A l’Esplai La Grapadora de Tarragona, hi tenen un monitor que ha fet tots els papers de l’auca. L’Èric Olivé és el monitor total. Educador infantil nascut el juny de 1995, ha passat per diferents regnes del lleure: el MCECC, Minyons i Esplac. Com ha estat aquest viatge tan inusual? Fem motxilla i comencem ruta per una història plena d’aprenentatges.

“Amb quatre anys vaig anar de colònies amb l’Esplai Sant Fructuós de Tarragona, del MCECC. Com que la meva germana ja hi era dins, i jo tenia moltes ganes d’entrar-hi, vaig anar a les colònies d’estiu i al setembre ja vaig començar el curs”, comença. La tradició del lleure, però, li ve de més lluny. La seva mare ja havia format part del desaparegut cau Robert d’Aguiló, de la mateixa ciutat, i s’havia encarregat de transmetre’n l’essència en el dia a dia de casa. “Els valors de casa sempre han estat bastant similars, com per exemple el valor del respecte o l’esperit de natura. Dit així, semblen tonteries, però són coses que t’inculquen molt, i la veritat és que, estant a educació infantil i veient tot tipus de famílies, veus que no és tan obvi”, explica l’Èric.

D’aquella primera etapa, què en recordes? “Tinc molts records, però no et sé dir quin correspon a quin.” A l’Esplai Sant Fructuós s’hi va estar fins que va arribar a l’institut. “Recordo l’inici de tarda, que anàvem a la plaça, obrien les portes i entràvem i saludàvem a tots. I, sobretot, les activitats. Eren molt de fer tallers, fer un pop amb paper de vàter, una samarreta de colònies amb idees molt originals... Les activitats típiques”, recorda. I fins que en va fer dotze.

“Cau? Què és un cau? Pensava que era una manera diferent de dir «esplai». Com uns diuen «poma» i altres, «mançana». I em va agradar molt, allà vaig descobrir el moviment escolta i m’hi vaig sentir molt identificat”

“La meva germana va marxar de l’esplai i jo no acabava d’estar còmode amb el meu grup, així que també el vaig deixar. Ella va fer un grup d’amics que eren caps a l’Agrupament Escolta i Guia Alverna de Tarragona, pertanyent a Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, i es va fer cap. I hi vaig entrar. Vaig descobrir el cau per ella, perquè jo no sabia què era. Cau? Què és un cau? Pensava que era una manera diferent de dir «esplai». Com uns diuen «poma» i altres, «mançana». I em va agradar molt, allà vaig descobrir el moviment escolta i m’hi vaig sentir molt identificat.” Com va ser el canvi d’una entitat a l’altra?

“Al cau des d’un inici vaig notar i sentir el sentiment de pertinença. A mi em va fer la sensació que aquells nens s’estimaven més aquella plaça que queia a trossos, que no pas el local els altres”

“Em va xocar molt, perquè jo pensava que seria un esplai més, i pensava a veure com encaixaria amb el grup. Però vaig notar molta diferència. Primer, perquè vaig passar de tenir un local gran a estar en uns barracons i a les places del poble. I sobretot perquè, des d’un inici, vaig notar i sentir el sentiment de pertinença. A mi em va fer la sensació que aquells nens s’estimaven més aquella plaça que queia a trossos, que no pas el local els altres. Jo vaig notar molt l’amor; van canviar de local i va ser un drama, gent plorant... S’ho sentien com casa.” I no tan sols això, també va trobar-se amb un altre plantejament.

“El primer dissabte et posen al teu grup i fas dia conjunt i ens pregunten: «Què voleu fer aquest any?». I jo pensava: «A veure si coneixen el ‘tot s’hi val’ o jocs d’aquests». I de sobte, ells van començar a proposar: «Podríem anar a fer una plantada d’arbres», «Podríem anar a ajudar els avis d’aquest poble», «Jo he sentit que necessiten mans aquí perquè hi ha hagut un incendi»... I jo: «Ostres, espera. Hem passat de jugar a matar a anar a plantar arbres».”

