“Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d’albirar un examen superficial de la llengua”, afirma Pompeu Fabra en la seva primera conversa filològica apareguda al diari La Publicidad un 18 de novembre de 1919, la primera conversa de tots. Puesto, cuento, ruedo són castellanismes ben fàcils de reconèixer, “mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters”. Altres són més difícils de veure, “aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada, o bé aquells que han estat investits d’una forma catalana, com estribació”. En el cas de tonelada i estribació, puntualitza, “per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo”. 

“‘Els demés’, que volia dir ‘la major part’, significa avui ‘els altres’; li havem donat, doncs, servilment la significació de la locució pronominal castellana ‘los demás’. Tant com la introducció de mots castellans, aquests canvis de significació constitueixen un castellanisme”

Una altra forma de castellanisme consisteix en el canvi de sentit d’un mot català sota la influència d’un de castellà. I així, “al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar; al verb remetre, la significació de trametre, que té el verb castellà remitir”. En converses posteriors, Fabra recorda que l’expressió “els demés, que volia dir la major part, significa avui els altres; li havem donat, doncs, servilment la significació de la locució pronominal castellana los demás. Tant com la introducció de mots castellans, aquests canvis de significació constitueixen un castellanisme”, apunta.

“Les dues D del nom castellà han caigut, velles de 45 anys. Les dues T catalanes ostenten l’alegria de la victòria”

El pare del català modern escriu, de 1919 a 1920, les primeres converses a l’edició vespertina de La Publicidad. Ho fa en llengua catalana en un diari que llavors s’edita en castellà. Després d’un lapse de temps sense publicar, Fabra reprèn les converses un 22 d’octubre de 1922, coincidint amb la catalanització de La Publicitat el primer d’octubre. Un editorial de la publicació barcelonina ho il·lustra dient que “les dues D del nom castellà han caigut, velles de 45 anys. Les dues T catalanes ostenten l’alegria de la victòria”. “Tu, català, que vols un diari en la teva llengua, ressò de tota activitat catalana; tu que vols un diari amplament informatiu; tu que vols llegir-hi les millors firmes de la ciència, de la literatura, de la tècnica; tu que vols veure-hi un ideal ferm com una alzina, dret com una llança, pur com un llamp: aquí el tens”, interpel·la en portada. 

“No hi ha cap llengua que no presenti manlleus fets a altres llengües. Però és indispensable que tinguem una coneixença exacta de tots els castellanismes existents, disposats tothora a eliminar-ne el nombre més gran possible”

Fabra enraona amb rigor i reflexiona sobre el resultat de la influència castellana en “l’encongiment de certs mots”, els quals “es troben reemplaçats pels mots castellans corresponents en les accepcions menys usuals, o als quals no havem sabut encomanar una accepció novella que els castellans han donat als mots corresponents”. Així, per exemple, “diem ‘aquesta cendra farà un bon lleixiu’, però ‘una ampolla de legia’; ‘el sostre d’una cabana’, però ‘el techo d’una sala’; ‘pa sense llevat’, però ‘llevadura de cervesa’; ‘el rierol que va al molí’, però ‘l’arroyo d’un carrer’; ‘les arrels d’un arbre’, però ‘les raíces d’una equació’; ‘les arestes del blat’, però ‘les aristes d’un prisma’; ‘dos brancs bessons’, però ‘uns gemelos de teatre’; ‘una post guerxada’, però ‘una superfície alabeada’; ‘una guspira’ o ‘una espurna de foc’, però ‘una xispa elèctrica’; ‘els esperons d’un gall’, però ‘posar-se les espueles’; ‘les finestretes d’una torratxa’, però ‘les ventanilles d’un vagó’”. Fabra també diu que “el fet que un mot ens vingui del castellà no vol dir que hagi d’ésser sistemàticament rebutjat”, ja que “no hi ha cap llengua que no presenti manlleus fets a altres llengües. Però és indispensable que tinguem una coneixença exacta de tots els castellanismes existents, disposats tothora a eliminar-ne el nombre més gran possible”.

Molts lectors, precisa, no han après el català a l’escola, ni han estudiat a fons la gramàtica catalana, i “solament per la lectura poden anar depurant i enriquint el seu lèxic”

Fabra té molt present que “la difusió del bon català” depèn, en bona mesura, “dels que confeccionen els nostres diaris”. Molts lectors, precisa, no han après el català a l’escola, ni han estudiat a fons la gramàtica catalana, i “solament per la lectura poden anar depurant i enriquint el seu lèxic”. Per aquest motiu, remarca “el bé que farien els nostres diaris si apareguessin escrits correctament, en un català lliure de castellanismes, i de faltes de gramàtica”.

