6 de maig de 1938. Fa un mes que l’exèrcit franquista ha ocupat territori català: Lleida, Balaguer i el marge esquerre de l’Ebre han caigut. Les centrals hidroelèctriques de Ponent són en mans dels insurrectes. Catalunya està aïllada. La guerra es juga al Segre, on les forces republicanes resisteixen l’embat feixista des del cantó dret del riu. Un jove de dinou anys envia una lletra des d’aquest front al seu cosí.

Tai Vu Chang és qui signa la carta. És l’àlies del jove Joan Brossa. Escriu a Luang-Shi, el sobrenom del seu cosí, Màrius Brossa. Cartes des del front, escrites abans d’esdevenir el poeta avantguardista per excel·lència 

“Recordas al teatre [...]? També deus recordarte com ensejabem el nostre numero i lèxit que tingué en aquell centre esquerrà...” La carta, íntima, desprèn il·lusió, evasió, un món de fantasia que intenta escapolir-se dels morters, les bombes i els trets. El remitent conserva la passió pel teatre i les arts intacta en un dels moments més durs de la història. És molt millor residir en la imaginació, en l’abstracte, que en la realitat. Millor repassar records i albirar un futur entusiasmador que no pas viure el present cruent. Tai Vu Chang és qui signa la carta. És l’àlies del jove Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998). Escriu a Luang-Shi (o Liang-Shi), el sobrenom del seu cosí, Màrius Brossa. Cartes des del front, escrites abans d’esdevenir el poeta avantguardista per excel·lència (Brossa. Cartes en temps de guerra, correspondència inèdita publicada per Edicions de l’Eixample), abans que el món d’ahir s’esfumi com un truc mortal. 

L’ahir que marxa és el d’aquell fill d’una família burgesa de Sant Gervasi. Brossa neix en un entorn embafat d’art. El seu avi és pintor avantguardista. El seu pare, Joan Brossa i Clariana, culte i amant de la lectura, és gravador. Ell li encomana l’amor pels llibres i la cultura i li mostra un nou món dins de la seva biblioteca personal. Fins que el 1933 tot s’atura: el seu referent mor amb tan sols 43 anys. Brossa queda a la mercè de la seva família materna, molt més conservadora i a la qual renunciarà més endavant. Amb tan sols catorze anys i en la plenitud de la seva adolescència, Brossa és orfe, però el seu pare li deixa empremta: el teatre, la màgia i l’art escènic ja formen part de la seva ànima.

El 1938, amb només divuit anys, el destinen a la 30a divisió de l’Exèrcit Popular de la República; Brossa s’arrapa a aquest món irreal i fantasiós de la màgia mentre tot trontolla

Quan el 1938, amb només divuit anys, el destinen a la 30a divisió de l’Exèrcit Popular de la República, Brossa s’arrapa a aquest món irreal i fantasiós mentre tot trontolla. Sent fascinació per mags com William Ellsworth, conegut amb el sobrenom de Chung Ling Soo, o com David Bamberg, àlies Fu Manxú, que ambientaven els seus espectacles de jocs de mans amb ornamentacions, decorats i indumentàries xinesos. Allà, a les trinxeres del Segre, lluny del seu món i de casa seva, la imaginació i l’il·lusionisme esdevenen el seu refugi i, alhora, la llavor del seu futur com a poeta avantguardista.

El seu cosí, Màrius Brossa, a Barcelona, es convertirà en el seu còmplice i confident. La relació epistolar amb ell, mitjançant la qual idea espectacles prestidigitadors d’inspiració xinesa, és el mitjà per resguardar-se d’una realitat en què no se sent còmode. Les cartes que li envia l’ajudaran a superar el trauma d’una joventut truncada per la guerra, en què la màgia serà el seu búnquer personal. El portaran a la vida anterior a casa seva, al passat esvaït a Barcelona, on tots els seus projectes escènics eren possibles. Llegim-les.

