Deia la Marta Lloret, la Caçadora de Masies, que “diu molt d’un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural”. Ella és la impulsora del Projecte Masiaire, un servei que facilita la recuperació de masies antigues a través del contacte entre propietaris i masovers, amb la intenció de conservar una part de la nostra cultura: les masies disgregades que dècades i segles enrere habitaven pagesos i pastors, avantpassats nostres que a través del treball van perfilar la terra cultivada i aprofitada que no hem sabut heretar com cal. Per això ens preguntem si es pot viatjar en el temps. 

Anem enrere i ho fem a través d’un aparell, una maquineta que, així com permet deixar records per al futur, en aquest cas ens ofereix la possibilitat de retrocedir fins a un temps passat aturat, que ja no és viu, perquè no es mou: parlem d’una càmera, agafada amb passió, dedicació i compromís pel Jaume Cardona (Vila-seca, 1975), l’home que hi ha darrere l’objectiu i el projecte La Makineta del Temps. 

El Jaume, el ‘Makineta’, és el fotògraf contemporani d’un passat ociós, esplèndid, abundant, divertit, multitudinari. Un passat del qual encara es percep, aturat sobtadament, el ritme de vida

Sembla que el Jaume és un home de casualitats. Fa gairebé trenta anys que, “per punyetera casualitat”, es dedica al sector immobiliari, així com hauria pogut dedicar-se a plantar patates, diu. I va ser treballant que, a mitjans dels noranta, casualment, va descobrir que l’apassionava el que de ben petit ja feia: visitar espais amagats, abandonats, sòrdids, aquells que intimidarien molts altres individus i que a molts altres no interessen. De la seva passió en va fer una afició gairebé professional i l’ha convertit en una tasca altruista, artística i, sobretot, activista.

El Jaume, el Makineta, és el fotògraf contemporani d’un passat ociós, esplèndid, abundant, divertit, multitudinari. Un passat del qual encara es percep, aturat sobtadament, el ritme de vida. Un passat de masos, cases pairals, cases d’estiueig, fàbriques, colònies, teatres, cinemes de poble que, com si haguessin estat buidats de tota activitat humana, en molts casos amb una celeritat aparent, sorprenent i inquietant, com si hagués succeït alguna catàstrofe, viuen un present d’obscuritat, ombres, pols, esquerdes, escletxes, forats i, sobretot, oblit. 

Amb la seva càmera, el Jaume ha recorregut tot Catalunya, la península Ibèrica i diversos indrets d’Europa per immortalitzar aquests espais i fer visible el patrimoni en perill de desaparèixer. Aquesta vegada, però, no anem gaire lluny, i enfilem Camp de Tarragona amunt, fins a Bràfim, on, de fet, el Jaume va passar bona part de la seva infància. L’Abel, un amic seu, ens obre les portes de Cal Garriga, una casa noble d’estil neoclàssic amb torre que data, pel cap baix, de l’any 1861, encara que és molt probable que sigui bastant més antiga. Es diu, segons ens explica l’Abel, parella de la Montse, la propietària, que hi solia venir a passar uns dies el general Joan Prim. La casa del costat pertanyia a un altre il·lustre, el Màgic Andreu. I a l’altra banda, l’Abel i la Montse tenen la botiga dels vins i vermuts brafimencs Padró & Co. Però bé, no ens desviem del tema. 

És màgic veure un fotògraf que fotografia un altre fotògraf fent fotos. Metafotografia de la metafotografia

Al Jaume, tot i tenir molta activitat a les xarxes, no li posava cara. M’explica que no és que el busqui, l’anonimat, però tampoc pretén revelar la seva identitat. El protagonista no és ell, són les fotos, divulgar els espais i reivindicar-los. És un entusiasta, un home que s’expressa amb claredat i que escolta atentament, que facilita la interacció. El seu parlar denota l’energia i el coneixement que duu a dins. En aquesta desvirtualització, a banda de l’Abel, ens acompanya el Jordi Borràs, l’encarregat, aquesta vegada, de fotografiar el fotògraf, de fer metafotografia. Ho té pelut, el Jaume, que pateix sent l’objectiu del Jordi. Però és màgic veure un fotògraf que fotografia. Metafotografia de la metafotografia. 

