La pluja ha descarregat fa uns minuts sobre les pastures i els boscos del Ripollès. Exigeixen aigua. La verdor reviscola temporalment i el riu Ter, més eixut del normal, augmenta lleugerament el seu cabal. A Sant Joan de les Abadesses, els carrerons empedrats i les façanes de colors estan molls, i a través de les finestres se sent la remor llunyana de plats i coberts. A fora, ni una ànima acompanya la piuladissa posttempesta. La pluja ha buidat els carrers de gent encara més del que és habitual durant un dia feiner.

Aquesta tranquil·litat i serenor, envoltada de paisatges idíl·lics, és el que van trobar els pares de l’Antonella Schenk (Uruguai, 2005) en aquest poble fa sis anys, quan van decidir traslladar-s’hi a viure. “Vam venir una mica de turistes, per dir-ho així, i els meus pares se’n van enamorar. Va ser instantani. Jo era a sisè de primària, a meitat de curs, quan el meu pare va venir. En acabat, ens hi vam mudar ma mare i jo.”

L’Antonella va néixer a l’Uruguai, però no recorda res de la seva infantesa allà. Quan tan sols tenia tres anys, els seus pares van decidir emigrar a Catalunya

L’Antonella ha viatjat bastant. Els seus pares són de l’Uruguai, on van néixer després que els seus avis i besavis marxessin del Piemont a l’Amèrica del Sud a causa de la Segona Guerra Mundial. Ella també hi va néixer, però assegura que no recorda res de la seva infantesa allà. Quinze anys enrere, quan ella tan sols en tenia tres, els seus pares van decidir gairebé impulsivament que havien d’emigrar i cercar noves oportunitats de feina a Catalunya. “Primer vam venir a Mataró, després vam viure uns quants anys a Premià de Mar i ara fa sis anys que soc a Sant Joan de les Abadesses.” Ara Schenk torna a preparar les maletes: pròxima parada, Barcelona. Hi viurà durant els dos propers anys, on estudiarà el grau superior en Assessoria d’Imatge Personal, després d’acabar el batxillerat.

“A casa parlo castellà perquè ma mare és de l’Uruguai i, a més, gairebé no sap català”

Tot aquest bagatge durant la seva infància no ha impedit que l’Antonella parli català amb un suau accent ripollès i amb les vocals neutres ben marcades. “Els meus amics del Maresme m’ho comenten... En canvi, els d’aquí em diuen que tinc accent de Barcelona!”, riu. Sigui com sigui, el català no és la seva llengua materna. “A casa parlo castellà (amb accent d’aquí i algunes paraules soltes d’allà), perquè ma mare és de l’Uruguai i, a més, gairebé no sap català. N’ha fet classes molts anys perquè treballava de cara al públic en residències i coses així i, quan algun avi no sabia castellà, li parlava en català. En el seu dia a dia, però, parla sempre en castellà. El meu padrastre és de Premià i sí que en sap, però ens vam conèixer en castellà i se’ns fa estrany canviar d’idioma”, explica.

Malgrat el rerefons uruguaià, l’Antonella fa uns anys que gairebé sempre parla català fora de les parets de casa seva. “De fet, aquí al Ripollès no parlo castellà amb cap dels meus amics”, afirma, més enllà d’alguna expressió que se li escapa de tant en tant. “Tot el meu ambient i la gent de qui m’envolto parla català.” Uns anys enrere, quan era a Premià, tot plegat era ben diferent.

“Al Maresme sempre havia parlat en castellà amb el meu grup d’allà, perquè molts eren de fora. Des que vaig venir a Sant Joan, però, amb tota la gent d’aquí parlo en català”

“Al Maresme sempre havia parlat en castellà amb el meu grup d’allà, perquè molts eren de fora. Una noia era de l’Argentina, l’altre era francès, un era colombià... Llavors ens unia molt més el castellà que no pas el català”, recorda. De fet, diu que mai ha sentit la seva millor amiga, que coneix des dels sis anys, parlar català. “La seva família és argentina, però ella és d’aquí... Sé que només l’ha fet servir amb prou feines a classe”, indica. El trasllat al Pirineu gironí no va ser només un canvi de paisatge. “Des que vaig venir a Sant Joan, però, amb tota la gent d’aquí parlo en català. També amb aquells de Premià que sé que el parlaven sempre a casa. Hem arribat a la conclusió de canviar de llengua i deixar-nos de relacionar en castellà”, confessa.

