“L’hivern, però, no és tan estimat com l’estiu, perquè té aquella mena de recolliment casolà que ens lliga massa a la vida de la llar i no ens deixa aquella llibertat de les jornades plenes de llum i de tebior. Però l’hivern té també el seu encís; encís que, des de fa uns quants anys, sembla haver-se anat coneixent en els llocs on la neu és abundosa i on la neu convida a practicar els bells esports d’hivern.”

(Joan Garcia, “La temporada dels esports de neu”, ‘Esplai’, 30 de desembre de 1934)
 

El 1911, després de les notícies sobre les darreres nevades, un gran nombre de socis del Centre Excursionista de Catalunya emprèn camí cap a Ribes de Freser per entrenar-se amb motiu de l’anunciada Gran Setmana d’Esports de Neu, un dels grans atractius de la temporada hivernal, d’un vell hivern de blancs paratges i gebrades.

“El diumenge passat, a les 12 de la nit, aprofitant la lluna plena i la temperatura seca i agradable, encara que freda, es feren proves de luges i esquís, dins del mateix poble, prenent-hi part al costat dels socis del Centre nombrosos aficionats”

A Ribes, hi ha una gran afició pels esports de neu. “El diumenge passat, a les 12 de la nit, aprofitant la lluna plena i la temperatura seca i agradable, encara que freda, es feren proves de luges i esquís, dins del mateix poble, prenent-hi part al costat dels socis del Centre nombrosos aficionats que el dia següent feren altre tant preparant-se per als concursos, a prop de can Pellicer, i en un tros de camí que porta al davant mateix del Cafè del Taga.” Ho explica Corredisses, àlies del gran sportsman Josep Elias Juncosa, per a La Veu de Catalunya.

Dilluns a la tarda, surten en dues tartanes a fer proves d’esquís a Planoles i Planes, “provant una magnífica pista i despertant en gran manera l’entusiasme d’aquells veïns que no havien mai vist esquís de prop”. En caure el capvespre, amb les luges lligades darrere de les tartanes, s’encaminen cap a Ribes a tota marxa. Dimarts a la nit s’organitza un gran banquet a can Rutllat i un ball al saló del Taga amb tots els socis reunits a Ribes.

“Sabem que hi aniran els nostres amics senyors Cambó, Ventosa i Bertrand (aquests amb esquís), Garriga, Baixeras, Cera, Estapé, Majó i molts altres, fins a una vintena”

L’endemà, els socis del Centre Excursionista es reuneixen amb el mestre de Campelles, “i a prec d’ell anaren al poble a fer una demostració d’esquís, reunint-se tot el poble, qui es feu càrrec de la seva utilitat, entusiasmant-se tothom”. Tornen a Ribes pel dret, passant per Roques Blanques. Mentrestant, els joves passen el temps manejant les luges. “Hem vist alguns nois de 7 a 10 anys que fan recorreguts amb esquís, fets per ells, amb els quals fan trajectes a 40 i 50 metres amb gran seguretat.” Ells també es preparen per a la prova del concurs. En joc hi ha premis consistents en una luge, jerseis i gorres d’esquí.

El Centre ha rebut una gran demanda d’allotjaments per a totes les famílies barcelonines que hi volen concórrer. Tal és la previsió d’afluència que les quatre fondes que hi ha a Ribes ja es troben gairebé plenes, i s’obrirà també el Balneari Montagut. “Sabem que hi aniran els nostres amics senyors Cambó, Ventosa i Bertrand (aquests amb esquís), Garriga, Baixeras, Cera, Estapé, Majó i molts altres, fins a una vintena”, revela Corredisses.

Els forasters omplen els carrers aquests dies, amb nodrides representacions del Centre Excursionista, del Centre de Dependents de Barcelona i dels centres d’excursions de Mataró, Sabadell i Terrassa, entre moltes altres entitats. Segons recull La Veu de Catalunya, “es calcula que han concorregut en aquestes festes uns 1.500 excursionistes”, que són rebuts a l’entrada del poble amb un arc de triomf, garlandes i una banda de música, i al vespre amb focs d’artifici.

S’estima que durant els concursos setanta luges, seixanta parells d’esquís i una dotzena de bobs lliscaran sobre la neu. S’ha venut una gran quantitat d’articles per a esports d’hivern. “Però molts d’aquests articles, especialment els bastons, s’han esgotat en tot Barcelona, així com també els esquís, dels quals n’arribaran remeses a gran velocitat directament a Ribes.”