De fet, som dins la casa d’estiueig d’un dentista que tenia consulta al número 46 del passeig de Gràcia. La va heretar una dona que no hi deixava entrar ningú més que els jornalers que hi aparcaven els tractors. La casa era un herbassar i un abocador de cagarades de colom, segons explica l’Abel. Una casa de rics en un poble de pagesos. I si l’exterior, una micona degradat, ja ho demostra, només cal entrar-hi. L’Abel, que hi organitza visites, ens hi guia. Arrebossada de frescos a les parets més ben escollides, amb colors vius però ara ja degradats, és plena de retrats dels antics propietaris, de llibres amb data de finals del segle XIX i principis del XX, de revistes, de relíquies, de llums, de ràdios antigues i, inclús, la consulta muntada del doctor Rull, amb les targetes de visita i les tarifes, una butaca i un maniquí vestit de doctor que duu unes sabates de l’exèrcit nacionalsocialista alemany que un artista alemany va regalar a l’Abel i la Montse.

“Imagina que haguéssim entrat sense permís a aquesta casa, sense saber què hi ha a dins, i ens trobem amb això. El subidon d’adrenalina que tens, que el cos te’n demana més, i més, de voler tornar a repetir aquesta sensació”

Estem fascinats. Semblem nens petits en un parc d’atraccions que a cada racó ens amaga alguna cosa interessant. Parlem de “mons paral·lels”, tal com diu el Jordi, que ens captiven. Coses en extinció. Tal és el punt de diversió, ja no tan sols per l’espai, sinó per la conversa, que veiem una petita porta mig amagada rere un armari i, enjogassats, creient que potser amaga alguna cosa a l’interior, l’obrim... Res més que quatre riallades. Tot plegat “és tot un món, eh, de veritat”, diu el Jaume, que alerta el Jordi que vagi amb compte, “que això enganxa!”. Al principi, explica, ell mateix al·lucinava quan consultava fòrums d’internet on interactuaven persones que entraven a cases abandonades. Però ha passat de pensar que era gent sonada a gaudir d’una activitat que és “superaddictiva”. “Imagina”, diu, “que haguéssim entrat sense permís a aquesta casa, sense saber què hi ha a dins, i ens trobem amb això. El subidon d’adrenalina que tens, que el cos te’n demana més, i més, de voler tornar a repetir aquesta sensació…”. Però, i com ha estat, tot això? Com va néixer La Makineta del Temps? Com ha arribat fins aquí?

—Com va ser el principi? Amb quina motivació vas començar?

—Va ser una mica de rebot. Jo sempre he tingut una certa tendència que m’agradin aquests espais. A la casa de Bràfim, dels meus tiets, de petitet feia viatges a les golfes. I de tant en tant, anys enrere, entrava a fòrums de gent que ho feia. Crec que hi havia alguna cosa latent, a dins meu, alguna atracció. I l’any 1994, havent acabat els estudis, vaig començar a treballar a la immobiliària Hàbitat a Tarragona. Tenia dinou anys. Al cap de poc temps d’arribar allà, ens van fer arribar les claus d’un pis de la Rambla [de Tarragona] que havien heretat d’un tiet uns senyors que vivien a Barcelona. No havien estat mai al pis, tenien interès zero en què hi havia i només volien saber els diners que en podien treure. Ens van dir que hi anéssim a veure què se’n podia treure. El meu cap em va dir que hi anés, fes quatre fotos i li digués què em semblava. El pis feia molts anys que estava tancat, l’home havia mort, i tot el pis era de color gris. Hi havia una capa de pols a tot arreu. I a l’amo li devia agradar pintar, perquè el pis estava ple d’esbossos i quadres, a més de col·leccions de segells, tots els utensilis que poguessis tenir en una casa… però tot aturat i ple de teranyines. I en aquell moment, vaig ser conscient que era la primera persona que, després de molt de temps, entrava en aquella casa. Aquell dia es va activar alguna cosa. Jo no m’imaginava res d’això, que acabaria buscant aquests espais. I no va ser fins al 2013 o 2014 que vaig començar a interessar-me de veritat per la fotografia. Llavors, vaig lligar l’afició per la fotografia amb això que m’agradava. Comença el xou i començo a buscar expressament els llocs.