L’experiència de l’Antonella resumeix a la perfecció dues realitats ben allunyades dins del Principat. Al Ripollès, la llengua habitual i inicial majoritària dels seus habitants és el català. Al Maresme, tot i que les dades de 2018 reflecteixen un estat de la llengua més bo que a la resta de l’àmbit metropolità, amb un 44,2% de parlants habituals de català davant d’un 39,4% de castellanoparlants a la comarca, hi ha importants bosses a les zones més poblades en què només es parla castellà. Barris, persones o ambients on el català no ha penetrat. L’Antonella hi va coincidir a Premià.

“A Premià només parlàvem català dins de l’aula. Quan sortíem al pati, era ben diferent. Tothom es comunicava en castellà”

“Molts dels meus amics del Maresme, que són de fora, només parlen català a l’escola. A fora, mai. A més, és tot molt forçat... Van com traduint, s’inventen la meitat de paraules i no sona gens bé. Els costa fer una frase sencera en català, tot i que han viscut aquí tota la vida. En el meu cas, quan parlo, no tradueixo dins del cap”, reconeix. Li comento que si no s’hagués traslladat al Ripollès i hagués anat a parar a segons on de l’àrea metropolitana, potser tindria el català molt més rovellat. “Sí, sí, això és veritat... A Premià només el parlàvem dins de l’aula. Quan sortíem al pati, era ben diferent. Tothom es comunicava en castellà, excepte dos que, entre ells, no ho feien.”

“Aquí, la gent de la meva classe només parla català. Tothom i a tothom, també al pati, encara que hi hagi gent nouvinguda”

Al Pirineu gironí la situació és una altra. “Quan vaig arribar a Ripoll, recordo que un dels primers dies vaig dir alguna cosa en castellà al pati, per costum, i algú em va dir: «Parla en català», gairebé de manera despectiva!”, relata entre rialles. “Aquí, la gent de la meva classe només parla català. Tothom i a tothom, també al pati. Encara que hi hagi gent nouvinguda, la gent el parla d’entrada. Òbviament, si veus que hi ha algú que en un primer moment no t’entén, canvies i ja està, però la resta és 100% en català. Només recordo el cas d’una persona d’aquí a qui li sortia parlar més en castellà”, apunta l’Antonella.

Aquest clima lingüístic afavoreix l’aprenentatge del català als alumnes vinguts de països estrangers que hi arriben sense estar familiaritzats amb la llengua i, de retruc, en facilita la integració. “Fa molt poc va vindre una noia que és d’El Salvador. Només parla castellà, però tots nosaltres li parlem català i ella ho prefereix. Algun cop li he parlat en castellà i m’ha dit que no, que ja li puc dir el que calgui en català. Està millorant molt.”

L’Antonella demostra que la immersió lingüística real i autèntica, la que va més enllà de les aules, funciona

Al Ripollès, segons Schenk, la majoria d’habitants no parlen habitualment el castellà. L’ús social del català és ben alt, i a les cases és la llengua materna preponderant. L’Antonella, tot i no parlar-lo a casa i haver fet servir el castellà des de molt abans, és el testimoni paradigmàtic que demostra el funcionament de la immersió lingüística real i autèntica. Quan el català va més enllà de les aules i és majoritari arreu, el model reïx. “Ara, en realitat el meu ambient és pràcticament tot en català, també la gent de qui m’envolto. No parlo gaire castellà”, assenyala.

“Aquí es pot fer vida 100% en català. Jo ho faig amb els meus amics d’aquí. De cara al públic, tothom l’entén. Tota la gent gran, sobretot, el parla. És complicat trobar-ne que parlin castellà. Pel que fa als joves, sí que és veritat que a poc a poc es nota que alguns fan servir menys el català, però tothom t’entendrà i ningú et dirà que parlis en castellà”, assegura. Hi ha diferències generacionals?

“Hi ha germans petits d’amics meus que diuen coses en castellà a casa, on no l’han parlat mai!”

“Sí... A Ripoll hi ha més gent de fora que a Sant Joan i, quan vas pel carrer, sents una mica més de castellà, sobretot entre gent de la meva edat. També, al passadís de l’institut, quan passes per primer d’ESO, hi ha més gent que el parla que no pas al poble o a la meva classe”, lamenta entristida Schenk. “Hi ha germans petits d’amics meus que diuen coses en castellà a casa, on no l’han parlat mai! O quan juguen a la Play, també hi parlen pel micròfon amb els seus amics catalanoparlants.” L’Antonella atribueix aquest fenomen, en certa mesura, a la manca de presència del català a les xarxes socials, també en el cas de youtubers de videojocs.

“Molta gent creu que si penges un vídeo o un TikTok, l’has de fer sí o sí en castellà perquè arribaràs més lluny, però no té per què... Si entres a vídeos de qualsevol creador de contingut en català, sempre hi ha el típic comentari de «digue-ho en castellà, que no t’entenc»”, es queixa. Aquesta pressió ambiental esperona l’abandonament de la llengua a les xarxes, la qual cosa deixa un panorama digital totalment castellanitzat. Els infants i els adolescents, d’aquesta manera, no reben contingut a internet en català i reprodueixen el que hi senten, sempre en castellà.