“Tenia molt en comú amb el cau i m’hi sentia molt còmode. Dormir en tenda de campanya, fer rutes de quatre dies, començar a caminar, fer el Pedraforca... Muntanyisme, natura... i l’energia que hi havia”

Allà s’hi va trobar també un ambient molt sa. “Tenia molt en comú amb el cau i m’hi sentia molt còmode. Dormir en tenda de campanya, fer rutes de quatre dies, començar a caminar, fer el Pedraforca o un tros del Carros de Foc. Muntanyisme, natura... i l’energia que hi havia. Jo tinc TDAH, i estar a l’aire lliure m’anava molt bé. A més, va resultar que vaig conèixer persones amb qui encaixava molt.”

“El meu millor amic surt d’allà, en Josep. El primer dia de cau ens vam presentar i ja va sorgir l’amistat”

I afegeix: “El meu millor amic surt d’allà, en Josep. El primer dia de cau ens vam presentar i ja va sorgir l’amistat. Ell tenia un amic que just havia deixat el cau i llavors vaig entrar-hi jo. Saps allò típic que s’ajunten tots els que són d’una mateixa escola i comencen a parlar de tots els professors? Doncs ens vam ajuntar els que no en teníem”, explica. I no només persones, al cau hi va viure experiències de tota mena.

“Nosaltres érem a l’incendi de l’Empordà de l’any 2013. Veus que perds el sac i dius: «Home, són diners». «La motxilla és del meu avi, fa ràbia, però estem vius.» I de cop veies famílies que ho havien perdut tot, la casa; un altre a qui li havia agafat un infart. I tu et trobaves allà, menjant el que els voluntaris et portaven, com una anècdota més. El xoc de realitats ens el vam emportar.”

I no només això: “Al cau he après el sentit de l’orientació. Els nostres caps tenien la certesa que si algú es perdia fent una ruta no passava res, perquè sabíem llegir els GR, ens orientàvem... Altres sabien guiar-se per les estrelles. Una vegada ens va passar que ens vam perdre i vam saber què fer. A mi m’ha espavilat moltíssim, el cau. El fet d’anar als avis, a plantar arbres... Em va fer més humà, més solidari; aquestes ganes de fer coses. Fer coses per als altres”. 

“Era el meu penúltim any de cau com a nen i per les pràctiques no hi podia anar. Va ser llavors que vaig decidir deixar-ho, perquè veia que l’any següent tampoc podria anar-hi. Em va costar fer el pas”

L’Èric s’anava fent gran i va arribar a Trucs. Va ser llavors quan va decidir estudiar cuina. “Era el meu penúltim any de cau com a nen i per les pràctiques no hi podia anar. Va ser llavors que vaig decidir deixar-ho, perquè veia que l’any següent tampoc podria anar-hi. Em va costar fer el pas.” Tot i que tot el que havia après al llarg d’aquells anys al cau s’ho enduia amb ell anés on anés, l’Èric va posar punt i a part a una etapa plena d’experiències. I llavors va arribar el 2017.

“Jo ni m’havia plantejat tornar al món del lleure. Mentre era al cau, m’havia plantejat continuar com a cap, però a l’haver-ho de deixar, ho havia donat per tancat. I un amic que era monitor de l’Esplai La Grapadora, d’Esplac, i que sabia que jo havia estat nen d’esplai i cau, em va dir: «Vols entrar-hi com a monitor? Estem buscant nois».” I vas dir que sí. Què és el que et va empènyer a fer-ho?

“Quan em van plantejar d’entrar-hi com a monitor, vaig dir: «Dona’m uns dies per pensar-m’ho». I tenia dubtes, però no hi podia parar de pensar. Interiorment, sabia que acabaria dient que sí”

“Haver-ne estat nen hi va influir, sens dubte. Les ganes de tornar a viure allò, les experiències, les excursions, les activitats... Quan em van plantejar d’entrar-hi com a monitor, vaig dir: «Dona’m uns dies per pensar-m’ho». I tenia dubtes, però no hi podia parar de pensar. Interiorment, sabia que acabaria dient que sí”, explica. I a l’Esplai La Grapadora va tornar a viure un canvi. 