Cada any augmenta considerablement l’estol de barcelonines, “qui deixant la confortable i tèbia vida de la capital, fugen vers les geleres pirinenques, i allí, vestint el trajo d’excursionista nòrdica, s’entreguen als higiènics esports que els brinden la neu i el glaç”

Els aficionats a la neu practiquen amb luges, esquís i bobs i participen en les excursions programades. Segons Feminal, cada any augmenta considerablement l’estol de barcelonines, “qui deixant la confortable i tèbia vida de la capital, fugen vers les geleres pirinenques, i allí, vestint el trajo d’excursionista nòrdica, s’entreguen als higiènics esports que els brinden la neu i el glaç, ben provistes de luges, esquís i patins”. Enguany, el primer premi del concurs d’esquís és per a Madame Shankée, i el segon premi, per a la senyoreta Montserrat Matheu-Sadó. La copa del concurs de luges és per a la senyoreta Cubiló, “seguint-la en ordre de premis les senyoretes Eva Morral, Pilar Savall, Mercè Amat, Olga Emberg i Maria Guarro. I sense comptar les tan coratjoses sportwomen, bon estol de dames i damisel·les de la bona societat barcelonina prengueren part a l’excursió”.

El dia 2, es fa la prova de luges per als paisans de Ribes. “Tots els excursionistes, acompanyats de bona part del poble, s’han dirigit, formant una bonica caravana, cap a la pista de Campelles, a una hora del poble. Les proves han sigut molt disputades”, amb assoliment de velocitats de prop de quaranta quilòmetres per hora. Tot seguit, s’han fet proves de bobs, luges i esquís. “Sota el Taga, que al sol ponent presentava bellíssimes coloracions, s’ha emprès el retorn cap al poble.” A la casa de la vila, l’alcalde ha donat la benvinguda als excursionistes obsequiant-los amb pastes i abundós vi d’honor Codorniu.

Al migdia del dia 4, una cobla toca sardanes a la plaça mentre alguns patinadors dibuixen traçats sobre la petita pista, entre els quals el cònsol de Dinamarca a Barcelona. Unes trenta o quaranta parelles d’excursionistes, “vestits tots amb jerseis blancs i sabates ferrades, puntegen airosament el nostre ball, que presencien molts altres, especialment la gent del poble”.

Una mitja dotzena de nois concorren a la prova d’esquís, que han confeccionat ells mateixos amb fustes de bota, “i fan prodigis d’equilibri i habilitat, barrejats amb caigudes per a tots els gustos”

Abans de les dues, “surt un munt de matxos traginant luges, bobs, banderes, etc., i algunes senyoretes que no volen cansar-se, i anem cap als volts del mas Conill, a menys d’una hora del poble”. Hi van per disputar les anunciades proves dels nois. “Fa un airet fred, i els vailets del poble, futurs sportmen, molts dels quals van amb espardenyes i davantal, peten de dents. Fem massatge a uns quants, que ens ho paguen amb somriures de satisfacció, i comencen les proves.” Una mitja dotzena de nois concorren a la prova d’esquís, que han confeccionat ells mateixos amb fustes de bota, “i fan prodigis d’equilibri i habilitat, barrejats amb caigudes per a tots els gustos”. Seguidament, “se’ls deixen luges, i tots es barallen per a ser els primers. Les manegen bé de veres i fan boniques velocitats”. Per acabar, constituïts en set equips, fan la prova de bobs. “Però la neu era poc resistent, i encallant-se contínuament, acabaren tots arrossegant els bobs.” El jurat decideix anul·lar la carrera.

“Per completar una subscripció oberta a benefici dels pobres de la vila, se subhastaren modestos vanos, avalorats amb la firma de distingides senyoretes de l’aristocràcia barcelonina”

Al vespre, el cor La Constància ofereix una serenata a tots els excursionistes. La nit acaba amb un ball, que es trasllada al Casino perquè als locals de la societat no hi cap tanta gent. Aquella nit, “per completar una subscripció oberta a benefici dels pobres de la vila, se subhastaren modestos vanos, avalorats amb la firma de distingides senyoretes de l’aristocràcia barcelonina”. Alguns ventalls es paguen per valor de més de cent pessetes. Es recapten mil pessetes en total, que són lliurades a l’alcalde i al rector.