“Haix de dir que la major part dels dias mels passo manipulant cartes, [...] tinc atabalats tots els oficials... Cuan ham veuen, es corden les butxaques.” Brossa entreté els soldats amb els seus trucs de màgia 

“Haix de dir que la major part dels dias mels passo manipulant cartes, [...] tinc atabalats tots els oficials... Cuan ham veuen, es corden les butxaques.” Ja és juny de 1938. Brossa entreté els soldats amb els seus trucs de màgia i jocs d’aprenent d’il·lusionista. El que ell anomena “espejo de las dames”, un joc d’efecte, és el que els sorprèn més a tots. “E tornat a asajar alguna pràctica, doncs manipulo ab cartes normals: lo que he polit mes es el «canvi», que ja faig invisible.” En aquesta segona carta adreçada al seu cosí, Brossa manté encesa a través de la màgia la flama apaivagada d’una adolescència perduda. Això serà una constant durant la guerra i els primers anys de foscor franquista. Només pensa en jocs de mans, en la màgia i en l’il·lusionisme. És el que li fa tenir esperança en el demà.

“Escriu aviat... I ves recollin ideas per a la nostra futura FANTASIA XINESA. Res mes, rep tot l’afecte d’aquet que t’aprecia.” Signat: Joan. Mentre és al front, Brossa somia un futur sense guerra en el qual podrà actuar damunt d’un escenari amb el seu cosí. “Jo crec que no hem de fer res fins que hi hagi pau”, aconsella en la postdata. La seva ment jove, tendra, innocent, s’aixopluga de les bombes en la màgia. La idea és clara: un espectacle il·lusionista, farcit de noms, indumentàries i motius xinesos. “He trobat uns llibres molt antics i grosos d’Història universal que parlen bastant de la Xina. Solament t’aix de dir que he tret mes de 30 noms d’ilustres xinesos [per a l’espectacle].” La maquinària artística està en marxa. El Brossa més incipient ja fa de l’art el seu motiu per tirar endavant.

“En campanya, 11 de juny del 38 [...]. Mi tornat mig boix pel canvi de cartes i tot el dia l’estic precticant [...]. Ting moltes ganes que em puguis veure «treballar» les cartes, aviam que et sembla. Solament amb aquests dos artificis tinc atabalats a tota la plana major del Batalló!!!”

“En campanya, 11 de juny del 38 [...]. Mi tornat mig boix pel canvi de cartes i tot el dia l’estic precticant [...]. Ting moltes ganes que em puguis veure «treballar» les cartes, aviam que et sembla. Solament amb aquests dos artificis tinc atabalats a tota la plana major del Batalló!!!” En la tercera carta, amanida amb quatre dibuixos d’en Popeye, un dels quals amb un vestit xinès, en Joan fa un encàrrec al seu cosí, Màrius Brossa – Luang-Shi. “T’haig de demanar un petit favor: que en la pròxima carta em facis una llista dels jocs de cartes d’habilitat que tu creguis més brillants [...]. Tu, mirant els llibres, em fas un resum de tots”, li etziba. I escriu una altra carta...

“Apreciat Luang-shi. Volgut cosí. He rabut una postal del 9 i una carta del 10 de juny, alegranme de que et trobis a Barcelona, doncs per be que s’estigui aquí, allà si esta millor.” 17 de juny de 1938. És la darrera carta intel·ligible de Brossa al front. El seu cosí, a la capital catalana, enllesteix tots els preparatius per al futur espectacle d’il·lusionisme. La ingenuïtat de tots dos els fa pensar que la guerra s’acabarà aviat i que tot tornarà a la normalitat. “M’alegra saber que ja tens els trajos a casa teva, no deixis de portar a casa meva el kimono i el paravens. [...] Res més, per avui cel·lebro que estiguis engrascat ab la nostra fantasia xinesa, doncs jo o estic com l’ultim dia que treballàrem. [...] Rep un fort abras d’aquet que t’aprecia, Joan.”

