No es rendeix des que neix (segle IX). I si ho ha de fer sempre aguanta fins al darrer moment i sempre, després, retorna. El castell de Cardona és el símbol de la resistència dels austriacistes davant els Borbons. És l’última fortalesa que només cau, després de la desfeta de Barcelona, el 18 de setembre de 1714. Aquí s’està, sempre, a l’aire. 

El castell s’enlaira el 886 sota les ordres del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Fortalesa inconquistable de la daurada edat mitjana catalana. Residència dels senyors de Cardona: els reis sense corona. Dins guarda la col·legiata de Sant Vicenç, anell lluminós del romànic llombard català. Batalla de sang i batalla de fe. Capital de l’estratègia, de l’imperi visual. Des d’aquí es domina tot. 

A dalt de tot, es veu Cardona, el Bages i tot un país. Fortificació, muralla, baluard... El triomf és aquesta mirada. Tot ho veu. Tothom està obligat a veure’l. Suspès, com un núvol de pedra. Com un cel fortificat. Sempre batallant. Com una victòria permanent i inexpugnable de l’aire i del temps.