El dia 5, diumenge, es lleven d’hora per anar a missa de sis i participar en els campionats finals. Tornen a fer el camí d’ahir cap al mas Conill, seguixen cap al Taga i s’aturen davant de Pardines, a la Falgosa, “que és l’escollit per a la festa d’avui”. La pista té un pendent d’uns 700 a 800 metres. A mig trajecte s’instal·la la tenda grossa del Centre Excursionista. Diversos individus de la Secció d’Esports de Muntanya planten les banderes per marcar la pista, mentre “arrecerats a les tendes esmorza tothom amb les provisions que surten dels sacs”. Fora de la pista, nombrosos grups practiquen. Aviat sonen els cops de xiulet. Comencen els campionats. Passat el migdia tornen a Ribes. Hi ha balls, i a les set, lliurament de copes i premis a l’ajuntament. Les festes dels esports d’hivern es clouen amb un cotilló final que acaba de matinada.

25 anys d’esquí català

L’esquí català arriba a través de l’excursionisme. “Els esports de neu foren una revelació”, assegura Joan Garcia a la revista Esplai. “La joventut de fa 26 anys, del Centre Excursionista de Catalunya, volgué fer sentir la seva força, i, després de moltes lluites, constituí, el 7 d’agost de 1908, la Secció d’Esports de Muntanya, i arribada l’època de les neus, organitzà les primeres curses de luges i després d’esquí.”

“En els tres dies de pràctiques, han partit els combois als Rasos, que han sentit l’expansió de nova vida, al lliscar bruzents les luges i esquís entre les aclamacions a Catalunya, presidint la festa nostra ensenya gloriosa, onejanta i trèmola als esbufecs del torb”

El desembre de 1908, s’inicia a casa nostra la pràctica dels esports d’hivern amb la primera baixada amb esquís dels socis del Centre Excursionista de Catalunya a Rasos de Peguera, al Berguedà. Durant els dies 24, 25 i 26, arriben a la població diverses colles d’esquiadors “per fer pràctica en la nostra muntanya nevada dels moderns aparells de locomoció i transport que tenen Suïssa, Alemanya i Noruega, per a la comunicació hivernenca entre pobles aïllats per la neu”.

27 entusiastes de l’esport de muntanya integren l’expedició. “Ha sigut escollit centre d’operacions el santuari de Corbera. Des d’ell, en els tres dies de pràctiques, han partit els combois als Rasos, que han sentit l’expansió de nova vida, al lliscar bruzents les luges i esquís entre les aclamacions a Catalunya, presidint la festa nostra ensenya gloriosa, onejanta i trèmola als esbufecs del torb”, explica la publicació quinzenal catalanista El Cim d’Estela, en un article reproduït per La Veu de Catalunya.

“Ha calgut que les pistes de la Molina s’obrissin a la gent de ciutat —miracle d’un ferrocarril, l’any 1924— perquè de cop desaparegués aquesta anèmia”

“Malgrat l’esdeveniment de les primeres setmanes de Ribes, els esports de neu anaren arrossegant durant una pila d’anys una existència mísera i migrada, amb un seguit d’ensopegades i uns quants canvis d’aire. Ha calgut que les pistes de la Molina s’obrissin a la gent de ciutat —miracle d’un ferrocarril, l’any 1924— perquè de cop desaparegués aquesta anèmia”, afirma el primer campió de Catalunya d’esquí de fons, Josep Maria Guilera, en un article a D’Ací i D’Allà de l’any 1932. La inauguració del Xalet de la Molina, el 1925, completa aquest procés, i afavoreix l’auge dels esports d’hivern.

El Xalet consta d’una planta baixa i dos pisos, amb el menjador per a més de vuitanta comensals a baix. Disposa d’un hall, guardaesquís, cuina, office i les calderes que proporcionen calefacció i aigua calenta. Al primer pis i al segon, vuitanta habitacions, de dos, tres i quatre llits, cadascuna de les quals amb radiador de calefacció, i un lavabo amb aigua freda i calenta. Al tercer pis hi ha quaranta lliteres. A banda, annexats a l’edifici hi ha els safareigs, les carboneres, el dipòsit per a provisions i la quadra per al cavall.

“La construcció del carril cremallera de Núria obre un altre camí per a l’acreixement de l’esquí en la nostra latitud. Les entitats prenen més ampla volada i les proves que s’organitzen tenen cada vegada més importància”

Més encara, com explica Joan Garcia a Esplai: “Més endavant, la construcció del carril cremallera de Núria obre un altre camí per a l’acreixement de l’esquí en la nostra latitud. Les entitats prenen més ampla volada i les proves que s’organitzen tenen cada vegada més importància. Els participants al Campionat de Catalunya de Fons passen de la setantena i comença a donar-se la importància necessària a les proves de baixada i l’eslàlom. No sols és a la capital que existeixen nuclis d’esquiadors, sinó que també a les ciutats més importants de Catalunya i viles foranes”. La Molina, Núria, Rasos de Peguera i Envalira constitueixen els principals centres d’esports de neu.