El jove explica la incursió arriscada del seu escamot republicà en territori feixista. L’objectiu és explorar el terreny i fer presoner un soldat contrari, la qual cosa aconsegueixen

La màgia és el seu refugi, però la realitat al front és una altra. La guerra continua. Una guerra que viu al marge de la relació epistolar amb el seu cosí. El 30 de juny del 38, Joan Brossa publica el seu primer text al butlletí de la 30a divisió, titulat “Infiltración”. En l’article, de caràcter propagandístic, el jove explica en castellà la incursió arriscada del seu escamot republicà en territori feixista. L’objectiu és explorar el terreny i fer presoner un soldat contrari, la qual cosa aconsegueixen. “Al cabo de poco rato de estar entre nosotros ya teníamos a un camarada más dispuesto a colaborar en todo y para todo a favor de la República”, relata Brossa, soldat del batalló de muntanya. Sembla que els vents bufen a favor seu, però les coses es compliquen al Segre.

“Les bombes cauen sorollosament. [...] A la platja hi ha un grup de tancs abandonats que cal recuperar / i nombrosos cadàvers completament en descobert. / Les nostres forces han tingut moltes baixes en apropar-se al riu. / Passen ferits conduïts en llitera. / Se senten detonacions i gemecs”, relata Brossa en el poema “La batalla del Segre o la segona naixença”. Les aigües del riu s’enduen corrent avall els cossos inerts dels soldats caiguts. Les pèrdues republicanes van a l’alça i no aconsegueixen fer retrocedir l’enemic feixista, que s’enforteix i els assetja amb una pluja de projectils contínua.

“Vaig néixer per segona vegada.” Brossa sobreviu per segons. L’han ferit en un ull. Tindrà seqüeles oculars per sempre i passarà la resta de la guerra allunyat del front

Un d’aquests dies, a mitjanit, Brossa és en un punt d’observació proper al Segre, envoltat de sacs. En sentir que el criden pel seu nom des de les trinxeres, ell s’hi desplaça per atendre la petició. Una bomba de morter cau a la posició on era abans. La mort li passa pel davant. “Vaig néixer per segona vegada”, relata. Brossa sobreviu per segons, per atzar, però marxa de la línia de contacte en una llitera. L’han ferit en un ull i el traslladen a un hospital de campanya. Tindrà seqüeles oculars per sempre i passarà la resta de la guerra allunyat del front, a la rereguarda.

Ha passat menys d’un any des de la ferida —individual i col·lectiva— al Segre. Ells han guanyat. La correspondència amb la família, interrompuda durant tot aquest temps, es reprèn des de l’altra punta de la Península. “Año de la Victoria, Salamanca”

12 de maig de 1939. Ha passat menys d’un any des de la ferida —individual i col·lectiva— al Segre. Ells han guanyat. La correspondència amb la família, interrompuda durant tot aquest temps, es reprèn des de l’altra punta de la Península. “Año de la Victoria, Salamanca.” Hi han enviat Brossa a fer el servei militar com a càstig, a la companyia d’auxiliars i destinacions del 28è regiment “de la Victoria”. Les cartes ara no només són en castellà, sinó que mostren un altre món on tot canvia, fins i tot el seu nom. “Ya nos han ido destinando, casi todos en oficinas. Yo también lo hubiese sido [oficinista], pero debido a mi enfermedad, o sea, la herida en el ojo que, como sabéis, me perjudica bastante al leer, escribir... He preferido ser asistente, pues además de lo dicho, no se está tan ocupado y es más distraído.” Signat: “Juan”. “Viva Franco, ¡Arriba España!”

En les primeres cartes enviades des de Salamanca, totes del maig del 39, Brossa s’adreça a la seva mare. La tranquil·litza. “Actualmente soy asistente de un alférez que, como es soltero y joven, no tienes ni la mitad del trabajo «corriente». [...] Comemos como no se puede hacer major.” Els textos giren entorn de la vida quotidiana: el que menja, el que veu, el que fa, la documentació i els diners que necessita... I, malgrat tot, Brossa para una atenció especial en l’espectacle. “Las fiestas aquí han sido algo maravilloso, anteayer hubo una verbena que me es impossible describirosla, imaginad la plaza Mayor iluminada completamente y un castillo de fuegos artificiales.” La màgia, però, no apareix en aquestes lletres: és una cosa íntima, reservada només al vincle amb el seu cosí.