“Si entro a una casa on fa trenta anys que no entra ningú, però amb un dit de pols, i veig l’ampolla a la taula i dic «aquesta la posaré aquí perquè queda millor per a la foto»... Hòstia, és un sacrilegi”

—Pel que dius, quan vas començar no tenies gaire definit un perquè...

—Al principi, era una atracció, simplement. Pensa que aquesta activitat té molta part d’exhibicionisme, de ser el primer que… Si entres a YouTube o Instagram, veuràs molts perfils que la foto que es fan és aquesta. No tenen la finalitat de mostrar els espais, és una eina per a publicitar-se ells mateixos, per a buscar l’espectacle i el “m’agrada”. Ho respecto, però no és el meu rotllo. Si mires els meus perfils, jo no hi surto mai, a les fotos. Precisament, el que menys m’agrada de tot el que faig és haver-me convertit en algú conegut. Però és el preu a pagar per difondre i documentar de la manera més fidedigna possible. El protagonista és l’espai, no jo. Per a mi, l’important és fotografiar els frescos de la casa, el retrat de la senyora... Si entro a una casa on fa trenta anys que no entra ningú, com avui, però amb un dit de pols, i veig l’ampolla a la taula i dic “aquesta la posaré aquí perquè queda millor per a la foto”... Hòstia, és un sacrilegi... Com a molt, obriré alguna finestra perquè hi entri més llum per a la foto, però intentaré no alterar l’escena.

La norma principal del Jaume, com si es tractés d’un manament, és no violentar la propietat on vol entrar

El Jaume té una espècie de normes autoimposades. Com la de no tocar ni emportar-se res dels llocs on entra. O com el compromís de no revelar les ubicacions per tal d’evitar l’espoli, una qüestió amb què, segons el Jaume, cal anar molt amb compte. Però la norma principal és no violentar la propietat on vol entrar. Ho explica amb pèls i senyals, amb tots els matisos necessaris per fer-se entendre: “Si vull entrar a fer fotos en una casa i no n’he trobat el propietari, o m’ha dit que ni parlar-ne, el següent pas és fer una volta i veure si hi ha algun lloc per accedir a la propietat sense violentar-la. Això vol dir que, potser, m’enfilaré en aquella finestra, espitjaré i, si s’obre, hi entraré”. “Ara”, continua, “si per entrar he de trencar alguna cosa, no ho faré, no perquè tingui una moral diferent d’una altra o una ètica més fèrria, sinó per una qüestió pràctica com que, per exemple, a fora hi hagi els Mossos”. 

—Has tingut mai cap problema? O amb veïns i propietaris?

—Amb veïns i propietaris, que jo recordi, d’entrar i que em trobin a dintre, no. Amb els Mossos, sí. Entrar i que, un cop a dintre, algun veí t’ha vist i ha trucat, sí. Bàsicament, el que et diuen és que marxis. 

—Però tu els expliques el que fas...