Jaume Rovira detalla, en una crònica a El Baix Penedès, la seva anada a Núria amb amics del Club d’Esports, vuit joves vendrellencs i vendrellenques que projecten una excursió els dies 8, 9 i 10 de gener de 1933. “La novetat la trobem ja a l’estació, per tot arreu veiem joves amb indumentàries a què no estem acostumats.” Les noies vesteixen pantalons molt folgats i porten sabates pesants. S’ha passat d’esquiar amb faldilles a esquiar amb pantalons.

“Un masculinisme discret i fins graciós ha triomfat a la fi en la moda femenina. El vestit noruec o els seus succedanis, el pantaló llarg, cenyit al turmell per una banda de color viu, o damunt el qual es gira el mitjó de llana, ha afermat el seu predomini”

Així doncs, com diu D’Ací i D’Allà el 1927, “la moda, que, a la primeria, havia estat en aquest ram una mica indecisa, sembla precisar-se agradablement. Com sempre la moda per a dames ha anat del més complicat al més senzill”. Ara, “un masculinisme discret i fins graciós ha triomfat a la fi en la moda femenina. El vestit noruec o els seus succedanis, el pantaló llarg, cenyit al turmell per una banda de color viu, o damunt el qual es gira el mitjó de llana, ha afermat el seu predomini”.  

“La pregunta obligada en aquells moments era: on aneu? A la Molina, responien uns; a Núria, deien els altres, i tots només parlen de si trobaran bona neu, tant els que són veterans com els novençans”

Els joves de l’estació que veu Jaume Rovira van amb els esquís a coll, “i alguns fins amb la minestra i tot”. “El bullici i l’animació en aquell lloc és gran, tothom està content, es parla a crits, tots semblen companys de tota la vida i la major part, com nosaltres, ens parlàvem per primera vegada. La pregunta obligada en aquells moments era: on aneu? A la Molina, responien uns; a Núria, deien els altres, i tots només parlen de si trobaran bona neu, tant els que són veterans com els novençans, aquests amb un equip flamant sortit de la capsa, sense mancar-los res, sols l’etiqueta, acabada d’arrencar”, observa.

En passar davant del santuari, “et recordes que allí es venera una altra Moreneta, la Verge dels Pastors com li diuen, i una salutació a ella t’acut als llavis”

La tarda s’enfosqueix aviat. En arribar a Ribes de Freser, “sembla talment com si et trobessis amb una carga de cavalleria, tanta és la fressa que mouen les sabates clavetejades dels que corren per poder ben col·locar els esquís en el vagó exprofés que ha de portar-los i prendre bon lloc al cremallera que a pocs metres ens està esperant amb uns cotxes magnífics que reuneixen totes les comoditats per al viatger”. El grup d’amics posa els peus a Núria una hora després de sortir de Ribes i tres de Barcelona. “La veritat, en arribar, no t’adones de res més sinó que et trobes al país de la neu, i sols tens ganes de trepitjar-la i passejar-t’hi.” En passar davant del santuari, “et recordes que allí es venera una altra Moreneta, la Verge dels Pastors com li diuen, i una salutació a ella t’acut als llavis”. L’hotel els espera. Però, “malgrat la bona organització, és tan gran el nombre de passatgers arribats” que trigaran una estona fins a disposar de les habitacions.

El bisbe de la Seu beneeix els esquís i les luges, “i tot seguit ens escampàrem amb els demés per aquelles vessants de muntanyes completament nevades”

Havent descansat, l’endemà diumenge al dematí van a oir missa al cambril de la Verge, ple de banda a banda. El bisbe de la Seu beneeix els esquís i les luges, “i tot seguit ens escampàrem amb els demés per aquelles vessants de muntanyes completament nevades amb un gruix de neu que ens digueren era de 2 metres”. Els esquiadors llisquen per la pista, “les nenes dalt les luges ens feien dentetes mentre baixaven a tota velocitat pels tobogans de neu”. Tot d’una, “et veus rodejat d’unes muntanyes grandioses totes elles cobertes amb el mantell blanquíssim de la neu, donant-te la sensació d’una cosa mai vista”. No s’haurien cansat de baixar i tornar a baixar aquells pendents “si no haguéssim quedat gairebé sols a les pistes”. S’ha fet l’hora de dinar.