“Fui anteayer a Ciudad Rodrigo a actuar con dicha compañía. Hice juegos de manos y gustó mucho, fuimos en autocar y pasé un día divertidísimo. Pudieron proporcionarme un traje de chino”

Cal esperar fins al juliol del mateix any per veure la primera referència al món de la prestidigitació i l’il·lusionisme. En una “Tarjeta Postal Patriótica” de monuments de Salamanca, amb una imatge de Franco impresa a la part posterior acompanyada d’elogis al dictador, Brossa explica breument a la seva família com accedeix a una companyia de teatre del Sindicato Español Universitario, l’organització estudiantil única creada per la Falange. “Fui anteayer a Ciudad Rodrigo a actuar con dicha compañía. Hice juegos de manos y gustó mucho, fuimos en autocar y pasé un día divertidísimo. Pudieron proporcionarme un traje de chino.”

Res no ha pogut posar fi a la seva il·lusió per la màgia. Durant els primers mesos del franquisme, Brossa continua tan embadalit amb l’il·lusionisme com quan era sota les bombes, d’una manera gairebé infantil i immadura

Res no ha pogut posar fi a la seva il·lusió per la màgia ni l’admiració per la cultura xinesa. Durant els primers mesos del franquisme, Brossa continua tan embadalit amb l’il·lusionisme com quan era sota les bombes, d’una manera gairebé infantil i immadura, que contrasta amb tot el que ha viscut en tan sols vint anys: la mort del seu pare, la Guerra Civil al front i a la rereguarda, la ferida a l’ull, el servei militar a Salamanca... De tot plegat, gairebé ni rastre: la seva passió continua inalterable. Les cartes que envia al seu cosí només parlen de màgia i del seu univers de fantasia. La resta de coses són supèrflues. És la seva manera d’evadir-se’n, la seva via d’escapament que el manté esperançat.

Salamanca, 2 de setembre de 1939. És la primera lletra a Màrius Brossa que es conserva després de la victòria franquista. Està escrita a màquina i té correccions amb ploma per sobre, fetes per ell mateix. “Querido primo: [...] cuando vuelva a casa ya no me servirán mis trajes chinos, pues he engordado bastante. ¡Qué se le va a hacer! [...] Me siento satisfecho de haber actuado por aquí guardando como recuerdo un artículo de periódico salmantino que habla de mi número en términos alagüeños. [...] la aparición y desaparición del pañuelo causaron gran asombro al público que tributó una ovación por este mero hecho.”

Brossa intueix proper el final de la seva estada militar a Castella i comença a projectar els preparatius de la “fantasia xinesa”, ideada mentre era al Segre. Cada cop veu més propera la materialització del seu espectacle. “En mi próxima [carta] te mandaré unos bocetos de propaganda de nuestra futura Revista [...]. También tengo programas con nombres sugestivos y auténticos para nuestro futuro espectáculo a base de stecks y experimentos fuertes. Haber si también por tu parte tienes ideas nuevas de Magia China.” La imaginació va a tot drap.

Joan Brossa està tan engrescat amb el projecte teatral que cerca còmplices per a l’obra. Un d’ells, un tipògraf i gravador que coneix a Salamanca, serà determinant per al seu futur líric avantguardista

Dos dies després, el 4 de setembre, Brossa torna a enviar una carta al seu cosí. Cada cop hi ha més concreció en el plantejament. “He hecho miles de pensamientos referentes al rumbo de nuestra futura revista. Una de las ideas es que se titule: EN LA PAGODA DE LEE FAH y que todo su desarrollo pase en el ambiente augusto de una pagoda china.” Joan Brossa està tan engrescat amb el projecte teatral que cerca còmplices per a l’obra. Un d’ells, un tipògraf i gravador que coneix a Salamanca, serà determinant per al seu futur líric avantguardista. Ell li obrirà les portes al surrealisme. “Aquí he conocido a un pintor que tambien es de Servicios auxiliares pero su arte es... util total. Es formidable, puede que le conozcas pues estuvo en Sitges en tiempo de los rojos. Se llama TORMO... Bueno pues dicho amigo a prometido que pintaria [...] un decorado chino con todas las de la ley.”