—Hi has d’anar de cara. “Mira, estic fent fotos, jo soc aquest, tal. Mira la motxilla, no porto res.” Que vegin que tu tens voluntat de col·laborar. Fins avui, que toco fusta, cap multa, i m’he trobat amb la policia quatre o cinc vegades. Res. De fet, una vegada em va passar una cosa molt curiosa amb la policia local de Cambrils: era en un geriàtric abandonat, però intacte; tant, que quan hi vaig entrar em pensava que estava en ús encara. A les tauletes de nit hi havia encara les fotos dels residents, tot. Els raspalls de dents. Era tan gran que hi vaig haver d’anar diverses vegades per fotografiar-ho tot. I el tercer cop, algú em va veure des de fora quan entrava i va trucar a la policia. I començo a sentir: “Hola, que hi ha algú? Hola, policia!”. I quan vaig sentir “policia”, vaig sortir, vaig dir “Hola, sí, soc jo”, amb la càmera visible, i els vaig explicar que feia fotos. En ensenyar-los-les, un agent em va reconèixer. I més tard, un altre dels quatre policies que van venir, perquè l’espai era molt gran, diu: “Que sàpigues que li hauré de pagar un sopar a aquest [el company], perquè, quan hem entrat, li he dit que no trobaríem a ningú. I ell deia que sí, i com que has sortit li hauré de pagar un sopar perquè ha guanyat l’aposta”. De seguida t’ubiquen. Ara, si en aquell moment tu, a la motxilla, en lloc de portar-hi les càmeres, hi portes objectes, l’has cagat.

“Al final, es tracta d’anar molt de cara. Si entres en una propietat privada que no constitueix un domicili, com a molt et diran que marxis. No és el mateix que entrar en una casa; no és tan greu”

—Et van demanar que l’obrissis, la motxilla?

—Què va! Veuen del pal que vas. Mira, fa temps, al principi de començar això, anàvem amb una colla, amb alguns nois de Barcelona. I n’hi havia un que portava unes pintes, diguem-ne, sospitoses... Quan ens enganxaven amb ell, ens ho demanaven tot. Però t’enganxaven anant tu sol o amb gent que tenia una altra pinta, i només ens deien: “Fora, no vingueu més”. Però quan anaves amb ell, les putes pintes, tio... Al final, es tracta d’anar molt de cara. Si entres en una propietat privada que no constitueix un domicili, com a molt et diran que marxis. No és el mateix que entrar en una casa; no és tan greu.

Les visites a edificis i les fotografies són la culminació d’una llarga (en molts casos, molt llarga) feina de recerca, de contacte amb persones, amb propietaris, de sol·licituds de permisos i un llarg etcètera

Amb una seguretat que sobta, el Jaume explica que la clau en aquesta “feina” és la investigació. Les visites a edificis i les fotografies són la culminació d’una llarga (en molts casos, molt llarga) feina de recerca, de contacte amb persones, amb propietaris, de sol·licituds de permisos i un llarg etcètera. Qui ho diria, que la recerca d’espais “és, bàsicament, utilitzar Google Maps”. Un autèntic joc, senzill, per als curiosos i friquis de la geografia, d’ubicar els llocs. Sense Google, “aquesta afició seria bastant més complicada”, explica, lúcid, el Jaume, que aprofundeix en l’ús que fa de les aplicacions. De frenopàtic. Es recomana no replicar-ho a casa.

“Google Maps et permet viatjar aèriament, i llavors, si veus una ermita o una masia al mig de la muntanya que té un forat al sostre i, a més, no hi arriben roderes de cotxe, dius: fa molt temps que ningú hi va, s’hi ha d’anar a mirar què hi ha”, explica, sense necessitat d’allargar-se, el detectiu privat Makineta del Temps. “Seria un exemple, cal estirar el fil.” A més, l’opció de Google Maps que permet fer córrer el temps enrere fa possible veure l’evolució d’una casa, amb la qual cosa el Jaume pot comprovar, per exemple, un cop més, si l’estat del jardí ha canviat. “Si fa deu anys estava arreglat i ara és una selva, potser també vol dir que ningú el toca, però et trobes que hi ha gent deixada: matines i fas quilòmetres per arribar a un lloc on viu gent”, diu el Jaume, que assegura, fent el gest a la italiana que indica que hi ha molta quantitat d’alguna cosa, que “d’aquests, n’hi ha així”.

