Passen uns quants minuts de les nou del matí. Martín Ezpeleta arriba al bar de l’Hotel Restaurant Crisami de Solsona amb un coet al cul. Deixa anar un sospir de relaxació momentània quan s’apropa a la barra i es treu la jaqueta. Són només les nou, però ell fa tombs pel món des de les cinc de la matinada. L’acompanya Marta Borràs, la seva companya. Venen de casa, d’Olius, aquí a la vora, i de deixar els nens a l’escola, fita diària a partir de la qual comença realment el dia. Ell demana una torrada amb pernil, ella no es pot quedar. Hi ha molta feina. Han de córrer més que el rellotge.

L’empresa del Martín i la Marta es diu Dpagès i viu fora de l’hostil ecosistema de la indústria convencional. I ser fora d’aquí, de fet, és tant o més hostil que ser-hi dins

Els dies sembla que no s’acabin, però el temps passa ràpid i ells n’han de ser més. Tenen tres fills i un negoci propi, una granja de cicle tancat de producció no intensiva i ecològica de carn de porc. Una combinació esgotadora. La seva empresa es diu Dpagès i viu fora de l’hostil ecosistema de la indústria convencional. I ser fora d’aquí, de fet, és tant o més hostil que ser-hi dins. Els amos del bar, companys del Martín i la Marta, a qui compren carn per oferir a la carta, ens han reservat una sala apartada del xivarri de la barra perquè en puguem parlar. La Marta se’n va a treballar i, amb el Martín, mirarem d’esprémer aquesta estona que ha buscat.

El Martín volia viure del sector primari i fer-ho fora de la producció convencional, per discrepàncies essencials amb la manera de produir, treballar i comercialitzar de la indústria

Així que seiem, li pregunto com ha estat la seva trajectòria vital fins a arribar on és ara. On ell i la Marta són ara. L’entrepà de moment resta intacte i el Martín comença a explicar, a teixir el lligam entre tots dos. És clar i concís. “Per vocació i amor”, és que ha arribat aquí. Volia viure del sector primari i fer-ho fora de la producció convencional, per discrepàncies essencials amb la manera de produir, treballar i comercialitzar de la indústria, que cerca la major productivitat sense atendre’n les conseqüències ambientals ni les que pateixen els mateixos animals.

El Martín és argentí. Va néixer a Córdoba, una de les principals ciutats de l’Argentina, capital de la zona agrícola més productiva del país. Amb dinou anys, el 2003, va arribar a Eivissa, on s’havien establert un any abans els seus pares, i de l’illa pitiüsa va venir cap a Barcelona per estudiar a l’Escola Industrial. Va descobrir que a Catalunya es parlava català, que la ç era una c trencada, i va aprendre la llengua en un entorn catalanoparlant, la classe. Allà va conèixer la Marta, solsonina, i ja fa divuit anys que van junts. Van seguir estudiant a Lleida, Enginyeria Agrònoma —Agrònoms, tal com en diuen—, i mentre ell treballava d’enginyer industrial a Mollerussa, ella va fer un màster de Producció i Sanitat Porcina.

Tots dos tenien la voluntat d’establir-se a Solsona i engegar un negoci en el mateix àmbit, de producció primària de carn de porc, però pensat i organitzat d’una manera diferent

Venen de dos mons ben diferents. La Marta té les arrels a Solsona, lligades a la granja familiar del pare, productor de tota la vida de carn de porc en l’estructura tradicional, austera, dependent, que engreixa truges i cries per vendre’n la carn a la indústria convencional, que la processa. El Martín, en canvi, té les arrels lluny, i ha après la pràctica de la ramaderia del seu sogre i d’amics i coneguts. Abans de muntar el seu negoci, ja estaven en contacte amb el sector, i tots dos tenien la voluntat d’establir-se a Solsona i engegar un negoci en el mateix àmbit, de producció primària de carn de porc, però pensat i organitzat d’una manera, també, ben diferent de la que la Marta havia viscut a casa.

“El sistema convencional se n’ha anat d’escala i es necessita molt més volum i diners. Més de tot”

Ho van fer així per vocació, però, sobretot, pensant en el benestar dels animals, perquè encara que a la carrera no ho havien estudiat gaire ni havien conegut cap altre model que no fos el convencional, aquest el coneixien de prop i no hi creien. Veien una escletxa per on escolar-se, però també s’hi van llençar d’aquesta manera perquè no tenien cap altra opció. Perquè “començar de zero”, emfasitza el Martín, “és impossible, si ho fas de manera convencional. O tens terres, finques i granges, una estructurada muntada, o heretes, o no pots. El sistema convencional se n’ha anat d’escala i es necessita molt més volum i diners. Més de tot”, conclou.