“Amb Esplac, vaig conèixer una paraula que no havia sentit mai, que és ‘adultocentrisme’. I, ostres, ara és un pilar per a mi; et mous amb aquesta paraula, perquè et fa veure tots els senyals”

“Era diferent. Les generacions canvien i jo vaig notar aquest salt. Sempre havia pensat, amb perspectiva de nen, que els monitors feien les activitats i tu havies de jugar. Ara bé, quan vaig tornar a entrar vaig veure que les activitats les fas per als infants. Amb Esplac, vaig conèixer una paraula que no havia sentit mai, que és adultocentrisme. I, ostres, ara és un pilar per a mi; et mous amb aquesta paraula, perquè et fa veure tots els senyals. Abans era potser l’esplai de tots i ara és l’esplai dels infants. Tu també hi has d’estar còmode, però posant l’infant al centre”, sintetitza.

Just el 2017, l’any que va entrar, va ser monitor dels més petits. “Vaig entrar amb el curs ja començat i em van dir: «No pots triar, si entres vas a petits perquè necessitem mans». Em feia una mica de por perquè anava amb la idea d’agafar mitjans, però mai havia estat amb infants al meu càrrec i tampoc tan petits. I em vaig trobar criatures molt tendres i innocents, el primer dia ja com si em coneguessin de sempre. Em vaig sentir agafat per ells, des d’un principi”, recorda.

“Si decideixo ser educador és gràcies a l’esplai i a Esplac. M’agradava fer Història, però a l’esplai vaig començar a sentir una vocació i em vaig arriscar. Crec que em va sortir bé”

I es va sentir tan atrapat que la vocació va començar a créixer. En aquell moment l’Èric estava fent el grau en Història a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, però va decidir deixar-lo i fer Educació Infantil. “Com a monitor he acabat d’agafar consciència educativa. Si decideixo ser educador és gràcies a l’esplai i a Esplac. M’agradava fer Història, però a l’esplai vaig començar a sentir una vocació i em vaig arriscar. Crec que em va sortir bé. Vaig acabar primer i en una conversa molt interessant amb la família vaig decidir-ho, que preferia arriscar-me i passar al cicle superior d’Educació Infantil.”

I afegeix: “Jo estava molt còmode amb el meu grup, educant en certs valors, ensenyant. Vaig anar a l’Escola Esplac, que anava sobre l’educació formal i la no formal. I el segon any també hi vaig anar, que tractaven sobre l’adultocentrisme. Recordo que feien una taula rodona i allà m’ho vaig començar a plantejar. Fins a quin punt vull ser professor d’història? A l’esplai hi havia una monitora que estava fent el cicle i que sabia que jo m’ho estava plantejant, i m’anava temptant. Em va ensenyar el que feien, els llibres... I quan vaig entrar en aquell món vaig tenir clar que preferia estar allà”.

“Agafo el millor del cau i de l’esplai i d’allà vaig fent. A vegades s’han d’adaptar les idees, com quan vaig proposar d’anar a fer la ruta de Carros de Foc, ja que, en aquest cas, els infants no estan acostumats a caminar tant”

Però tornem a les tardes de dissabte i a la vida com a monitor a l’Esplai La Grapadora. Suposo que amb tant recorregut dins el món del lleure, havent passat per tots els papers de l’auca, deus agafar idees dels tres llocs per on has passat, no? “Sí, agafo el millor del cau i de l’esplai i d’allà vaig fent. A vegades s’han d’adaptar les idees, com quan vaig proposar d’anar a fer la ruta de Carros de Foc, ja que, en aquest cas, els infants no estan acostumats a caminar tant, per exemple. O amb els grans, aprofitem temes actuals i els debats són activitat estrella. Va haver-hi una vegada que els monitors vam callar i es van estar dues hores xerrant. La taxa rosa, el sexisme, experiències que havien viscut les noies del grup...” Però no ens quedem aquí. Què intenta transmetre, l’Èric, cada dissabte?