Una altra via per a descobrir i localitzar ubicacions són les persones. Contactes. Com una amiga del Jaume que és historiadora, que es mou per la demarcació de Tarragona i l’informa quan s’assabenta d’alguna cosa. O com uns quants arquitectes coneguts que, quan han de visitar una casa vella per rehabilitar-la, l’avisen perquè la fotografiï. Però, sobretot, ha estat la popularitat el que l’ha ajudat a l’hora de conèixer espais. El moment clau va deure’s al confinament provocat per la pandèmia de covid-19. En aquell moment, el Jaume tenia acumulades moltes fotografies d’espais diferents, que va començar a publicar amb més freqüència a les xarxes socials. “Twitter ha estat l’explosió”, assegura, ja que “molta gent que estava avorrida a casa va descobrir el perfil”. La bola es va anar fent gran, assumeix. 

Per anar a Portugal, el Jaume i els seus companys van estar treballant en la recerca i la valoració de les ubicacions tres mesos abans de viatjar. Van elaborar una taula d’Excel que indicava, entre altres, la situació dels edificis o les observacions, com, per exemple, el fet que hi hagués càmeres de videovigilància

La fama ha tingut repercussions positives. “Ha ajudat molt, molt: gràcies a tot això, hi ha gent que m’escriu per dir-me que al seu poble hi ha un cinema abandonat.” Però, de fet, l’ha ajudat massa, al Jaume. Així mateix ho assegura, perquè, per exemple, “hi ha gent que m’escriu des de Girona i em diu que la seva família té una casa de poble”. Però per anar a Girona, ha de dedicar-hi un dia sencer, que sempre intenta aprofitar per visitar més d’un espai, i molt sovint és insostenible. Aquesta organització és la que va seguir per anar a Portugal, ja que el considera un viatge il·lustratiu per explicar-se. Agafa el telèfon i em mostra un mapa amb la ruta que va fer en tres dies de Lisboa a Porto. Encuriosit, explica que, per anar a Portugal, ell i els companys que l’havien d’acompanyar —que, finalment, només va ser un— van estar treballant en la recerca i la valoració de les ubicacions tres mesos abans de viatjar. Van elaborar una taula d’Excel que indicava, entre altres, la situació dels edificis que volien visitar, la informació que n’havien trobat o algunes observacions, com, per exemple, el fet que hi hagués càmeres de videovigilància. I, sobretot, calia ser eficients i pràctics, és a dir, posar per ordre les ubicacions per perdre el mínim temps possible. “Això, si anem a l’Anoia o a Osona, és el mateix; sempre preparació”, conclou el Jaume. Temps. Dedicació. Ganes. 

“En moltes propietats, he estat vigilant un mes, dos mesos, i tres, i si hi ha alguna finestra oberta o algú que hi ha intentat entrar i ho ha forçat, hi entro. A la casa del Baix Camp, va passar un any des que la vaig descobrir i hi vaig anar fins que hi vaig entrar”

—I t’has plantejat com ha estat que, de sobte, la gent n’ha marxat?

—Esclar. A Portugal, ens va costar més estirar el fil, però hi ha moltes vegades que aquí sí que es pot. I solen ser famílies, com el cas de Cal Garriga, o com un cas semblant al Baix Camp. Era una casa d’una família que es dedicava a fer aiguardents, es van anar fent grans, no van mesurar la mida de les inversions i se’n van anar a l’aigua. Tenen una casa completament abandonada, però amb tot tal com es va quedar. A més, és una casa que des de fora no sembla que estigui abandonada. Però et poses el vestit d’explorador i proves. Passes un dia, un altre, veus que les persianes continuen igual, els fas fotos, les comproves… En moltes propietats, he estat vigilant un mes, dos mesos, i tres, i si hi ha alguna cosa, alguna finestra oberta, algú que hi ha intentat entrar i ho ha forçat, hi entro. A la casa del Baix Camp, va passar un any des que la vaig descobrir i hi vaig anar fins que hi vaig entrar. 