El sistema industrial d’engreix i producció de carn de porc convencional és profundament piramidal i no deixa gaires alternatives als ramaders. Grans empreses integren els petits productors. Tenen el control de la producció i absorbeixen els beneficis que genera la feina dels ramaders desposseïts. Són propietàries del bestiar i solen proporcionar el pinso i els medicaments, però no són responsables dels espais en què es cria el bestiar, ni del lloguer, els costos laborals, els fixos, els indirectes i els purins. I en aquest ecosistema tan i tan competitiu, d’una escala sobredimensionada, només hi ha marge per ser competitiu “si es remena molts milions”, segons el Martín.

El Martín no apunta als ramaders ni a les empreses “dolentes”. No n’hi ha. Ni tampoc hi ha mals professionals a l’Administració, però treballen per a un sistema que no funciona

I, llavors, es pregunta, qui pot engegar un negoci de producció convencional? Les grans integradores, que tenen el pinso i la capacitat de comprar-lo a l’exterior, a Sud-amèrica, a la Xina, a Ucraïna; les que tenen el poder econòmic. És un David contra Goliat, i dins la magnitud del gegant, sota la seva ombra, s’hi amaguen “un munt de coses” que són legals, però que, segons el Martín, es podria debatre si són morals. No apunta als ramaders ni a les empreses “dolentes”. No n’hi ha. Ni tampoc hi ha mals professionals a l’Administració, però treballen per a un sistema que no funciona, que, en lloc d’ajudar, converteix el ramader que agafa el camí alternatiu en “un presumpte delinqüent que ha de demostrar que és innocent”.

El Martín critica el sistema, aquest concepte tan abstracte de vegades, tan inabastable moltes altres i que sembla que funcioni amb energia i entitat pròpies. El sistema que ajuda la producció alimentària a còpia de subvencions que arriben tard i malament, que, encara que ajuden i empenyen, de vegades ho posen més difícil. El sistema de producció, que és “qui maltracta el bestiar”, a parer seu. Li és proper, el coneix i l’analitza mirant de posar-hi tota l’objectivitat possible, encara que diu que com més passa el temps, més “barbaritats” descobreix.

“Se selecciona l’animal de manera brutal, se l’engabia, se’l comprimeix productivament i se li dona menjar amb químics i proteïna sintètica perquè produeixi i produeixi, quilos i quilos”

Del sistema convencional, el Martín en valora la traçabilitat de la carn i treu veracitat a algunes imatges sensacionalistes i poc profundes àmpliament difoses, però discuteix la manera com es produeix: “Se selecciona l’animal de manera brutal, se l’engabia fins al punt que no pot fer la volta ni la croqueta, se’l comprimeix productivament i se li dona menjar amb químics i proteïna sintètica perquè produeixi i produeixi, quilos i quilos, sobretot magre, que no faci greix”. Això, segons ell, no és benestar animal, per legal que sigui. Depèn de la normativa amb què es concebi. La normativa legal, o la moral?

“Com més ens allunyem de la natura, com més traiem l’animal del seu entorn natural, com més el confinem i l’empresonem, mmm…, més coses li haurem de fer i ficar perquè estigui bé”

Ells es guien per l’estima pels animals, com la que senten tots els ramaders, diuen, perquè, si no, no ho serien. Estima, que vol dir benestar per als animals, empatia, adonar-se que, “com més ens allunyem de la natura, com més traiem l’animal del seu entorn natural, com més el confinem i l’empresonem, mmm…, més coses li haurem de fer i ficar perquè estigui bé”. “Amb els humans”, diu el Martín, “és el mateix”.

I amb aquesta premissa, amb la voluntat de crear un projecte petit des de zero i fruit, també, de la desafecció amb el model convencional, la producció ecològica va convertir-se en l’objectiu clar quan planejaven el projecte per fer l’empresa Dpagès. La manera de fer que s’adequava a la manera de pensar. El 2012, el Martín va deixar la feina, quan impulsar-ho, en plena crisi del totxo, semblava que no tingués cap sentit. Tots dos es van informar, van visitar les poques granges ecològiques que hi havia a Catalunya i van sortir a l’estranger, al nord d’Europa, a veure els avenços que ja hi havia.

I així van començar. Dos anys després de deixar la feina, un des que van iniciar la redacció del projecte. Era el 2014, any en què va néixer el Roc, el primogènit, i el Martín i la Marta començaven de zero. Mirant de superar la dificultat, i amb una complexitat afegida al fet de fer producció ecològica: “Fer-ho sense tenir res”, assegura el Martín. Sense finca, sense tenir res. Ni un trepant, ni botes, ni un carretó, ni pales, ni vestits… Res a banda de les ganes, el coneixement i una granja llogada a llarg termini. I el pitjor, diu, és que encara continuen sense tenir res. “Perquè… quant val comprar una granja?”, pregunta retòricament, però amb frustració. “És impossible!” Les estructures necessàries per fer producció agroalimentària són “impagables”, no es poden amortitzar.