“Volguérem comprovar la impressió d’una tempesta de neu, i sortírem al defora, cavallers sobre els esquís, que ens proporcionava el santuari mitjançant un petit lloguer”

“A la tarda, tornem-hi, doncs estàvem freturosos de neu, i més al comprovar que no érem els pitjors dalt de l’esquí; més tard al marxar el tren vers Barcelona, gairebé va anar-se’n tothom, fins a l’extrem que al rosari sols hi assistírem els vendrellencs”, afegeix. En fer-se de nit, s’aixeca una tempesta pirenenca, amb neu i vent. L’endemà, la neu i el vent encara fan acte de presència: “Volguérem comprovar la impressió d’una tempesta de neu, i sortírem al defora, cavallers sobre els esquís, que ens proporcionava el santuari mitjançant un petit lloguer; i fruírem […] d’una ventada de neu a la cara que semblava com si ens la punxessin, sense poder alçar els ulls de terra”. A la tarda, “després d’un adeu a la Verge de les Neus”, emprenen la tornada, “sortosament acompanyats del Sr. Rector, qui ens feu gosar de les belleses d’aquelles timbes i cimals donant-nos tota classe d’explicacions i contant-nos llegendes i coses del Pirineu”.

Ernest Mullor, “un brau minyó ple d’enteresa, i amb un sentit esportiu de millorament infiltrat en l’íntim del seu ésser. És el perfecte esquiador”

“A la Molina, hem trobat aquests darrers diumenges un bon nombre d’esquiadors que s’entrenen i es preparen per a les curses d’enguany”, escriu Joan Garcia el 1934. El guanyador del Campionat de Catalunya d’Esquí és Ernest Mullor, “un brau minyó ple d’enteresa, i amb un sentit esportiu de millorament infiltrat en l’íntim del seu ésser. És el perfecte esquiador”.

“Llaor a la vella entitat introductora de l’esport de l’esquí a casa nostra, i gràcies a la qual podem avui gaudir d’aquestes davallades incomparables per les nostres muntanyes”

El Centre Excursionista de Catalunya s’imposa en la prova per equips. “Llaor a la vella entitat introductora de l’esport de l’esquí a casa nostra, i gràcies a la qual podem avui gaudir d’aquestes davallades incomparables per les nostres muntanyes, que deixen al nostre esperit un solc que difícilment s’esborrarà”, celebra. En la prova femenina, l’esquiadora Carmelita Armangué obté la primera posició.

El mes de març del 34, la premsa explica que s’organitzarà un doble servei de trens especials amb vista a la previsible allau d’excursionistes i esquiadors que anirà cap a la Molina per assistir a l’exhibició de salts que farà, per primera vegada, el noruec Sigmund Ruud, al trampolí de Font Canaleta.

“La sola inclusió dins el programa hivernenc del campió del món és ja un fet honorable per a la nostra terra i els esports de neu pairals, que es veuen elevats amb això a una categoria fins ara mai no assolida”

Sigmund Ruud salta, eleva el vol. “L’home-ocell ha jugat a plaer en el nostre trampolí, massa petit i innocent per a ell. Veient-lo saltar i veient com semblava graduar al seu caprici la permanència en l’aire, hom restava encantat de tanta perfecció, fins al punt de considerar com a afer secundari l’efectivitat i la longitud de cada vol, encara que aquests voregessin els quaranta metres.” L’òrbita d’aquest estel dels esquís il·lumina l’esport català.

“La sola inclusió dins el programa hivernenc del campió del món és ja un fet honorable per a la nostra terra i els esports de neu pairals, que es veuen elevats amb això a una categoria fins ara mai no assolida”, destaca Josep Maria Guilera, tot remarcant el “guany gegantí” que suposa en la valoració de l’esquí català el pas per la Molina del campió del món de salts, coincidint amb el 25è aniversari de l’esquí català. 25 anys que s’enlairen amb la participació del primer català en uns Jocs Olímpics d’Hivern el 1936. I així l’estel dels esquís “podem millor esperar que esdevindrà un cometa, el qual cada nou hivern voldrà il·luminar-nos amb el seu esclat, i captarà la nostra admiració arrossegant-la dins el fluid de la seva trajectòria volant dalt d’un minúscul tros de cel de la nostra Catalunya”.