

—I després?

—Quan vaig sortir d’allà, amb l’aval que calia presentar, m’envien a la caixa de reclutes de Burgos. I els que eren procedents de zona roja els portaven a l’Àfrica.

—A l’Àfrica?

—Sí, et donaven per premi [riu] anar al Marroc, a Melilla.

“A la porta de la companyia, hi havia un cartell que deia: «Aquí se habla el idioma del imperio». Allò ens va acollonir una miqueta”

—I quan li diuen que ha d’anar cap allà, què pensa?

—No res. És que no ens ho van dir. Vam sortir del camp, al tren, i cap a Burgos. Allà, al “cuartel de Sant Marcián”, a la porta de la companyia, hi havia un cartell que deia: “Aquí se habla el idioma del imperio”. Allò ens va acollonir una miqueta, almenys a mi.

—I d’aquí, a Melilla...

—El 22 d’abril de 1939. Em destinen al Regiment de Fortificacions número 5. Era una companyia que tenia com a missió la construcció de fortificacions pel protectorat espanyol del Marroc, per protegir en cas d’atacs. Però també hi va haver allò del permís per “madre enferma”...

“I dues vegades va anar-hi la Guàrdia Civil a comprovar si era veritat. Anaven a casa a veure la meva mare”

—Com? Què és això?

—De permisos no se’n donaven. Solament se’n concedien per motius de molta necessitat. La mare es va posar molt malalta. Els nets, no els va conèixer. La meva dona estava embarassada quan es va morir ella. Doncs el meu pare va demanar el permís i dues vegades me’l van donar, i dues vegades va anar-hi la Guàrdia Civil a comprovar si era veritat. Anaven a casa a veure la meva mare.

—I quan li donen el permís va cap a Sabadell unes setmanes...

—Sí.

—Fins quan, això?

—Fins al 10 de juliol de 1942, que em donen el permís indefinit.

—I torna?

—Aleshores m’incorporo al Regiment d’Enginyers número 4, a Barcelona.

—I què feia allà?

—Res. No fèiem res. I després ja va venir que si tenies alguna relació amb Barcelona i podies donar una adreça i un telèfon, doncs tu t’estaves allà i al migdia, abans de dinar, et deixaven marxar cap a Sabadell, i a treballar a la tarda i l’endemà al matí cap a Barcelona.

—I de què treballava?

—Jo feia de teixidor, llavors.

—Però aquí veig que no li donen la llicència il·limitada fins al 1944?

—Sí.

—I la llicència absoluta fins al 1955?

—Sí.

—Quan el van llicenciar va continuar fent de teixidor?

—Sí.

—I després? De què va treballar?

—D’ajudant de teòric. Hi havia l’aprenent, l’ajudant i el teòric. El teòric era l’apoderat de l’empresa. I allà hi vaig treballar fins que em vaig jubilar, als 68 anys.

“Érem a la trinxera, però a la nit fèiem «las escuchas», que en deien. Això era fer guàrdia fora de la trinxera per si venia algú”

—La recorda encara, la guerra?

—Jo ho recordo molt, això sí. El que més recordo és quan era a Vallfogona de Balaguer. Érem a la trinxera, però a la nit fèiem “las escuchas”, que en deien. Això era fer guàrdia fora de la trinxera per si venia algú. I un dia d’aquells, a la nit, hi va haver una tempesta de trons, llamps, pluja, i jo, allà, sol, veia els llamps que queien a terra i per allà passava una línia d’aquestes d’alta tensió, que ja estava nul·la perquè els cables eren tots a terra, i a la torre hi va caure un llamp també. I estar allà sol i amb els trons i tot em va afectar molt, horrible.

—Vostè es pensava que tornaria a casa?

—Sí. No vaig pensar mai que no hi tornaria.

—Per què?

—No ho sé. Tenia aquest...

—Sentiment?

—Sí...

Alfons Soler Llongueras deixa la lupa. Deixa els papers. Assenyala enlaire. Com si ballés, en càmera lenta, en 360 graus. Aquí hi és tot. Aquí hi és tothom. I enmig de tot, un d’aquells 27.000 joves nascuts el 1920 que el 1938 van enviar a la guerra. Batejats com “la Lleva del Biberó”. Eren nens. I la majoria van continuar sent nens,  per sempre més: es van quedar sense futur. Immensament mortals. Infinitament immortals. Ell és un dels pocs biberons catalans, comptats amb les mans, que viu (costa xifrar-los, però segons diverses fonts, es creu que n’hi ha entre seixanta i vuitanta de vius). La història de l’Alfons no està explicada: és inèdita, sense llum, no escrita. I quan acabem de parlar va cal·ligrafiant un somrís. Com si escrigués la seva història amb els llavis. El somriure és la signatura d’un nen etern: aquesta és la victòria del futur a la derrota del passat. La història també l’escriuen els que mai marxen, els que sempre hi són, els que viuen pel demà. Ell, com tots els biberons i no biberons, ho va donar tot, ho va perdre tot perquè nosaltres puguem guanyar el futur. Perquè hi ha cops que guanyes fins i tot quan saps que pots perdre.