“Algun cop, visitants de fora de Catalunya s’han enfadat amb mi per parlar-los en català a l’Oficina de Turisme”

L’Antonella, a banda d’estudiant, també és treballadora de l’Oficina de Turisme de Sant Joan de les Abadesses des que té setze anys. A l’estiu, explica, no hi falta feina: reben entre 100 i 200 consultes diàries, la majoria de visitants del Principat. La recepció també és un termòmetre lingüístic. “Jo sempre parlo d’entrada en català, i si és així, m’hi contesten. Però algun cop hi ha hagut visitants de fora de Catalunya que s’han enfadat amb mi per parlar-los-hi. Una vegada, en comptes de «quién» vaig entendre «qui», vaig respondre en català i el senyor em va etzibar: «Si me hablas así yo no te entiendo, no puede ser que venga aquí y no se me hable en castellano». Molta gent ve amb aires de superioritat.”

“La gent està habituada a parlar en castellà als llocs de cara al públic”

“Entre les treballadores també sempre parlem en català (una és de Campdevànol, i l’altra, d’aquí), així com amb els regidors i l’alcalde, que és el meu cap. Però també he notat que hi ha molts visitants que de primeres em parlen en castellà tot i ser d’aquí... Quan marxen sempre he de demanar d’on és la gent per apuntar-ho, i em diuen: «Olot». Sent d’allà i sabent català, amb un accent força tancat, per què em parlen en castellà?”, es pregunta la jove. I ella mateixa respon: “Suposo que la gent està acostumada a parlar en castellà als llocs de cara al públic”.

“Ens passa a totes, també a les meves companyes, i se’ns fa estrany. Som a Catalunya, en un poble al mig de la muntanya, on gairebé ningú parla castellà. Per què em canvies de llengua?”, protesta l’Antonella. “Però sí, de cara al públic, per comprar uns pantalons, per exemple, a molts els dona per canviar d’idioma. Està marcat que el castellà és la llengua principal.” Ella, però, assegura que sempre parla en català als comerços del Ripollès, siguin d’on siguin els dependents. “N’hi ha uns que encara no parlen gaire bé el català perquè fa poc que hi són, però fan l’esforç de fer-ho i et diuen l’import en català. Jo també els hi parlo perquè s’hi acostumin.”

“La majoria sempre s’adreça a ma mare directament en castellà, perquè sembla més de fora que jo”

Molta gent, a diferència de l’Antonella, sucumbeix als prejudicis i es passa al castellà quan coincideix amb algú d’aspecte estranger. “A ma mare l’hi fan molt, perquè sembla més de fora que jo. És molt més morena i se li nota a l’accent. Llavors, la majoria sempre s’hi adreça directament en castellà. Però ella entén el català! Fa gairebé vint anys que viu aquí; encara que contesti en castellà i no el parli sovint, està encantada quan algú s’hi adreça en català.” Els esforços, de vegades, són en va. Costa molt que la gent deixi d’adreçar-s’hi en castellà.

“Crec que a la gent li fa cosa que t’esforcis a entendre el català, potser els han fet veure que és una llengua menys important”

 “A mi, quan vaig arribar aquí, hi havia amics meus que també m’ho feien! Sempre els deia que paressin, em feia vergonya”, riu. “La meva millor amiga venia a casa i parlava en castellà. Es notava que li costava, que li era més incòmode, i ma mare sempre deia que parlés en català perquè tots a casa l’enteníem. Li era igual! La gent continua fent-ho. Crec que a la gent li fa cosa que t’esforcis a entendre el català, potser els han fet veure que és una llengua menys important”, suposa.

“Els pares de la meva exparella, que es relacionaven entre ells en català, sempre em parlaven en castellà. Es pensaven que no els entenia. Es van assabentar al cap de dos anys de relació que jo també el parlava. Tot i així, se m’adreçaven en castellà. Jo pensava: «Per què? Si també soc d’aquí!». Volia creure que era perquè la meva parella i jo també parlàvem en castellà i no pas perquè jo soc de l’Uruguai”, recorda. S’havien conegut a través de les xarxes en castellà i, amb el pas del temps, els va ser gairebé impossible canviar de llengua.