Al final de la carta, que signa acompanyada del dibuix de “Popey-le-fu”, un Popeye de creació brossiana amb indumentària xinesa, Brossa presenta l’esperat esbós de la propaganda de la seva obra, tal com havia promès al seu cosí: “EN LA PAGODA DE LEE FAH. Presentación plastica de algunos de los tradicionales Misterios del Asia. China, el país de la intriga, sirve de marco en esta típica presentación en la cual desfilaran ante sus ojos los más exóticos ritos y costumbres según el misterioso país. Una prueba de originalidad en el típico ambiente Oriental. Tai-Wu-Chang (The devil chinese) y Liang-Shi (The great Mandarin)”.

18 de setembre de 1939. Aquesta és la darrera carta que Brossa envia al seu cosí. En total, se’n conserven deu, comptant-hi les que expedeix des del front i des del servei militar a Salamanca. Brossa s’impacienta per tornar a casa i engegar la gran fantasia xinesa

18 de setembre de 1939. Aquesta és la darrera carta que Brossa envia al seu cosí. En total, se’n conserven deu, comptant-hi les que expedeix des del front i des del servei militar a Salamanca. Brossa s’impacienta per tornar a casa i engegar la gran fantasia xinesa. La proposta agafa forma: serà una comèdia dividida en tres actes “cuya figura central es un Mandarin y dos o tres turistas que visitan China, además de la hija del primero y los criados”. La peça teatral abordarà les diferències culturals entre el caràcter xinès i l’europeu. El personatge mandarí no s’adreçarà mai al públic, com acostuma a passar en els espectacles de màgia, sinó que els trucs i els experiments passen sempre dins de l’argument. Tota una innovació. “Ya me diras que tal de esta idea, la cual hay que poner desde luego en limpio pero que ya demuestra asi y todo la novedad de la cosa.” I aquí, la pista es perd. No hi ha més cartes entre ells. Les carreres artístiques dels dos cosins se separen. 

Màrius Brossa conserva l’esperit de mag i continua en el món de l’espectacle amb el sobrenom de Ling-Fú, amb el qual actuarà amb la seva companya. La fantasia xinesa originada durant la guerra amb Joan Brossa germina anys després. “El ensueño de Asia, toda la magnitud del ambiente oriental sirve de marco a este maravilloso espectáculo para la más fantástica demostración de la tan admirada y discutida MAGIA CHINA”, explica un cartell publicitari d’un espectacle d’en Màrius de març de 1945 a Girona.

Pel que fa a Joan Brossa, el somni de la màgia es va diluint i el barceloní passa a interessar-se per l’escriptura experimental. El seu camí es decanta pels textos d’imatges hipnagògiques —la fase conscient en l’inici del son—, que més endavant esdevindrà poesia avantguardista, inquietud que comparteix amb el tipògraf i gravador Enric Tormo durant la seva estada a Salamanca. Un mes després de l’última lletra al seu cosí, Brossa acaba el servei militar.

L’amistat amb Enric Tormo, originada en acabar la guerra, serà la gènesi del Brossa poeta. Quan torna a Barcelona, el gravador el posa en contacte J. V. Foix i Joan Miró

“A l’amic i mestre E. Tormo en el dia del nostre separament en la ciutat de Salamanca per esser ja llicenciat. 19 Octubre de 1939”, diu el revers d’una foto de tots dos. Aquesta amistat amb Tormo, originada per l’ostracisme imposat en acabar la Guerra Civil, serà la gènesi del Brossa poeta. Quan torna a Barcelona, el gravador el posa en contacte amb artistes com J. V. Foix i Joan Miró. Els brots artístics de guerra i postguerra de Brossa afloren el 1948 amb la creació de la revista rupturista avantguardista Dau al Set, editada i impresa per Tormo. D’aleshores ençà, l’obra de Brossa és història, com les seves cartes.