Per tal d’assegurar la continuïtat del projecte, ben a l’inici, el Martín i la Marta van adonar-se que calia desenvolupar el següent pas del negoci, un pas necessari, la venda directa

Començar sense gairebé res és una dificultat bàsica, afegida a la de l’inici del projecte. Logística i econòmica. Se suma, a més, als preus baixos a què es ven el porc ecològic a l’escorxador, que si deu anys enrere ja eren “justíssims”, el 2023 arriben a estar per sota del preu de cost, que s’ha incrementat. El gasoil ha pujat de preu; el cereal ecològic, que no està lligat al preu de l’energia ni al mercat mundial de mercaderies, també ho ha fet, i l’especulació ofega els productors. Per tot plegat, per tal d’assegurar la continuïtat del projecte, ben a l’inici, el Martín i la Marta van adonar-se que calia desenvolupar el següent pas del negoci, un pas necessari, la venda directa, el tancament del cicle, del cercle.

La viabilitat del projecte implicava deslligar-se del sistema i crear-se el seu propi canal de venda, distribuint a restaurants, a botigues especialitzades que busquen productes pròxims ecològics, a cooperatives de consum, a través d’internet, a botigues del poble i, sobretot, a través de la botiga que van tenir oberta durant una breu etapa. Ara, des de fa uns anys, utilitzen l’obrador on produeixen com a botiga, on també venen vedella, pollastre, ous i formatges ecològics de negocis amb què cooperen.

“Si féssim porc ecològic per a l’escorxador, el projecte seria inviable, ja hauríem plegat”

L’obrador és alhora espai de treball i d’atenció al públic, ambient de socialització. Hi reben els veïns, que han convertit en clients; hi continuen fent ambient i xarxa, tal com feien a la botiga, i a tots aquells interessats, cuiners o restaurador, els conviden a visitar la granja. De fet, hi reben visites d’universitats, d’escoles rurals, d’escoles d’hostaleria… Si no haguessin fet la botiga, recorda el Martín, franc, “si féssim porc ecològic per a l’escorxador, el projecte seria inviable, ja hauríem plegat”. “Estem sobrevivint gràcies a això”, conclou.

Quan van engegar el negoci, cuidar un porc ecològic, engreixar-lo, portar-lo a escorxador i elaborar-ne la carn era tres o quatre cops més costós que fer-ho amb un porc convencional. I la comparació no ha canviat gaire des del 2016, en què el Martín i la Marta elaboraven i venien un porc cada setmana al mercat i a una carnisseria del poble. Ara, n’elaboren entre vuit i dotze, però no en tenen prou, no pas perquè vulguin. N’han de fer un parell més per ser viables i rendibles, per cobrir despeses, per sobreviure, per mantenir-se tal com estan i per poder-se repartir entre tots el temps lliure. Créixer per subsistir, com el sistema, a contracor.

En una granja ecològica, es treballa de manera més manual i s’atenen les conseqüències materials de l’activitat, com els fems

A la granja, tot i això, la capacitat és reduïda per voluntat, respecte de les xifres corrents a la indústria convencional. El Martín i l’Albert, l’encarregat del bestiar, estan a càrrec de 50 truges i de tota la seva producció, entre 200 i 250 cries. En la producció convencional, podrien tenir 600 truges i les cries, perquè el sistema, la maquinària i l’automatització ho faciliten. En canvi, en una granja ecològica, es treballa de manera més manual i s’atenen les conseqüències materials de l’activitat, com els fems, residus més rics que els purins en matèria orgànica per l’estructura del sòl, que són aprofitats. El procés és més lent, més curós; la conversió és més llarga, cal alimentar més i més temps els animals, éssers vius que no es poden emmagatzemar, que també passen calor i fred, que lliguen el ramader 365 dies a l’any.

De vida idíl·lica, res. Feina de dilluns a diumenge. Amb animals, al sector primari i elaborant carn, “la vida és una bogeria”

I així, tot i reduir la capacitat de la granja, no passa pas el mateix amb la feina, que s’incrementa. Com més parts del procés s’abasta, més feina hi ha. Per a uns 300 porcs, s’hi dediquen set persones, amb tasques determinades, però capaces de tot, necessari en una empresa petita. Ja ho diu, el Martín, que viuen “l’estrès rural, l’estrès contemporani”, l’esclavitud del negoci propi, “que no saps la feina que provoca, eh”. De vida idíl·lica, res. Feina de dilluns a diumenge. Amb animals, al sector primari i elaborant carn, “la vida és una bogeria”, diu, convençut, amb força en la paraula. Que les muntanyes i els prats de la vora no se’ls mira gaire, diu, perquè sempre van “bfff!”, com un cotxe en acceleració constant.