“Amb cada propietari has de mirar de trobar el punt sensible, per on entrar-li”

El que fa el Jaume és quelcom més que fotos. No són fotos buides, les que fa. No és ego, ni és tan sols adrenalina, tampoc. És una intenció, descoberta al llarg del camí, que aquest món atrapat en el passat pugui transgredir el present i ser futur, si pot ser, sent alguna cosa més que un munt inestable de runa. És compromís en la denúncia, l’ajuda als propietaris i la sensibilització. Però, dins de tot plegat, també hi ha una sensibilitat i un interès genuí per la història de cada lloc, de les persones que hi han viscut i el posseeixen. “Amb cada propietari has de mirar de trobar el punt sensible, per on entrar-li”, explica, rotund, el Jaume. S’ha trobat propietaris esquerps i, inclús, alguns que li han demanat diners per fer les fotografies. Però tot allò que explica són casos de denúncia de l’abandonament. Casos en què la seva càmera, on vessa la seva ànima, la seva intel·ligència, el treball i les bones intencions, ha pogut fer un servei útil.

“Hi ha propietaris”, explica, “que són com l’Abel, que són col·laboradors i veuen l’oportunitat i diuen: «Hòstia, el reportatge te’l fan a tu, Jaume, però parlaran de Cal Garriga, en sortiran fotos i la gent es preguntarà on és això, i ens pot anar bé»”. De fet, la implicació del Jaume arriba fins al punt que vincula la seva professió en el sector immobiliari amb l’afició i la divulgació del patrimoni. Els dos vessants. D’alguna manera, tanca el cercle que va fer néixer la dedicació a aquesta afició l’any 1994. “Ensenyo als propietaris el que publico, els pregunto què n’esperen fer, de la casa del poble de 500 metres quadrats que els cau a trossos, i els proposo fer-ne fotos, posar-la a la venda i que se la treguin del damunt”, comenta el Jaume. 

Més enllà de l’aportació del Jaume en la compravenda d’edificis, el seu compromís s’estén al que podem considerar un activisme que duu a terme a través de la documentació dels espais i de la cooperació amb els propietaris afectats

Però, més enllà de l’aportació del Jaume en la compravenda d’edificis, el seu compromís s’estén al que podem considerar un activisme que duu a terme a través de la documentació dels espais i de l’esmentada cooperació amb els propietaris afectats. És el cas d’una colònia tèxtil centenària, ubicada entre el Ripollès i Osona, on antany vivien 600 famílies, centenària, tancada des del 2008 i abandonada, que “és tan summament gran que, tot i que hi ha un vigilant, és impossible controlar-la”, explica el Jaume. Estava interessat a visitar-la, i va contactar amb un dels germans hereus, fart que hi entressin persones i l’espoliessin. “Li vaig ser sincer. Li vaig demostrar, amb fotos d’Instagram, que hi estava entrant molta gent i li vaig dir que jo no pretenia colar-m’hi. El volia conèixer, que m’expliqués la història del lloc, i que ell mateix me n’obrís les portes per poder fer fotos tranquil·lament”, explica el Jaume, que insistia en la conveniència, no per a ell, sinó per als propietaris, de documentar tot el que hi ha, ja que hi ha disputes familiars i les fotografies podrien esdevenir una font documental per al propietari, per saber quins objectes hi ha a la fàbrica. Va costar un any sencer que, finalment, l’amo obrís al Jaume les portes de tot arreu on va poder. 