“És important motivar-los, donar-los estímuls perquè tinguin ganes de tornar a l’esplai. M’agrada que s’ho qüestionin tot sempre. Estar pendent i posar les coses en dubte. També intento que no els faci por demanar ajuda i que sempre hi hagi respecte. Al final, sols a la vida no podem amb tot. Tenim infants que no demanen ajuda i si t’estàs amb ells ja ho veus. Els fa vergonya i són companys. Tots tenim límits i hem de saber-los acceptar.”

“He aconseguit que els joves facin una ruta, i grans campaments d’hivern. Però, com ho puc fer perquè ells s’ho sentin seu? Volia que els primers campaments d’hivern de La Grapadora fossin els seus campaments d’hivern”, diu. “A l’esplai, una cosa que m’agrada és la unió que hi ha i la importància del cançoner. Cada nivell ha agafat una cançó com a pròpia. «Tokyo», d’Els Catarres, per a monitores; els que pugen ara, «Perduts en la immensa mar blava», etc. Quan la canten, fan uns crits, veus una il·lusió... Se la fan seva i es firmen els cançoners entre ells.” 

“Tots els valors són importants, i tu decideixes quins vols conèixer. Som una eina educativa i, d’aquesta manera, pots ajudar-los a tenir esperit crític. No volem que acabin pensant d’una manera determinada, volem que pensin”

Valors comuns i metodologies diferents. L’Èric, com que ha vist maneres diferents de fer, agafa el bo i millor de cada casa. Com entens aquesta transmissió? “Tots els valors són importants, i tu decideixes quins vols conèixer. Som una eina educativa i, d’aquesta manera, pots ajudar-los a tenir esperit crític. No volem que acabin pensant d’una manera determinada, volem que pensin”, explica. I com creus que això contribueix en la societat?

“És important crear consciència, i si nosaltres no tenim el moment per fer el canvi en aquest món, podem educar i sensibilitzar les properes generacions, per si ells tenen el moment i l’oportunitat, que el puguin fer. El lleure crea bones persones”

“Si formes persones, sempre hi haurà algú que no agafarà aquests valors, però d’altres sí. És important crear consciència, i si nosaltres no tenim el moment per fer el canvi en aquest món, podem educar i sensibilitzar les properes generacions, per si ells tenen el moment i l’oportunitat, que el puguin fer. El lleure crea bones persones. Tenim infants que ens diuen: «Ara tots els amics estan jugant al Fortnite!». És a dir, que l’alternativa és estar tancat a casa jugant a la Play. Per mi, només que no tinguin la necessitat o addicció d’estar a casa i que vulguin sortir i fer coses... Anar a l’esplai és la via d’escapament per a alguns infants que tenen problemes a casa o a l’escola. Allà hi tenen grup.”

I a poc a poc, des del treball amb infants, també es planteja el seu futur. “M’agradaria estar-hi, mínim, un any més. L’any 2022-2023 pugen els primers petits que vaig tenir. Els he tingut a petits, a mitjans, i ara pujarien a grans i seria acabar el procés. Després ja veurem, el que em permeti la vida.”

Una última pregunta, Èric: què han significat per a tu el cau i l’esplai? “El fet d’haver tocat tots els pals m’ha servit per crear el meu lleure ideal, evolucionar. De totes les experiències, poder agafar el millor i ser l’educador que crec que hauria de ser. El lleure m’ha aportat moltes coses. M’ha creat a mi, m’ha donat els valors que tinc ara, els hobbies... L’Alverna, anar a la muntanya i fer esport. També una família. El grup de monitors amb qui he coincidit són amistats molt pures; l’esplai m’ha aportat els meus companys de vida.”

Un monitor que ha viatjat per mons amb cares diferents, però amb objectius comuns. L’Èric va començar en un esplai religiós, va passar a un cau de Minyons i ha acabat sent monitor en un esplai laic. Una barreja que li ha aportat mirada, perspectiva i criteri. Un monitor total que ens ensenya que tot és a l’aire i que tot viatja per l’aire.