Així, no se sap avenir que, tot i la reeixida campanya en contra de fer servir el doncs causal, encara se’n faci ús en moltes publicacions catalanes: “Havem notat, per exemple, que el Patufet l’usa abundosament, i això és tant més lamentable que aquest periòdic va endreçat als infants, els quals, trobant-lo usat un dia i altre dia, poden acabar per incorporar-lo a llur llenguatge”.

Fabra qüestiona com es pretén que els lectors catalans escriguin bé la llengua materna “si a cada moment els venen sota els ulls textos d’un català incorrecte i matusser” i si són els mateixos autors i impressors els qui “sabotegen els progressos populars del llenguatge”

El 1925, enumera, una a una, les faltes d’ortografia detectades en un llibret de la col·lecció “Els Homes d’en Patufet”: “Pàg. 12: salud salut, encàrregs (2 cops) encàrrecs, ja ho te tot ja ho té tot, sino sinó, malhauradament (2 cops) malauradament, que’l seu que el seu, no’l llença no el llença, que’l que que el que, se’n aprofita se n’aprofita, quí? qui?, renuncii renunciï, posseïr posseir, cúa cua, tranvies tramvies, bè bé, es observat és observat, al escenari a l’escenari”. Fabra qüestiona com es pretén que els lectors catalans escriguin bé la llengua materna “si a cada moment els venen sota els ulls textos d’un català incorrecte i matusser” i si són els mateixos autors i impressors els qui “sabotegen els progressos populars del llenguatge”.

Un mestre d’escola reacciona a la conversa de Fabra per demanar als editors de periòdics, revistes i llibres infantils i juvenils que posin remei aviat “al desordre sintàctic, prosòdic i ortogràfic amb què surt impresa la majoria de la literatura blanca i rosa per a jovenalla d’ambdós sexes. Aquells que, com jo, exercim el magisteri, sabem les dificultats amb què hom topa per fer escriure correctament un mot o una oració que, en una d’aquelles edicions a les quals em refereixo, han sortit equivocades. Si en ‘Els Nostres Clàssics’ o en la ‘Bernat Metge’ una errada és inversemblant, en els diaris i llibres destinats als infants és imperdonable”.

“El català escrit es trauria, així, de sobre una tara vergonyosa (figureu-vos que, en llibres espanyols, trobéssim ara ‘caballo’ adés ‘cavallo’, ara ‘anzuelo’ adés ‘hanzuelo’), i la difusió de la bona ortografia seria un fet: per la lectura la gent aprendria l’ortografia i arribaria a saber-la a la perfecció, com s’esdevé a tot arreu”

Fabra reivindica, una vegada i una altra, la urgència que les publicacions en llengua catalana erradiquin les faltes d’ortografia. “El remei és el que havem indicat altres vegades: avui hi ha unes poques persones que saben perfectament l’ortografia catalana: sotmetre a alguna d’aquestes persones la revisió dels originals o de les darreres proves”, incideix. Proposa que les impremtes i les empreses editorials catalanes subvencionin una oficina de revisió d’originals i d’última revisió de proves. D’aquesta manera, diu, “el català escrit es trauria, així, de sobre una tara vergonyosa (figureu-vos que, en llibres espanyols, trobéssim ara caballo adés cavallo, ara anzuelo adés hanzuelo), i la difusió de la bona ortografia seria un fet: per la lectura la gent aprendria l’ortografia i arribaria a saber-la a la perfecció, com s’esdevé a tot arreu”.

“El lector diu…”

L’intercanvi de coneixements de Fabra amb els lectors és fluid i constant. A través de la secció del diari “El lector diu…”, s’estableix un canal de comunicació amb els lectors de les converses, que li plantegen els seus dubtes de gramàtica o de lèxic, com en aquesta conversa del 22 de febrer de 1925: “Es dona compte, en un ‘El lector diu…’, que una vella de Sarrià diu ‘cinc minuts d’una’ en lloc de ‘les dotze i cinc minuts’, i s’insinua que aquella expressió és millor, més catalana, que aquesta; nosaltres, en una conversa, tot trobant perfectament explicable l’expressió emprada per la vella (imitació de les expressions ‘un quart d’una’ i anàlogues), ens declarem però partidaris de l’expressió habitual ‘les dotze i cinc minuts’; i tot seguit es reben a La Publicitat dos, tres, quatre comunicacions de lectors que també ‘hi volen dir la seva’”.