Hi ha casos concrets, com aquest, que valen la pena i que han servit d’alguna cosa. Han demostrat que la denúncia, de vegades, té repercussions positives. Travessem el coll de Lilla —o l’estret de la Riba, com preferiu— i anem a Montblanc, vila medieval que, tal com escrivia el mateix Jaume a Catalunya Diari el novembre del 2020, “té un patrimoni extens que des de fa anys s’intenta fer desaparèixer amb l’única finalitat, sembla, d’acabar convertint la vila ducal en un parc temàtic de l’edat mitjana”. Sí, el Jaume també escriu sobre allò que fotografia amb la intenció de preservar-ho. No s’ho podia creure, deia en aquell article. L’Ajuntament de Montblanc, basant-se en un decret franquista del 1971, volia enderrocar la Casa Sugranyes, “un casalot de finals del segle XIX, conservat intacte i amb una història digna d’una sèrie de Netflix”, construït per una família que va crear un petit imperi de la indústria de l’alcohol a la Conca de Barberà, i que durant la Guerra Civil s’havia utilitzat com a hospital.

La propietària, que va comprar la casa a uns familiars propers que no la podien mantenir, es va posar en contacte amb el Jaume i, plegats, van fer una campanya de sensibilització a les xarxes socials que va aconseguir aturar, amb el suport popular, l’intent del consistori d’expropiar-la i enderrocar-la. L’últim que en sap, el Jaume, de la casa, és que han permès a la família fer algunes obres a la teulada, que la casa és al seu lloc i que l’expedient per expropiar-la està aturat.

“Quan una família o algú té aquesta necessitat d’ajuda, de donar a conèixer el seu cas, de difondre’l, el meu compte de Twitter està a disposició de qui vulgui fer denúncia”

—Llavors, aquest vessant de denúncia, que va començar espontàniament, també és, d’alguna manera, el pretext pel qual fotografies patrimoni abandonat.

—Sí. Jo no cobro per fer les fotos, òbviament. No en trec rèdit econòmic; em treu hores de família, diners i temps. Però sí que quan una família o algú té aquesta necessitat d’ajuda, de donar a conèixer el seu cas, de difondre’l, el meu compte de Twitter està a disposició de qui vulgui fer denúncia. Jo me’n beneficio egoistament perquè puc anar a fer fotos del cinema del poble, o de la casa de família. Fent-les, em dono per pagat, i llavors fem la denúncia contra l’Ajuntament de torn o qui sigui. 

Autèntiques joies arquitectòniques, edificis monumentals i útils, icones reconeixibles del passat, que, per desídia política, són com els arbres morts que continuen drets. Ni tan sols això, perquè, almenys, aquests arbres alberguen vida, ocells que hi nien. Hi ha un altre cas flagrant, també icònic. No pas l’edifici, sinó la persona. Considero que val la pena allargassar l’escrit per conèixer-lo. Un nom, un cognom, i una persona i polític íntegre i compromès. Francesc Macià. Una casa, la seva casa d’estiueig a Vallmanya —un nucli segregat d’Alcarràs—, que pertany a un particular i fa anys que està abandonada. Busqueu-ne imatges a internet.

“Amb tota la bona intenció del món, però cagant-la de mig a mig”, l’associació Salvem Casa Vallmanya va fer públic que a la casa hi havia una caixa forta que, per la seva antiguitat, podia haver estat coetània de Francesc Macià i, per tant, podia contenir documentació seva