“És veritat que molta gent, quan intenta lligar, ho fa en castellà. Fins i tot aquí, hi ha gent que se t’apropa a les festes parlant-lo. Jo, al Ripollès, sempre ho faig en català, però a Barcelona no sé si ho faria”, reconeix. De fet, la seva exparella, amb qui parlava castellà, és de la capital catalana. Això també explica coses: el marc mental al Pirineu oriental i a Barcelona és diferent. El context afaiçona les converses i en canvia les llengües. “Els seus amics, del barri de la Sagrada Família, eren tots catalanoparlants, però entre ells parlaven castellà. Es notava molt forçat...”

“La meva vida al Ripollès i a Barcelona és totalment diferent quant a la llengua”

La relació de l’Antonella amb el català difereix bastant entre zones. Ella mateixa ho reconeix. “La meva vida aquí i a Barcelona és totalment diferent quant a la llengua. Sempre ho he associat a la meva exparella, amb qui parlava castellà, i no estic acostumada a parlar en català allà, m’és estrany”, confessa. “Si conec algú a Ripoll, li parlo en català, però a Barcelona segurament ho faria en castellà.”

L’Antonella, de fet, va sovint a la Ciutat Comtal. “Vaig conèixer gent en un esdeveniment de K-pop a Arc de Triomf i hi baixo expressament per anar a assajar balls coreans. Hi ha molta gent de fora que amb prou feines sap català i, al final, és més fàcil i més pràctic acabar parlant castellà”, apunta. La jove també sosté que, de vegades, prefereix no parlar-hi català pels comentaris que li han fet en referència al seu accent, considerat “més de poble” per alguns urbanites. El baix ús de la llengua a la capital, però, l’encoratja a fer-la servir més endavant, quan hi vagi a viure.

A Barcelona, molts avantposen el castellà a les converses i se sorprenen que algú amb nom i cognoms estrangers parli català

“Fa no gaire vaig anar a les portes obertes de l’institut on estudiaré el cicle, a les Corts, i tota l’estona em parlaven en castellà. Em van portar per totes les classes i els professors també el parlaven. A l’institut, eh? De totes maneres, crec que quan comenci el mòdul parlaré en català. Se’m faria estrany estar asseguda en una aula i parlar en castellà”, opina.

“La majoria de comptes que segueixo a Twitter són en català”

L’Antonella, que busca pis a la ciutat, també respon en català als missatges que li envien al mòbil. Molts avantposen el castellà a les converses i se sorprenen que algú amb nom i cognoms estrangers parli català. Ella, tot i tenir el castellà com a llengua materna, no abandona el català a l’esfera digital. “A Twitter piulo en l’idioma en què hagi pensat en aquell moment. Molts cops és en català, i m’és igual qui ho vegi i a qui arribi. També depèn d’on soc quan tuito, no és el mateix a Sant Joan que a Barcelona. Pel que fa al contingut que consumeixo a Twitter, la majoria de comptes que segueixo són en català”, assegura.

A les altres xarxes que l’Antonella fa servir (TikTok, YouTube i Instagram), la majoria de contingut que veu és en anglès, atesos els seus gustos. “Si vull mirar alguna cosa sobre K-pop, no trobo res en català. O, per exemple, un youtuber que faci ressenyes sobre llibres. No en conec cap. Sempre he pensat que seria una bona idea fer-me youtuber i fer vídeos en català sobre llibres, perquè no hi ha ningú que ho faci.” Sí que té, però, una referent catalana pel que fa a creació de contingut. “M’agrada molt la Berta Aroca, que ho fa tot en català. De vegades la veig a TikTok i escolto La Toneta, un pòdcast que fa tota sola.”

Pel que fa a la música, l’Antonella escolta sobretot música en coreà. La presència del català, però, també és nombrosa. “Tinc una playlist només de música en català, que és la que escoltem els amics. Manel, Socunbohemio, Els Amics de les Arts... Últimament, també escolto molt un noi que va estar a Eufòria, l’Alvert, i també Zoo”, relata. Si hagués de posar percentatges lingüístics a la música, diu, escolta un 70% en coreà, un 20% en català i la resta en anglès i castellà. Tot i que al seu entorn la música en català hi és present, Schenk critica que encara hi ha molts prejudicis i que s’acostuma a vincular a certes idees polítiques.

L’Antonella, com molts altres, contribueix a fer reviscolar el català, adoptant-lo com a llengua pròpia, sense abjurar dels seus orígens

Després de dues hores de conversa, els núvols es tornen a conjurar per descarregar a Sant Joan de les Abadesses. Torna a ploure. De la mateixa manera que els rius i prats de dall del Ripollès imploren aigua per revifar, la llengua demana vida. Demana nous parlants, nous usos i nous referents. L’Antonella n’és un exemple. Ella, com molts altres, contribueix a fer reviscolar el català. Nous ciutadans que adopten el català com a llengua pròpia i predominant, que el fan servir arreu i amb tothom, sense abjurar dels seus orígens. Hi ha esperança.