“El problema no el tinc jo, que la meva botifarra val divuit euros el quilo. Els supermercats posen preus massa baixos per a productes que no saps d’on venen i que de vegades només tenen un 85% de carn”

I tot plegat, el procés, la dedicació, el treball, la distribució des d’una zona tan mal comunicada —“terra de ningú”, en diu el Martín— signifiquen directament un increment molt notable en els costos de producció. Però, tot i això, amb un èmfasi especial que demostra el tedi que això suposa, el Martín assegura que fan molts esforços perquè el preu de venda de la seva carn no sigui, en comparació, tres o quatre cops superior que el de la carn produïda en el sistema convencional. I aquest esforç, el Martín no vol oblidar que també el fan els negocis que assumeixen costos més elevats per comprar-los la carn, com el restaurant on som. “El problema”, considera, “no el tinc jo, que la meva botifarra val divuit euros el quilo. El que passa és que els supermercats posen preus massa baixos per a productes que no saps d’on venen i que de vegades només tenen un 85% de carn”.

Aquesta última és la fórmula de la practicitat, de donar-ho tot fet, a preus assequibles i amb menys despesa de temps. “És molt fàcil”, per al Martín. Però els diners que lamenta que donem a les grans empreses —també a aquelles que fan productes ecològics processats, produïts a l’altra punta del món, i aquelles que fan ecoblanqueig, o greenwashing, amb línies ecològiques— els podríem posar a un altre lloc, diu. Educar-nos en l’alimentació, des de la infància, i, així, “potser, hi hauria més casos com el nostre i consumiríem el producte d’aquí”. Per a ell, això és qüestió de posar els diners amb decisió i consciència amb el territori, els ramaders, el bestiar, el medi ambient i el sector primari. No pas com a actes de caritat, que el Martín entén, però que sembla que detesti: “No som una ONG, no volem que ens ajudin!”, exclama.

El Martín matisa que la desconnexió és entre la “societat contemporània” i la producció bàsica d’aliments a casa nostra

Mirant d’entendre on posa el punt de mira, o una part, suggereixo al Martín que el model de producció està totalment interrelacionat. Que potser negocis com el seu són excepció o minoria per la concepció més accelerada del temps, per una desconnexió mental entre camp i ciutat. És estereotip, això últim, o és cert? Ell està en contra de veure-ho així, i matisa que aquesta desconnexió, més aviat, més enllà del context camp-ciutat, és entre la “societat contemporània” i la producció bàsica d’aliments a casa nostra. Considera que la dicotomia camp-ciutat és un estereotip, perquè, potser, diu, “hi ha persones més conscients i conscienciades al mig de Barcelona que aquí, a Solsona”.

Per al Martín, no concebre la importància de la producció i del consum de proximitat, no donar-hi el valor que creu que sí que es dona a altres aspectes i despeses, és un símptoma de l’assumpció implícita que “el sistema és aquest, que la producció alimentària ha de ser aquesta i ha de tenir aquest preu”. És desinformació. És haver assumit que “els productes que hi ha són normals”, quan hi ha informes, diu, que demostren que el 75% del menjar que hi ha als supermercats no és menjar. És donar per fet que “això és normal i que, si ho fas diferent, ets el raro”.

I ell, diu, prefereix ser “el raro” que produeix una carn “amb un altre gust, un altre color, una altra textura que no tenen res a veure”. Prefereix ser “el raro” que fa ramaderia a la terra que ens alimenta i que permet que el sistema continuï sent funcional, llaurant els camps i mantenint els boscos cuidats. Decideix ser el ramader que dona una vida més justa i més digna als animals i que minimitza els impactes indirectes al medi. És “el raro” que alerta que “el gran fa camí i el petit botiguer desapareix”; “el raro” que rebutja els aliments processats i que quan compra menjar es pregunta què és, d’on ha sortit i qui l’ha fet; “el raro” que compra pollastres de tres quilos i mig i que consumeix verdura de temporada a la parada ecològica del mercat dels divendres.

“La pressa.” El coet al cul. “Menys temps per fer i pensar el que voldries”

Ja ho ha dit, el Martín, que amb més consum com aquest hi hauria més experiències com la seva, o com la de la parada, i ara hi afegeix que si totes les parades fossin com aquesta, sabríem que els espàrrecs es mengen a la primavera, que les pomes arriben a l’estiu i que les mandarines són fruites d’hivern. “És part de la pedagogia”, diu, que per molt coneixement que es tingui sempre cal interioritzar. Per a ell, és qüestió de tenir voluntat, de moure’s i de fer esforços. Però bé, “la pressa”. El coet al cul. “Menys temps per fer i pensar el que voldries.” Però també per fer-ho d’una altra manera, oi?