“Doncs bé”, diu el Jaume, “hi ha una plataforma, Salvem Casa Vallmanya, que reclama a l’Ajuntament d’Alcarràs, la Diputació de Lleida i la Generalitat que es posin en marxa per recuperar la casa, una casa simbòlica”. I què va passar? Un error, una filtració d’informació i, sobretot, sense cap mala intenció. Tot el contrari. “Amb tota la bona intenció del món, però cagant-la de mig a mig”, recorda el Jaume, entre indignat i compadit, l’associació va fer públic que a la casa hi havia una caixa forta que, per la seva antiguitat, podia haver estat coetània de Francesc Macià i, per tant, podia contenir documentació seva. “Quan ho vaig veure”, diu el Jaume, “vaig pensar que hi havia d’anar corrents i fotografiar-la, perquè sabia que duraria dos dies, perquè a Catalunya som molt cafres”. I, en efecte, ja no hi era. Error sense intenció, ja que l’entitat estava intentant, després de diversos mesos, fer saber a les administracions que la caixa era allà i que calia protegir-la. “La caixa va volar”, diu el Jaume. 

Històries d’èxit? Privades. Això és el que es destil·la del que ens explica el Jaume: “Una de les poques històries d’èxit que hi ha és el Mas Miró de Mont-roig del Camp, que fa anys estava completament abandonat. Hi tenia l’estudi Joan Miró, hi havia esbossos a les parets… I ara, és un museu. Però qui ho ha posat en marxa? Ha estat tot a través de fundacions i fons privats. És un pintor universal. I doncs, com pots tenir la casa d’estiueig d’un president de la Generalitat caient a trossos? Que no hi ha quartos? Tenim el complex petroquímic més gran d’Espanya [i del sud d’Europa], una indústria turística potentíssima, i de veritat no saps d’on treure els quartos? És molt fàcil treballar en un despatx amb aire condicionat, fer-te la foto perquè ets la consellera de Patrimoni… i què més fas? Que no tot és l’amfiteatre de Tarragona, o la Casa Navàs… Només salves el patrimoni si et dona ressò turístic o calés. La resta, deixem que caigui a trossos?”.

D’exemples, de crítiques, en té per donar i per vendre, el Jaume. Festes majors finançadíssimes, bestieses… “Per a l’esport, sí. Entres a l’accionariat del Nàstic, però la meitat de Tarragona t’està caient. Amb partides de 40.000 o 50.000 euros arreglaries coses. Però, esclar, salvar el Teatre Principal de Montblanc no ven. Ara, donar quartos per fer una xocolatada popular, sí”, critica. I amb aquest camí és com una multitud de cinemes de poble s’han convertit en supermercats, i com moltes cases dels nuclis antics de Reus o Valls es desfan a bocins, per la incapacitat de pensar fórmules alternatives per donar ús a aquesta mena d’espais. No és pas una qüestió de diners, sinó de voluntat política, de prioritats, d’interessos i jocs electorals, de “poques ganes de sortir de la zona de confort”. I segons el Jaume, cal ser imaginatius, tenir valentia.

Ell, el fotògraf del temps aturat que flota invisible sobre el present, apunta i dispara amb la seva maquineta, no només a les relíquies i les parets. En el fons, apunta i dispara a responsabilitats

El Jaume, el Makineta del Temps, va engegar aquest projecte fent un viatge enrere en el temps, introduint-se en el que ell anomena càpsules del temps. Indirectament, les seves fotografies generen una nostàlgia que atreu persones, que els fa idealitzar el passat; recordar, sobretot, els bons moments; pensar que l’abans era i va ser millor que l’ara. Però les fotografies del Makineta rescaten els temps passats aturats en les càpsules polsegoses per alertar-nos; per, a banda de tocar-nos el cor i emocionar-nos, fer-nos saber que tot allò que no cuidem es perd, i un cop perdut, no ho podem recuperar. Les missives del Jaume i el seu compromís envien un missatge: és fàcil mirar endavant, evadir-se de les responsabilitats, però el que compta, el que val la pena, és aprendre dels errors del passat i construir, reconstruir, rehabilitar un present i un futur millors. Ell, el fotògraf del temps aturat que flota invisible sobre el present, apunta i dispara amb la seva maquineta, no només a les relíquies, els frescos i les parets. En el fons, apunta i dispara a responsabilitats.