“Sovint són tractades qüestions delicadíssimes sobre les quals és certament perillós que cadascú hi vulgui dir ‘la seva’, sense cap control ni comentari”

A partir de març de 1925, però, la direcció del diari decideix excloure d’aquesta secció les comunicacions de temàtica lingüística, “en què sovint són tractades qüestions delicadíssimes sobre les quals és certament perillós que cadascú hi vulgui dir la seva, sense cap control ni comentari. […] Digueu, en un ‘El lector diu...’, que de taquilla se n’ha de dir taquella, i estigueu segurs que no tardareu a trobar usat per algú el mot taquella. Les comunicacions sobre qüestions lingüístiques no apareixeran, doncs, d’ací endavant, dins la secció ‘El lector diu...’, sinó que, quan tindran algun interès, seran extractades i comentades en les ‘Converses filològiques’”.

“Per a un poble que en general no rep l’ensenyament de la seva gramàtica a l’escola, la difusió de les regles gramaticals a través de la premsa diària, la correcció, constant i pacient, de les defectuositats i errors, és un mitjà massa útil perquè pugui ésser menyspreat”

Tan destacada és la iniciativa de les converses que altres publicacions se’n fan ressò. El setmanari independent Badalota, de l’Arboç, reprodueix a les seves pàgines el contingut de la secció de Fabra perquè “així els nostres llegidors podran esmenar els errors més freqüents en què incorren la majoria a l’escriure català”. I és que, com diu Carles Soldevila en un article a Revista de Catalunya l’octubre de 1924: “Per a un poble que en general no rep l’ensenyament de la seva gramàtica a l’escola, la difusió de les regles gramaticals a través de la premsa diària, la correcció, constant i pacient, de les defectuositats i errors, és un mitjà massa útil perquè pugui ésser menyspreat, i és de doldre el temps que es va perdre sense emprar-lo, tot i que les empreses periodístiques tenien l’exemple de més d’un diari estranger on hi ha seccions quotidianes destinades a una tasca de depuració similar”.

Del primer a l’últim, l’advocat, el dependent, l’obrer... volen escriure correctament el català “i senten l’orgull de la pròpia llengua”

D’aquesta manera, les converses filològiques apropen la normativa del català modern als lectors catalans promovent-ne la normalització. Del primer a l’últim, l’advocat, el dependent, l’obrer... volen escriure correctament el català “i senten l’orgull de la pròpia llengua”, recull Joan Ors a La Nova Revista el març de 1928. Les converses filològiques de Pompeu Fabra han estat “el desvetllador i la guia d’aquest interès popular”. Així, diu Ors, “havem passat del regne de la usança al de la bona usança, fet transcendental en la història de la llengua i de la literatura catalana; havem assistit a la transformació de l’esperit de la Renaixença i a la formació de l’esperit clàssic a Catalunya”.

“‘La Publicitat’ fou la gran arma contra Primo de Rivera i una de les peces d’ella, les ‘Converses’ d’En Fabra. Potser són encara aquestes avui la millor arma contra Franco i, en tot cas, no poden oposar a elles els seus adversaris una obra semblant, de mesura, d’eficàcia i de bon to”

Un 12 de juliol de 1928, Fabra publica la darrera conversa a La Publicitat, a propòsit de les normes de catalanització dels noms geogràfics. El gener de 1939, Pompeu Fabra s’exilia amb la seva família a França, on resideix a Prada després d’un temps a Montpeller. Amb l’alliberament de França, reapareixen algunes publicacions que havien quedat estroncades amb la desfeta del 39, entre les quals, La Humanitat, amb la redacció a Montpeller, ressorgida la tardor de 1944. Com expliquen Jordi Mir i Joan Solà en la seva “Notícia de les darreres Converses filològiques de Fabra” a la revista Els Marges (2008), Fabra és convidat a escriure-hi i emprèn una nova sèrie de converses, del 7 de novembre de 1945 a l’11 de gener de 1947; així, és un fet que, “en la llarga i penosa conjuntura de l’exili, no va deixar mai, ni en les condicions més adverses, de treballar per l’enaltiment de la llengua”. Precisament l’any 45, Ferran Cuito, en el seu epistolari de l’exili francès amb qui fou el primer director de La Publicitat en català, Lluís Nicolau d’Olwer, destaca que “La Publicitat fou la gran arma contra Primo de Rivera i una de les peces d’ella, les Converses d’En Fabra”. I encara diu més: “Potser són encara aquestes avui la millor arma contra Franco i, en tot cas, no poden oposar a elles els seus adversaris una obra semblant, de mesura, d’eficàcia i de bon to”.